La gazza ladra (La garsa lladre) és un melodrama o opera semiseria en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Giovanni Gherardini, basat en La pie voleuse (1815), de Théodore Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez.
La primera representació va tenir lloc a Milà, en el marc de la temporada de primavera del Teatro alla Scala, el 31 de maig de 1817. L'òpera es representa rarament avui en dia, mentre que la famosa obertura s'ha mantingut sempre al repertori simfònic. Aquesta obertura es fa servir també en la banda sonora de la pel·lícula de 1971 La taronja mecànica, dirigida per Stanley Kubrick.
La gazza ladra ofereix una partitura d'altíssima qualitat musical i una de les dramatúrgies més intenses de tota la producció rossiniana, característica de l'òpera semiseria d'ambientació contemporània i inspirada en l'actualitat davant l'entorn històric-mitològic de l'òpera seriosa. S'executa rarament, peprquè requereix moltíssims cantants, tots amb papers vocals força importants i exigents en el més sofisticat estil del bel canto.
La gazza ladra ocupa un punt mitjà dins la trajectòria de Rossini i, tot i ser formalment un drama, destaca per la presència abundant d'elements còmics i per un desenllaç feliç que li confereix el caràcter d'una comèdia operística. Es tracta d'una obra de grans dimensions, de gairebé quatre hores de música, que trenca les fronteres de gènere entre l'òpera bufa i l'òpera seriosa. La peça més coneguda és l'obertura, en la qual destaca l'ús de la caixa.
Argument Ninetta espera casar-se amb Giannetto, qui acaba de tornar de la guerra i tracta de donar refugi a son pare desertor. Ninetta té problemes perquè el batlle, Gottardo, intenta de seduir-la. Una cullera perduda i el testimoni d'Isacco, un venedor ambulant, fan que Ninetta siga acusada i empresonada. Hi és jutjada i considerada culpable, però se salva de la mort a l'últim minut, gràcies al descobriment de la vertadera lladre, una garsa.
Origen i context Rossini esperava amb especial interès el seu retorn a la Scala, dos anys després de l'èxit desigual de Il turco in Italia. Inicialment es va negar a treballar amb un llibret que li havia ofert el mateix Felice Romani, i en canvi va optar per un text de Giovanni Gherardini, poeta i filòleg encara novell a l'escenari, que després va esdevenir un autor reconegut. Aquest llibret estava basat en el drama francès La pie voleuse, el qual, al seu torn, s'inspirava en un episodi real.
La història sembla originar en un esdeveniment real, que va acabar tràgicament amb la condemna i execució d'una nena innocent. La composició de l'ópera va portar més temps del que era habitual, perquè l'autor del llibret, Giovanni Gherardini, no era especialment experimentat en teatre musical. Lexicògraf i filòleg reconegut, dramaturg, autor de diverses traduccions i director del Giornale italiano, Gherardini ja havia tingut algun contacte amb el gènere operístic: uns anys abans havia presentat, en una de les competicions organitzades pel Govern del Regne d’Itàlia, un drama lúdic titulat Il naso in pericolo ovvero Il disinganno. L'obra va merèixer la lloança del comitè de jurats, format per escriptors i músics, però no va rebre cap premi, ja que els censors van considerar que no s'ajustava correctament a la moral vigent.
L'abril de 1816, Giovanni Gherardini va participar en un altre concurs convocat per l'empresari Angelo Petracchi, que havia obtingut un contracte de quatre anys a La Scala. Els poetes italians eren convidats a presentar obre i es comprometia, a utilitzar-les en les temporades següents. El llibret de Gherardini, titulat Avviso ai giudici, era una versió primerenca de La gazza ladra. El drama va captar l'atenció del poeta Vincenzo Monti, membre de la comissió, que en va valorar positivament el desenvolupament de l'acció, la definició dels personatges i les situacions d'efecte. Segons sembla, el llibret va ser ofert primer a Ferdinando Paër, que el va rebutjar. Rossini, en canvi, va quedar immediatament entusiasmat per la història. Aquesta s'inspirava en l'obra de teatre francès La pie voleuse (La garsa lladre), un mélo-historique —un melodrama basat en un fet històric documentat— de T. Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez, estrenat amb gran èxit el 25 d'abril de 1815 al Théâtre de la Porte Saint-Martin de París.
Tot i ser conscient de la inexperiència del poeta encarregat del llibret, Rossini no va dubtar a reconèixer l'excel·lència del material dramàtic, que el va captivar completament. La trama de La gazza ladra està concebuda amb una precisió notable: l'acció avança de manera contínua, les entrades i sortides dels personatges es succeeixen sense interrupcions, i tot el mecanisme funciona sense cap entrebanc. Per al compositor, això significava haver de treballar amb una atenció més intensa que mai. Era la primera vegada que disposava de prou temps per compondre amb calma: tres mesos, per a algú tan ràpid com Rossini, eren més que prou, i no va haver de recórrer a cap autopréstec; tota la música de La gazza ladra és original. Rossini també era molt conscient de la importància del públic milanès: el 1817 feia el seu retorn a un teatre on el seu prestigi, després de l'èxit de La pietra del paragone (1812), s'havia vist lleugerament entelat pels resultats incerts de Aureliano in Palmira (La Scala, 1813) i Il turco in Italia (1814).
La gazza combina el gust sentimental («larmoyant») dels drames francesos de mitjans del amb l'encant —no exempt de càrrega política— de les anomenades pièces à sauvetage del teatre francès revolucionari, on els perseguits, sempre innocents, reïxen salvar-se i es restaura la justícia. Rossini es mou dins d'aquestes convencions amb una sofisticació extrema, harmonitzant els diferents registres vocals dels personatges i creant, alhora, descripcions vívides de l'ambient colorista vilatà, així com elements propis de l'òpera semiseriosa.
A la seva Vie de Rossini, Stendhal relata que la pobra serventa innocent va ser penjada a Palaiseau, i afegeix que, per commemorar aquest error judicial, s'hi va instaurar una missa coneguda com la Missa de la garsa. Per comprendre la duresa d'aquest càstig, desproporcionat respecte al delicte imputat, cal tenir present que la història es situa en l'època més fosca de la contrarevolució napoleònica, quan la pena de mort podia aplicar-se fins i tot per bagatel·les.
Representacions miniatura|esquerra|Gioachino Rossini Va ser estrenada el 31 de maig de 1817 al teatre La Scala de Milà sota la direcció musical d'Alessandro Rolla. Va comptar amb les belles escenes de l'escenògraf Alexander Sanquirico i un repartiment excepcional que incloïa la soprano Teresa Belloc-Giorgi i el carismàtic baix Filippo Galli.
Segons testimonis de l'època, l'estrena al Teatro alla Scala de Milà, amb els decorats d'Alessandro Sanquirico, va ser tot un succés.
El 1819 es va estrenar en alemany a Graz sota el títol de Die diebische Elster, i després al Teatro del Corso de Bolonya i al Teatro del Fondo de Nàpols. Al Regne Unit, es va estrenar 10 de març de 1821 al Her Majesty's Theatre de Londres, en anglès sota el títol de The Thieving Magpie, amb Lucia Elizabeth Bartolozzi. L'any 1823 es va representar al Teatre Municipal de Ferrara, el 1826 a València i el 10 de gener de 1828 al Theatre Royal d'Edimburg. El 1835 es va posar en escena al Teatro della Pergola de Florència. Al Teatre La Fenice de Venècia l'estrena va ser el 9 d'abril de 1836, amb Giuseppina Strepponi. L'any 1845 es va posar en escena al Teatro dei Rinnovati de Siena. Al Royal Opera House, Convent Garden, de Londres, el 1863.
L'enorme popularitat de l'obra que durarà fins als darrers anys del es veu demostrada entre altres coses pels nombrosos llibrets i adaptacions. A París es va reestrenar l'any 1867 amb Adelina Patti en el paper de Ninetta, per a la qual Rossini, en els darrers anys de la seva vida, va escriure algunes variacions de la cavatina d'aquest personatge.
Després d'anys d'oblit, es va reestrenar el 1941 a San Marino, Roma i Pesaro (no obstant això, amb un arranjament de Riccardo Zandonai) i el 1965 al Maggio Musicale Fiorentino, amb poc èxit, a causa del repartiment inadequat que incloïa l'estilísticament impecable Paolo Montarsolo com a protagonista, així com Cesare Valletti, dirigits per Bruno Bartoletti. El renaixement real va tenir lloc l'any 1973, al Teatre dell'Opera de Roma, dirigit per Alberto Zedda amb Carlo Cava i Lucia Valentini Terrani.
Va ser l'òpera que, l'any 1980, va inaugurar la primera edició del Rossini Opera Festival de Pesaro, dirigida per Gianandrea Gavazzeni. L'edició de 1989 també a Pesaro, va ser memorable, protagonitzada per Katia Ricciarelli (Ninetta), William Matteuzzi (Giannetto), Samuel Ramey (Podestà), Ferruccio Furlanetto (Fernando) i Bernadette Manca di Nissa (Pippo), dirigits per Gianluigi Gelmetti. L'òpera va tornar al Rossini Opera Festival l'any 2007 en una exitosa posada en escena del llavors molt jove Damiano Michieletto, que amb aquesta producció va obtenir el premi Abbiati com a millor director. La producció s'ha reprès diverses vegades entre el 2009 i el 2017, als teatres de Bolonya, Reggio Emilia, Verona i Bari.
Anàlisi musical La gazza ladra representa el punt culminant del procés en què Rossini fusiona elements seriosos i còmics, marcant el final de la seva dedicació exclusiva a les òperes còmiques. Els primers èxits amb les farses a Venècia i l'ópera L'italiana in Algeri el van animar a explorar el còmic absolut. Des del principi, Rossini es mostra rigorós en l'escala i l'estructura de l'obra, en la minuciosa composició i instrumentació, en l'elecció de les veus i en la importància i dificultat dels papers principals, pensats per a solistes de primer nivell. Tot plegat situa les òperes còmics rossinianes per sobre dels seus predecessors italians. L'estudi de les òperes de Mozart, que venerava, va contribuir sens dubte a desenvolupar aquestes ambicions.
La gazza ladra pertany, per tant, a un gènere híbrid, el semiserio, que combina elements tràgics i còmics. Entre les òperes semiserioses del es va establir un gust per les històries sentimentals, especialment les franceses pièces à sauvetage (peces de rescat), amb uns convenis clars: un drama amb final feliç, en què l'innocent injustament condemnat se salva a temps i el perseguidor és castigat.
El terme «semiserio» (o «di mezzo carattere») es començà a utilitzar cap al 1810, tot i que els seus orígens són molt anteriors. Ja se'n troben traces en òperes com Cecchina, ossia La buona figliuola (llibret de Goldoni, música de Piccini, 1760) i Nina, o sia La pazza per amore (música de Paisiello, llibret adaptat per Carpani d'una comédie mêlée d'ariettes francesa, 1789). Durant els anys revolucionaris i napoleònics, el gènere va ser especialment viu a Itàlia, amb exemples en la producció de Mayr, Paër i Generali, fins ben entrat el . Abans de compondre La gazza, Rossini ja havia experimentat amb el semiserio en Torvaldo e Dorliska (Teatro Valle de Roma, 1815), descrit al llibret com a dramma semiserio sobre un tema similar a Amor coniugale. El distintiu semiserio apareixia també en la farsa L'inganno felice (1812), amb llibret de Giuseppe Maria Foppa.
Personatges i intèrprets Personatge Tessitura Intèrprets de l'estrena(Primer violí i director:Alessandro Rolla) Ninetta soprano Teresa Belloc-Giorgi Fabrizio Vingradito baix Vincenzo Botticelli Lucia mezzosoprano Marietta Castiglioni Giannetto tenor Savino Monelli Fernando Villabella baix Filippo Galli Gotthard baix Antonio Ambrosi Pippo contralt Teresa Gallianis Giorgio baix Paolo Rosignoli Isaaco tenor Francesco Biscottini Antonio tenor Francesco Biscottini Ernesto baix Alessandro De Angeli
Argument miniatura|Dibuix per a la portada de llibret de La gazza ladra. Arxiu Històric Ricordi L'obra se situa en un període indeterminat (després de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques), en un poble prop de París.
Acte I