La Casa Milà, també coneguda com «la Pedrera», és un edifici situat al passeig de Gràcia 92, cantonada amb el carrer de Provença, 261-265 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès nacional. Obra d'Antoni Gaudí, va ser construït entre el 1906 i el 1912, i el 1984 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Des del 2013, és la seu de la Fundació Catalunya-La Pedrera, que gestiona les diverses exposicions i les visites que s'hi fan.
Història miniatura|Pere Milàminiatura|Roser Segimon miniatura|Visió de la Pedrera en construcció amb la barana de mostra dissenyada per Jujol i forjada al taller dels germans Badia miniatura|Fase de construcció miniatura|Planta del soterrani miniatura|Certificat final d'obra de Gaudí (31 d'octubre del 1912) miniatura|Aspecte de l'edifici el 1940 miniatura|Detall de les pintures murals al sostre del vestíbul d'accés, recuperades en la restauració del 1990 miniatura|Finestres de les golfes miniatura|Celobert del pati interior miniatura|Guerrers «protegint» un badalot miniatura|Porta en roure en un dels vestíbuls miniatura|Treballs de guix al sostre miniatura|Forja dels balcons miniatura|Reixes de la planta baixa exposades al MoMa de Nova York miniatura|Deute de la mancomunitat de Catalunya
El 9 de juny del 1905, Josep Ferrer-Vidal i Soler vengué a Roser Segimon i Artells una torre amb jardí al passeig de Gràcia, que ocupava una superfície de 1.835 m².AHPB, notari Manuel Borràs i de Palau, 09-06-1905. El seu marit Pere Milà i Camps encarregà a Gaudí (amb qui havia coincidit en una visita a la fàbrica de cànem del soci del seu pare, Josep Batlló i Casanovas), el projecte d'una nova residència, que fou presentat a l'Ajuntament de Barcelona el 27 de febrer del 1906.
L'arquitecte va anar molt més enllà de l'estimació pressupostària prevista i, a més, l'edifici excedia el volum màxim permès a part de les golfes i el terrat, i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del passeig de Gràcia. En un primer moment, l'Ajuntament va requerir als propietaris la legalització mitjançant el pagament d'una multa o bé l'enderrocament de les golfes i el terrat. Finalment, el 20 de desembre del 1909, la Comissió de l'Eixample va certificar que l'edifici tenia caràcter monumental i no havia d'ajustar-se estrictament a les ordenances municipals: «salta a la vista que l'edifici en qüestió sigui quin sigui el seu destí, té un caràcter artístic que el separa de la resta», tot i que aquest caràcter monumental no els va evitar el pagament de la multa de 100.000 pessetes.
Va ser presentat al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona, on aquell any optaven dues obres de Sagnier (Mallorca, 264 i a Còrsega amb Diagonal); la casa Gustà, que era un habitatge particular de l'arquitecte Jaume Gustà i la casa Pérez Samanillo, obra d'Hervás i Arizmendi. Tot i que la més espectacular i clarament favorita era la Casa Milà, el jurat la va descartar manifestant que «tot i estar acabades les façanes, falta molt perquè estigui totalment completada, ultimada i en perfecte estat d'apreciació». La guanyadora del 1910 va ser la casa Pérez Samanillo, actual seu del Círculo Ecuestre.Anuari de lAsociación de arquitectos de Cataluña, 1912, pàg. 28
El desembre del 1910, Roser Segimon comunicà la finalització de les obres al pis principal, i el matrimoni s'hi instal·là l'octubre del 1911. Finalment, el 31 d'octubre del 1912, Gaudí va emetre el certificat de final d'obra.
Crítiques i polèmiques L'edifici no s'ajustava a cap norma estilística convencional, motiu pel qual va rebre el malnom de «la Pedrera». El 1910, Joan Junceda el presentava en un acudit a la revista ¡Cu-Cut!, com una «mona de Pasqua», i el 1925, a la revista En Patufet, comentava com devia ser de difícil posar domassos als balcons. Ismael Smith Marí insinuava el 1909 que havia patit un terratrèmol com a Messina i Picarol l'assimilava a un imaginari Valhalla wagnerià o amb una defensa antibèl·lica de la guerra del Marroc, o amb un hangar per a dirigibles.
Altres propietaris del passeig de Gràcia es varen enfadar amb els Milà i els varen deixar de saludar, argumentant que la genialitat de Gaudí faria baixar el preu de sòl a la zona.
Els Milà i Gaudí Les relacions de Roser Segimon amb Antoni Gaudí no van ser gaire bones, per diferència de criteris sobre la construcció i sobre la decoració i els acabats de la casa. Un exemple era la imatge monumental en bronze d'una Mare de Déu del Roser, amb què Gaudí volia coronar l'edifici, en homenatge al nom de la propietària (que havia d'esculpir l'artista Carles Mani i Roig). La imatge no es va arribar a fer ni a col·locar, si bé roman la inscripció mariana «Ave gratia M plena Dominus tecum» a la part superior de la façana.
Les contínues discrepàncies varen fer que Gaudí portés els Milà als tribunals per una discussió d'honoraris. El plet el va guanyar Gaudí, el 1916, donant les 105.000 pessetes que va guanyar a la beneficència per deixar clar que «l'importaven més els principis que els diners». Els Milà varen haver d'hipotecar la Pedrera per poder pagar.
Després de la mort de l'arquitecte el 1926, Roser Segimon es va desfer de bona part dels mobles que havia dissenyat Gaudí. A la vegada, el març del 1927, Josep Bayó li presentà la reforma del pis principal. Les feines encarregades consistien a enderrocar 532,50 m² de cels rasos i fer-hi obra nova. dissenyada pel decorador Modest Castañé i Lloret en estil Lluís XVI. Les estances afectades van ser: la sala de festes, el hall i el vestíbul —amb els corresponents altells—, el despatx i el saló, la sala menjador, el dormitori i el corredor; alhora, també es va treure el parquet i les persianes i es van substituir 20 portes i finestres. El cost total de l'obra va ser de 19.481,25 pessetes, 4.458,85 dels enderrocs i 15.022,35 de l'obra nova. Els elements amagats van tornar a ser descoberts després de la restauració feta el 1990.
La Guerra Civil El juliol del 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, els Milà eren de vacances a Blanes. Alguns locals de la planta baixa de la Pedrera varen ser col·lectivitzats pel PSUC i els Milà van fugir a la zona franquista, abandonant casa seva després de salvar algunes obres d'art.
Durant bona part de la guerra, Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat es va instal·lar al principal. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva.
Canvis de propietat El 1940 va morir Pere Milà, i el 1946, la vídua Roser Segimon va vendre la Monumental a l'empresari d'espectacles Pere Balañà i Espinós i la finca a Josep Ballvé i Pellisé, en societat amb la família del fabricant de paraigües Pius Rubert Laporta, conegut pels seus magatzems comercials de la ronda de Sant Antoni. L'operació es va tancar per 18 milions de pessetes i es va constituir la Compañía Inmobiliaria Provenza, SA (CIPSA) per aadministrar-la. Roser Segimon va continuar vivint al pis principal fins a la seva mort el 1964.
Per treure rendiment econòmic a la nova propietat, van dividir un pis de la primera planta del carrer de Provença en quatre pisos. El 1953, varen encarregar a Francisco Juan Barba Corsini la construcció de 13 apartaments a les golfes, on fins aleshores hi havia hagut els safareigs, cada cop menys utilitzats i que havien esdevingut un espai insalubre, ple de deixalles i rampoines. Barba Corsini va respectar la volumetria i estructura original de Gaudí, elogiant la llibertat que donava el plantejament d'espai diàfan i sense angles rectes. Els apartaments estaven situats a la banda exterior de l'espai, deixant com a passadís de distribució la part corba dels arcs que donen als patis centrals, deixant la zona més fosca que hi ha entre els dos patis com a distribuïdor de planta. Eren apartaments de 2 o 3 peces, alguns d'ells amb unes golfes habitables, amb un disseny i un mobiliari propi de l'època, amb materials com el maó, la ceràmica o la fusta i un mobiliari de disseny similar al d'Eero Saarinen, com la Cadira Pedrera, entre d'altres. Les obres varen suposar la instal·lació d'unes xemeneies noves al costat de les de Gaudí.
A la dècada del 1960, s'hi varen instal·lar algunes activitats combarrejades amb els habitatges de veïns, la qual cosa hi va produir importants pèrdues patrimonials, especialment dels elements decoratius. El 1966, es va instal·lar al principal la companyia d'assegurances Northern, després de la qual es va instal·lar un conflictiu bingo que romandria fins el 1985. També s'hi va instal·lar una acadèmia, o les oficines de Ciments Molins o d'Inoxcrom, entre d'altres. Els costos de manteniment eren molt elevats i els seus propietaris, a banda de densificar més els habitatges, van deixar envellir l'edifici, provocant algun despreniment de pedres el 1971. S'hi van fer unes reparacions d'urgència poc respectuoses amb l'obra original a càrrec de Josep Anton Comas.
Residents Un dels primers residents va ser Francesc Serramalera i Abadal, propietari de la marca d'automòbils F.S. Abadal i Cia. Un altre resident il·lustre va ser Alberto I. Gache, cònsol de la República Argentina, que tenia la seu del consolat al 1r 2a. Al mateix replà hi va viure el príncep egipci Ibrahim Hassan, un diplomàtic i home de negocis que era la Societat del Tramvia Casa Gomis - Rabassada, que donava servei al desaparegut Casino de la Rabassada. I també hi va fer estades Teresa Mestre de Baladia, la Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, una dona bellíssima i musa enigmàtica que esdevindria icona del Noucentisme i essència de la renaixent catalanitat.
A l'entresol es va instal·lar la Pensió Hispano-Americana: «En el renombrado edificio del Paseo de Gracia, chaflán Provenza, que ha merecido, por su originalísima arquitectura, los comentarios de los críticos más eminentes de Europa, se halla instalada la Pensión Hispano-Americana, de todo primer orden, y que ocupa las habitaciones superiores y los vastos entresuelos y bajos del mencionado edificio.» Altres residents famosos foren Moïse Tshombé, que seria primer ministre de la República Democràtica del Congo; els cantants Andy Russell, Salomé i Ennio Sangiusto; el director de cinema Josep Antoni Salgot i Vila; el fill de l'escriptor André Maurois; el restaurador Ramon Parellada; la parella d'actors Gemma Cuervo i Fernando Guillén; el notari Lluís Roca-Sastre i Muncunill.
Actualment, la Pedrera és la seu institucional de la Fundació Catalunya-La Pedrera, propietària de l'edifici, que és obert al públic per a visites diürnes i nocturnes. A més, és un centre cultural que acull exposicions, conferències i activitats, disposa de lloguer d'espais, despatxos d'empreses i botigues a la planta baixa, alhora que manté la funció inicial d'edifici d'habitatges residencials de lloguer, amb tres famílies que hi viuen.
Restauració El 24 de juliol del 1969, la Pedrera va ser declarada monument historicoartístic, i el 1984 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. L'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per instal·lar-hi l'oficina de la candidatura olímpica per als Jocs Olímpics de 1992, però finalment, el dia abans de Nadal del 1986, la Caixa de Catalunya la va adquirir per 900 milions de pessetes.