Les dues Rapsòdies romaneses, op. 11, per a orquestra, són les composicions més conegudes de George Enescu. Les va escriure el 1901 i es van representar per primera vegada juntes el 1903. Les dues rapsòdies, i particularment la primera, han ocupat durant molt de temps un lloc permanent al repertori de totes les orquestres importants. Empren elements de la música lăutărească, ritmes romanesos vius i un aire d'espontaneïtat. Presenten coloració modal exòtica, amb algunes escales que presenten terceres, sisenes o setenes "mòbils", creant una atmosfera major/menor canviant, una de les característiques de la música romanesa. També incorporen algun material trobat en els esborranys posteriors de Poème roumain d'Enescu, op. 1.Maria Zlateva Zlateva, "Romanian Folkloric Influences on George Enescu's Artistic and Musical Development as Exemplified by His Third Violin Sonata", DMA thesis (Austin: The University of Texas at Austin, 2003), 16 Enescu la va acabar el 14 d'agost de 1901, quan encara tenia només dinou anys.Brooklyn Symphony Orchestra
A Catalunya es va estrenar el 10 d'octubre de 1920 per l'Orquestra Pau Casals al Palau de la Música de Barcelona.
Origen i context Tot i moure’s dins d’un ambient musical plenament internacional, la percepció de la seva obra va quedar molt condicionada pel context nacional romanès. Quan es va graduar del Conservatori de París el 1899, amb només divuit anys, ja havia assolit prestigi tant com a intèrpret com com a jove compositor. La seva primera gran obra, el Poème roumain per a orquestra i cor sense paraules, s’havia estrenat a París el 1897. Però va ser la seva interpretació a Bucarest, l’any següent, la que li va donar una gran projecció dins del país, consolidant-lo com a figura destacada de la música nacional i guanyant-li el suport de la família reial.
En aquest mateix període va escriure les dues Rapsòdies romaneses. El mateix compositor en parlava amb una certa humilitat, descrivint la primera com «un conjunt de melodies populars», tot i que en realitat es tracta d’una peça plena de vitalitat, riquesa tímbrica i esperit folklòric.
El mateix Enescu va escriure: «La música romanesa és complexa, encara força desconeguda i en els seus inicis. És una combinació d’elements àrabs, eslaus i hongaresos, però també té una atmosfera pròpia que no es troba en la música d’altres pobles, una atmosfera que no sé com descriure amb precisió. Aquestes influències externes són massa evidents per negar-les. A Muntènia la música és més turca, a Moldàvia més russa, i a Ardeal [Transsilvània] més hongaresa. Però de tots aquests “dialectes” en neix una individualitat pròpia. És molt difícil definir aquesta originalitat. Tanmateix, hi ha un tret general que emergeix de la nostra música nacional: és la tristesa fins i tot dins de l’alegria. Aquest sentiment prové de les nostres valls i turons, del color peculiar del nostre cel, dels pensaments que pesen i alhora donen lloc a una nostàlgia difícil d’explicar. Un amic estranger, una vegada, em va sentir interpretar una obra meva i em va dir: “En aquesta composició hi ha alguna cosa que no es pot arribar a complir.” Aquest “alguna cosa que no es pot complir” era la part d’inspiració romanesa de la meva peça. Aquesta nostàlgia no resolta però profundament commovedora em sembla el tret distintiu de les cançons romaneses.»
Història miniatura|L'escenari de l'Ateneu de Bucarest Les dues Rapsòdies romaneses es van compondre a París i es van estrenar juntes en un concert a l'Ateneu Romanès de Bucarest, que també va incloure l'estrena mundial de la Primera Suite per a orquestra d'Enescu, op. 9 (1903). El compositor va dirigir les tres seves pròpies obres, precedides per l'obertura de Les Francs-juges de Berlioz i la Simfonia núm. 1 de Schumann, ambdues dirigides per Eduard Wachmann. El concert va tenir lloc el 23 de febrer de 1903Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, in collaboration with Myriam Marbe, Stefan Niculescu, and Adrian Ratiu, George Enescu: Monografie, 2 vols. (Bucharest: Editura Academiei Republicii Socialiste România, 1971), 1:277. (segons el calendari julià que s'utilitzava a Romania en aquella època; 8 de març de 1903 gregorià).Nicolas Slonimsky, Laura Kuhn, and Dennis McIntire, "Enesco, Georges (real name, George Enescu)", Baker's Biographical Dictionary of Musicians, 6 vols., edited by Nicolas Slonimsky and Laura Kuhn, 2:1020–21 (Nova York: Schirmer, 2001) . Cited in full with permission at Legendary Violinists . La segona rapsòdia es va tocar primer, i Enescu va mantenir aquest ordre d'actuació al llarg de la seva vida.
Rapsòdia núm. 1 en la major La Rapsòdia núm. 1 en la major està dedicada al compositor i pedagog Bernard Crocé-Spinelli (company d'estudis d'Enescu a la classe de contrapunt d'André GedalgeGeorges Enesco, 1re Rhapsodie Roumaine (La Majeur), Op. 11, Nº1 (Paris: Enoch & Cie Editeurs, ). i és el més conegut de les dues rapsòdies. L'essència d'aquesta rapsòdia és el ball.
Enescu descrivia l’obra com «només unes poques melodies reunides sense gaire reflexió», però els esbossos conservats evidencien un treball meticulós sobre la seqüència de les melodies i la selecció dels instruments més adequats per a cadascuna. La composició es va completar el 14 d’agost de 1901, quan el compositor tenia només dinou anys.Brooklyn Symphony Orchestra
Segons la partitura publicada, la instrumentació és: 3 flautes (tercera doblant amb flautí), 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets en la, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes en do, 2 cornetes en la, 3 trombons, tuba, 3 timbales, triangle, tambor, plats, arpa, violins I i II, violes, violoncel, contrabaixos.Georges Enesco, 1re Rhapsodie Roumaine (La Majeur), Op. 11, Nº1 (Paris: Enoch & Cie Editeurs, ). miniatura|Bitllet bancari d'un leu (1920) La primera rapsòdia és exuberant i extravertida. Comença citant la cançó popular "Am un leu și vreau să-l beau"Maria Zlateva Zlateva, "Romanian Folkloric Influences on George Enescu's Artistic and Musical Development as Exemplified by His Third Violin Sonata", DMA thesis (Austin: The University of Texas at Austin, 2003), 18. (traduïda normalment com "Vull gastar els meus diners en beguda" o "Tinc una moneda i vull beure" o, més literalment, "tinc un leu i el vull beure "), que toquen oboès i clarinets. La melodia la va tocar el violinista gitano Lae Chioru (Nicolae Filip), de qui Enescu va tenir les seves primeres lliçons de violí a l'edat de quatre anys,Maria Zlateva Zlateva, "Romanian Folkloric Influences on George Enescu's Artistic and Musical Development as Exemplified by His Third Violin Sonata", DMA thesis (Austin: The University of Texas at Austin, 2003), 9. però hi ha dubtes de si Enescu ho va recordar de Chioru, ja que melodia havia estat en circulació en diverses col·leccions impreses ja el 1848 (grafia alternativa: "Am un leu și vreau să-l beu"), que Enescu hauria pogut consultar.Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, in collaboration with Myriam Marbe, Stefan Niculescu, and Adrian Ratiu, George Enescu: Monografie, 2 vols. (Bucharest: Editura Academiei Republicii Socialiste România, 1971), 1:44–45. Aviat es reemplaça per una melodia més lenta introduïda per primera vegada als violins. A mesura que avança l'obra, aquesta melodia es fa més ràpida i més viva fins a arribar al clímax en una vibrant dansa popular.
Enescu va dirigir la Primera Rapsòdia en el que va demostrar ser el seu concert de comiat de Nova York amb membres de la Filharmònica de Nova York el 21 de gener de 1950.Nicolas Slonimsky, Laura Kuhn, and Dennis McIntire, "Enesco, Georges (real name, George Enescu)", Baker's Biographical Dictionary of Musicians, 6 vols., edited by Nicolas Slonimsky and Laura Kuhn, 2:1020–21 (Nova York: Schirmer, 2001) ISBN 978-0-02-865525-3. Cited in full with permission at Legendary Violinists .classical-composers.org El concert es va presentar com a commemoració del seu 60è any com a artista i en ell va aparèixer com a violinista juntament amb Yehudi Menuhin al Concert per a dos violins de Bach, com a pianista a la seva pròpia Sonata núm. 3 per a violí i piano (també amb Menuhin), i com a director de la seva Suite núm. 2 per a Orquestra, op. 20, i la Rapsòdia, que va concloure el programa.C. H. 1950. “60 Years as Artist Marked by Enesco: Rumanian Musician Appears in Concert as Violinist, Pianist, Conductor, and Composer”. New York Times (22 January): 67.
Rapsòdia núm. 2 en re major La Segona Rapsòdia, com la primera, es va completar el 1901,Noel Malcolm, "Enescu, George [Enesco, Georges]", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publishers, 2001). però és més interior i reflexiva. El seu caràcter essencial no és la dansa, sinó la cançó. Es basa en la popular balada del "Pe o stîncă neagră, într-un vechi castel" ("Sobre una roca fosca, en un antic castell") que, com la melodia inicial de la primera rapsòdia, Enescu pot haver après del lăutar Chioru,Maria Zlateva Zlateva, "Romanian Folkloric Influences on George Enescu's Artistic and Musical Development as Exemplified by His Third Violin Sonata", DMA thesis (Austin: The University of Texas at Austin, 2003), 17. encara que hi ha un altre dubte sobre si Enescu la va recordar realment de Chioru.Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, in collaboration with Myriam Marbe, Stefan Niculescu, and Adrian Ratiu, George Enescu: Monografie, 2 vols. (Bucharest: Editura Academiei Republicii Socialiste România, 1971), 1:44–45. Després d'un desenvolupament que culmina amb una presentació canònica, a aquest tema s'uneix una melodia de ball, "Sîrba lui Pompieru" (" Sîrba del bomber"), seguida poc després per la segona meitat d'una cançó popular, "Văleu, lupu mă mănîncă" ("Ai, estic devorat per un llop!"), que es tractada en cànon.Mircea Voicana, Clemansa Firca, Alfred Hoffman, Elena Zottoviceanu, in collaboration with Myriam Marbe, Stefan Niculescu, and Adrian Ratiu, George Enescu: Monografie, 2 vols. (Bucharest: Editura Academiei Republicii Socialiste România, 1971), 1:283. Cap al final hi ha un breu moment d'animació, que recorda l'esperit del country lăutari, però l'obra acaba tranquil·lament."Romanian Rhapsody No. 2 in D Major", The Kennedy Center (archive from 30 September 2012, accessed 18 April 2017)
A diferència de la Primera Rapsòdia, no hi ha cap controvèrsia sobre la partitura de la Segona, que seria: 3 flautes, 2 oboès, corn anglès, 2 clarinets en la, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes en do, 3 trombons, 2 timbals, plateret, 2 arpes, primers violins, segons violins, violes, violoncel i contrabaixos.Georges Enesco, 2e rhapsodie roumaine: (ré majeur) (Paris: Enoch & Cie, ).
Tercera Rapsòdia A la Fira Mundial de Nova York, el 8 de maig de 1939 Enescu va dirigir un programa de composicions romaneses, que incloïa la seva segona rapsòdia romanesa. La nota del programa anònima deia:
Tot i que fonts posteriors han fet referència ocasionalment a aquesta "Tercera Rapsòdia", no sembla que existís mai.
Instrumentació Tres flautes (una doblant flautí), dos oboès i corn anglès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes i dos cornetins, tres trombons, tuba, timbales, triangle, caixa, plats, dues arpes i cordes.
Llegat Malgrat la seva popularitat, les dues Rapsòdies romaneses van demostrar ser «una càrrega per Enescu: més tard en la seva vida es va ressentir amargament de la manera com havien dominat i va reduir la seva reputació com a compositor».Noel Malcolm, "Enescu, George [Enesco, Georges]", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publishers, 2001). Quoted without acknowledgment at The George Enescu Society of the United States . Ell mateix va gravar cadascuna de les rapsòdies tres vegades, però va veure les peticions de més enregistraments com «un grosse affaire commerciale».Music Web International