El Regne de Jerusalem o Regne Llatí de Jerusalem () fou un estat croat fundat a Terra Santa el 1099 seguint la conquesta de Jerusalem en la Primera Croada. El seu primer governant, Jofré de Bouillon, exercí el poder amb el títol de defensor del Sant Sepulcre, puix que es negava a «portar corona d'or on Crist l'havia portada d'espines», però el seu germà i successor, Balduí I (r. 1100-1118), sí que es feu coronar en accedir al tron.
Va ser destruït el 1291 amb la conquesta d'Acre. La capital era Jerusalem i el seu territori es troba actualment inclòs en els estats d'Israel i Jordània.
Fundació i història inicial
lang=ca|miniatura|Els estats croats el 1102 La Primera Croada es va iniciar a conseqüència del Concili de Clarmont, convocat pel papa Urbà II el 1095. El seu principal objectiu era la conquesta de Terra Santa. El Regne com a tal va néixer amb la presa de Jerusalem el 1099, el punt àlgid de la croada. Jofré de Bouillon, duc de Lorena i un dels principals caps de la croada, va ser escollit com a primer rei. No obstant això, va refusar prendre aquest títol, al·legant que un home no havia de dur una corona on Crist havia dut la corona d'espines; en el seu lloc, va triar el títol dAdvocatus Sancti Sepulchri ('Defensor del Sant Sepulcre'). La fundació del Regne de Jerusalem va quedar finalment assegurada amb la derrota de l'Egipte fatimita en la batalla d'Ascaló.
Al principi va haver certs dubtes sobre com hauria d'organitzar-se políticament el territori. Alguns croats pensaven que havia de ser governat com una teocràcia pel papa, una idea que el legat papal, Daimbert de Pisa va tractar d'imposar el 1100. Jofré possiblement hagués estat d'acord amb això i hagués intercanviat el regne teocràtic de Jerusalem per un de secular a Egipte, però durant el seu curt regnat es van crear a Jerusalem les bases d'un regne secular, malgrat els esforços de Daimbert. Ràpidament s'hi va establir una jerarquia catòlica que va substituir les autoritats cristianes ortodoxes, gregues i sirianes: un patriarca llatí es va instal·lar a Jerusalem, i amb ell gran nombre de bisbes i arquebisbes que depenien d'ell. Jofré va morir el 1100. El seu germà i successor, Balduí I, es va decantar clarament per una monarquia secular a l'estil de les de l'Europa occidental. Balduí no era tan escrupolós com el seu germà, i es va fer coronar rei de Jerusalem (encara que Daimbert, llavors patriarca llatí de Jerusalem es va negar a coronar-lo en aquesta ciutat i la cerimònia va tenir lloc a Betlem).
Balduí va estendre amb gran èxit les fronteres del regne, en conquistar els ports d'Acre (1104), Beirut (1110) i Sidó (1111), al mateix temps que exercia la seva sobirania sobre altres estats croats: el Comtat d'Edessa (que ell havia fundat), el Principat d'Antioquia, i més tard, quan es va conquistar Trípoli, el Comtat de Trípoli. Igualment va tenir èxit en la seua defensa dels regne enfront de les successives invasions musulmanes que va haver d'afrontar: la dels fatimites d'Egipte, als quals va vèncer en Ramla i en diferents llocs al sud-oest del regne; i la dels musulmans de Damasc i Mossul, al nord-est, el 1113. Així mateix, va ser testimoni d'un augment del nombre d'habitants llatins, degut al fet que la petita croada del 1101 va portar reforços per al regne. Les ciutats estat italianes de Venècia, Pisa i Gènova van començar a tenir un paper molt important en el regne. Les seves flotes ajudaven a la presa dels ports, on posteriorment se'ls concedien barris que tenien gran autonomia econòmica. Balduí també va repoblar Jerusalem amb cristians nadius, després de la seva expedició més enllà del riu Jordà el 1115. De totes maneres el regne mai va superar el seu aïllament geogràfic d'Europa, ni va ser capaç d'augmentar les seves fronteres més cap a l'est per tal de crear un front amb més possibilitats de defensa. Durant la major part de la seva història, el regne va restar confinat a una estreta franja de terra entre el Mediterrani i el riu Jordà; els territoris més enllà del Jordà estaven subjectes a guerres i constants razzies, que finalment van provocar la seva caiguda.
Balduí I va morir sense hereus en 1118 i el va succeir el seu cosí, Balduí de Le Bourg, comte d'Edessa; Balduí II va ser igualment un rei capaç i va saber defensar-se enfront dels atacs de fatimites i seljúcides. En el seu regnat es va establir el primer dels ordes militars i les fronteres del regne van seguir eixamplant-se amb la captura de la ciutat de Tir el 1124. La influència del Regne de Jerusalem es va estendre igualment sobre Edessa i Antioquia, en les quals Balduí II va actuar com a regent en morir els seus governants en el camp de batalla, encara que Balduí mateix va ser derrotat i dut a la presó pels turcs seljúcides diverses vegades al llarg del seu regnat, i el mateix Regne de Jerusalem hagué de ser governat per un regent. Les filles de Balduí es van casar amb familiars del comte d'Edessa i del príncep d'Antioquia. La seva filla Melisenda va ser declarada hereva i el va succeir a la seva mort el 1131.
Vida al regne La població del regne va ser sempre escassa: encara que constantment arribava un petit flux de colons i nous croats, la major part dels quals havien lluitat en la Primera Croada van tornar a les seves cases sense res més. Els llatins no van ser més que l'estrat superior situat sobre els musulmans nadius i la població siriana. No obstant això, Jerusalem va passar a ser coneguda com a Outremer, paraula francesa que significa Ultramar, i, conforme les noves generacions creixien en el regne, van començar a considerar-se orientals en comptes d'immigrants. Així, en molts sentits, es comportaven més com els orientals (sirians) que com els europeus occidentals d'aquells dies. Amb freqüència aprenien grec, àrab i altres idiomes orientals, i es casaven amb grecs i armenis. Tal com el cronista Fulqueri de Chartres va escriure: «Nosaltres, que érem occidentals, ara ens hem convertit en orientals».
Fulqueri, un participant en la Primera Croada, va continuar la seva crònica fins al 1127. Després no hi ha cap testimoni de l'esdevingut a Jerusalem fins a l'arribada de Guillem de Tir, arquebisbe de Tir i canceller de Jerusalem, que va començar a escriure al voltant del 1167 i va morir cap al 1184. No obstant això, els seus escrits inclouen molta informació sobre la Primera Croada i els anys transcorreguts entre la mort de Fulqueri i el seu temps. Des del punt de vista musulmà, estan les memòries d'Ussama ibn Múnqidh, un soldat i ambaixador de Damasc a Jerusalem i Egipte. Aquestes memòries, Kitab al i'tbiar, inclouen un relat molt viu de la societat creuada de l'est. La resta d'informació es pot obtenir de viatgers com Benjamí de Tudela i Ibn Jubayr.
Demografia El regne de Jerusalem es va basar en un sistema feudal similar al de l'Europa del seu temps, encara que amb importants trets propis. Per a començar, el regne ocupava només una petita franja de terreny i disposava d'escàs camp agrícola. En la zona, a diferència de l'Europa medieval, l'economia havia estat predominantment urbana des de temps immemorials. Encara que la noblesa tècnicament posseïa terra, preferia viure a Jerusalem o en altres ciutats, prop de la cort. Igual que a Europa, els nobles posseïen els seus propis vassalls, al mateix temps que ells mateixos eren vassalls del rei; no obstant això, la producció agrícola es regulava per l'equivalent musulmà del sistema feudal (denominat iqta), sistema que no va ser qüestionat pels croats. Encara que els musulmans (igual que els jueus i els cristians orientals) van ser perseguits a les ciutats (i als musulmans al principi se'ls va prohibir l'entrada a Jerusalem), en les zones rurals van continuar vivint com abans. Els rais, caps de la comunitat musulmana, eren una mena de vassall del noble propietari de la terra en la qual vivia, però com de fet els nobles croats eren terratinents absentistes, els rais i la seva comunitat tenien un alt grau d'autonomia. Conreaven aliments per als croats, però no estaven obligats a un servei militar com els vassalls europeus. Les ciutats estat italianes, per la seva banda, no pagaven gens a pesar de posseir barris en les ciutats portuàries. Com a resultat de tot això els exèrcits cristians solien ser petits, i compostos per individus pertanyents a les famílies franceses de les ciutats. El problema més gran de la societat croada era que un elevat percentatge de la població estava constituït per pelegrins i soldats que només romanien allí durant un temps. Per aquesta raó mai va arribar a consolidar-se una societat occidental estable i, per tant, es va fer necessari recórrer a la població local en la recerca d'efectius militars.
La manca de soldats es va solucionar parcialment amb la creació dels ordes militars. Els Templers i els Cavallers Hospitaler, ordes creats en els primers anys de la història del regne, amb freqüència prenien el lloc dels nobles en el camp de batalla. Encara que la seva caserna general estava a Jerusalem, els cavallers habitaven generalment en enormes castells i eren governats directament pel papa, no pel rei. Eren autònoms i, tècnicament, no estaven obligats a un servei militar, encara que de fet van participar en la major part de les batalles. En el , Joan d'Ibelin, va escriure una llista dels feus i els senyors que els governaven; desgraciadament aquesta llista reflecteix el regne en el , i no dona cap indicació de la població que no eren nobles ni dels que eren d'origen no europeu.
Economia La composició bàsicament urbana de la zona, juntament amb la presència dels mercaders italians, va dur al desenvolupament d'una economia que tenia molt més de comercial que no pas d'agrària. Palestina des de sempre havia estat una cruïlla de camins on es trobaven diferents rutes comercials; ara aquest comerç es va estendre fins a Europa. Els productes europeus com les llanes del Nord d'Europa, van arribar fins a Orient Mitjà i Àsia, mentre que els productes asiàtics arribaven a Europa. Jerusalem es va dedicar especialment al comerç de la seda, cotó i espècies; altres productes que es van donar a conèixer a Europa per primera vegada a causa del comerç iniciat per aquest regne van ser les taronges i el sucre. D'aquest últim producte diria Guillem de Tir: «és molt necessari per a la salut i la humanitat». Les ciutats estat italianes van extreure d'aquest comerç grans beneficis, que després es reflectirien en l'opulència del Renaixement, uns segles més tard.
Alhora, Jerusalem obtenia beneficis a través dels tributs, en primer lloc de les ciutats costaneres que encara no havia conquistat, i després dels estats veïns com Damasc i Egipte, als quals no va poder conquistar directament. Una vegada Balduí I va estendre els seus dominis més enllà del Jordà, Jerusalem també va obtenir beneficis de les taxes que cobrava a les caravanes que travessaven de Síria a Egipte o Aràbia. Aquesta economia monetària va permetre que el problema de l'escassetat d'efectius militars se solucionés contractant mercenaris, cosa poc habitual en l'Europa medieval. Els mercenaris podien ser croats europeus, o bé, amb més freqüència, soldats musulmans com els famosos turcoples.
Govern i sistema legal miniatura|La Torre de David, a Jerusalem, en l'actualitat.