La fal·làcia del to o vigilància del to és un tipus de fal·làcia que busca deslegitimar o falsar un missatge apel·lant a la incorrecció de les formes o to emprat per l'emissor, usualment titllant-lo de massa emocional o agressiu. El terme prové de la denúncia de diversos moviments socials sobre l'actitud dels grups privilegiats davant queixes o reivindicacions de col·lectius oprimits,Keith Bybee (2016) How Civility Works, Stanford University Press. . que consideraven massa vehements o que perdien la raó en transmetre ràbia o emotivitat. Les apel·lacions a moderar el to o el discurs s'adrecen especialment a dones o a membres de col·lectius antiracistes. Es tracta d'un tipus de fal·làcia ad hominem.
Causes La persona que usa la fal·làcia del to pretén silenciar el missatge aliè o bé que l'interlocutor el modifiqui de tal forma que no li generi incomoditat. Per això desvia el debat o el focus de rellevància a les formes i no al contingut del missatge. S'insta a l'emissor que es calmi, moderi el llenguatge, no empri determinades expressions o no transmeti emocions negatives o intenses en parlar i resta valor al contingut del diàleg.
S'ha denunciat que la fal·làcia del to està lligada, fins i tot de manera inconscient, a les assumpcions i estereotips sobre els grups no privilegiats, per exemple que lliguen les dones a una manera de parlar més suau i que per tant titllen de poc femenines o massa masculines aquelles que s'expressen amb més força o passió. D'aquesta manera, els receptors privilegiats, quan senten un discurs que s'emet en un to o amb unes formes considerades excessives, comminen l'emissor a no apujar el to. Així mantenen el seu privilegi determinant els límits acceptables del que es discuteix i de com es discuteix, ja que no s'usen aquests consells en sentit invers.
S'intenta separar la pena, la ira o l'angoixa del missatge emès quan justament aquestes emocions formen part del missatge, és a dir, en un discurs de denúncia d'una agressió o injustícia, els sentiments o efectes en la víctima són part central del contingut. A més a més, el privilegi s'accentua en considerar més importants les emocions del receptor (no vol veure's culpat, incomodat o interpel·lat) que les de l'emissor. Perpetuen doncs el marc d'opressió que es pretén denunciar en la conversa. En contextos feministes, pot ser vist com un cas concret de mansplaining: un home deslegitima la queixa d'una dona sobre la seva discriminació en ensenyar-li com hauria d'expressar-la perquè fos més efectiva.
La fal·làcia assumeix que un missatge emotiu no pot ser racional o convincent, que no pot contenir veritat. Igualment redueix l'objectiu de la conversa a una funció del llenguatge merament informativa o persuasiva, mentre que sovint el sol fet de queixar-se o compartir la vivència pot alleugerir el malestar dels col·lectius discriminats o bé sacsejar la consciència dels receptors per provocar un canvi.
Crítiques al concepte El concepte va irrompre al debat anglosaxó sobre els moviments socials a partir de la dècada de 2010 i ben aviat va provocar reaccions diferenciades. Entre les crítiques més usuals es troba el fet de la seva recursivitat: una persona que afirma que una altra usa una fal·làcia del to l'està cometent al seu torn. És a dir, si un interlocutor nega al dret a expressar-se de manera emocional a un altre i, per tant, qüestiona la validesa dels seus arguments o de les seves emocions i aquest es defensa indicant que s'ha incorregut en una vigilància del to, al mateix temps que denuncia aquesta vigilància l'està cometent en no acceptar com a vàlida la incomoditat o angoixa del receptor i en redefinir aleshores els termes del diàleg. Els activistes socials neguen aquesta circularitat quan subratllen l'asimetria de poder entre les parts implicades.
Referències
Enllaços externs Tira còmica que va popularitzar el concepte:
To