miniatura|Adoració, 1913, de William Strang L'adoració és respecte, reverència, forta admiració o amor vers una determinada persona, lloc o cosa.Egri, Lajos. The Art of Dramatic Writing: Its Basis in the Creative Interpretation of Human Motives. Nova York: Simon & Schuster, 1942. p. 49 El terme prové del llatí adōrātiō, que significa «retre homenatge o culte a algú o alguna cosa».
En general es refereix als actes de pregària o devoció, típicament dirigits a entitats sobrenaturals, com els déus o deesses. És l'acte que inspira habitualment la vida dels creients religiosos i que sol ser expressat per oracions, himnes, etc., juntament amb actituds corporals com ara la reverència profunda, l'acatament i la postració.
Des de les ciències socials, l'adoració religiosa no només es pot adreçar a entitats sobrenaturals o esperits —representats en alguns casos en ídols— sinó també als mateixos ancestres i elements de la naturalesa del propi territori o al cosmos; per exemple, l'adoració a les huanques del món andí, monòlits de pedra allargats i verticals que poden representar els ancestres fundadors d'un poble o comunitat.
Etimologia i significat miniatura|250x250px| Adoració al nen i els mags (obra d’Alberto Durero).El terme adoració té com a origen la paraula llatina adorare, composta per:
el prefix ad-, que significa 'cap', i
la paraula orare, que significa 'orar'
D'acord amb el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'adorar' significa prestar culte (a Déu, a una divinitat, a una cosa divinitzada).
Història Antiga Roma A la Roma clàssica, l'adoració era principalment un acte d'homenatge o culte, que, entre els romans, es feia alçant la mà a la boca, besant-la i agitant-la després en direcció a l'objecte adorat. El devot tenia el cap cobert i, després de l'acte, es girava d'esquerra a dreta. De vegades besava els peus o els genolls de les pròpies imatges dels déus, i Saturn i Hèrcules eren adorats amb el cap nu. Mitjançant una transició natural, l'homenatge, que en un primer moment només es feia als éssers divins, passà a ser rendit als monarques. Així, els emperadors grecs i romans eren adorats inclinant-se o agenollant-se, agafant la túnica imperial i retirant la mà i pressionant-la als llavis o posant-se la túnica real als llavis.
Antic Orient Mitjà Als països orientals, l'adoració s'ha realitzat en una actitud diferent. El mètode persa, introduït per Cir el Gran, consistia a besar el genoll i que la cara caigués als peus del príncep, colpejant la terra amb el front i besant el terra. Aquest cop de la terra amb el front, normalment un nombre fix de vegades, era una forma d'adoració que de vegades es pagava als potentats orientals.
Els jueus es feien un petó en homenatge, igual que altres grups esmentats a l'Antic Testament. Així en 1 Als reis 19:18, es fa dir a Déu: «Així i tot, m'he deixat set mil a Israel, tots els genolls que no s'han inclinat davant Baal i tota la boca que no l'ha besat». I als salms 2:12, «Besar el fill, perquè no s'enfadés, i no moriu pel camí» (Vegeu també Oseas 13: 2.).
Europa occidental A Europa occidental, la cerimònia de besar la mà del sobirà i alguns altres actes que es realitzen agenollats es poden descriure com a formes d'adoració.
Religions abrahàmiques La primera vegada que apareix la paraula adoració a la Bíblia és quan Abraham lliurarà al seu fill (Gènesi 22:5). Això era una evident mostra de fer la voluntat de Yahveh Déu, d'obeir la seva paraula. Per tant, adoració és l'actitud o intenció interna del cor de l'home per a Déu, entenent-se l'obediència, el servei, la rendició, l'amor, etc.
Com a expressió externa d'adoració, construïen altars i feien una sèrie de rituals. Amb el temps, Moisès va bastir el Tabernacle, en el qual van adorar els primers jueus. El seu germà Aaron va ser el sacerdot encarregat d'ofrenar les primícies, fossin vegetals o animals, fins que Salomó va fundar el primer Temple de Jerusalem (el seu pare, David, ja n'havia creat la idea i el projecte de centralització del culte a Jahvè). En els Deu manaments, les dues primeres lleis fan referència a l'adoració exclusiva de Déu i a la prohibició de venerar cap mena d'imatge.
Església catòlica miniatura|250x250px|Detall de Religion per Charles Sprague Pearce (1896) El cristià ha de fer de l'adoració una forma de vida, a la seva feina, a la llar, o al seu entreteniment... Com que l'adoració és l'actitud o la intenció interna del cor de l'home per a Déu, implica l'obediència, el servei, la rendició, l'amor, etc. És a dir, implica una forma de vida que permet tenir comunió amb l’Esperit Sant (Joan 4:24).
L'adoració religiosa pot adoptar la forma d'adoració eucarística. El papa Benet XVI va reflexionar sobre això: «Només en l'adoració es pot desenvolupar una acceptació profunda i veritable». En una línia similar, el papa Francesc va escriure: «L'adoració perpètua de l'Eucaristia [és] a tots els nivells de la vida eclesial. Tot i així, hem de rebutjar la temptació d'oferir una espiritualitat privatitzada i individualista que no s'adiu amb les exigències de la caritat» (Evangelii gaudium, 262). Algunes esglésies contenen «capelles d'adoració» en les quals l'Eucaristia es mostra contínuament perquè els fidels puguin observeu la seva fe a través d'aquesta. «La cura d'Ars va passar hores davant del Santíssim Sagrament. Quan la gent li preguntava què faria o diria durant aquestes hores, deia: em mira i jo el miro».
L'adoració a l'islam L'adoració, Ibadah, tal com s'entén a l'islam, afecta la purificació de l'ànima i, alhora, com en la vida quotidiana de l'ésser humà. La base de l'adoració rau en el fet que els éssers humans són criatures i servents de Déu, el seu Creador i Senyor, cap a qui tenen destinat el seu retorn. Així, l'acostament de l'home cap a Déu, en contacte estret, reverència i amb esperit de devoció i humil submissió, s'anomena Ibadah.
Budisme L'adoració al budisme pot adoptar innombrables formes atesa la doctrina dels mitjans hàbils. L'adoració és evident en el budisme en formes tals com: guru ioga, mandala, Thangka, yantra ioga, la disciplina dels monjos lluitadors de Shaolin, panchamrita, recitació de mantres, cerimònia del te, ganacakra, entre altres. La devoció budista és una part important de la pràctica de la majoria dels budistes. Segons un portaveu del Consell Sasana de Birmània, la devoció a les pràctiques espirituals budistes inspira devoció a la Triple Gemma. La majoria dels budistes utilitzen el ritual darrere de les seves aspiracions espirituals. En el budisme, licitació (sànscrit i pali: pūjā) són expressions d'honor, adoració i atenció devocional. Els actes de licitació inclouen inclinar-se, fer ofrenes i cantar. Aquests actes devocionals generalment es realitzen diàriament a casa (ja sigui al matí oa la nit o tots dos), així com durant els festivals comunals i els dies d'Uposatha en un temple.
La meditació (samādhi) és una forma central d'adoració al budisme. Aquesta pràctica se centra en el tercer pas del Noble Camí Òctuple que, en última instància, condueix a l'autodespertar, també conegut com a il·luminació. La meditació promou l’autoconsciència i l'exploració de la ment i l’esperit. Tradicionalment, la meditació budista havia combinat samatha (l'acte d'aturar-se i calmar-se un mateix) i vipassana (veure clarament a dins) per crear una experiència completa de ment i cos. En aturar les activitats quotidianes i concentrar-se en una cosa simple, la ment es pot obrir i expandir prou com per assolir un nivell espiritual. En practicar el pas de vipasiana, un no arriba a l'etapa final de consciència, sinó que s'hi acosta un pas més. La meditació conscient li ensenya a un a deixar de reaccionar ràpidament als pensaments i objectes externs que es presenten, sinó a mantenir pacíficament el pensament sense respondre-hi immediatament. Tot i que a la fe budista tradicional, la il·luminació és l'objectiu final desitjat de la meditació, és més un cicle en un sentit literal que ajuda les persones a comprendre millor les seves ments. Per exemple, la meditació condueix a la comprensió, la bondat i la pau.
Adoració versus veneració miniatura| Una creu a la vora del camí a Kizhi, República de Carèlia. miniatura| Adoració al nen i els mags (1902-1904), obra de Józef Mehoffer ubicada a la catedral Saint-Nicolas de Friburg, Suïssa El Nou Testament utilitza diverses paraules traduïbles com a adoració. La paraula proskuneu - adorar - significa inclinar-se davant de déus o reis. L'Església catòlica, l'església ortodoxa i l'anglicanisme fan una distinció tècnica entre dos conceptes diferents:
adoració o làtria (llatí adoratio, grec latreia, [λατρεία]), que es deu només a Déu veneració o dúlia (llatí veneratio, grec douleia [δουλεία]), que es pot oferir legalment als sants
Els actes externs de veneració s'assemblen als d'adoració, però difereixen en l'objecte i la intenció. Els cristians protestants, que rebutgen la veneració dels sants, es pregunten si els catòlics sempre mantenen aquesta distinció en la pràctica devocional real, especialment en el nivell de la religió popular.
Segons Mark Miravalle, la paraula adoració és equívoca, ja que s'ha utilitzat (en l'escriptura catòlica, almenys) per denotar tant adoració com veneració, i en alguns casos fins i tot com a sinònim de veneració com a diferent de l'adoració:
Com explica Sant Tomàs d'Aquino, l'adoració, que es coneix com a latria en la teologia clàssica, és el culte i l'homenatge que s'ofereix amb justícia només a Déu. És la manifestació de la submissió i el reconeixement de la dependència, apropiadament mostrada cap a l'excel·lència d'una persona divina increada i cap a la senyoria absoluta. És l'adoració del Creador allò que només Déu mereix. Encara que veiem en anglès un ús més ampli de la paraula adoració que pot no referir-se a una forma d'adoració exclusiva de Déu, per exemple, quan un espòs diu que adora la seva dona, en general es pot sostenir que adoració és la millor denotació per al culte de làtria. La veneració, coneguda com a dúlia a la teologia clàssica, és l'honor i la reverència deguts apropiadament a l'excel·lència d'una persona creada. L'excel·lència exhibida pels éssers creats mereix igualment reconeixement i honor. Veiem un exemple general de veneració en esdeveniments com el lliurament de premis acadèmics a l'excel·lència a l'escola, o el lliurament de medalles olímpiques a l'excel·lència a l'esport. No hi ha res contrari a l'adoració deguda a Déu quan oferim l'honor i el reconeixement apropiats que les persones creades mereixen basats en l'assoliment de l'excel·lència. Aclariment addicional sobre l'ús del terme culte en relació amb les categories d'adoració i veneració. Històricament, les escoles de teologia han utilitzat el terme adoració com un terme general que incloïa tant l'adoració com la veneració. Distingirien entre adoració d'adoració i adoració de veneració. La paraula adoració (de manera similar a com s'usa tradicionalment el terme litúrgic culte) no era sinònim d'adoració, però podia fer-se servir per introduir adoració o veneració. Per tant, les fonts catòliques de vegades faran servir el terme adoració no per indicar adoració, sinó només el culte de veneració donat a Maria i els sants.
El judaisme ortodox i l'islam sunnita ortodox sostenen que, amb caràcter general pràctics, la veneració s'ha de considerar el mateix que la pregària; El judaisme ortodox (possiblement amb l'excepció d'algunes pràctiques jasídiques), l'islam sunita ortodox i la majoria dels tipus de protestantisme prohibeixen la veneració de sants o àngels, classificant aquestes accions com a similars a la idolatria.
De manera similar, els testimonis de Jehovà afirmen que moltes accions classificades com a patriòtiques pels grups protestants, com saludar una bandera, compten com a equivalents a l'adoració i, per tant, també es consideren idòlatres.
Referències
Bibliografia
.
Categoria:Emocions Categoria:Relacions interpersonals