Alexandru Averescu (3 d'abril de 1859 - 2 d'octubre de 1938) va ser un mariscal i polític populista romanès. Comandant d'exèrcits romanesos durant la Primera Guerra Mundial, va ser primer ministre del seu país en tres ocasions, a més de servir com a ministre d'Afers Estrangers interí de gener a març de 1918 i ministre sense cartera. Va començar la seva carrera pública amb l'esclafament de la revolta camperola de 1907. Considerat artífex de la defensa de Moldàvia durant la campanya de 1916-1917, va aprofitar la seva popularitat per crear i dirigir el Partit Popular romanès, que va obtenir el poder el 1920-1921, amb el suport del rei Ferran i del Partit Liberal Nacional (PNL), en què van participar Constantin Argetoianu i Take Ionescu.
El seu primer mandat, controvertit, que es va caracteritzar pel suport intermitent del dirigent del PNL Ion C. Brătianu, va incloure l'aprovació d'una reforma agrària i de mesures contra els comunistes, abans que el gabinet fos derrotat pels opositors. Durant el seu segon mandat de 1926 a 1927 es va signar un tractat amb la Itàlia feixista i va acabar quan es va conèixer el suport que Aeverescu havia brindat en secret al bandejat Carol II. Davant el declivi del seu Partit Popular, Averescu va forjar aliances amb diferents forces de dreta i va ser crucial a aconseguir el retorn de Carol el 1930. La relació entre tots dos, però, va empitjorar els anys següents i Averescu es va enfrontar al seu antic company de partit, el poeta Octavian Goga, i a la seva postura favorable al rei. Poc abans de morir, però, Averescu es va reconciliar amb el monarca romanès i va ingressar al Consell Reial.
Avrescu, que va escriure unes dotze obres sobre diversos temes militars (incloent-hi les seves memòries sobre el front a la Primera Guerra Mundial),Petre Otu, "Mareşalul Alexandru Averescu (1859-1938)" ("El mariscal Alexandru Averescu"), en Dosarele Istoriei, 2(30)/1999, p.22-23 va ser membre honorari de l'Acadèmia Romanesa i va rebre l'Ordre de Miquel el Valent. Va ser nomenat mariscal de Romania el 1930.
Joventut i començaments Averescu va néixer a Ozerne (anteriorment anomenada Babele i més tard Alexandru Averescu), un poble al nord-oest d'Izmail, en l'actualitat part d'Ucraïna. Fill de Constantin Averescu, que tenia el títol de sluger, Averescu va estudiar al seminari ortodox d'Izmail i, més tard va estudiar enginyeria a l'Escola d'Arts i Oficis de Bucarest.(en rumano) Ioan Parean, Mareşalul Averescu, conducător militar de excepţie ("El mariscal Averescu, un caudillo militar excepcional.") en la Academia de Militar del Ejército de Tierra Nicolae Bălcescu de Sibiu; consultat el 16 d'octubre de 2007 El 1876 es va allistar a la Gendarmeria d'Izmail.
Va participar com a sergent de cavalleria en la guerra russo-turca de 1877-1878, en la qual va ser condecorat diverses vegades. Va passar més tard a la reserva després d'unes proves mèdiques, a causa dels efectes d'una hipotèrmia soferta. El 1878 va tornar al servei actiu, cursant estudis militars a l'acadèmia militar romanesa de Târgovişte i a la italiana de Torí.Constantin Argetoianu, "Memorii" ("Memorias"; fragmento), en Magazin Istoric, marzo de 1968, p.71-76, 79-81(en rumano) Ion Bulei, "Suntem cu toţii cuprinşi de grija cea mare" ("Estamos todos abrumados por la mayor de las aflicciones"), en Magazin Istoric, octubre de 1997; consultat el 16 d'octubre de 2007 Averescu es va casar amb una cantant d'òpera italiana, que havia estat prima donna del teatre milanès de la Scala. El seu futur col·laborador i després adversari, Constantin Argetoianu, va declarar que «va triar la senyora Clotilda a l'atzar».
Després del seu retorn, Averescu va pujar a l'escalafó militar. Primer, director de l'Acadèmia Militar de Bucarest (1894-1895), i més tard (1895-1898), va ser agregat militar de Romania a Alemanya. Després de coronel el 1901 va ser ascendit a general de brigada i va rebre el comandament de l'Exèrcit Central amb seu a Tecuci el 1906.
Abans de l'esclat de la primera guerra mundial, va dirigir les tropes que van aixafar la revolta camperola de 1907. Hi va utilitzar mètodes draconians, especialment davant els soldats que es van negar a combatre els camperols alçats. Més tard va exercir el càrrec de ministre de Guerra al gabinet del Partit Nacional Liberal dirigit per Dimitrie Sturdza (1907-1909).Keith Hitchins, România, 1866-1947, Humanitas, Bucharest, 1998 (traducción de la edición inglesa Rumania, 1866-1947, Oxford University Press, USA, 1994), p.184-185, 270, 290-291, 389, 392, 402-403, 406-407 Segons recorda Eliza Brătianu, Averescu es va distanciar del PNL després d'intentar defensar certs objectius polítics que xocaven amb els del partit i va decidir cercar el suport del monarca romanès Carol i més tard el de les Potències Centrals, a les quals Romania estava aliada contra l'opinió del PNL.(en rumano) Eliza Brătianu, Averescu - 1918 en la biblioteca virtual Memoria; consultat el 16 d'octubre de 2007
Posteriorment, va manar la Primera divisió d'Infanteria, destinada a Turnu Severin i més endavant el Segon Cos d'Exèrcits a Craiova. En 1912 va ser ascendit a general de divisió i va servir de cap l'Estat Major entre 1911 i 1913. Com a tal va dirigir les tropes que van operar al sud del Danubi durant la segona guerra balcànica (contra Bulgària, en què l'exèrcit romanès no va trobar resistència en el seu avenç).
La guerra mundial i el primer gabinet Durant la guerra mundial (en la qual Romania va entrar el 1916), va enviar el Segon Exèrcit romanès que defensava els Carpats meridionals fins que va ser traslladat al comandament del Tercer Exèrcit (que guardava el front meridional) després de ser aquest derrotat en la Batalla de Turtucaia. Va participar en el crucial consell del en què Romania va decidir abandonar el seu pla original de combat que exigia un atac decidit a Transsilvània i una defensa al sud fins a l'arribada de reforços russos que permetessin una segona ofensiva en aquest sector. Va advocar llavors per un canvi radical de plans, centrant els combats al sud, en contra d'altres caps d'exèrcit presents, aconseguint que la seva postura fos recolzada, cometent-se el que s'ha considerat un error militar que va precipitar la derrota romanesa. La seva postura, tanmateix, comptava amb el suport de l'Entente.
Va dirigir llavors el nou Grup d'Exèrcits del Sud en l'Ofensiva de Flămânda contra el Tercer Exèrcit búlgar i altres forces de les Potències Centrals, que va ser detinguda pel mal temps i la flota fluvial austrohongaresa, que va impedir el pas del Danubi. Les forces d'Averescu no van patir baixes significatives i van aconseguir retirar-se ordenadament cap a Moldàvia, on s'havia refugiat l'exèrcit.
Averescu va dirigir novament a la victòria al Segon Exèrcit en les batalles de Mărăşti i Mărăşeşti (l'agost de 1917). Les seves gestes, incloent-hi el seu breu avenç a Mărăşti, van impressionar a l'opinió pública i als seus oficials. Diversos historiadors militars, tanmateix, consideren la seva direcció de la campanya i la dels seus col·legues del comandament romanès com a deplorable, considerant que «no va poder ser pitjor». Tot i comptar amb un exèrcit de mig milió d'homes, reforçat per cent mil soldats russos, van ser completament derrotats en menys de quatre mesos de combats amb un adversari molt inferior en nombre. miniatura|270x270px| El front romanès a finals de 1916 i començaments de 1917. No obstant això, es va considerar Averescu com el responsable de la resistència relativament afortunada a les ofensives de les Potències Centrals contra Moldàvia el 1917, l'única regió sota el control del govern romanès després de la retirada de Valàquia a l'hivern de 1916. És consideratva a més una excepció a la corrupció i incompetència endèmiques del país.Lucian Boia, History and Myth in Romanian Consciousness, Central European University Press, Budapest, 2001 , p.210-211 El 1917 es trobava al capdavant de l'únic exèrcit romanès que quedava en condicions de combatre, el 2n. exèrcit, durant l'època en què l'exèrcit romanès va patir una profunda remodelació, incloent-hi als seus comandaments superiors. A diferència del nou cap de l'Exèrcit, el general Constantin Prezan, Averescu era hostil als francesos i mantenia males relacions amb el primer ministre Ion Brătianu.
La situació del front i l'esclat de la Revolució d'Octubre a Rússia van forçar Romania a sol·licitar la rendició. Averescu va ser un dels caps militars que va acceptar la necessitat de sol·licitar l'armistici a l'enemic, que es va signar a Focșani el 9 de desembre. Tot i això, va tractar que no se l'associés a aquesta rendició, per a la qual cosa va renunciar al comandament del 2n. Exèrcit després de la signatura de la treva. Nomenat primer ministre pel rei Ferran el febrer de 1918, començar les converses de pau amb August von Mackensen a Buftea i Focşani, però va dimitir davant les condicions proposades per les potències enemigues al mes. Alexandru Marghiloman va haver de signar el Tractat de Bucarest (1918) i Averescu va abandonar el gabinet d'aquest just després de signar-se el tractat.Ion Constantinescu, "«Domnilor, vă stricaţi sănătatea degeaba...»" ("Señores, se esfuerzan para nada..."), en Magazin Istoric, julio de 1971, p.23, 26 Malgrat que les seves converses de pau van fracassar, els seus adversaris polítics no van deixar d'usar-les per desacreditar-lo, acusant-lo simplement per haver-les iniciat.
Durant aquesta mateixa època, Averescu va haver d'enfrontar-se a una ofensiva soviètica: mentre Lev Trotski negociava la pau amb les Potències Centrals a Brest-Litovsk, el Rumcherod d'Odessa, al comandament de Christian Rakovsky, va ordenar una ofensiva contra Romania.(en rumano) Stelian Tănase, "Cristian Racovski" (Part I), en Magazin Istoric, abril de 2004; consultat el 16 d'octubre de 2007 Per evitar més baixes, Averescu va signar amb el Rumcherod una treva, molt criticada. El seu oponent Rakovsky, malgrat això, va haver de desistir del seu atac en ser expulsat d'Odessa per una ofensiva alemanya desencadenada davant l'estancament de les negociacions a Brest-Litovsk.
El partit popular Caràcter Averescu es va llicenciar de l'exèrcit a la primavera de 1918 amb intenció de començar una carrera en la política i declarant la seva hostilitat al Partit Nacional Liberal (PNL) i al seu cabdill Ion C. Brătianu.
Va encapçalar el Partit Popular (anomenat al començament Lliga Popular, fundada l'abril de 1918), aconseguint una gran popularitat entre els camperols en acabar la guerra.Roberts (1951), p. 94 El seu moviment tenia un atractiu missatge populista, quallat de vagues promeses i basat en la imatge del general. Els camperols havien rebut la promesa de terres al començament de la contesa (que estaven rebent mitjançant la reforma agrària que va finalitzar el 1923), havien format el gruix de l'exèrcit a la guerra i havien après a veure Averescu com la persona capaç d'aconseguir les seves aspiracions i de merèixer-ne la fidelitat. Eliza Brătianu, esposa del dirigent del PNL, explicava l'ascensió política del general pel context del país: l'annexió de Bessaràbia, Bucovina, i Transsilvània creava una Gran Romania (a la vegada que dirigia la seva condescendència, típica del PNL, cap al Partit Nacional Romanès, que s'estava fent amb el control de Transsilvània, fins a aquest moment parteix de l'Imperi austrohongarès):