miniatura|Il·lustració tibetana de les Deïtats pacífices i iracudes de l'estat intermedi post-mortem (bardo). Alguns budistes tibetans sostenen que quan un ésser passa per l'estat intermedi, tindrà visions de diverses deïtats. En algunes escoles de budisme, bardo (tibetà clàssic བར་དོ་, transliteració Wylie bar do) o antarābhava, en sànscrit. En xinès i japonès: 中有, romanitzat en xinès com zhōng yǒu i en japonès com a chū'u) és un estat intermedi, de transició o liminal entre la mort i el renaixement o reencarnació. Bar do o Bardo té el significat de entremig o dintèrval.El concepte va sorgir poc després de la mort de Gautama Buda, amb una sèrie d' escoles budistes de la primera època que van acceptar l'existència d'aquest estat intermedi, mentre que altres escoles el van rebutjar. El concepte dantarābhava, un estat intermedi entre la mort i el renaixement, va ser introduït al budisme a partir de la tradició filosòfica vèdica - upanishádica (posteriorment hindú).John Bowker, The Concise Oxford Dictionary of World Religions, s.v.Bryan Jaré Cuevas, "Predecessors and Prototypes: Towards a Conceptual History of the Buddhist Antarābhava", Numen 43:3:263-302 (September 1996) El budisme posterior va expandir el concepte de bardo a sis o més estats de consciència que cobrien totes les etapes de la vida i la mort. Al budisme tibetà, el bardo és el tema central del Bardo Thodol (literalment l'alliberament mitjançant l'audició durant l'estat intermedi), el Llibre tibetà dels morts, un text destinat tant a guiar la persona acabada de morir a través del bardo de la mort per obtenir un millor renaixement, com també per ajudar els seus éssers estimats amb el procés de dol.Tibetan Buddhism and the resolution of grief: The Bardo-Thodol for the dying and the grieving, by Robert Goss, Death Studies, Vol. 21 Issue 4 Jul/Aug.1997, Pp.377-395
Usat sense qualificació, "bardo" és l'estat d'existència intermedi entre dues vides a la terra. Segons la tradició tibetana, després de la mort i abans del proper naixement, quan la consciència no està connectada amb un cos físic, experimenta una varietat de fenòmens. Aquests solen seguir una seqüència particular de degeneració a partir, just després de la mort, de les experiències més clares de la realitat de les quals un és espiritualment capaç, i després procedeixen a al·lucinacions aterridores que sorgeixen dels impulsos de les seves accions anteriors maldestres. Per als individus preparats i entrenats adequadament, el bardo ofereix un estat de gran oportunitat d'alliberament, ja que la visió transcendental pot sorgir amb l'experiència directa de la realitat; per a altres, en canvi, pot convertir-se en un lloc perillós, ja que les al·lucinacions creades kàrmicament poden impulsar un renaixement menys que desitjable.
Metafòricament, el bardo es pot utilitzar per descriure moments en què la forma de vida habitual queda suspesa, com, per exemple, durant un període de malaltia o durant un retir de meditació. Aquests temps poden resultar fructífers per al progrés espiritual perquè les limitacions externes disminueixen. Tanmateix, també poden presentar reptes perquè els nostres impulsos menys hàbils poden passar a primer pla, igual que en el sidpa bardo.
Estat intermedi al budisme indi Segons els registres de les primeres escoles budistes, sembla que almenys sis grups diferents van acceptar la noció d'una existència intermèdia (antarabhāva): els Sarvāstivāda, Darṣṭāntika, Vātsīputrīyas, Saṃmitīya, Pūrvaśīaila i l'últim Mahīśāsaka. Els quatre primers són escoles estretament relacionades entre sí. En contra, s'hi trobaven les escoles Mahāsāṃghika, els primers Mahīśāsaka, Theravāda, Vibhajyavāda i el Śāriputrābhidharma (possiblement Dharmagupta).Bareau, André (1955). Les sectes bouddhiques du Petit Véhicule, p. 291. Saigon: Ecole française d'Extrême-Orient.
Algunes de les primeres referències a una "existència intermèdia" es troben al text de Sarvāstivādin, el Mahāvibhāṣa (阿毘達磨大毘婆沙論). Aquest explica, per exemple, que hi ha una "existència bàsica" (本有), una "existència intermèdia" (中有), una "existència de naixement" (生有) i una "existència de mort" (死有) (CBETA, T27, núm. 1545, pàg. 959 i ss.) Al seu llibre Les sectes bouddhiques du Petit Véhicule, André Bareau proporciona els arguments de les escoles Sarvāstivāda de la següent manera:Bareau, André (1955). Les sectes bouddhiques du Petit Véhicule, p. 143 Saigon: Ecole française d'Extrême-Orient.L'ésser intermedi que fa el pas així d'una existència a una altra està format, com tot ésser viu, pels cinc agregats (skandha). La seva existència queda demostrada pel fet que no pot tenir cap discontinuïtat en el temps i l'espai entre el lloc i el moment de la mort i els del renaixement i, per tant, cal que les dues existències pertanyents a la mateixa sèrie estiguin lligades en el temps i l'espai per una etapa intermèdia. L'ésser intermedi és el Gandharva, la presència del qual és tan necessària a la concepció com la fecunditat i la unió dels pares. A més, l'Antarāparinirvāyin és un anāgamin que obté parinirvāṇa durant l'existència intermèdia. Pel que fa a l'odiós criminal culpable d'un dels cinc crims sense interval (ānantarya), passa de la mateixa manera per una existència intermèdia al final de la qual renaix necessàriament a l'infern.LAbhidharmakośa de Vasubandhu, derivat d'un període posterior de la mateixa escola, tot i que amb algunes diferències, explica (segons la traducció a l'anglès, pp 383 i ss.):Què és un ésser intermedi i una existència intermèdia? L'existència intermèdia, que s'insereix entre l'existència en la mort i l'existència en el naixement, no havent arribat encara al lloc on hauria d'anar, no es pot dir que neix. Entre la mort —és a dir, els cinc skandhas del moment de la mort— i sorgir —és a dir, els cinc skandhas del moment del renaixement— es troba una existència —un «cos» de cinc skandhas—que va al lloc de renaixement. Aquesta existència entre dos regnes de renaixement (gatī) s'anomena existència intermèdia.Cita una sèrie de textos i exemples per defensar la noció davant d'altres escoles que la rebutgen i afirmen que la mort en una vida és seguida immediatament del renaixement en la següent, sense cap estat intermedi entre les dues. Tant el Mahāvibhāṣa com lAbhidharmakośa tenen la noció de l'estat intermedi que dura "set vegades set dies" (és a dir, 49 dies) com a màxim. Aquesta és una visió, però també n'hi havia d'altres.
Arguments similars també es van utilitzar al Satyasiddhi Śāstra de Harivarman i al comentari d'Upadeśa sobre els Sūtras Prajñāpāramitā, tots dos amb una forta influència de l'escola Sarvāstivāda. Ambdós textos van tenir una poderosa influència en el budisme xinès, que també accepta aquesta idea com a regla.
El Saddharma-smṛty-upasthāna Sūtra (正法念處經) classifica 17 estats intermedis amb diferents experiències.
Sis bardo al budisme tibetà Fremantle (2001) afirma que hi ha sis estats de bardo tradicionals coneguts com els Sis Bardo: el Bardo d'aquesta vida (p. 55); el Bardo de la Meditació (p. 58); el Bardo del somni (p. 62); el Bardo del Morir (p. 64); el Bardo de Dharmata (p. 65); i el Bardo de l'existència (p. 66).
Shugchang i altres autors (2000: p. 5) discuteix el cicle d'ensenyaments <i>Zhitro</i> (tibetà: Zhi-khro) del Karma Lingpa que inclou el Bardo Thodol i enumera els Sis Bardo: "El primer bardo comença quan naixem i perdura mentre vivim. El segon és el bardo dels somnis. El tercer és el bardo de la concentració o la meditació. El quart es produeix en el moment de la mort. El cinquè és conegut com el bardo de la lluminositat de la veritable naturalesa. El sisè s'anomena bardo de la transmigració o devenir kàrmic.Shugchang, Padma (editor); Sherab, Khenchen Palden & Dongyal, Khenpo Tse Wang (2000). A Modern Commentary on Karma Lingpa's Zhi-Khro: teachings on the peaceful and wrathful deities. Padma Gochen Ling. Source: (accessed: December 27, 2007)
Kyenay bardo (skye gnas bar do) és el primer bardo del naixement i de la vida. Aquest bardo comença des de la concepció fins a l'últim alè, quan el corrent mental es retira del cos. Milam bardo (rmi lam bar do) és el segon bardo de l'estat oníric. El Milam Bardo és un subconjunt del primer Bardo. El ioga dels somnis desenvolupa pràctiques per integrar l'estat dels somnis en la sadhana budista. Samten bardo (bsam gtan bar do) és el tercer bardo de la meditació. Aquest bardo generalment només l'experimenten els meditadors, tot i que els individus poden tenir-ne una experiència espontània. Samten Bardo és un subconjunt del Shinay Bardo. Chikhai bardo ('''chi kha'i bar do) és el quart bardo del moment de la mort. Segons la tradició, es considera que aquest bardo comença quan els signes exteriors i interiors presagien que l'inici de la mort és a prop, i continua a través de la dissolució o transmutació del Mahabhuta fins que s'ha completat la respiració externa i interna. Chönyi bardo (chos nyid bar do) és el cinquè bardo de la lluminositat de la veritable naturalesa que comença després de l'últim 'alè interior' (sànscrit: prana, vayu ; tibetà: rlung). És dins d'aquest Bardo on es produeixen visions i fenòmens auditius. A les ensenyances Dzogchen, aquestes es coneixen com les visions Tögal que es manifesten espontàniament (tibetà: thod-rgyal). Paral·lelament a aquestes visions, hi ha un brot de pau profunda i consciència prístina. Els éssers sensibles que no han practicat durant la seva experiència viscuda i/o que no reconeixen la llum clara (tibetà: od gsal) en el moment de la mort solen ser enganyats al llarg del cinquè bardo de la lluminositat. Sidpa bardo' (srid pa bar do) és el sisè bardo del devenir o de la transmigració. Aquest bardo perdura fins que la respiració interior comença en la nova forma de transmigració determinada per les "llavors kàrmiques" dins de la consciència rebost o repositori.
Història Des que el Bardo Thodol va ser traduït a l'anglès, al llarg dels anys han sorgit diferents concepcions del bardo (López, 1998: p. 43 i 83). En la traducció de Walter Y. Evans-Wentz l'any 1927, la descripció del bardo era una visió "esotèrica" del renaixement com un sistema evolutiu en què la regressió als regnes brutals era impossible. Gairebé quatre dècades més tard, el 1964, Timothy Leary, Ralph Metzner i Richard Alpert veien que els estats intermedis tractaven realment de la vida, i que s'havien d'entendre com la narració d'un viatge àcid de vuit hores. Chögyam Trungpa retrata els regnes del renaixement com a estats psicològics l'any 1975, i Sogyal Rinpoche utilitza la seva discussió sobre els sis regnes com una oportunitat per sabotejar els surfistes de Califòrnia i els banquers de Nova York, en la traducció que es va publicar el 1992. Dos anys més tard, Robert Thurman (1994) va interpretar el bardo, que es descriu originalment com un text Nyingma, a partir d'un marc Geluk.