miniatura|Metratge de la WWII coloritzat La coloració de pel·lícula és qualsevol procés que afegeix color a les imatges en moviment en blanc i negre, sèpia o altres imatges monocrom en moviment. Es pot fer com un efecte especial, per "modernitzar" pel·lícules en blanc i negre, o per restaurar pel·lícules en color. Els primers exemples daten de principis del , però la colorització s'ha fet comuna amb l'arribada del processament d'imatges digitals.
Tècniques històriques Colorització a mà Els primers mètodes de coloració de pel·lícula van ser fets a mà. Per exemple, almenys el 4% de la producció de Georges Méliès, incloent-hi alguns exemple com Le Voyage dans la Lune de 1902 i altres pel·lícules importants com The Kingdom of the Fairies, The Impossible Voyage, i The Barber of Seville van ser acolorides a mà individualment al laboratori de coloració d'Elisabeth Thuillier a París. Thuillier, una antiga colorista de vidre i productes de cel·luloide, va dirigir un estudi de dues-centes persones pintant directament sobre el material de pel·lícula amb pinzells, en els colors que especificava; a cada treballador se li va assignar un color diferent en l'estil de línia de muntatge, amb més de vint colors separats sovint utilitzats per a una sola pel·lícula. El laboratori de Thuillier va produir unes seixanta còpies a mà d'Un viatge a la lluna, però només se’n coneix una còpia. El primer llargmetratge acolorit a mà va ser El miracle de 1912.
El procés sempre es va fer a mà, de vegades utilitzant un estenil tallat d'una segona impressió de la pel·lícula, com el procés de Pathécolor. A finals de la dècada de 1920, els processos de coloració a mà es van utilitzar per a plans individuals a Greed (1924) i The Phantom of the Opera (1925) (tots dos utilitzant el procés de coloració Handschiegl); i rarament, una pel·lícula completa com Cyrano de Bergerac (1925) i The Last Days of Pompeii (1926).
Aquests mètodes de colorització es van emprar fins que es van desenvolupar processos de pel·lícula de color efectius. Durant la dècada de 1960 i principis de 1970, els dibuixos animats Betty Boop, Mickey Mouse i Looney Tunes van ser refets en color. Supervisat per Fred Ladd, el color es va afegir traçant els marcs originals en blanc i negre en noves cel·les d'animació, i després afegint color als nous cel·les a Corea del Sud. Per reduir el temps i la despesa, el procés de Ladd va saltar a qualsevol altre marc, reduint la taxa de fotogrames a la meitat; aquesta tècnica va degradar considerablement la qualitat i el temps de l'animació original, en la mesura que una certa animació no es va dur a terme o es va alterar erròniament. Les caricatures més recents de color blanc i negre són les de Fleischer Studios, les de Harman-Ising Merrie Melodies, i les de MGM The Captain and the Kids, que van ser acolorides el 1987 per emetre a les xarxes Turner. Amb tecnologia informàtica, els estudis van ser capaços d'afegir color a les pel·lícules en blanc i negre per tenyir objectes individuals en cada fotograma de la pel·lícula fins que va ser completament acolorida (les primeres coloracions informàtiques autoritzades de dibuixos animats en blanc i negre van ser encarregades per Warner Bros. el 1990). El procés inicial va ser inventat pel canadenc Wilson Markle i va ser utilitzat per primera vegada el 1970 per afegir color a les imatges monocromàtiques de la lluna de les missions del programa Apollo.
Coloració digital La coloració informatitzada va començar en la dècada de 1970 utilitzant la tècnica inventada per Wilson Markle. Aquests primers intents de coloració tenen un tou contrast i un color pla i pàl·lid, però la tecnologia ha millorat de manera constant des de la dècada de 1980.
Per realitzar la coloració digital, s'utilitza una còpia digitalitzada de la millor pel·lícula en blanc i negre disponible. Amb l'ajuda de programari informàtic, els tècnics associen una gamma de nivells de gris a cada objecte i indiquen a l'ordinador qualsevol moviment dels objectes dins d'un tret. El programari també és capaç de detectar variacions en el nivell de llum des del fotograma a fotograma i corregir-lo si cal. El tècnic selecciona un color per a cada objecte basat en colors comuns, com el cel blau, els núvols blancs, els tons de carn, i l'herba verda, i en qualsevol informació sobre els colors utilitzats en la pel·lícula. Si hi ha disponibles pendents o accessoris de publicitat en color, es poden aplicar colors autèntics. En absència d'una millor informació, els tècnics poden triar colors que s'ajustin al nivell gris i són coherents amb el que un director podria haver desitjat per a l'escena. El programari associa una variació del color bàsic amb cada nivell de gris a l'objecte, mentre manté els nivells d'intensitat iguals que en l'original monocrom. El programari llavors segueix cada objecte de marc a marc, aplicant el mateix color fins que l'objecte deixi el marc. A mesura que els nous objectes entren en el marc, el tècnic ha d'associar colors a cada objecte nou de la mateixa manera que es descriu anteriorment. Aquesta tècnica va ser patentada el 1991.
Per a acolorir una imatge quieta, un artista normalment comença dividint la imatge en regions, i després assignant un color a cada regió. Aquest enfocament, també conegut com el mètode de segmentació, és laboriós i requereix molt de temps, especialment en absència d'algorismes totalment automàtics per identificar els límits de la regió difusa o complexa, com els entre el cabell i la cara d'un subjecte. La coloració de les imatges en moviment també requereix compensació de moviment, les regions de seguiment com el moviment es produeix d'un fotograma a un altre.
Diverses empreses afirmen haver produït algoritmes automàtics de seguiment de regions:
Legend Films descriu la seva tecnologia principal com a reconeixement de patrons i composició de fons que mou i crea màscares de primer pla i fons de marc a marc. En el procés, els fons s'acoloreixen per separat en un sol marc compost que funciona com una base de dades visual d'un tall, i inclou totes les dades de desplaçament en cada moviment de la càmera. Una vegada que les àrees de primer pla estan acolorides, les màscares de fons s'apliquen fotograma a fotograma. Timebrush descriu un procés basat en la tecnologia de la xarxa neuronal que produeix colors saturats i esguerrats amb línies clares i sense vessament aparent. El procés és efectiu, ja que es basa en els ordinadors en lloc de l'esforç humà, i és igualment adequat per a la coloració de baix pressupost i la qualitat de l'emissió o la projecció teatral. Un equip de l'Escola de Ciències de la Informàtica i l'Enginyeria de la Universitat Hebrea de Jerusalem descriu el seu mètode com un procés interactiu que no requereix una detecció manual precisa de la regió, ni un seguiment precís; es basa en la premissa que els píxels adjacents en l'espai i el temps que tenen nivells de gris similars també haurien de tenir colors similars. A la Universitat de Minnesota es va desenvolupar un mètode de propagació del color que utilitza la distància geodèsica. Un procés de gran intensitat de mà d'obra emprat per l'artista de colorització de pel·lícules i vídeos del Regne Unit Stuart Humphryes, juntament amb l'empresa de restauració de vídeos SVS Resources, va ser emprat per la BBC el 2013 per al llançament comercial de dues sèries de Doctor Who: el primer episodi de The Mind of Evil i el recentment descobert metratge en blanc i negre en el tall de terror dels Zygons del director. Per a aquests projectes, aproximadament 7.000 fotogrames clau (aproximadament cada 5è fotograma de vídeo PAL) van ser completament acolorits a mà, sense l'ús de màscares, capes o el mètode de segmentació. Aquests van ser utilitzats pels Recursos SVS per interpolar el color a través dels fotogrames circumdants intervenint utilitzant una part de procés manual informatitzat/part. El colorant de la fotografia britànic Tom Marshall ha acolorit digitalment diversos temes històrics, incloent l'esclavitud, Holocaust War l'Holocaust, la Primera Guerra Mundial, London London Londres victoriana, i el moviment sufragista.
Ús de colorització Colorització parcial La primera forma de coloració va introduir un color limitat en una pel·lícula en blanc i negre que utilitza tints, com a efecte visual. Les primeres pel·lícules d'Edison, en particular la seqüència de dansa Annabelle Serpentine, també van ser els primers exemples de coloració, realitzats pintant tints d'anilina sobre l'emulsió.
Al voltant de 1905, Pathé va introduir el Pathéchrome, un procés d'estoscil·lació que requeria tallar una o més màscares per a cada fotograma de la pel·lícula amb l'ajuda d'un pantògraf reductor.
El 1916, el Handschiegl Color Process va ser inventat per la pel·lícula de Cecil B. DeMille Joan the Woman (1917). Un altre exemple primerenc del procés de Handschiegl es pot trobar a Phantom of the Opera (1925), en el qual el personatge de Lon Chaney es pot veure amb una capa de color vermell brillant mentre que la resta de l'escena romania monocrom. L'escena va ser retocada per sèpia, i després el capell va ser pintat de vermell, ja sigui per estenil o per matriu. Després, es va aplicar una solució de sofre a tot excepte a les parts tenyides, convertint la sèpia en to blau. El procés va rebre el nom del seu inventor, Max Handschiegl. Aquest efecte, així com una seqüència de color desapareguda, es van recrear el 1996 per a una restauració de Productions de Photoplay per colorització informàtica (vegeu més endavant).
La coloració parcial també s'ha utilitzat en el metratge filmat en color per millorar els anuncis i la televisió de difusió per facilitar encara més la visió artística del director. Com a exemple, Cerulean Fx va proporcionar colorització parcial per al vídeo musical de Dave Matthews Band The Space Between, així com els vídeos musicals d'Outkast Bombs Over Bagdad i Roses.
Restauració Una sèrie de programes de televisió britànics que es van fer en color a principis de la dècada de 1970 van ser esborrats per raons econòmiques, però en alguns casos es van fer tele-enregistraments en blanc i negre per a l'exportació a països que encara no tenien televisió en color. Un exemple és la història de cinc parts de la BBC de Doctor Who The Daemons. Només un episodi va sobreviure en color; la resta només existia com a enregistraments de pel·lícules en blanc i negre. L'únic enregistrament de color conegut va ser un enregistrament de mala qualitat sobre l'aire d'una emissió abreujada als Estats Units. En la dècada de 1990, la BBC va acolorir les còpies en blanc i negre afegint el senyal de color dels enregistraments de l'aire. El resultat va ser considerat un èxit tant per tècnics com per fans. Al març de 2008, es va anunciar que la nova tecnologia, que implica la detecció d'artefactes de color en escanejos d'alta resolució de pel·lícules en blanc i negre, s'utilitzarà per restaurar altres episodis de l'OMS, així com espectacles com Steptoe i Son, on alguns episodis produïts originalment en color només existeixen en blanc i negre. No obstant això, no hi ha plans per utilitzar la coloració en programes de la BBC produïts originalment en blanc i negre, com els episodis de la dècada de 1960 que no tenen informació de color disponible i, per tant, no es poden recuperar utilitzant aquests mètodes.
Integració La coloració també s'utilitza de vegades en imatges de material històric en pel·lícules de color. Per exemple, la pel·lícula Thirteen Days utilitza imatges de notícies acolorides de l'època de la crisi de míssils cubans de 1962.
La pel·lícula de colors complet Sky Captain and the World of Tomorrow (2004), que ja va fer un gran ús de conjunts i objectes generats digitalment, va integrar imatges en blanc i negre de la dècada de 1940 de Sir Laurence Olivier en escenes acolorint-lo.