va ser un escriptor, periodista, poeta, historiador, teòleg i polític conservador brasiler que va fundar i va dirigir l'Acció Integralista Brasilera (AIB), un partit nacionalista catòlic d'extrema dreta inspirat en els principis del moviment feixista italià.
Inicialment partidari de la dictadura de Getúlio Vargas, posteriorment va ser detingut i obligat a exiliar-se a Portugal, acusat de promoure aixecaments contra el govern. Després de tornar al Brasil, va posar en marxa el Partido de Representação Popular (PRP), sent elegit per representar Paraná a la Cambra de Diputats el 1958 i reelegit el 1962, aquesta vegada per representar a São Paulo. També va ser candidat a la presidència de la República del Brasil a les eleccions de 1955, obtenint el 8,28% dels vots. Després del cop d'estat de 1964, que acabà extingint els partits polítics, ingressà a l'Aliança Renovadora Nacional (Aliança Renovadora Nacional, ARENA), obtenint dos mandats més a la Cambra. Es va retirar de la vida política l'any 1974, just un any abans de la seva mort.
Va ser membre de l'anomenat Grupo dos Cinco juntament amb els escriptors Mário i Oswald de Andrade, i les pintores Tarsila do Amaral i Anita Malfatti, i va ser un dels organitzadors de la Setmana d'Art Modern del 1922, esdeveniment que marca l'inici del Modernisme al Brasil.
Fou membre de l'Acadèmia Paulista de Letras (APL), havent també fundat alguns diaris.
Biografia Nascut al petit poble de São Bento do Sapucaí, Plínio Salgado era fill del coronel Francisco das Chagas Salgado (positivista) i de la professora Ana Francisca Rennó Cortez, amb qui va aprendre les primeres lletres. La seva família era d'origen portuguès. El seu avi patern, Manuel Esteves da Costa, era fill d'un partidari del miguelisme en el context de les guerres liberals. Plínio era un nen molt actiu a l'escola, que havia desenvolupat el gust per les matemàtiques i la geometria. Als setze anys d'edat, el seu pare va morir, fet que, segons alguns relats, el va convertir en un jove amarg. Després d'això, Plini va mostrar un gran interès per la filosofia i la psicologia.
Als 20 anys d'edat, Plínio va fundar el setmanari Correio de São Bento. Dos anys més tard, l'any 1918, va començar la seva carrera política, participant en la fundació del Partit Municipalista, que va reunir dirigents municipals de ciutats de la Vall de Paraíba. El mateix any, Plínio es va casar amb Maria Amélia Pereira i, el 6 de juliol de 1919, va néixer la seva única filla, Maria Amélia Salgado. Quinze dies després va morir la seva esposa Maria Amélia Pereira. Deprimit, va rebutjar l'estudi dels filòsofs materialistes i va buscar consol en la doctrina catòlica, interessant-se pels escrits d'autors brasilers com Raimundo de Farias Brito i Jackson de Figueiredo. Una vegada més, la mort d'un ésser estimat tindria un gran impacte en la vida de Plini. No es tornaria a casar fins 17 anys després, amb Carmela Patti.
A través dels seus articles al Correio de São Bento, Plínio es va donar a conèixer entre els periodistes de la ciutat de São Paulo, fet que el va portar a ser convidat a treballar al Correio Paulistano, el diari oficial del Partido Republicano Paulista (PRP) el 1920. Allà, on va treballar primer com a corrector i després com a redactor, va fer amistat amb el poeta i escriptor Menotti Del Picchia. L'any 1922, Plínio va participar discretament a la Setmana d'Art Modern. L'any 1924 va deixar Correio Paulistano i va ocupar una feina al bufet d'advocats d'Alfredo Egídio de Sousa Aranha, amb qui mantindria vincles duradors.
Va publicar la seva primera novel·la, O Estrangeiro, l'any 1926. Després, en companyia de Cassiano Ricardo, Menotti Del Picchia i Cândido Mota Filho, es va alinear amb el Moviment Verde-Amarelo, la part nacionalista del modernisme. L'any següent, al costat de Ricardo i de Picchia, va fundar el Grupo da Anta, que elogiava els indígenes, en particular els tupis, com autèntics portadors de la identitat nacional brasilera. El mateix any publica Literatura e política, un llibre en què defensa idees nacionalistes de caràcter fortament antiliberal i agrari, inspirat en les obres d'Alberto Torres i Oliveira Viana. En el llibre, es declara anticosmopolita, defensor d'un Brasil agrari i contrari al sufragi universal. Aquest gir cap al conservadorisme va portar Ricardo a fundar, l'any 1937, al costat de Del Picchia, el Grupo da Bandeira, una resposta socialdemòcrata al Moviment Verde-Amarelo i al Grupo da Anta. Entrevistat sobre la Setmana de 22, moviment artístic en el qual va participar, l'any 1972, Salgado va destacar el seu discurs a Tiro de Guerra, en el qual va fer una apologia per l'Orde, la Jerarquia i l'Autoritat.
Integralisme
El 1928 va ser elegit diputat estatal a São Paulo pel PRP. El 1930 va donar suport a la candidatura de Júlio Prestes contra Getúlio Vargas. Després, sense acabar el mandat de diputat, va viatjar a Europa com a tutor del fill de Sousa Aranha, després d'haver quedat impressionat per la Itàlia feixista de Benito Mussolini. De tornada al Brasil, el 4 d'octubre de 1930, l'endemà de l'inici de la Revolució de 1930, que va deposar el president Washington Luís, va escriure dos articles al Correio Paulistano defensant el seu govern. Tanmateix, amb la victòria dels revolucionaris, va començar a donar suport al règim instaurat per Vargas, fins i tot després d'haver escrit el manifest de la Lliga Revolucionària de São Paulo, una organització de suport a Vargas dirigida per Miguel Costa i João Alberto.
El juny de 1931, va esdevenir director dA Razão, un diari aleshores fundat recentment per Sousa Aranha a São Paulo. En ell, va desenvolupar una intensa campanya contra la constitucionalització del Brasil. Com a resultat, va provocar la ira dels activistes contra la dictadura, que van incendiar la seu del diari poc abans de l'esclat de la revolució constitucionalista de 1932.
El febrer de 1932, Plínio va fundar la Sociedade de Estudos Políticos (Societat d'Estudis Polítics, SEP), que va reunir, entre d'altres, alguns dels principals intel·lectuals simpatitzants del feixisme. Mesos després, va llançar el Manifest d'Octubre, que presentava les directrius per a la fundació d'un nou partit polític, l'Acció Integralista Brasilera (AIB). El febrer de 1934, en el I Congrés Integralista, a Vitória, Plínio va confirmar la seva autoritat absoluta sobre l'entitat de nova creació, havent rebut el títol de «cap nacional» de l'AIB.
Tot i rebutjar el racisme, Plínio va adaptar quasi tota la simbologia del feixisme, com ara els uniformes dels militants, les manifestacions al carrer molt regimentades i una retòrica agressiva. El moviment va ser finançat directament, en part, per l'ambaixada italiana. Com a característiques del moviment, la salutació romana anava acompanyada del crit de la paraula tupí «Anauê», que vol dir «ets el meu germà», mentre que la lletra de l'alfabet grec sigma maiúscula (Σ) servia de símbol oficial de l'AIB. Els líders negres Abdias do Nascimento i João Cândido van participar activament en el moviment. Cal destacar que, malgrat que Plínio va rebutjar el racisme i l'antisemitisme, molts dels militants del partit van adoptar idees racistes. El periodista sensacionalista Leandro Narloch assegura, sense citar fonts, que l'any 1936, durant una desfilada de militants integralistes, centenars de negres van ser colpejats al centre de Rio.
L'AIB va tenir com a base de suport els immigrants italians, bona part de la comunitat portuguesa, les classes altes i mitjanes i els militars, sobretot a la Marina. A mesura que el partit creixia, Vargas va tenir en l'integralisme la seva única base de suport mobilitzada en l'espectre de la dreta, que va quedar extasiada amb la seva repressió contra l'esquerra brasilera.
L'any 1937, Plínio va presentar la seva candidatura presidencial per a les eleccions previstes per al gener de 1938. Conscient de la intenció de Vargas d'anul·lar les eleccions i perpetuar-se al poder, va donar suport al cop d'estat de lEstado Novo, amb l'esperança de fer de l'integralisme la doctrina de base del nou règim, ja que Vargas li hauria promès el Ministeri d'Educació en el nou govern. Però el president va prohibir l'AIB, donant-li el mateix tracte que va donar a altres partits polítics després de transformar el Brasil en un sistema de partit únic.
L'any 1938, militants integralistes intentarien dues vegades (al març i al maig), impulsar aixecaments contra el govern. Tot i negar la participació en els fets, Plínio va ser detingut després de l'aixecament de maig (i va ser empresonat a la Fortaleza de Santa Cruz, a Niterói), i aproximadament un mes després enviat a l'exili durant sis anys a Portugal. Durant el període d'exili forçós, va intentar rehabilitar la seva imatge amb el govern de Vargas, lloant-la en alguns manifestos, entre ells quan el Brasil va declarar la guerra a l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista.
Després de l'exili Plínio va tornar al Brasil l'any 1945, amb la fi del règim de l'Estado Novo, i va fundar el Partido de Representação Popular (Partit de Representació Popular (PRP), amb l'objectiu de reformular la doctrina integralista. Per a l'historiador Gilberto Calil, en un article publicat a la Revista de História da Biblioteca Nacional, durant aquest període «els integralistes van fer un esforç enorme per amagar el seu passat feixista i van començar a presentar-se com a defensors de la democràcia».
Encara impulsat per l'ambició de ser president, Plínio es va presentar a les eleccions de 1955 sota les seves noves sigles, obtenint només 714 mil vots (un 8% del total). Després de les eleccions, Plínio va donar suport a la presa de possessió del president electe Juscelino Kubitschek, que va ser impugnada per la União Democrática Nacional (Unió Nacional Democràtica, UDN), i va ser nomenat director de l'Institut Nacional d'Immigració i Colonització.
Posteriorment, l'any 1958, va ser elegit representant de l'estat de Paraná a la Cambra de Diputats. Seria reelegit el 1962, aquesta vegada per representar l'estat de São Paulo. Dos anys més tard, va ser un dels ponents de la Marxa de la Família amb Déu per la Llibertat a São Paulo, moviment que s'oposava al president João Goulart. Plínio va donar suport al cop d'estat de 1964 que va deposar Goulart i, amb la implantació del sistema bipartidista, va emigrar cap a l'Aliança Renovadora Nacional (Aliança Nacional de Renovació, ARENA) juntament amb bona part dels militants del PRP, obtenint dos mandats més com a diputat federal. Prestigiós entre els militars, fins i tot va escriure compendis d'Educació Moral i Cívica durant el règim. L'any 1974 decideix retirar-se de la vida pública.
Plínio Salgado va morir l'any següent, als 80 anys d'edat, a São Paulo, havent estat enterrat al cementiri de Morumbi.
Creences Al centre del pensament social i polític de Plínio Salgado hi ha l«home integral». Es basa en la seva doctrina de l'integralisme brasiler. «Per sobre dels règims, que ho prometen tot, hi ha l'home mateix, del qual cal preservar la personalitat, i per sobre de l'home hi ha el seu Creador, al servei del qual hem de dirigir els nostres passos en la terra, a través d'un pas tan curt per aquest món», va escriure Salgado. Encara segons el seu pensament, «la persona humana (...) és el punt de partida i final de totes les consideracions socials i polítiques, el fonament dels grups naturals, la font del dret i la independència de les nacions».