fou un pintor català. miniatura|Ferran Gomà Boronat
Biografia Va néixer al Molí de Cal Garreta a La Riba (Alt Camp) i que regentava el seu pare Isidre Gomà i Solé, conegut per l'Isidre del molí Nou i casat amb l'Assumpció Boronat i Gavaldà. El pare era cosí germà d'Isidre Gomà i Tomàs, també fill de La Riba, que seria nomenat Cardenal i Arquebisbe de Tortosa. L'any 1920 es va establir a Barcelona per a treballar en uns magatzems de teixits on va conèixer a la que seria la seva esposa, Àngela Ginesta. Fou en aquesta ciutat on es va iniciar en la pintura de manera autodidacta però també va rebre l'orientació dels pintors Sainz-de-la-Maza, Lahosa i Mongrell. La seva primera exposició individual va tenir lloc l'any 1940 a les Galeries Laietanes de Barcelona. Posteriorment va presentar la seva obra en diverses sales de la capital catalana com la Pallarès Augusta, Maite Muñoz i a les Exposicions Nacionals de Belles Arts i en nombrosos salons i trobades artístiques organitzades a Barcelona, Madrid, Segòvia, Salamanca i altres ciutats espanyoles. La seva obra comprèn la majoria dels temes del repertori figuratiu tradicional partint de l'impressionisme per endinsar-se en l'estudi de la llum i en l'exploració del color com a font de recursos lírics i expressius.
De forma pòstuma, l'any 2017 Ferran Gomà va ser protagonista de la Finestra Oberta del Museu de Montserrat.
Estil Gomà pertany alhora al postimpressionisme i al postmodernisme. Potser seria suficient considerar-lo un pintor postmodernista pel fet que el postmodernisme pictòric comporta ja un postimpressionisme. I aquest, per la seva banda, no és més que un apendix de l'impressionisme. D'aquí ve que l'actual escola catalana tradicional i a la qual pertany Gomà, sigui qualificada sovint d'impressionista, i amb certa raó.
Si examinem la pintura de Gomà -igual com la de tots els modernistes i postmodernistes catalans- hi trobarem, bastant explícites, totes les característiques impressionistes.
En primer lloc, Gomà pinta sobretot paisatge; i ens el transmet dins les coordenades d'un moment concret i d'unes circumstàncies determinades: estat de l'atmosfera, època de l'any, sensació de vida. Gairebé podríem endevinar l'hora del dia que representa. I en els seus paisatges hi ha rius, salts d'aigua, fullam i herbes de tota mena. I pinta flors, moltes flors. En aquest gènere, com s'ha dit, té predileccions per la mimosa, que és comuna taca grossa i forta de color, quasi sense forma, i rica en matisos. Però sobretot, és flor de pocs dies, fugissera com el temps.
L'atenció de Gomà se centra en la llum. A les seves pintures no solament tingué en compte els efectes de la llum, sinó que aquesta n'és la protagonista. És mes, a voltes Gomà "pinta la llum", de manera que apareix en forma sensible, se la pot palpar.
Gomà té una pinzellada gruixuda i enèrgica que, oblidant-se gairebé dels contorns reals dels objectes que pinta, vol comunicar-nos allò que aquests transmeten a la nostra sensibilitat, més que al nostre coneixement.
Gomà, un postmodernista. Gomà es troba, evidentment, formant part d'aquest corrent que representa la millor manifestació pictòrica del nostre país. Hi és amb una personalitat pròpia resultat dels petits trets diferencials amb què es caracteritza el seu estil individual. Però també comparteix ideals estètics amb tots els pintors postimpressionistes catalans. Com ells, ha volgut deixar de banda les aventures de buscar nous camins artístics presumint d'originalitats escandalitzadores. Ha preferit servir una bellesa que no enganya, que no vol posar paranys.
És des d'aquesta afiliació postmodernista que Gomà és, també de retruc, un impressionista. Ho és per les mateixes arrels del modernisme què tal com ja hem explicat són impressionistes.
Gomà té una personalitat pròpia. Segurament queda ben caracteritzada dient que aquest pintor és un naturalista, un mediterrani i un místic.
En primer lloc, un naturalista. Ja tota la seva vida humana és naturalista: amant de la natura. L'admira i s'hi identifica. És un bon rousseaunià. Per això la contempla i després ens la vol explicar. És aleshores que agafa els pinzells i posa color a les teles per tal de transmetre'ns els seus sentiments còsmics. Professa la pintura com una filosofia de la comunicació.
És també un pintor mediterrani. Com molt abans que ell ho havien estat Joaquim Sorolla o Fortuny: aquella claredat, aquell equilibri, aquella harmoniós sentiment de la forma, aquella conjunció d'espai llum i color amb l'alegria del sol meridional i la cordialitat de la seva gent. Tot això representa un estil que se n'ha dit el mediterranisme i del qual Gomà pot ser un bon exponent.
Per acabar, Gomà és un místic. Home callat, però de riquesa interior, viu també de l'esperit. Durant la seva existència s'ha comportat, en alguns aspectes, com un monjo. I alguns dels seus quadres transpiren un equilibri una pau i una serenor que no s'aconsegueixen amb una simple aplicació dels cànons estètics. Fa falta una riquesa interior, i Gomà la té. Tot això és percep en els seus olis que reprodueixen temples o catedrals.
Etapes Gomà s'ha mantingut sempre fidel a ell mateix. La seva idea de l'art i de la pintura és ben clara i no ha buscat -com altres- a través de provatures que constitueixen en cada fase la negació d'allò que l'artista ha fet en el període anterior. No és aquest el cas de Gomà. Ell a preferit guaitar els grans mestres. Ha vist que tot el que fet Velázquez té el mateix estil o que l'obra de Zurbarán s'assembla tota ella. Guiat per aquest criteri i a imitació d'aquests pintors també Gomà ha desenvolupat al llarg de mig segle d'activitat pictòrica una obra unitària. De bon principi va trobar ja la seva identitat artística i hi visqué plenament. El fet de tenir diferents etapes és, per a un artista -com per a una persona- anar-se expressant en diversos idiomes; però es pot utilitzar sempre el mateix dir meravelles.
Gomà no va fer salts; és mogué sempre en la mateixa línia. Així doncs no hi ha pròpiament èpoques en la seva pintura però sí que poden distingir-s'hi uns períodes, unes etapes. I és que -talment com els músics- fa unes variacions sobre el tema. Això són el que anirem les etapes de la pintura de Gomà i que podem assenyalar-ne quatre.
Primera etapa (1927-1940). És la tapa corresponent a la seva joventut, quan començava. Fa una pintura que podríem dir-ne "per masses corpòries cromàtiques". Les diferents masses de color són evidents en els quadres i el pintor s'esmerça a establir entre elles l'equilibri adient conjuntar l'acord cromàtic global.
Segona etapa (1940 -1956). És una època, per al pintor, de mística familiar. El seu fill, que aleshores era petit, la recorda amb especial emoció. S'havia acabat la guerra i Gomà vivia en una casa a la part alta de Barcelona a la vora de la muntanya. Havia plegat de la feina de la botiga del carrer Pelai i a partir d'ara es dedicaria només a pintar. Començava el somni de tota la seva vida. Fou un període tant per al pintor com per a la seva família de limitacions materials en el nivell de vida però d'una gran riquesa espiritual i d'estabilitat casolana. Quan la mare, fetes les feines de la casa, s'asseia al piano i tocava sonates de Beethoven que servien de música de fons per al pintor que treballava al seu estudi. Gomà tingué una esposa que sempre el va recolzar i va fer possible la seva labor. A la primavera la mare posava sobre la taula un gerro de flors que havia collit al jardí; venien a ser com una expressió de felicitat familiar. Quan Gomà en feia un quadre hi quedava reflectida la intensa felicitat compartida i tota la coherència de la llar.
Tercera etapa (1956-1970). El pintor es troba en plena maduresa personal i artística. És el període no sols de les grans natures mortes (que són una maravella de composició), sinó també dels qua- dres de flors, sobretot de les mimoses. Podríem dir que és el moment de la màxima expressió filosòfica de Gomà, en el sentit d'una visió mística -a què hem al.ludit abans- que ell ens dona de monuments religiosos. També aconsegueix de trans- metre, a la representació de carrers, un sentiment particular de dimensió humana i social. En certa manera, l'any 1970 marca una fita important en la vida del pintor: tenia seixanta-quatre anys i estava en la seva plenitud artística.
Quarta etapa (1970-1990). És com una continuació de l'anterior etapa, potser ara no tant creativa i dinàmica, però no menys valuosa. Amb la seva maduresa, el pintor arriba a una simplificació del seu art: necessita fer menys pinzellades per ex- pressar el mateix que abans; amb unes quantes «taques» apropiades aconsegueix l'efecte que pretenia.
Encara que Gomà no hagi volgut sortir mai de la seva pròpia línia, això no vol dir que no tingui quadres que recorden altres tendències o manifesten estils alternatius. Té, per exemple, alguna obra bastant expressionista, i en alguns casos certes exuberàncies de color recorden els fauvistes. També té algun toc simbolista, però en general ha estat un home molt coherent. Fa com Bach en la música: des del primer moment ja sap on va i, sense sortir mai de la seva direcció, crea un art cada vegada més depurat i més bo.
Anàlisi Per comprendre bé l'art de Gomà i poder-ne avaluar el mèrit, convé que fem una acurada descrip- ció dels principis en què es basa, dels elements que el constiueixen i de les obres on es manifesta. Partirem de la concepció general de les arts plàstiques figuratives, que les entén com una defor- mació subjectiva de la realitat, en el sentit que aquesta realitat, bé que reproduida, no ho és exactament (cosa que no seria art, sinó «artesania»), ja que és vista a través del filtre de l'artista. Aquest -en efecte- la utilitza com a mitjà d'expressió, com a simple primera matèria a la qual donarà una forma adequada al propi sentit personal, a la intencionalitat estètica que tingui; i el resultat serà una obra que, bo i tenir una clara referència a la realitat, no s'ha de veure com un «retrat» d'aquesta, sinó que s'haurà de interpretar des de l'actitud intencional de l'artista. Aquesta teoria, que Gomà comparteix totalment, ens mena a formular els dos primers principis de la seva pintura, que es completaran amb uns altres.
Principis fonamentals de la seva pintura 1. Principi de l'objectivitat. És una conseqüència de la mentalitat «naturalista» de Gomà, a la qual ja ens hem referit. Per a ell la natura és habitacle, és un valor de la vida, és espectacle, és norma. La natura, a més a més, és formosa, i val la pena fruir-la i recrear-la. Això ha portat Gomà, a l'hora de fer-ne objecte de la seva pintura, a produir unes obres -ha dit la crítica- «irreprotxables en la seva factura», conjugant ensems la gràcia, la finesa i la proporció de les realitats, és a dir, les qualitats estètiques dels éssers objectius.
2. Principi de la subjectivitat. Quan al·ludim al tarannà «naturalista» de Gomà no ens referim pas al seu estil, que certament no és el naturalisme estètic, en el sentit d'una fidelitat literal i total a la realitat objectiva. Per a Gomà -ja ho hem insinuat- la realitat és un punt de partença, no pas un punt d'arribada. Utilitza les coses i els seus elements (color, forma, perspectiva, situació) com a simple llenguatge per dir-nos el que sent i el que vol. Els seus quadres no són pas fotografies; a vegades són poemes i a vegades un missatge, un sospir, o una evocació. Pintant, Gomà aboca la seva ànima a la tela, que resta impregnada de la seva personalitat.