La Música a Polònia al segle XX, situada sota la dominació política i cultural russa fins al final de la Primera Guerra Mundial, i amb un únic compositor, Chopin, monopolitzant la seva herència musical, Polònia oferia molt poques facilitats als compositors progressistes dels primers anys del segle. Tot i aquesta situació tan limitada, durant aquests anys hi va haver una figura d'especial importància: Karol Szymanowski. Encara que reconegut a l'estranger abans que al seu país natal, Szymanowski va exercir una important influència en la vida musical polonesa, que va experimentar una sobtada florida de la seva activitat composicional després de la Segona Guerra Mundial.
Després de Szymanowski, encara que Polònia havia estat colpejada pel cataclisme de la Segona Guerra Mundial, dos compositors varen sobresortir sobre la resta: Witold Lutosławski i Andrzej Panufnik. Lutosławski realitzava la seva activitat enfrontant-se al opressiu sistema socialista del país i Panufnik va triar la vida a l'exili.
Vint anys més tard, la música polonesa va ser beneïda amb l'aparició d'una generació a la qual pertanyien els compositors que, a la segona meitat del , van ocupar el parnàs musical: Krzysztof Penderecki, Henryk Górecki i Wojciech Kilar.
Antecedents A partir de la mort de Frédéric Chopin el 1849 fins als llindars del , de Polònia gairebé no se'n parla tot i l'efervescència de la creació musical a Europa. Les òperes de Stanisław Moniuszko, de les quals va sobresortir Halka com l'òpera nacional polonesa més important d'aquest període, van ser i segueixen sent productes de consum local. Henryk Wieniawski només va passar a la història per ser un dels virtuosos del violí més famosos de la segona meitat i aquest nom va ser donat des de 1935 al Concurs Internacional de Poznań que, com el Concurs Chopin, té lloc cada cinc anys. Oskar Kolberg, totalment desconegut fora de Polònia, va fer un treball etnogràfic musical polonès amb la publicació d'un corpus molt important de melodies populars, en uns trenta-un volums, coneguts com a Quadres etnogràfics, comparable el qual va dur a terme Zoltán Kodály molt més tard a Hongria.
Primers anys En aquests moments, Polònia era només la font de grans intèrprets exiliats com Józef Hofmann, Ignacy Jan Paderewski que després esdevingué el cap del primer govern polonès independent (1919), o la famosa clavecinista Wanda Landowska. Els primers anys del van veure un cert renaixement d'una vida musical original que va tenir com a primer impuls la creació l'any 1901 de la Filharmònica de Varsòvia, que finalment va donar als compositors polonesos l'orquestra simfònica i la sala de concerts permanent de la qual havien estat privats durant tant de temps.
La Revolució del 1905 va donar lloc a una renaixença cultural a Polònia, convertint Varsòvia en el principal centre musical del país. Emil Mlynarski va dirigir el Teatr Wielki, que es va convertir en un destacat referent operístic a Europa. Malgrat això, els joves compositors polonesos van enfrontar dificultats amb un públic conservador que els va donar un espai limitat en els programes musicals. Així, alguns d'ells van fundar la Societat de Joves Compositors Polonesos l'any 1906, amb destacades figures com Mieczysław Karłowicz, Grzegorz Fitelberg, Ludomir Różycki i Karol Szymanowski.
Karol Szymanowski miniatura|Karol Szymanowski Dels seus anys de formació va treure la conclusió que la música polonesa, tancada en fórmules gastades i en un nacionalisme de circumstàncies, s'havia d'obrir a altres influències: la de Chopin primer, que havia posat en el seu temps l'exemple d'un estil modern tot i que es mantenia lligat a les particularitats nacionals, però també la dels postromàntics Brahms, Reger, Skriabin i Strauss a qui es deuen les primeres obres de Szymanowski, però ja s'estaven anunciant les de Debussy i Ravel. La seva recerca, afavorida abans de 1914 per nombrosos viatges a Alemanya, Àustria, Itàlia i el nord d'Àfrica, va donar lloc a la seva Tercera Simfonia Chant à la Nuit per a tenor, cor i orquestra sobre uns poemes de Rumi, un poeta persa del . El fervor panteista del poeta va servir bé a allò que Szymanowski, a través de Skriabin, buscava en l'expressió musical d'un cert èxtasi contemplatiu, al qual un hàbil tractament inspirat en Debussy confereix un gran efecte, encara que l'invent melòdic queda una mica pla i que el compositor abusa una mica de les explosions entusiastes. Després de la guerra, Szymanowski va dividir el seu temps entre Varsòvia, on va ser nomenat director del Conservatori, càrrec que va ocupar entre 1927 i 1932, i freqüents viatges a Europa i als Estats Units, sobretot en companyia del pianista Arthur Rubinstein que el va introduir en el món internacional de la música.
A París, Szymanowski va ser un dels principals creadors l'any 1927 de l'Associació de Joves Músics Polonesos, reunint sota la presidència de Piotr Perkowski els seus estudiants feia arribar per estudiar amb Vincent d'Indy, Paul Dukas, Roussel i sobretot Nadia Boulanger, la influència de la qual en aquesta generació polonesa va ser considerable. Szymanowski va veure l'oportunitat d'aprofitar de l'efervescència artística i literària a París per reviure la música polonesa que, segons ell, romangué massa temps sota la subordinació de l'estètica alemanya i russa. Malauradament, malgrat la vintena de músics que va formar part d'aquesta associació, no es va generar una fornada de nous compositors amb talent i només Grażyna Bacewicz seria una excepció. Perkowski o Zygmunt Mycielski, un dels alumnes preferits de Boulanger, van obtenir una obra estimable però d'artesania tradicional. L'Associació va perdurar fins a l'any 1950, i també hi van pertànyer intèrprets de rang internacional com Witold Małcużyński, Vlado Perlemuter, Henryk Szeryng i els membres honoraris Nadia Boulanger, Marya Freund, Arthur Rubinstein, Bronisław Huberman, Leopold Stokowski, Albert Roussel, Florent Schmitt, Aleksander Tansman, i per descomptat Szymanowski.
Malgrat que va romandre a Polònia, per les seves funcions a Varsòvia i per aquest paper de protector dels seus joves deixebles, molt lligats a les seves arrels, Szymanowski es va submergir també en el tumult de les experiències musicals seguides principalment a París des de principis de segle.
Amb la independència assolida el 1918, començà una nova etapa per a la música polonesa. Entre els autors que destacaren en aquest període hi ha Artur Malawski, Bolesław Szabelski i Kazimierz Sikorski. Els anys següents es crearen el Concurs Internacional de Piano F. Chopin (1927) i el Concurs Internacional de Violí Henryk Wieniawski (1935).
Durant els anys trenta, il·lustrats i encoratjats per Szymanowski, que s'havia format principalment a l'estranger, un gran grup de compositors polonesos va entrar a la vida musical. Aquest fet va fer que per primera vegada durant diversos segles la música polonesa va tenir l'oportunitat d'establir un diàleg amb la música del món. En aquest context, no va ser per casualitat que el rellevat XVII Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània se celebrés l'any 1939 a Varsòvia. Però això va ser quatre mesos abans que l'Alemanya de Hitler ataqués Polònia, i per a tots aquests joves compositors la guerra, en el millor dels casos, els va arrabassar cinc anys del període més actiu creativament de les seves vides. Entre ells: Witold Lutosławski.
Segona Guerra Mundial La invasió de Polònia i els cinc anys d'ocupació no només van ser la causa d'una immensa destrucció material, sinó el pretext per a una empresa sistemàtica d'aniquilació de l'elit, de qualsevol força espiritual que pogués oposar-se a la transformació del Govern General en una regió que es volia que fos purament agrícola per alimentar el Gran Reich alemany. La gran majoria d'entitats culturals del país varen deixar d'existir, els principals edificis dedicats a les tasques musicals van ser destruïts. Es va prohibir qualsevol mena d'ensenyament musical. La directiva rebuda pel governador general Hans Frank de Goebbels era clara: «Els polonesos no han de tenir ni teatres, ni cinemes, ni sales de concerts que els recordin el que han perdut». I es va aplicar escrupolosament. Es va prohibir qualsevol interpretació pública d'obres de Chopin, Moniuszko, compositors jueus i qualsevol composició de caràcter patriòtic. Les orquestres, els conjunts o les òperes van ser dispersades o destruïdes, gairebé tots els manuscrits i documents de la història musical polonesa van ser reduïts a cendres.
La resistència polonesa prengué, a més de la lluita armada, la forma d'una lluita diària per la salvaguarda de la llengua i la cultura nacionals. Amb la clandestinitat i a costa de riscos mortals, l'ensenyament s'organitzava en cellers, fins i tot amb concerts i espectacles que tenien lloc gràcies a la total complicitat de la població. Aquest obstinat treball subterrani explica que la vida musical es reprengués amb un vigor extraordinari fins i tot abans que tot el territori polonès fos alliberat. La força del renaixement també s'explica per l'accent nacional que havia estat subjacent des de les particions de finals del segle XVIII.
Józef Koffler, que va ser el primer compositor polonès a utilitzar la tècnica dels dotze tons, va ser capturat per les tropes nazis i assassinat, amb tota la famíolia, en un camp de concentració.Schäffer, Bogusław. Mały Informator Muzyki XX Wieku (Little informator about the 20th century's music). PWM-Kraków-1975, pages 46, 270, 275, 282, 287Schäffer, Bogusław. Leksykon Kompozytorów XX Wieku (Lexicon of the 20th century's composers). PWM-Kraków-1963, page 292
Mieczysław Weinberg, una de les figures creatives més prolífiques i inventives del , es va haver d'exiliar el 1939 per la seva condició de jueu i va viure a la Unió Soviètica i a Rússia, mentre va perdre la seva família a l'Holocaust.
Renaixement després de la guerra Només el 1945 es van crear dotze orquestres simfòniques, entre les quals dues de ràdio, i es van obrir tres teatres d'òpera, a Poznań, Bytom i Wroclaw, així com diversos conservatoris, tots en condicions molt rudimentàries, de manera que la guerra amb prou feines havia acabat i en les ruïnes que havia acumulat, el nombre d'actes musicals superava el d'abans de la guerra.
Varsòvia era aleshores un camp de ruïnes que els seus habitants supervivents començaven a reconstruir. Més fàcil ho va tenir Cracòvia, el nucli antic dels Piast i els Jagellons, en reprendre la vida musical, ja que un feliç accident d'operacions militars l'havia salvat de la destrucció. Va ser a Cracòvia on, fins i tot abans del final de la guerra, es va crear les Polskie Wydawnictwo Muzyczne (Edicions Musicals Poloneses), que publicà les obres de molts autors autòctons antics i moderns. El seu rol va ser i continua sent fonamental en el desenvolupament de la música polonesa contemporània.
També va ser allà on es va establir la Unió de Compositors Polonesos durant el Congrés Nacional de Compositors del 29 d'agost a l'1 de setembre de 1945 com a continuació de l'Associació de Compositors Polonesos d'abans de la guerra. El primer president va ser Piotr Perkowski. Des del primer moment, però, la seu es va fixar Varsòvia. La Unió va organitzar el primer Festival de Música Contemporània polonesa i va llançar la revista bimestral Ruch Muzyczny (Moviment musical). Tanmateix, al mateix temps havia de constituir una unió creativa monopolística similar a les existents a l'URSS. També, seguint el model soviètic, a partir de 1946 també va servir per controlar el compliment de la nova música amb els principis del Realisme socialista.Muzykologów przyjęto na zjeździe 1-3 X 1946; 50 lat Związku Kompozytorów Polskich, Warszawa 1995, s. 44. miniatura|Grzegorz Fitelberg va ser un puntal molt notable per al renaixement musical de Polònia