Sofonisba Anguissola (Cremona, vers 1532 – Palerm, 1625) va ser una pintora renaixentista italiana i deixebla de Bernardino Campi. Apareix citada pel florentí Giorgio Vasari, en el volum Vite de Pittori, Scultori e Architettorii, com a contemporània dedicada a les belles arts.
Es va endinsar pels camins dels ideals humanistes gràcies a la insistència del seu pare. La qualitat dels seus gravats, el classicisme naturalista i la paleta d'obscurs li van permetre adquirir fama internacional com a artista, ser admirada per Michelangelo Buonarroti i Antoni van Dyck, i encisar el monarca Felip II de Castella i I d'Aragó i Portugal, que la va convidar a ser retratista de la seva cort a Madrid, en què va pintar el Retrat de Felip II, que avui està penjat al Museu del Prado (Madrid) i que durant anys s'havia adjudicat a Sánchez Coello.
Anguissola tenia prohibit estudiar anatomia i reproduir escenes reals. Per aquest motiu, els seus quadres són retrats d'ella mateixa i de la gent del seu entorn. Morta a Palerm, fou enterrada a l'església de San Giorgio dei Genovese.
Antecedents familiars L'origen i el nom: la família Anguissola estan vinculats a una antiga tradició romana d'Orient, rica en detalls històrics.
D'acord amb aquesta tradició, els Anguissolas són descendents del cabdill de constantinopolitan Galvano Sordo o Galvano de Soardi/Sourdi —Σούρδη, un cognom que encara s'usa a Grècia, Constantinoble i Esmirna. Al 717, Galvano serveix a l'exèrcit de l'emperador Lleó III l'Isàuric, i «amb un foc artificial enginyós, va contribuir a alliberar la ciutat de Constantinoble dels sarraïns que havien mantingut assetjada per terra i mar». Aquest «foc artificial» va ser anomenat Foc grec,(υγρό πυρ, ελληνικό πυρ), una arma incendiària desenvolupada a la fi del , responsable de moltes victòries militars romanes d'Orient, especialment la salvació de Constantinoble de dos setges àrabs, assegurant així la supervivència de l'Imperi Romà d'Orient. miniatura|Autoretrat en miniatura, 1556. Boston Museum of Fine Arts.
Des que l'escut de Galvano portava l'efígie d'un àspid (en llatí: anguis fragilis), després de la victòria de Galvano sobre els omeies, els seus germans d'armes i la gent de Constantinoble, van exclamar: "Anguis sola fecit victoriam victoriam!", És a dir: «La serp sola va portar la victòria!» Aquest dit es va fer tan popular, que el mateix Galvano va ser dit «Anguissola». L'emperador finalment va atorgar el cognom Anguissola a tots els seus descendents. Sobre això, s'ha suggerit que el monograma representat a lAutoretrat en miniatura de Sofonisba pot contenir el lema familiar o, més simplement, el nom del pare de Sofonisba, Amilcare.
Fugint d'una pesta negra instal·lada a Constantinoble, els descendents de la primera branca d'Anguissola es van establir en Itàlia. Els Anguissolas pertanyien al patriciat venecià de 1499 a 1612, i van construir grans i petites propietats autònomes a Piacenza, Cremona, Vicenza i d'altres regions d'Itàlia.
Biografia miniatura|esquerra|Retrat de la família, Minerva, Amílcar i Asdrubale Anguissola, c.1559 Sofonisba Anguissola (també escrit Anguisciola o Anquissola) va néixer a Cremona (actual Itàlia) cap a 1535. Era la més gran de set germans, sis dels quals eren nenes. El seu pare, Amilcare Anguissola, era membre de la noblesa genovesa i la seva mare era Bianca Ponzone també de familia noble. Durant les quatre generacions anteriors, la família va tenir una estreta connexió amb la història antiga de Cartago, pel que van nomenarla seva progènie en honor del gran general Anníbal, cridant la seva filla gran com la tràgica protagonista cartaginesa Sofonisba i al seu únic fill, Asdrubale, pel cabdill Àsdrubal Barca. miniatura|Retrat de Bianca Ponzoni Anguissola, mare de la artista, 1557.
Amilcare va animar les seves filles —Sofonisba, Elena, Lucia, Europa, Minerva i Ana Maria— a cultivar-se i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les seves germanes també van ser pintores, encara que Sofonisba va ser de lluny la que millor ho va aconseguir i la més famosa. Elena, la segona germana, es va fer monja —existeix un retrat d'ella pintat per Sofonisba— i va haver de deixar de pintar. També van deixar la pintura Ana Maria i Europa, amb motiu de contreure matrimoni, mentre que Lucía, la millor pintora de les germanes, va morir jove. L'altra germana, Minerva, es va fer escriptora i llatinista. Asdrubale, el germà baró, va estudiar música i llatí, però no pintava. El seu aristocràtic pare es va assegurar que tant Sofonisba com les seves germanes rebessin una bona educació on estaven incloses les belles arts.
miniatura|esquerra|Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, 1550. A l'edat de 14 anys el seu pare la va enviar, juntament amb la seva germana Elena, a estudiar amb Bernardino Campi, pintor també nascut a Cremona, un respectat autor de retrats i escenes religioses de l'escola de Llombardia. Quan Campi es va mudar a una altra ciutat, Sofonisba va continuar els seus estudis amb el pintor Bernardino Gatti (conegut com «El Sojaro»), un alumne d'Antonio da Correggio. L'aprenentatge de Sofonisba amb artistes locals va establir un precedent perquè les dones fossin acceptades com a estudiants d'art.
No se sap amb certesa, però probablement va continuar els seus estudis al costat de Gatti durant tres anys (1551-1553). El seu treball més important d'aquella època és la seva obra Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, datada el 1550 i que es troba a la Pinacoteca Nacional de Siena.
Viatge a Roma miniatura|Asdrubale mossegat per un cranc. Dibuix cap a 1554. Museu de Capodimonte. L'any 1554, Sofonisba va viatjar a Roma, on va conèixer Miquel Àngel per mitjà d'altres pintors que coneixien bé la seva obra. Aquesta trobada amb l'artista va ser un gran honor per a la pintora i es va beneficiar d'ésser «informalment» instruïda pel gran mestre. Quan ell li va demanar que pintés un nen plorant, Sofonisba va dibuixar Asdrubale mossegat per un cranc, i quan Miquel Àngel ho va veure, va reconèixer tot seguit el talent d'ella. A partir d'aquest moment, el geni li donava esbossos del seu quadern de notes perquè ella els pintés amb el seu estil personal i li va oferir consell sobre els resultats. Almenys dos anys, Sofonisba va continuar aquest estudi «informal», rebent una sòlida orientació del mateix Miquel Àngel.
El gran historiador de l'art Giorgio Vasari va escriure sobre seu: «Anguissola ha mostrat la seva més gran aplicació i millor gràcia que qualsevol altra dona del nostre temps en els seus interessos per dibuixar; per això ha triomfat no només dibuixant, acolorint i pintant de la natura, i copiant excel·lentment d'altres, sinó per ella pròpiament que ha creat excel·lents i molt belles pintures».
Malgrat tot, no ho va tenir fàcil, atès que encara que va comptar amb coratge i suport, més que la resta de les dones de la seva època, la seva classe social no permetia anar més enllà dels límits imposats per al seu sexe. No va tenir la possibilitat d'estudiar anatomia o dibuixar del natural, atès que era considerat inacceptable per a una senyora que veiés cossos nus -aquesta situació es repetiria un segle més tard amb Elisabetta Sirani, qui tampoc va poder accedir a una formació artística completa per ésser dona-. L'educació i capacitació d'Anguissola tenien diferents implicacions que les dels homes, ja que els homes i les dones treballaven en esferes separades. El seu entrenament no va ser per ajudar-la a convertir-se en una professió on competiria per encàrrecs amb artistes masculins, sinó en fer-la millor esposa, companya i mare.Sylvia Ferino-Pagden and Maria Kusche, Sofonisba Anguissola: A Renaissance Woman, (Washington D.C.: The National Museum of Women in the Arts, 1995)
miniatura|El joc d'escacs amb el retrat de les seves germanas Lucía, Minerva i Europa, (1555). En lloc seu, Sofonisba va cercar les possibilitats per a un nou estil de retrats, amb personatges amb posats informals. Els membres de la seva pròpia família i el seu propi rostre van ser els protagonistes més freqüents de les seves obres, com es pot veure a Autoretrat (1554, al Kunsthistorisches Museum de Viena), el Retrat d'Amilcare, Minerva i Asdrubale Anguissola (1557-1558, al Nivågårds Malerisambling, Niva, Dinamarca) i El joc d'escacs (1555, Museu Nacional de Poznań, Poznań), on pinta a les seves germanes Lucía, Minerva i Europa, realitzat quan Sofonisba tenia 23 anys, El joc d'escacs, és una representació íntima d'una escena familiar quotidiana, que combina una vestimenta formal elaborada amb expressions facials molt informals, el que era inusual per a l'art italià en aquest moment, «un símbol de refinament cultural»
miniatura|Autoretrat tocant un instrument.(circa 1555) Els autoretrats d'Anguissola també ofereixen evidència del que ella creia que era el seu lloc com a dona artista. Normalment, els homes eren vistos com a actors creatius i la dona com a objectes passius, però en el seu Autoretrat de 1555, Anguissola es presenta a si mateixa com l'artista, separant-se del paper com l'objecte a pintar.Mary Garrard, "Here's Looking at Me: Sofonisba Anguissola and the Problem of the Woman Artist," Renaissance Quarterly 47, no. 3:(1994): 556. Peces addicionals mostren com ella es rebel·la contra la idea que les dones són objectes, en essència un instrument per ésser jugat pels homes. El seu Autoretrat de circa de 1555 la mostra tocant música, assumint un paper diferent al de l'artista pintora.Mary Garrard, "Here's Looking at Me: Sofonisba Anguissola and the Problem of the Woman Artist," Renaissance Quarterly 47, no. 3:(1994): 557.
Va arribar a ésser coneguda fora d'Itàlia, i en 1559 el rei Felip II d'Espanya li va demanar que fos mestra d'art i dama d'honor de la reina Isabel de Valois, que només tenia 14 anys en aquest moment. La reina Elisabeth de Valois i Sofonisba es van fer bones amigues. Ella va pintat a tota la família reial i també el papa Pius IV va encarregar a Anguissola que fes un retrat de Isabel de Valois.
A la cort espanyola miniatura|Retrat de la reina Isabel de Valois. L'any 1558, ja establerta com a pintora, Anguissola va anar a Milà, on va pintar el duc d'Alba. Ell al seu torn la va recomanar al rei espanyol, Felip II. A l'any següent, Anguissola va ser invitada a unir-se a la cort espanyola, el que va ser un punt d'inflexió en la seva carrera artística. Des de febrer de 1560 fins l'estiu de 1573, Anguissola viu en la cort espanyola, primer com a dama d'Isabel de Valois i, després de la mort de la reina, com a tutora de les infantes, especialment d'Isabel Clara Eugènia.
Anguissola tenia aproximadament vint-i-sis anys quan va abandonar Itàlia per unir-se a la cort espanyola. A l'hivern de 1560, va arribar a Madrid per treballar com a pintora de la cort i dama d'honor de la nova reina, Isabel de Valois, la tercera esposa de Felip, qui també era una retratista aficionada. Anguissola aviat es va guanyar l'admiració i confiança d'Isabel i va passar els anys següents pintant molts retrats oficials per a la cort, inclosa la germana de Felip II, Joanna, i el seu fill, el Carles d'Habsburg (Príncep d'Astúries). Les seves pintures d'Isabel de Valois i d'Ana d'Àustria, la quarta esposa de Felip II, són vibrants i plenes de vida.
miniatura|Retrat de Felip II d'Espanya, de Sofonisba Anguissola atribuït per molts anys d'Alonso Sánchez Coello (1573). Museu del Prado (Madrid). Durant aquest temps, va treballar estretament amb Alonso Sánchez Coello; es va aproximar tant al seu estil, que inicialment el famós retrat de Felip II (1573), en edat mitjana, va ser atribuït a Coello. Ha estat recentment quan s'ha reconegut Anguissola com la seva autora. Avui també les historiadores Carmen Bermis i Maria Kusche tenen fundades sospites que La dama d'ermini, un dels més famosos retrats atribuïts a El Greco, pot haver estat pintat per ella.