Els mayoruna (també coneguts com matsé o matís) són un grup ètnic del Brasil i el Perú.
Noms ètnics del grup A les fonts antigues apareixen citats com mayoruna, terme del qual es troben múltiples variants com Maxuruna, Majuruna, Mayuzuna, Mayirona, Mazirona, Mashoruna, Mashobuna o Mangeroma. Matsés significa “gent del riu”, paradoxalment els Mayoruna habiten actualment regions interfluvials. Ha de tenir-se en compte, no obstant això, que els avantpassats dels actuals mayoruna van ser trobats pels cronistes a les ribes de l'Amazones, del riu Ucayali i sobretot, del riu Huallaga, prop de la desembocadura del riu Mayo. Barclay suggereix que el nom Mayoruna podria tenir una etimologia mixta, mig endògena i mig quítxua, ja que en mayu serviria per a designar als grups veïns.
A part de Mayoruna, un altre terme emprat per a designar els diferents grups pano a principis del segle XX al Brasil va ser Marubo, amb les variants de Maropa, Marua, Marobo i Marahua. Igual que el terme Mayo, Marubo és probablement un terme utilitzat per un grup pano septentrional per a referir-se als seus veïns. Les fonts anteriors a la segona meitat del , permeten distingir entre els pano septentrionals i els pano riberencs. No obstant això, aquestes fonts associen la secció meridional dels Mayoruna amb altres pobles geogràficament contigus i d'aparença similar com els Marubo, els Capanahua, els Remo, els Catukina-Pano i els Payonahua. Segons Erikson, això pot explicar-se pel fet que aquests grups es disputen un territori pràcticament desconegut i per la semblança física dels Mayoruna amb els Remo i els Capanahua (claredat de la pell i decoració amb tatuatges molt semblants).
En l'actualitat els descendents dels Mayoruna són assimilats als Matsés. No obstant això, cal dir que, si bé els avantpassats dels Matsés eren Mayoruna, no necessàriament els avantpassats dels Mayoruna eren Matsés. Matis és una variant de Matsés. L'autodenominació dels Korubo també seria Matsés, en tant que l'etiqueta Korubo sembla que els ha estat imposada pels Matis.
Davant una terminologia tan variada, hem decidit seguir la proposta d'Erikson. Conservarem el terme mayoruna per a designar el conjunt compost per diverses agrupacions autònomes pano septentrionals i reservarem el terme matsés per a referir-nos un grup particular de mayoruna. En aquest article, els matsés seran considerats mayoruna, de la mateixa manera que altres grups pano septentrionals, com els matis i els korubos.
Situació geogràfica miniatura|270px Els grups Mayoruna es troben en dos països, el Brasil i el Perú. Les tres ètnies principals, matsés, matis i korubo es distribueixen pel territori de la següent manera. Els Matsés que resideixen al Perú, es concentren al voltant de la comunitat de Buenas Lomas. Al Brasil, també hi ha alguns nuclis de població en l'alt i baix Yavarí, alt Tapiche, riu Blanco i els poblats ucayalinos de Requena i Jenaro Herrera. Al Brasil s'han localitzat cinc comunitats a la vora del Yavarí i els seus afluents del marge dret. Cal assenyalar que existeixen grups aïllats en les capçaleres dels rierols Hospital i Bata (afluents del marge esquerre del Curuça) i Santana (afluent del marge dret del Yavarí). Els matis que viuen al Brasil es localitzen en dos poblats situats sobre la quebrada Boeiro (mig Ituí). La seva presència a l'est de l'Ituí es remunta a principis del segle passat. Actualment han estat més o menys sedentaritzats per la FUNAI prop dels marges de l'Ituí. Alguns matis estan començant a establir-se sobre el marge esquerre del mateix riu. Finalment, els korubo se situen entre l'Ituí i l'Itacoaí.
Existeixen altres grups mayoruna, encara que en perill d'extinció, en altres zones del Brasil i el Perú. Alguns grups Mayo, probablement ja desapareguts, es coneixen gràcies al testimoniatge d'alguns supervivents trobats pels matsés. S'han pogut localitzar persones d'aquests grups tant al Brasil com al Perú. Els kulino, un grup fusionat a inicis del , s'han localitzat entre els marubos, encara que són originaris de les quebrades Pedro López i San Salvador.
Situació demogràfica En la mesura que bona part de la població viu en grups aïllats, resulta difícil assenyalar amb precisió el seu número. No obstant això, es pot estimar un total de 2.000-3.000 persones. Els mayoruna presenten avui dia una ínfima part del que van ser en segles anteriors, però actualment, s'observa un prometedor creixement de la població. En efecte, una vegada superat el xoc epidemiològic produït pel contacte, la natalitat ameríndia ha començat a augmentar. Desgraciadament, els korubos, per no disposar d'assistència mèdica i en un context persistent d'agressió microbiana i física, no s'han pogut recuperar-se demogràficament. Contràriament, la recuperació dels matis i matsés és notable. En el conjunt mayoruna s'observa un futur demogràfic prometedor, encara que aquest creixement mai arribarà a compensar les pèrdues contínues que han tingut lloc des del .
Breu història La majoria de les referències conservades pràcticament no es refereixen als avantpassats dels grups que existeixen actualment. No obstant això, podem reconstruir parcialment la història d'aquests pobles gràcies a aquests documents, ja que el context històric global d'una regió involucra a tots els seus habitants i perquè el que va succeir a alguns d'aquests pobles va afectar, d'una manera o un altre, als seus pobles veïns, per la intensa comunicació que existia entre ells.
Si bé gràcies a Lathrap i la seva escola, l'àrea pano és una de les més ben conegudes de les terres baixes d'Amèrica del Sud, no es coneix pràcticament res sobre la prehistòria mayoruna en particular. Els contactes mediatitzats van tenir lloc entre 1542 i 1652. Es considera aquesta època un punt d'inflexió històric pels trastorns demogràfics i l'empobriment cultural lligat al despoblament, d'una banda; i als canvis polítics i reacomodaments territorials producte de l'obertura de nous «mercats». No sembla impossible que els primers contactes entre espanyols i Mayoruna hagin tingut lloc a partir de l'any 1560, quan l'expedició de Pedro de Ursúa va acampar en la zona de Huallaga, on un segle després van tenir lloc els primers contactes reportats entre els mayoruna i els missioners. Una altra forma de contacte, encara que indirecte, amb els espanyols va tenir lloc a través dels instruments de metall que intercanviaven a la vora del Huallaga des de la primera meitat del . S'ignoren les repercussions exactes de tals intercanvis sobre el sistema polític i econòmic dels mayoruna.
La primera missió va ser establerta pel P. Raymundo de Santa Cruz en 1654 i va donar lloc a la fundació d'una reducció sobre el marge dret del riu Huallaga. La missió existia encara en 1686, però es va abandonar poc després per una forta epidèmia de rubèola. Només una petita part de la població del conjunt mayoruna va ser reduïda en missions. En 1723 alguns mayoruna es van sumar als Yameo, Cocama, Cocamilla i Yurimagua en Sant Joaquim dels Omaguas i van crear el seu propi «barri», San Fernando de los Mayoruna, lleugerament apartat. En 1762, el P. Uriarte va fundar un nou poble de missió, Nuestra Señora del Carmen, la població del qual era majoritàriament mayoruna, però en 1769, després de l'expulsió dels jesuïtes per ordre de la Corona d'Espanya, només van quedar al poble un centenar d'ànimes. Segons Erikson, no s'ha de desestimar la importància de les missions sobre el poble dels Mayoruna, ja que els grups atrets per les missions no trencaven els seus vincles amb els seus parents, sinó que anaven i venien de les missions. Aquest fet explica, en una certa manera, que les malalties circulessin ràpidament d'un costat per a un altre. És probable que després de l'expulsió dels jesuïtes, molts Mayoruna tornessin amb la seva gent i abandonessin les missions. No obstant això, se sap que alguns van decidir quedar-se.
Els mayoruna es van mantenir en aïllament relatiu durant tot el per les dificultats que presentava la navegació del Ucayali i el Yavarí. L'extensió de territori controlat pels Mayoruna durant aquest període és impressionant. Encara que han passat a la història com a grans militars, no hem d'imaginar que van viure en aïllament absolut per la defensa vigorosa del propi territori. Com altres grups, els mayoruna van sofrir alguns atacs, especialment per part d'alguns pobladors indígenes de l'Ucayali. L'era de la supremacia militar dels mayoruna va arribar a la seva fi amb la febre del cautxú, ja que, a partir d'aquest moment, els mayoruna van deixar de controlar el Yavarí i no va ser fins a finals de la Segona Guerra Mundial quan van aconseguir plantar cara de nou als blancs i lluitar pels seus territoris.
Durant l'últim quart del , els blancs van envair la regió a la recerca de cautxú i van acabar amb la resistència mayoruna. Els nayoruna van ser menys afectats per la febre del cautxú que altres pobles, però van ser igualment víctimes del procés, ja que vivien al cor de la zona més explotada. A principis del , els indígenes de la conca del Yavarí van tornar a beneficiar-se d'un període d'aïllament relatiu. La pressió occidental es va afeblir i els mayoruna van aconseguir rebutjar noves invasions. No obstant això, a poc a poc els projectes de construcció de carreteres i prospeccions petrolieres van començar a introduir-se entre els mayoruna. Amb aquests projectes es va donar pas a l'era de la “pacificació”.
Situació actual Si bé encara existeixen grups mayoruna aïllats, la majoria mantenen contacte permanent amb la societat nacional. Actualment pràcticament tots els mayoruna sofreixen algun tipus de dominació per part dels blancs. Els primers contactes van tenir lloc fa segles i des de llavors molts mestissos han viscut i treballat amb els Mayoruna. Aquest és el cas de molts grups mayoruna del Brasil, considerats oficialment com arredios. La consolidació del contacte es pot datar en 1969 en el cas matsés i en 1979 en el cas matis. Segons Erikson no s'ha de dramatitzar-se la situació, ja que els mayoruna encara conserven la seva llengua i la major part de les seves tradicions. No són castigats per cap de les plagues associades a occident com l'alcoholisme, la malnutrició, la guerrilla, la tuberculosi, etc. La realitat quotidiana dels mayoruna està íntimament relacionada amb dos organismes burocràtics: l'ILV al Perú i la FUNAI al Brasil. Després d'haver sofert diversos episodis de pressió militar per part dels blancs, els matsés van acceptar la presència de l'ILV i de la FUNAI ràpidament.
L'arribada dels missioners va influir el curs de la història matsés. Una de les principals conseqüències del contacte va ser la sedentarización excessiva, a Chobayacu es va concentrar un volum de població poc compatible amb la manera tradicional d'explotació del sòl i, en conseqüència, l'ILV va haver d'impulsar alguns programes per a pal·liar tal situació. No obstant això, cap d'ells va resultar ser la solució. Els matsés van recórrer, llavors, a la doble residència, d'aquesta manera, alternaven el seu sojorn en Chobayacu amb sojorns en refugis perifèrics. Aquesta solució va funcionar durant deu anys. Després, els matsés més joves van decidir establir-se en zones riberenques. A resultes de tal iniciativa, va tenir lloc una nova redistribució de la població en quatre grups que cada vegada tendeixen més a l'endogàmia.Erikson, 1994