miniatura|Arma homicida, proves i fotos d'un cas d'assassinat a Trondheim, Noruega 1928. La fulla trencada del ganivet va quedar enganxada a la part posterior de la víctima apunyalada. Exposicions al Museu Nacional de Justícia Penal de Noruega. Una prova, en dret, és un element que permet a un jutge o jurat verificar la veracitat d'un fet. Certs experts assignen a la prova la finalitat d'establir la veritat dels fets i no només el convenciment al jutge o jurat.
Des d'un punt de vista processal, la prova s'aprecia des de tres aspectes: des de la seva manifestació formal (mitjans de prova), des de la seva manifestació substancial (els fets que es proven) i des del punt de vista del resultat subjectiu (el convenciment en la ment del jutjador). Quant a la primera manifestació els mitjans de prova són els vehicles a través dels quals provem un fet, objecte o circumstància i estan establerts en la llei (testimoniatges, peritatges, inspeccions, etcètera), mentre que la manifestació substancial fa referència als fets que es volen provar a través d'aquests mitjans (existència d'un contracte, comissió d'una infracció, etcètera).
Es poden provar tots els fets, a excepció dels fets negatius substancials i dels fets que són moral i físicament impossibles. En un procés judicial s'han de provar els fets que són objecte de litigi, tenint generalment la càrrega de la prova aquell que ha afirmat un fet que no ha estat admès per la contrapart.
Definició Etimològicament, la prova prové del llatí probus que significa bo, honrat, que t'hi pots confiar.
En un altre sentit, la paraula prova pot tenir els següents significats: Acció i efecte de provar. Raó, argument, instrument o un altre mitjà amb que es pretén mostrar i fer patent la veritat o falsedat d'alguna cosa. Indici, senyal o mostra que es dona d'alguna cosa.
Segons Carnelutti i Rocco l'expressió prova té un diferent significat en el llenguatge comú i en el llenguatge jurídic, doncs prova judicial és la comprovació, no dels fets, sinó de les afirmacions, a això podríem agregar que en matèria processal es pot parlar de prova solament quan es tracti de comprovar fets que estan subjectes a contradicció i que no han estat admesos per ambdues parts dins del procés judicial, és per això que té característiques pròpies que la diferencien de la prova en sentit comú.
Història de les proves judicials Quant a la seva evolució, es poden diferencia cinc fases o etapes de les proves judicials: La fase ètnica La fase religiosa La fase legal La fase sentimental La fase científica
La fase ètnica Es considera fase ètnica o primitiva a aquella fase dominada per empirismes per arribar a la conclusió sobre l'existència o no de certs fets, procediments que variaven d'acord a cada lloc en què s'aplicaven. Per exemple en la cultura precolombina era el sapa inca o el curaca els qui administraven justícia a través dels seus propis mètodes.
Fase religiosa Durant l'apogeu de Grècia i Roma, el dret probatori va aconseguir un desenvolupament científic important que es pot veure representada en els estudis d'Aristòtil, com a Retòrica en la qual es trobava una concepció lògica, aliena de tots els prejudicis d'ordre religiós per valorar la prova. Aquest apogeu va ser interromput per la irrupció del dret germànic, d'una connotació molt més rudimentària i bàrbara que substituïa a la valoració lògica de les proves per mitjans artificials, absurds i basats en la creença d'una intervenció de la divinitat o en la justícia de Déu per a casos particulars. És amb aquesta irrupció amb la qual comença la fase religiosa en la qual predominen les ordalies, els duels judicials i els judicis de Déu, el mateix que les proves de l'aigua i del foc.
Posteriorment aquesta etapa va tenir un influx cada vegada més marcat del dret canònic, a través del com es va abandonant aquells mitjans de prova bàrbars i es va obrint camí cap a la fase legal.
Fase legal Es denomina també com a fase de la tarifa legal. Neix com a conseqüència de la falta de preparació dels jutges i com a resposta als mètodes de la fase religiosa. A través de la tarifa legal els papes donaven instruccions detallades sobre el procés canònic i els canonistes havien d'elaborar les regles de valoració de la prova. En aquest sistema la possibilitat que el jutge arribi a una conclusió per si mateix respecte de les proves judicials es va reduir al mínim havent d'aquest complir amb els mandats legals on la llei preveia la forma en què s'havien de valorar les proves. Aquest tipus de sistema donava facultats il·limitades al jutge per obtenir proves de tal manera que li permetia emprar el turment judicial per obtenir la confessió, situació que va portar al fet que s'instaura la Inquisició del Sant Ofici, on el sadisme i el refinament de la crueltat dels ministres de Crist va arribar als màxims extrems.
Fase sentimental També cridada fase d'íntima convicció i es va originar amb la Revolució Francesa que va acollir les teories de Montesquieu, Voltaire i els seus seguidors i es va aplicar com a resposta a la fase legal. Aquesta fase es va caracteritzar pel fet de basar les resolucions judicials en una convicció lliure i no subjecta a regles de cap naturalesa per determinar l'existència o no dels fets posats en controvèrsia dins d'un procés. Es va caracteritzar també per ser aplicada per jurats composts per ciutadans comuns. Aquest nou dret es va difondre per Europa solament a mitjan segle XIX. També ha estat criticada per alguns autors, com TRIGUI qui diu que es tractava d'una nova superstició basada en la fe optimista en la infal·libilitat de la raó humana, del sentit comú, de l'instint natural.
Fase científica Es basa en l'ús per part del jutge de la sana crítica, que és una operació intel·lectual basada en les regles de la lògica i les màximes de l'experiència. Es diferencia del sistema de l'íntima convicció puix que la sana crítica si està subjecta a pautes per a l'operació intel·lectual del jutge i es diferencia del sistema de la tarifa legal puix que no està subjecta a regles rígides de valoració de la prova que puguin contradir al sentit comú aplicable a cada cas en concret.
Fonts de prova Existeixen dues concepcions sobre les fonts de la prova: la sostinguda per Carnelutti i Bentham els qui consideren que les fonts de la prova són els fets percebuts pel jutge i que li serveixen de deducció del fet que es va a provar; i la sostinguda per Guasp, qui veu tals fonts en les operacions mentals d'on s'obté la convicció judicial que es distingeixen en percepció i deducció. La doctrina més autoritzada a Llatinoamèrica, entre les quals destaca Hernando Devis Echandía està d'acord amb la primera concepció, doncs com diu l'autor esmentat les operacions mentals que parla GUASP serveixen per saber com s'obté la prova, però no d'on s'obté, i que la font d'aquesta consisteix en el segon i no en el primer.
Quant a les fonts de la prova, per deduir el seu significat hem de tenir en compte tres conceptes: el concepte de mitjà de prova (que són aquelles formes autoritzades per la llei per poder provar els fets, com el testimoniatge, la confessió judicial, la inspecció judicial, etcètera), el concepte d'objecte de la prova (que és el fet, cosa o circumstància que es tracta de provar) i el motiu o argument de prova (que és la inferència lògica que usarà el jutge per determinar com és la prova vàlida i com no). El coneixement d'aquests tres conceptes és important per determinar quan estem enfront de la font de la prova o a un mitjà de prova. D'això deduïm que les fonts de la prova són els fets, objectes o circumstàncies que es tracten de provar, tenint en compte que no sempre l'objecte de prova és la font de prova, ja que un objecte de prova (per exemple, el matrimoni entre dues persones) pot portar a deduir a la font de la prova (en el mateix exemple, per mitjà del matrimoni provem la presumpció legal de paternitat sobre el fill nascut dins d'aquesta relació) i, per tant, no són coses iguals, encara que sí poden arribar a confondre's.
Mitjans de prova Els mitjans de prova varien segons la legislació de cada país. Als països amb llibertat probatòria àmplia, les lleis permeten que es pugui provar qualsevol fet a través de qualsevol mitjà que estigui al seu abast, en els casos del qual les lleis no enumeren exhaustivament als mitjans de prova, podent les parteixes processals provar els fets de qualsevol manera possible i idònia, mentre que als països amb llibertat probatòria restringida es permet que es puguin provar els fets solament a través dels mitjans de prova que estan expressament establerts en la llei.
A Equador i en la majoria de països de Amèrica Llatina, la llei processal enumera exhaustivament als mitjans de prova, i són els següents:
Matèria civil Declaració de part o confessió judicial: Consisteix a la declaració que fa l'actor o el demandat a comanda de l'altra part. Forma part d'aquest mitjà de prova el jurament decisori que és la declaració que fa el mateix requirente respecte de les preguntes que va fer a l'altra part a la declaració de part. Declaració de testimonis: Consisteix a la declaració que fa un tercer aliè al litigi sobre un fet. Prova documental: Els documents poden ser públics quan han estat emesos o autoritzats per autoritat pública en ús de les seves funcions, o privats quan han estat subscrits per particulars o autoritat pública que no hagi estat en l'ús de les seves funcions. Inspecció judicial: Consisteix en la verificació personal que fa el jutge del ben matèria de litigi. Dictamen de perits: Consisteix en la verificació dels fets, objecte o circumstàncies del litigi realitzat per un expert en el tema. Informes de traductors: Consisteix en la traducció d'un document o d'un testimoniatge.
Matèria penal Declaració de testimonis: Igual que en matèria civil, declarés un tercer aliè al procés. Els familiars del processament no pot ser obligats a declarar en contra seva. Declaració del processament: Aquesta declaració ha de ser voluntària, espontània i sense jurament. El processament no pot ser obligat a declarar en contra de si mateix. Declaració de la víctima: És la declaració que fa la víctima. S'ha d'evitar la revictimización. Dictamen de perits. Informes de traductors. Prova documental: En aquest cas no pot obligar-se al processament a reconèixer documents.
Matèria contenciós administratiu En matèria contenciós administratiu són vàlides totes les proves de matèria civil, a excepció de la declaració de part o confessió judicial, mateixa que no pot demanar-se a un funcionari públic demandat, no obstant això, se li pot demanar que el funcionari requerit remeti informes sota jurament sobre els fets la resposta dels quals calgui.
Matèria laboral En el judici laboral són admeses totes les proves que són admeses en matèria civil, però en elles adquireix un valor important el jurament deferit, que és un mitjà de prova a través del com el treballador prova el temps de serveis i la remuneració percebuda, mancant altres proves més contundents sobre tals fets.
Fases de l'activitat probatòria L'activitat probatòria es compon de tres fases: 1. La fase de producció o obtenció de la prova; 2. La fase d'assumpció de la prova per part del jutge; i, 3. La fase de valoració o apreciació de la prova. En matèria netament processal podria dir-se que cursa quatre etapes: 1. La de rebuda genèrica de les proves; 2. La de proposició concreta de les proves; 3. La de pràctica de l prova; i 4. La de valoració o apreciació de les proves.
Les fases es podrien resumir de la següent manera:
Fase de producció o obtenció de la prova Aquesta fase contempla tots els actes processals i fins i tot extraprocesales amb finalitat processal que, d'una o una altra manera, condueixen a posar la prova a la disposició del jutge i incorporar-la al procés. Aquesta fase podria tenir sub fases, com les següents:
Esbrinament o investigació de la prova