La batalla de Sekigahara (関ヶ原の戦い, Sekigahara no tatakai) fou una batalla decisiva en la història del Japó que va tenir lloc el 21 d'octubre del 1600 (Keichō 5, quinzè dia del novè mes segons l'antic calendari) a Sekigahara (actual prefectura de Gifu). Durant aquest conflicte es van enfrontar els exèrcits de les dues principals faccions del país: el seguidors de Toyotomi Hideyori (Exèrcit de l'Oest) i els de Tokugawa Ieyasu (Exèrcit de l'Est). Hi havia els que consideraven que Toyotomi Hideyori, fill de Toyotomi Hideyoshi, un dels grans unificadors del Japó, era qui havia de convertir-se en el dirigent del país; també hi havia els que donaven suport a Tokugawa Ieyasu, un dels dàimios o senyors feudals més prominents del país, perquè es convertís en el dirigent.
La victòria de l'«Exèrcit de l'Est» de Ieyasu li va merèixer passar a la història com «l'últim dels grans unificadors del Japó» juntament amb Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi. A més, li va aclarir el camí perquè obtingués el títol de shogun, la màxima autoritat política i militar del Japó en aquella època. Com a resultat de la batalla, s'establí el shogunat Tokugawa, l'últim shogunat de la història, que es perllongaria durant més de 250 anys al capdavant del govern.
La importància d'aquesta batalla, que va ser el desenllaç final de tota una campanya militar, rau en el fet que va permetre acabar amb una època de constants conflictes i lluites internes. Posteriorment, s'establiria una pau gairebé absoluta al llarg i ample de l'arxipèlag, només interrompuda per revoltes menors, que duraria fins al retorn de l'emperador del Japó com màxima autoritat durant la Restauració Meiji (1866-1869).
Tot i que no se sap amb exactitud la xifra dels soldats presents en el camp de batalla, la majoria dels especialistes asseguren que aquell dia es van donar cita entre 170.000 i 200.000 guerrers, i fins i tot alguns afirmen que aquesta batalla ha estat la més gran esdevinguda en sòl japonès en tota la seva història.Turnbull, 2003:47.
Nom miniatura|Vista actual del lloc on esdevengué la batalla el 1600. Aquesta batalla històrica, també coneguda comunament en japonès com Tenka Wakeman no tatakai (天下分け目の戦い, lit. La batalla decisiva), rep el nom del poblat on es desenvolupà el conflicte bèl·lic: Sekigahara, ubicat al districte de Fuwa, a la prefectura de Gifu.
Cal esmentar dos aspectes fonamentals: tot i que generalment es considera com una sola batalla, en realitat va formar part de tota una campanya militar. Ambdós bàndols van efectuar moviments previs, assetjant els castells enemics i lluitant pel control de les principals vies de comunicació per tractar d'assegurar l'avantatge sobre l'adversari. Un altre aspecte a ressaltar és que, si bé tots dos bàndols s'havien preparat durant els mesos previs per al combat, l'elecció del lloc va ser una decisió presa ràpidament pel comandant d'un dels bàndols involucrats, Ishida Mitsunari, buscant la millor posició per les seves tropes. Irònicament, les mateixes característiques del terreny li jugarien en contra quan alguns dels seus aliats van canviar de bàndol.Bryant, 1995:84.
Context
miniatura|La mort de Toyotomi Hideyoshi va produir un gran buit de poder, al qual cosa portà a un país dividit en dos grans faccions que s'enfrontarien el 21 d'octubre del 1600. Hideyoshi va ser el primer home que va aconseguir unificar realment el Japó en completar la tasca iniciada per Oda Nobunaga, qui va ser traït per un dels seus principals generals, Akechi Mitsuhide, durant l'«Incident de Honnōji». Tanmateix, Hideyoshi mai va poder convertir-se en shogun a causa del seu origen humil, que mai no va poder ser desmentit pels biògrafs aduladors de l'època que, tot i els nombrosos intents, no aconseguien lligar-lo familiarment al llegendari clan Fujiwara. Hideyoshi va haver d'acceptar a canvi el títol menor de kanpaku (关白, lit. Regent), títol que després va transferir al seu fill adoptiu Hidetsugu, prenent per a si el de taiko (太合, lit. Kanpaku no disponible).Bryant, 1995:7.
Hideyoshi, als 57 anys, aconseguí tenir un fill propi, Toyotomi Hideyori, motiu pel qual ordenà a Hidetsugu que cometés el seppuku (suïcidi). Conscient de les disputes que es produirien a la seva mort, va nomenar un grup anomenat «Consell dels Cinc Regents» (precedit per Tokugawa Ieyasu i integrat a més per Maeda Toshiie, Uesugi Kagekatsu, Mori Terumoto i Ukita Hideie) amb l'objectiu que el consell governés fins que el seu fill complís la majoria d'edat, fent-los jurar que el tractarien com ell mateix.Bryant, 1995:8.
Després de la mort de Toyotomi Hideyoshi el 1598 es va produir un important buit de poder. Tokugawa Ieyasu va començar a establir una sèrie d'aliances amb figures poderoses del país per mitjà de matrimonis arreglats,Bryant, 1995:9. per la qual cosa Ishida Mitsunari, un dels cinc bugyō (奉行, lit. Magistrat), va començar a unificar a tots aquells en contra de la figura de Ieyasu.Bryant, 1995:10. Ja que ningú es va atrevir a fer-li front, Mitsunari va decidir que l'única opció era que fos assassinat. Quan els principals generals de Ieyasu es van assabentar del pla, van decidir eliminar Mitsunari, per tant, aquest va haver de fugir cap al castell Osaka disfressat de dona i pujat en un palanquí.Bryant, 1995:12. Sorprenentment Mitsunari va decidir demanar ajuda i protecció directament a Ieyasu, qui va accedir a rebre'l al castell Fushimi com convidat, on va romandre fins a la primavera de 1599 quan Ieyasu li va demanar que tornés al seu propi castell, el Sawayama.
El 22 d'agost, mentre Ieyasu organitzava el seu exèrcit amb la intenció d'enfrontar-se a Uesugi Kagekatsu, un dàimio rebel, Mitsunari va decidir actuar recolzat pels altres bugyō i tres dels quatre tairō (大老, lit. gran ancià), els quals havien formalitzat una queixa contra Ieyasu acusant-lo de tretze càrrecs diferents. Entre els càrrecs destacaven haver donat en matrimoni filles i fills amb finalitats polítiques i haver pres possessió del castell Osaka, antiga residència de Hideyoshi, com si fos seu.Bryant, 1995:13. Ieyasu va interpretar la missiva com una clara declaració de guerra, de manera que pràcticament tots els dàimios del país prengueren partit, ja fos per l'anomenat «Exèrcit de l'Oest» de Mitsunari o per l'«Exèrcit de l'Est» de Ieyasu.
Al llarg dels següents mesos, tots dos bàndols van fer plans i preparatius per a la batalla, la qual es produiria prop d'un petit poblat anomenat Sekigahara.
Antecedents
Moviments previs a la campanya miniatura|Moviments d'ambdós exèrcits entre el juliol i l'octubre del 1600. Uesugi Kagekatsu, dàimio de la província d'Aizu, ràpidament, va començar a construir i ampliar noves defenses en el seu domini. Quan Ieyasu li va demanar una explicació, aquest a través d'un dels seus principals vassalls, li va respondre irònicament que «mentre els samurais de la ciutat passaven el temps col·leccionant implements de te, els del camp col·leccionaven armament». Ieyasu va ordenar a Kagekatsu que es presentés personalment a oferir una explicació del seu comportament però com que no va rebre cap resposta va decidir reunir en concili els seus aliats, i es trobaren a Osaka el 12 de juliol. Finalment el 24 del mateix mes, Ieyasu i el seu exèrcit van sortir d'Osaka rumb a Aizu.Bryant, 1995:36.
Tot i que Kagetsugu estava al corrent de la situació no va mostrar cap preocupació, ja que sabia que abans que estigués en perill, Mitsunari i el seu exèrcit atacarien al de Ieyasu. Kagekatsu va decidir llavors prendre la iniciativa i atacar, de manera que gairebé immediatament tant Mogami Yoshiakira com Date Masamune, aliats del clan Tokugawa, contraatacaren, controlant la situació.Bryant, 1995:37.
Ieyasu va fer una pausa el 25 de juliol al castell Fushimi, que era custodiat per Torii Mototada, un dels seus principals vassalls, amb qui va passar la tarda parlant i bevent. Tots dos sabien que una de les primeres accions de Mitsunari seria atacar aquest castell, i Mototada no tenia cap esperança de sortir-ne victoriós. Mototada va assegurar que el castell cauria només si la seva força era superada en una xifra deu vegades més gran.Turnbull, 1998:290. L'endemà, el comiat de tots dos va ser veritablement emotiu.
Mentre l'«Exèrcit de l'Est» marxava cap al seu destí, Mitsunari havia convocat els principals conspiradors al castell Sawayama, entre els quals hi havia: Ukita Hideie, braç dret de Mitsunari; Shimazu Yoshihiro, dàimio de Satsuma; Kobayakawa Hideaki; Nabeshima Katsushige; Chōsokabe Morichika, i Otani Yoshitsugu.
Tokugawa i el seu exèrcit avançaren lentament esperant els moviments de l'exèrcit enemic i finalment van arribar a Edo el 10 d'agost on van romandre fins a l'1 de setembre, quan van reprendre la marxa cap al nord d'Oyama amb un exèrcit que comptava amb 50.000 combatents.
Mentrestant a Osaka, Kikkawa Hiroie estava enfadat perquè Mitsunari no havia permès que el seu clan entrés en acció, per la qual cosa va començar a enviar missatges als generals sota el comandament de Tokugawa, Kuroda Nagamasa i Ii Naomasa, assegurant que en el moment de la batalla, els 36.000 soldats del clan Mori no s'enfrontarien a l'«Exèrcit de l'Est».
Setge de Fushimi
miniatura|esquerra|El castell Fushimi custodiat per Torii Mototada sucumbí davant el setge imposat per l'«Exèrcit de l'Oest» el 6 de setembre de 1600. El 27 d'agost les forces de l'«Exèrcit de l'Oest» van arribar al castell Fushimi tal com havien previst Ieyasu i Mototada.Bryant, 1995:38. Juntament amb els guàrdies del castell es trobaven a més un centenar de guerrers ninges provinents de la regió de Koga. Aquests ninges van brindar suport dins del castell mentre que d'altres feien guerra de guerrilles als voltants.Turnbull, 2003:74. Els defensors van suportar el setge de 40.000 soldatsMurdoch, 1996:409. durant deu dies. Sabent que havien d'aturar l'exèrcit invasor pel major temps possible per tal que Ieyasu pogués prendre els castells enemics al llarg del Nakasendō, la rendició no entrava dins dels plans de Mototada. Al cap d'aquests deu dies un traïdor, a qui Mitsunari havia amenaçat de crucificar a la seva esposa i el seu fill, va calar foc a una de les torres de manera que els invasors van poder entrar fins al castell central. Amb només 200 homes supervivents i el castell en flames, Mototada efectuà cinc contraatacs fins que només quedaren 10 homes. En aquesta situació, Mototada i els supervivents van decidir cometre seppuku per evitar ser capturats amb vida. Aquell mateix dia, el 6 de setembre, Mitsunari i els seus homes van poder prendre el castell definitivament, que en total els costà prop de 3.000 baixes.
Mobilització de les tropes Amb la caiguda del castell Fushimi els aliats de l'«Exèrcit de l'Oest» tenien ara el camí obert per reunir-se amb seguretat al castell Ōgaki per marxar junts al nord i a l'est, amb la finalitat d'atacar l'exèrcit de Ieyasu per la rereguarda, acorralat en el seu domini a la província de Mikawa. El 10 de setembre Ieyasu ja estava de tornada a Edo preparant el seu exèrcit per a la batalla final i el 15 de setembre Mitsunari i les seves tropes arribaren a Ōgaki, de manera que Ieyasu va considerar tornar a Osaka.Bryant, 1995:39.