miniatura|Radiografia d'un empastament. La restauració dental són tractaments que s'utilitzen per restablir la funció, la integritat i la morfologia de l'estructura de les dents que falten com a resultat de càries o traumes externs, així com per a la substitució d'aquesta estructura suportada per implants dentals. Són de dos grans tipus, directes i indirectes, i es classifiquen a més per ubicació i mida. L'endodòncia, per exemple, és una tècnica restauradora que s'utilitza per omplir l'espai on resideix normalment la polpa dental.
Preparació miniatura|Dent # 3, primer molar superior dret, en l'inici de la preparació. L'esmalt dental blanc exterior apareix intacte, mentre que la dentina groga, subjacent, apareix rebaixada. Això es deu al fet que la dentina es va desintegrar i, per tant, es va eliminar. Aquesta porció de l'esmalt ara no és compatible i s'hauria d'eliminar per evitar futures fractures. El restabliment de la forma i la funció d'una dent requereix dos passos, que són la preparació de la dent per col·locar els materials reparadors, i la col·locació d'aquests materials.
El procés de preparació normalment consisteix a tallar la dent amb una peça de mà dental o un làser dental per fer espai per als materials restauratius previstos i per eliminar qualsevol càries o porcions de la dent que siguin estructuralment inestables. Si la restauració permanent no es pot dur a terme immediatament després de la preparació de les dents, es pot realitzar una restauració temporal.
Els materials que s'utilitzen per a la reparació dental poden ser or, amalgama, compòsits dentals, ciment ionòmer de vidre o porcellana, entre d'altres. Els preparatius intracoronals, dins el límit de la corona d'una dent inclouen totes les classes de preparacions per a cavitats per a compostos o amalgames, així com per a incrustacions d'or, porcellana o les pròtesis parcials extraïbles. Les preparacions extracoronals proporcionen un nucli o base sobre el qual es col·locarà material reparador per tornar la dent a una estructura funcional i estètica, com corones, incrustacions, o xapes.
A l'hora de preparar una dent per a una restauració, cal tenir en compte les càries i l'eliminació de l'esmalt no suportat.
Tipus Directes Aquesta tècnica consisteix a col·locar un farciment suau o manejable a la dent preparada, construir la dent i deixar endurir el material per restaurar la dent. L'avantatge de les restauracions directes és que normalment s'estableixen ràpidament i es poden col·locar en un sol procediment. L'odontòleg té diverses opcions d'ompliment diferents per triar. Normalment es pren una decisió en funció de la ubicació i la gravetat de la cavitat associada. Atès que el material s'ha de fixar mentre està en contacte amb la dent, l'energia limitada (calor) es transmet a la dent a partir del procés d'adaptació.
Indirectes miniatura|Una restauració indirecta fabricada en un model de ceràmica per després implementar sobre una estructura dental natural. En aquesta tècnica, la restauració es fabrica fora de la boca mitjançant les impressions dentals de la dent preparada. Les restauracions indirectes habituals inclouen incrustacions, corones, ponts i xapes. Normalment, un tècnic dental fabrica la restauració indirecta a partir dels registres que ha proporcionat el dentista. La restauració acabada s'acostuma a unir permanentment amb ciment dental. Les restauracions indirectes habituals es fan amb or o ceràmica.
Mentre es prepara la restauració indirecta, de vegades s'utilitza una restauració provisional / provisional per cobrir la dent preparada per ajudar a mantenir els teixits dentals circumdants.
Les pròtesis dentals de vegades es consideren una forma de restauració dental indirecta, ja que estan fetes per substituir les dents que falten. Hi ha nombrosos tipus d'accessoris de precisió per ajudar a fixar la pròtesi extraïble a les dents, inclosos els imants, clips, ganxos i implants, que poden ser vistos com una forma de restauració dental.
El mètode CEREC és un procediment de restauració CAD / CAM. Es fa una impressió òptica de la dent preparada mitjançant una càmera. A continuació, el programari específic pren la imatge digital i la converteix en un model virtual 3D a la pantalla de l'ordinador. A la fresadora es col·loca un bloc de ceràmica que coincideix amb l'ombra de les dents. Quan s'acaba la peça ceràmica, del color de les dents, es pot posar al seu lloc.
Un altre mètode de fabricació és importar fitxers CAD natius STL i natius a productes de programari CAD / CAM que guien l'usuari durant el procés de fabricació. El programari pot seleccionar les eines, les seqüències de mecanitzat i les condicions de tall optimitzades per a determinats tipus de materials, com ara titani i zirconi, i per a pròtesis particulars, com ara capes i ponts. En alguns casos, la complexitat d'alguns implants requereix l'ús de mètodes de mecanitzat de 5 eixos per arribar a totes les parts del treball.TCT magazine, "WorkNC Dental at the "CAD/CAM and Rapid Prototyping in Dental Technology" conference "
Classificacions de la cavitat miniatura|Classificació GV Negre de Restauracions Classificació de Greene Vardiman Black :
GV Black va classificar les cavitats en funció del seu lloc:
Càries de classe I que afecten el pou i la fissura, sobre superfícies oclusals, bucals i linguals de molars i premolars, i palatals d'incisius maxil·lars. Càries de classe II que afecten superfícies proximals de molars i premolars. Càries de classe III que afecten les superfícies proximals de centrals, laterals i cúspides. Càries de classe IV que afecten proximal, incloses les vores incisals de les dents anteriors. Càries de classe V que afecten 1/3 de les superfícies facials o linguals de les dents anteriors o posteriors. Càries de classe VI que afecten les puntes cúspides de molars, premolars i cúspides.
Classificació de Graham J. Mount:
Classifica les cavitats en funció del seu lloc i mida. La classificació proposada es va dissenyar per simplificar la identificació de les lesions i definir-ne la complexitat a mesura que augmenten.
Lloc:
Fossa / fissura: 1 Zona de contacte: 2 Cervical: 3
Mida:
Mínim: 1 Moderat: 2 Ampliat: 3 Extens: 4
Materials utilitzats Aliatges Els següents aliatges metàl·lics de fosa s'utilitzen principalment per fabricar corones, ponts i pròtesis dentals. El titani, generalment pur comercialment, però de vegades un aliatge del 90%, s'utilitza com a ancoratge per als implants dentals, ja que és biocompatible i es pot integrar a l'os.
or (alta puresa: 99,7%) aliatges d'or (amb alt contingut d'or) aliatge or-platí aliatge plata-pal·ladi aliatge de cobalt-crom aliatge de níquel-crom
Amalgama Les amalgames són aliatges formats per una reacció entre dos o més metalls, un dels quals és el mercuri. És un material dur restaurador i de color gris platejat. L'amalgama dental es va utilitzar àmpliament en el passat amb un alt grau d'èxit, tot i que recentment la seva popularitat ha disminuït a causa de diversos motius.
La composició de l'amalgama dental està controlada per la norma ISO per a l'aliatge d'amalgama dental (ISO 1559). Els components principals de l'amalgama són la plata, l'estany i el coure També hi són presents altres metalls i petites quantitats d'elements menors com zinc, mercuri, pal·ladi, platí i indi. Les versions anteriors de les amalgames dentals, conegudes com a amalgames "convencionals", constaven d'almenys un 65% en pes de plata, un 29% en estany i menys d'un 6% en pes de coure. Les millores en la comprensió de l'estructura de l'amalgama després del 1986 van donar lloc a aliatges d'amalgama enriquits en coure, que contenen entre un 12% i un 30% en pes de coure i almenys un 40% en pes de plata. El nivell més alt de coure va millorar la reacció de fixació de l'amalgama, donant una major resistència a la corrosió i una força primerenca després de la presa.
Les contraindicacions de l'amalgama són si l'estètica és primordial per al pacient a causa del color del material. Cal evitar les amalgames si el pacient té antecedents de sensibilitat al mercuri o altres components de l'amalgama. A més d'això, s'evita l'amalgama si hi ha una pèrdua extensa de substància dental de tal manera que no es pot produir una cavitat retentiva o si es necessitaria una eliminació excessiva de la substància dental saludable per produir una cavitat retentiva.
Els avantatges de l'amalgama inclouen la durabilitat; si es col·loquen en condicions ideals, hi ha proves del bon rendiment clínic a llarg termini de les restauracions. El temps de col·locació de l'amalgama és més curt en comparació amb el dels compostos i la restauració es pot completar en una única cita. El cost de la restauració sol ser més barat que les restauracions compostes.
L'amalgama no s'uneix fàcilment a la dent i, per tant, depèn de formes mecàniques de retenció. Alguns exemples d'això són les retallades, ranures / ranures o pals del canal radicular. En alguns casos, això pot requerir que s'eliminin quantitats excessives d'estructura dental sana. Per tant, s'utilitzen materials alternatius a base de ciment a base de resina o de ionomer de vidre per a restauracions més petites, incloses les càries per a fosses i petites fissures. També hi ha un risc de ruptura marginal a les restauracions. Això podria ser degut a la corrosió que pot provocar "rastreig" i "abandonament" de la restauració. La fluïdesa es pot definir com la tensió interna lenta i la deformació de l'amalgama sota tensió. Aquest efecte es redueix incorporant coure als aliatges d'amalgama. Alguns pacients poden experimentar reaccions de sensibilitat local a l'amalgama.
Tot i que el mercuri de l'amalgama curada no està disponible com a mercuri lliure, existeix preocupació per la seva toxicitat des de la invenció de l'amalgama com a material dental. Està prohibit o restringit a Noruega, Suècia i Finlàndia.
Or directe Els farcits d'or directes es van practicar durant els temps de la Guerra Civil a Amèrica. Tot i que avui en dia s'utilitza rarament, a causa de les despeses i els requisits d'entrenament especialitzat, es pot utilitzar paper d'or per a restauracions dentals directes.
Resina composta miniatura|Restauració dental mitjançant resina composta Els compostos dentals, comunament descrits als pacients com a empastaments o farciments blancs, són un grup de materials restauratius utilitzats en odontologia. Es poden utilitzar en restauracions directes per omplir les cavitats creades per la càries i el trauma dental, una acumulació menor per restablir el desgast de les dents (pèrdua de superfície de les dents no cariosa) i omplir petits buits entre les dents (xapa labial). Els compostos dentals també s'utilitzen com a restauració indirecta per fer corones i incrustacions al laboratori.
Aquests materials són similars als que s'utilitzen en farciments directes i són de color dental. La seva resistència i durabilitat no són tan elevades com les restauracions de porcellana o metall i són més propenses al desgast i a la decoloració. Com passa amb altres materials compostos, un compost dental consisteix típicament en una matriu a base de resina, que conté un metacrilat o acrilat modificat. Dos exemples d'aquests monòmers que s'utilitzen habitualment inclouen el bisfenol A - metacrilat de glicidil (BISMA) i el dimetacrilat d'uretà (UDMA), juntament amb el dimetacrilat de trietilenglicol (TEGMA). TEGMA és un comòmer que es pot utilitzar per controlar la viscositat, ja que Bis GMA és una molècula gran amb alta viscositat, per facilitar la seva manipulació clínica. Les partícules de farciment també donen resistència al desgast dels compostos. Les composicions varien àmpliament, amb mescles propietàries de resines que formen la matriu, així com gots de farciment dissenyats i vitroceràmica. S'utilitza un agent d'acoblament com el silà per millorar l'enllaç entre la matriu de resina i les partícules de farciment.