La autenticació és l'acte o procés de confirmar que alguna cosa (o algú) és qui diu ser. A la part que s'identifica se l'anomena emprovador. A la part que verifica la identitat se l'anomena verificador. És habitual que l'emprovador sigui un usuari que vol accedir a certs recursos i el verificador sigui un sistema que protegeix l'accés a aquests recursos i ha de verificar que el que accedeix sigui un usuari que té permisos per accedir a aquests recursos. Per poder tenir autenticació és necessària, com a condició prèvia, l'existència d'identitats biunívocament identificades de tal forma que es permeti la seva identificació.
Definicions Autenticació o millor dit acreditació, en termes de seguretat de xarxes de dades, es pot considerar un dels tres passos fonamentals (AAA). Cadascun, de forma ordenada: Autenticació. En la seguretat d'ordinador, l'autenticació és el procés d'intent de verificar la identitat digital del remitent d'una comunicació com una petició per connectar-se. El remitent sent autenticat pot ser una persona que usa un ordinador, un ordinador per si mateix o un programa de l'ordinador. En un web de confiança, "autenticació" és una manera d'assegurar que els usuaris són qui ells diuen que ells són - que l'usuari que intenta realitzar funcions en un sistema està autoritzat per fer-ho. Autorització. Procés pel qual la xarxa de dades autoritza a l'usuari identificat a accedir a determinats recursos. Auditoria. Mitjançant la qual la xarxa o sistemes associats registren tots i cadascun dels accessos als recursos que realitza l'usuari autoritzats o no.
El problema de l'autorització sovint, és idèntic a la d'autenticació; molts protocols de seguretat extensament adoptats estàndard, regulacions obligatòries, i fins a estatuts estan basats en aquesta assumpció. No obstant això, l'ús més exacte descriu l'autenticació com el procés de verificar la identitat d'una persona, mentre l'autorització és el procés de verificació que una persona coneguda té l'autoritat per realitzar una certa operació. L'autenticació, per tant, ha de precedir l'autorització. Per distingir l'autenticació de l'autorització de terme estretament relacionada, existeixen unes notacions de taquigrafia que són: A1 per a l'autenticació i A2 per a l'autorització que de tant en tant són usades,també existeixen els termes AuthN i AuthZ que són usats en algunes comunitats.
Tipus d'autenticació Els mètodes d'autenticació estan en funció del que utilitzen per a la verificació i aquests es divideixen en tres categories: Sistemes basats en alguna cosa conegut. Exemple, un password (Unix) o passphrase (PGP). Sistemes basats en alguna cosa posseït. Exemple, una targeta d'identitat, una targeta intel·ligent (smartcard), dispositiu usb tipus epass token, targeta de coordenades, smartcard o dongle criptogràfic. Sistemes basats en una característica física davant usuari o un acte involuntari del mateix: Exemple, verificació de veu, d'escriptura, de petjades, de patrons oculars..
Característiques d'autenticació Qualsevol sistema d'identificació ha de posseir unes determinades característiques per ser viable: Ha de ser fiable amb una probabilitat molt elevada (amb dades d'errors en els sistemes menys segurs).... Econòmicament factible per a l'organització (si el seu preu és superior al valor del que s'intenta protegir, tenim un sistema incorrecte). Suportar amb èxit cert tipus d'atacs. Ser acceptable per als usuaris, que seran al cap i a la fi els qui ho utilitzin. Resposta immediata, directa, intel·ligent, senzilla, davant cada situació.
Mecanisme d'autenticació Per autenticar és necessari establir un protocol de comunicació entre les parts de manera que la part verificadora (normalment) prova verificar que la part que s'identifica (normalment un usuari) efectivament és qui diu que és. En general el procés d'autenticació consta dels següents passos: L'emprovador sol·licita accés a un sistema. El verificador sol·licita a l'usuari que s'autentiqui. L'emprovador aporta les credencials que li identifiquen i permeten verificar l'autenticitat de la identificació. El verificador valguda segons les seves regles si les credencials aportades són suficients per donar accés a l'usuari o no.
Control d'accés miniatura|Un client utilitzant un caixer automàtic Un exemple familiar és el control d'accés. Un sistema informàtic supòsit per ser utilitzat solament per aquells autoritzats, ha de procurar detectar i excloure el desautoritzat. L'accés a ell per tant és controlat generalment insistint en un procediment de l'autenticació per establir amb un cert grau establert de confiança la identitat de l'usuari, per tant concedint aquests privilegis com pot ser autoritzat a aquesta identitat. Els exemples comuns del control d'accés que impliquen l'autenticació inclouen: Retirar diners d'un caixer automàtic. Control d'un ordinador remot sense Internet. Ús d'un sistema de banca per Internet.
Per intentar provar la identitat d'un subjecte o objecte possible aplicar una o més proves que, si s'aproven, s'han declarat prèviament per ser suficients procedir. El problema és determinar-se quines proves són suficients, i molts tals són inadequades. Han estat molts casos de tals proves que són enganyades amb èxit; tenen per la seva falta demostrada, ineludible, ser inadequades. Molta gent continua mirant les proves -- i la decisió per mirar èxit a passar -com a acceptable, i per culpar la seva falta en “descuit” o “incompetència” de part d'algú. El problema és que la prova va ser suposada per treballar en la pràctica -- no sota condicions ideals de cap descuit o incompetència-i no. És la prova que ha fallat en tals casos. Considerar la caixa molt comuna d'un correu electrònic de la confirmació al com hagi de ser contestat per activar un compte en línia d'una certa classe. ja que el correu electrònic es pot arreglar fàcilment per anar a o per venir d'adreces falses i untraceable, est és just sobre la menys autenticació robusta possible. L'èxit a passar aquesta prova significa poc, sense consideració alguna cap a sloppiness o incompetència.
Autenticació per multifactor Els factors de l'autenticació per als éssers humans es classifiquen, generalment, en quatre casos: Alguna cosa que l'usuari és (exemple, l'empremta digital o el patró de retina), la seqüència d'ADN (hi ha definicions classificades de quin és suficient), el patró de la veu (una altra vegada diverses definicions), el reconeixement de la signatura, els senyals bio-elèctriques úniques produïdes pel cos viu, o un altre identificador biomètric). Alguna cosa que l'usuari té (exemple, targeta de la identificació, símbol de la seguretat, símbol del programari o telèfon mòbil) Alguna cosa que l'usuari sap (exemple, una contrasenya, una frase o un nombre d'identificació personal (el PIN) del pas). Alguna cosa que l'usuari fa (exemple, reconeixement de veu, signatura, o el pas). i Autenticació mitjançant dos factors "alguna cosa que tinc" la clau + "alguna cosa que sé" un nombre de PIN (token criptogràfic) Autenticació triple factor "alguna cosa que tinc" el dispositiu criptogràfic + "alguna cosa que sé" una clau d'autenticació tipus PIN (al token criptogràfic) + "qui sóc" l'empremta dactilar que em permet autenticar-me al dispositiu de forma unívoca.
Una combinació de mètodes s'utilitza de vegades, exemple, una targeta de banc i un PIN, en aquest cas s'utilitza el terme “autenticació de dos factors”. Històricament, les empremtes digitals s'han utilitzat com el mètode més autoritari d'autenticació, però processos legals recents als EUA i a una altra part han aixecat dubtes fonamentals sobre fiabilitat de l'empremta digital. Altres mètodes biomètrics són prometedors (les exploracions retinianas i de l'empremta digital són un exemple), però han demostrat ser fàcilment enganyats en la pràctica. En un context de les dades de l'ordinador, s'han desenvolupat protocols de repte-resposta que permeten l'accés si el que es vol autenticar respon correctament a un desafiament proposat pel verificador. Hi ha protocols repte-resposta basats en algorismes criptogràfics cridant-se protocols criptogràfics de desafiament-resposta. La seguretat dels protocols criptogràfics de desafiament-resposta es basa en la seguretat dels algorismes criptogràfics que usa.
Autenticació L'autenticació va ser definit per Arnnei Speiser en 2003 mentre que la web va basar el servei que proporciona en l'autenticació d'usuaris finals que tenen accés (Login) a un servei d'Internet. L'autenticació és similar a la verificació de la targeta de crèdit per als llocs web de l'eCommerce. La verificació és feta per un servei dedicat que rebi l'entrada i retorni la indicació de l'èxit o de fallada. Per exemple, un usuari final desitja entrar en el seu lloc web. Ell aconsegueix entrar en una pàgina Web de la connexió que requereix per a accés, el seu user-id i una contrasenya o als llocs assegurats i la seva contrasenya alhora. La informació es transmet al servei de l'eAuthentication com a pregunta. Si el servei retorna èxit, es permet a l'usuari final entrar en el servei d'aquesta pàgina web amb els seus privilegis com a usuari.
Autenticació d'usuaris en Unix Autenticació clàssica En un sistema Unix habitual cada usuari posseeix un nom d'entrada al sistema o login i una clau o password; tots dos dades s'emmagatzemen generalment en el fitxer /etc/passwd. Aquest arxiu conté una línia per usuari on s'indica la informació necessària perquè els usuaris puguin connectar al sistema i treballar en ell, separant els diferents camps mitjançant ':'.
Al contrari del que molta gent creu, Unix no és capaç de distingir als seus usuaris pel seu nom d'entrada al sistema. Per al sistema operatiu el que realment distingeix a una persona d'una altra (o almenys a un usuari d'un altre) és l'UID de l'usuari en qüestió; el login és alguna cosa que s'utilitza principalment per a comoditat de les persones (òbviament és més fàcil acordar-se d'un nom d'entrada com toni que d'un UID com 2643, sobretot si es tenen comptes en diverses màquines, cadascuna amb un UID diferent).
Per xifrar les claus d'accés dels seus usuaris, el sistema operatiu Unix empra un criptosistema irreversible que utilitza la funció estàndard de C crypt, basada en l'algorisme DONIS. Per a una descripció exhaustiva del funcionament de crypt. Aquesta funció pren com a clau els vuit primers caràcters de la contrasenya triada per l'usuari (si la longitud d'aquesta és menor, es completa amb zeros) per xifrar un bloc de text en clar de 64 bits posats a zero; per evitar que dos passwords iguals resultin en un mateix text xifrat, es realitza una permutació durant el procés de xifrat triada de forma automàtica i aleatòria per a cada usuari, basada en un camp format per un nombre de 12 bits (amb el que aconseguim 4096 permutacions diferents) anomenat salt. El xifrat resultant es torna a xifrar utilitzant la contrasenya de l'usuari de nou com a clau, i permutant amb el mateix salt, repetint-se el procés 25 vegades. El bloc xifrat final, de 64 bits, es concatena amb dos bits zero, obtenint 66 bits que es fan representables en 11 caràcters de 6 bits cadascun i que, juntament amb el salt, passen a constituir el camp password del fitxer de contrasenyes, usualment /etc/passwd. Així, els dos primers caràcters d'aquest camp estaran constituïts pel salt i els 11 restants per la contrasenya xifrada.
Problemes del model clàssic