Al Pakistan es parlen dotzenes de llengües com a llengües maternes. Cinc d'elles tenen més que 10 milions de parlants cadascuna: panjabi, paixtu, sindhi, seraiki i urdú. Gairebé totes les llengües del Pakistan pertanyen al grup indoiranià de la família indoeuropea.
L'urdú és considerada la llengua nacional del país. A més, és cooficial juntament amb l'anglés. El país també té diverses llengües regionals, incloent el panjabi, seraiki, paixtu, sindhi, balutxi, gujarati, caixmiri, hindko, brahui, shina, balti, khowar, dhatki, haryanvi, marwari, wakhi i buruixaski. Quatre d'aquestes són, oficialment, llengües provincials del Pakistan: panjabi, paixtu, sindhi i balutxi.
Ethnologue llista 74 llengües en Pakistan. D'aquestes, 66 son indígenes i 8 serien foranes. En termes de vitalitat, 6 estan classificades com a 'institucionalitzades', 18 com 'en expansió', 39 són relativament 'vigoroses', 9 estan 'amenaçades', i 2 estan 'morint', és a dir, greument amenaçades.
Estadístiques
+Història de cens de llengües importantsGrauLlengua2017 cens1998 cens1981 cens1961 cens1951 cens1Panjabi*38.78%44.15%48.17%56.39%57.08%2Paixtu18.24%15.42%13.35%8.47%8.16%3Sindhi14.57%14.1%12.7%12.59%12.85%4Seraiki*12.19%10.53%9.54%5Urdú7.08%7.57%7.60%7.57%7.05%6Balutxi3.02%3.57%3.02%2.49%3.04%7Altres6.12%4.66%5.62%12.49%11.82%
El seraiki fou inclòs amb el panjabi en els censos de 1951 i 1961.
Llengua nacional L'urdú (اردو) és la llengua nacional (قومی زبان), llengua franca i una de dues llengües oficials del Pakistan. Tot i que només el 7% dels pakistanesos el parlen com a primera llengua, és amplament parlada com a segona llengua per la gran majoria de ciutadans i comença a reemplaçar les altres degut a la ràpida urbanització del país. Va ser introduït com la llengua franca amb la capitulació i annexió de Sindh (1843) i Panjab (1849) desplaçant el persa.
S'utilitza de forma general, tant formalment com informal, per a correu privat així com publicacions, en l'esfera literària i en els mitjans de comunicació de masses. És una assignatura obligatòria durant tota l'etapa primària i secundària de l'educació. És la llengua materna de la majoria de mohajirs (refugiats musulmans que fugiren de diferents llocs de l'Índia després de la independència del Pakistan en 1947) i biharis (provinents del Pakistan Oriental per la Guerra d'Alliberament de Bangladesh de 1971), que constitueixen el 8% de la població del Pakistan, i és la segon llengua pel que fa a la resta. Com a llengua nacional del Pakistan, l'urdú ha estat promogut per enfortir la unitat nacional. S'escriu amb una forma modificada de l'alfabet persoàrab—normalment en l'estil Nastaliq. miniatura|Proporció de persones amb l'urdú com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017
Llengües provincials Panjabi miniatura| Proporció de persones amb el panjabi com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El panjabi (پنجابی) és la llengua més parlada en Pakistan. És la primera llengua per a quasi el 40% dels pakistanesos, majoritàriament en Panjab. És el 11é dioma més parlat de l'Índia, i el tercer amb més parlants nadius del subcontinent indi.
Tot i que el panjabi era la llengua majoritària del Pakistan Occidental, quan Pakistan va ser creat en 1947, i el bengalí ho era del Pakistan Oriental i, en conjunt, de tot el Pakistan; l'anglès i l'urdú es van triar com les llengües oficials. La raó darrere l'elecció de l'urdú és la seua associació amb el nacionalisme del sud asiàtic musulmà, i perquè els caps de la nova nació volgueren una llengua nacional comuna en comptes d'una llengua majoritàriament ètnica. L'article 251 de la Constitució del Pakistan declara que aquests dues llengües serian les úniques oficials a nivell nacional, mentre que els governs provincials podrien fer disposicions per a l'ús d'altres llengües. Finalment, el panjabi esdevingué llengua provincial a la Província de Panjab.
La llengua panjabi és parlada més o menys a la zona entre Islamabad i Delhi. Es pren com a registre estàndard el dialecte majhi, propi dels districtes de Lahore, Sialkot, Gujranwala i Sheikhupura, i és escrit segons l'estil shahmukhi. Els parlants de seraiki i hindko han estat inclosos en el nombre total de parlants de panjabi amb anterioritat.
Paixtu miniatura| Proporció de persones amb el paixtu com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El paixtu (پښتو) és parlat com a primera llengua per més del 18% de pakistanesos, principalment en Khyber Pakhtunkhwa, incloent Àrees Tribals del Pakistan, anteriorment Àrees Tribals Administrades Federalment (FATA); al Balutxistan nord-oriental; així com per les comunitats de paixtus en les ciutats de Karachi, Islamabad, Rawalpindi i Lahore. Karachi és, de fet, una de les ciutats del món on més paixtu es parla. El paixtu es parla també en el veí Afganistan, on gaudeix d'estatus d'oficialitat.
Hi ha tres grups dialectals principals, dividits per certes isoglosses les quals permeten agrupar nomborsos subdialectes; aquests són el pakhto, varietat septentrional propi de Peshawar, el paixtu central i el paixtu meridional, amb fricatives més suaus i propi de Quetta. En Khushal Khan Khattak (1613–1689) i en Rahman Baba (1633–1708) son poetes amb renom i escriviren en llengua paixtu. En l'última part de , han sorgit grans poetes en aquesta llengua com Ghani Khan, Khatir Afridi i Amir Hamza Shinwari.
Sindhi miniatura| Proporció de persones amb el sindhi com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El sindhi (سنڌي) és parlat com a primera llengua per gairebé el 15% dels pakistanesos, majoritàriament a la província de Sind, però també a certes parts de Balutxistan i a Panjab meridional. Té una literatura rica i s'ensenya en l'escola. El sindhi té 53,4 milions de parlants al Pakistan i aproximadament 5.8 milions a l'Índia, així com 2.6 milions arreu del món. És la llengua oficial de la província de Sind i, a més, el govern federal de l'Índia la reconeix atorgant-li cert estatus d'oficialitat. Els districtes balutxis de Lasbela (on s'hi troba la tribu Lasi) i Jafarabad, així com els districtes sindhis de Naseerabad, Rahim Yar Khan i Dera Ghazi Khan tenen comunitats importants de parlants nadius; als quals se'ls ha de sumar els parlants de la diàspora. El sindhi té sis dialectes importants: Sireli, Vicholi, Lari, Thari, Lasi i Kachhi. S'escriu en alfabet àrab amb diverses lletres addicionals per acomodar-hi sons especials. Les ciutats més grans en el domini lingüístic sinshi son Karachi, Hyderabad, Sukkur, Shikarpur, Dadu, Jacobabad, Larkana i Nawabshah.
Balutxi miniatura| Proporció de persones amb el balutxi com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El balutxi (بلوچی) és parlat com a primera llengua per més del 3% dels pakistanesos, majoritàriament a la província de Balutxistan. El dialecte amb més parlants és el Rakshani, mentre que el Sarhaddi és un subdialecte d'aquest. Altres subdialectes son Kalati (Qalati), Chagai-Kharani i Panjguri. Es considera que el balutxi muntanyés oriental i el balutxi septentrional pertànyen a grups dialectals diferents per la seua dissimiltud.
Llengües subprovincials Seraiki miniatura| Proporció de persones amb el seraiki com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El seraiki (sarā'īkī, també com siraiki) és una llengua indoariana del grup Lahnda i es parla a la meitat sud-occidental de la província de Panjab. El seraiki té un grau d'intel·ligibilitat molt alt amb el panjabi estàndard i hi comparteix molt de lèxic i morfologia. Alhora, la seua fonologia és radicalment diferent per la manca de tons, la preservació de consonants aspirades sonores i el desenvolupament de consonants implosives. Té característiques gramaticals importants en comú amb el sindhi parlat més al sud. El seraiki és la llengua materna d'uns 20 milions de persones en Pakistan, estenent el domini lingüístic a través de Panjab meridional, parts de Khyber Pakhtunkhwa i algunes regions frontereres ambs Sindh al nord i Balutxistan a l'est.
Brahui miniatura| Proporció de persones amb el brahui com a llengua materna en cada districte pakistanés segons el cens del Pakistan de 2017. El brahui (براھوی), a diferència de les anteriors, és una llengua dràvida pròpia de l'àrea central i centreoriental de la provínicia de Balutxistan. Aquesta llengua ha estat influïda pel veí balutxi i, en menor mesura, pel sindhi i el paixtu. L'1% de la població pakistanesa la té com a primera llengua.
Shina El shina (شینا), o tshina, és una llengua dàrdica parlada per diferents grups humans a la província més septentrional del Pakistan, Gilgit–Baltistan. El seu domini lingüístic abasta les valls d'Astore, Chilas, Dareil, Tangeer, Gilgit, Ghizer i Kohistan, en la provínicia de Gilgit–Baltistan, arribant fins a les de Gurez, Drass, Kargil, Karkit Badgam i Ladakh, a Caixmir. Al 1981 hi havia al voltant de 321,000 de parlants del dialecte gilgiti mentre que l'estimació actual és de gairebé 600,000 parlants.
Caixmiri El caixmiri (كأشُر) és, com l'anterior, una llengua dàrdica pròpia d'Azad Caixmir, un territori en disputa administrat oficialment pel Pakistan. S'hi troben uns 124,000 de parlants nadius, el que constitueix el 2% de la població.
Balti El balti () és l'única llengua sinotibetana del Pakistan. Es parla la regió de Baltistan, en la província pakistanesa de Gilgit–Baltistan, i la ciutat de Kargil, en l'Índia. Fou originalment escrita en alfabet tibetà, però actualment el persa és el més emprat.
Altres llengües Àrab L'àrab, llengua amb gran influència en àmbits religiosos i literaris, va estar la llengua oficial quan el territori de l'estat modern de la República Islàmica del Pakistan formava part del Califat Omeia entre 651 i 750.
L'àrab és nomenat en la constitució del Pakistan, la qual declara en el seu art. 31 nº 2: L'estat es deu esforçar, pel que fa als musulmans del Pakistan, a (a) fer obligatori l'aprenentatge del Sant Alcorà i l'Islamiat, per animar i facilitar el saber de la llengua àrab ..."
L'àrab és la llengua religiosa de musulmans. L'Alcorà, la sunna, el hadit i la teologia musulmana s'ensenyen en àrab, amb traduccions d'urdú. La diàspora pakistanesa resident a altres indrets d'Orient Mitjà ha incrementat la quantitat de pakistanesos amb l'àrab com a segon llengua. A més de les escoles i universitats, l'àrab és ensenyat com a llengua religiosa en mesquites i madrasses. La majoria de la població musulmana del Pakistan ha tingut alguna classe d'instrucció no reglada en la lectura, escriptura i pronuncia de l'àrab com a part de la seua educació religiosa.
La Política Nacional d'Educació de 2017 declara en article 3.7.4: L'àrab, com a part obligatòria del currículum, serà integrat en els Estudis Islàmics des de l'educació primària fins a la secundària per permetre els estudiants l'enteniment del Sant Alcorà. A més, especifica en l'article 3.7.6: L'àrab, com assignatura optativa, s'ha d'oferir adequadament als insituts de secundària i nivells superiors amb literatura i gramàtica al seu programa per tal que els aprenents dominen la llengua. Aquesta llei és també vàlida per a escoles privades com es defineix en article 3.7.12: El currículum en islamiyat, àrab i educació moral del sector públic s'estendrà a les institucions privades, segons un criteri d'uniformitat.Ministry of Federal Education and Professional Training: National Education Policy 2017 , p. 25, retrieved 28 July 2018
Persa