Vasconcellea pubescens és una dicotiledònia de la família de les caricàcies nadiua de les zones muntanyoses del nord-oest d'Amèrica del Sud. Per eixa zona rep diversos noms vernacles, com ara papaia de muntanya, chamburo o papayuelo.
Etimologia Vasconcellea: va ser nomenada en honor al Pare Simão de Vasconcellos, un jesuïta que va viure al Brasil (1672). pubescens: de principis del , "l'arribada o l'assoliment de la pubertat", del llatí medieval pubescentia, substantiu abstracte del llatí pubescentem (nominatiu pubescens), participi present de pubescere "créixer; madurar, arribar a la maduresa; aconseguir l'edat de la pubertat, arribar a pubertat", de pubes "adult, borrissol púbic". L'ús biològic en referència a la vellositat o la suavitat és en 1760 de plantes, 1826 d'insectes, etc.
Noms vernacles Hi ha una considerable confusió entre els noms comuns i la nomenclatura botànica, la qual cosa dificulta l'estudi i classificació d'aquest gènere. El mateix nom comú pot aplicar-se a diferents espècies depenent la regió.
Alguns dels noms col·loquials són chilacuán, chilguacán, papaya de olor, papaya de tierra fría, papayuela, papayuela maligna, papayuelo, tapacú, tapaculo papayo, tapaya de altura, chamburo, chilicuan, papaya de tierra fría, papaya silvestre, papayote, tapaculo, papayito de los Andes, higuillo.
Història Tots els papaiers de muntanya són parents pròxims de la famosa papaia. Fins fa poc les seues 21 espècies es consideraven dins del mateix gènere que aquesta (Carica), però la revisió taxonòmica en base als estudis genètics les situa ara en un gènere propi, Vasconcellea.
La diversitat genètica d'espècies i cultivars indica que la seua zona de domesticació van ser els Andes equatorials, en el que l'actualitat és Colòmbia i l'Equador. No hi ha dades més específiques sobre el seu ús en temps precolombins.
Fins fa unes dècades era comú veure aquests arbres en els horts rurals i als patis urbans de ciutats com Quito. Des de llavors, el seu ús s'ha declinat considerablement, fins al punt d'haver desaparegut en algunes regions.
Descripció Faneròfit caducifoli que es caracteritza per ser una planta amb una tija semillenyosa que pot créixer de 3 a 10 metres. Aquesta és poc ramificada, presenta nombroses cicatrius foliars, a més està buida, i en, un sentit estricte, manca de fusta real (xilema secundari lignificat). Les fulles s'acumulen en la part superior de la tija, presenten un llarg pecíol d'uns 15-45 cm, són palmades i profundament lobulades amb 5-7 lòbuls i amb la nervadura prominent. Un tret que caracteritza a aquesta espècie, i li dona nom al seu epítet, és la presència de pubescència en la majoria dels seus òrgans, especialment en la part inferior de les seues fulles. Pel que fa al seu sistema reproductiu, es coneix que la majoria de plantes són dioiques i poden existir tres formes sexuals de les flors: pistil·lades, estaminades i hermafrodites, és a dir, poden ser monoiques (individus bisexuats) i dioiques (individus masculins i femenins). En termes morfològics, les flors femenines tenen cinc pètals grossos de color blanc o groc, axil·lars, molt fragants i solen presentar-se solitàries o agrupar-se en xicotets cimes, mentre que les flors masculines s'agrupen en panícules, considerablement més xicotetes que les femenines, i de color blanc o verd. Les flors tenen la capacitat de canviar de sexe anualment a causa dels canvis climàtics. El fruit té 6-15 cm de llargària i 3-8 cm d'amplària i la superfície solcada amb grans crestes, és ovoide o prolat, de color verd quan és immadur que canvia a taronja en assolir la maduresa. La polpa del fruit és molt sucosa, groga, dolça, d'aroma afruitat i sabor lleugerament àcid. Tant la tija com el pecíol, flors i fruits immadurs secreten làtex quan presenten talls o ferides. Les llavors, unes 6-20 per fruit, són fusiformes amb projeccions arredonides, de 4-5 mm de llargària, 3-3'5 mm d'amplària. El seu nombre cromosòmic és 2n =18.
En zones fredes la fructificació es presenta de primavera a tardor, no obstant això, en zones càlides ocorre durant tot l'any. El període de maduració és de 3-4 mesos en zones fredes. El fruit presenta un rendiment de polpa comestible del 46%. A més, posseeix un 5-7% en quantitat total de sucres i un alt contingut de l'enzim papaïna. Les plantes inicien la producció de fruits a partir dels dos anys, sent la producció anual mitjana de 50-60 fruites per planta.
El làtex de diferents espècies de caricàcies mostren diferents composicions de proteases. Tot i això, les més importants són la papaïna, quimopapaïna, caricaina i glicilendopetidasa.
Distribució i hàbitat Es tracta d'una espècie nativa de Bolívia, Colòmbia, l'Equador, Panamà, el Perú i Veneçuela, i que ha sigut introduïda en altres països de clima tropical com ara Costa Rica, l'Índia, Arxipèlag Juan Fernández, el nord de Nova Zelanda, Ruanda i Sri Lanka.
Colòmbia compta amb la major diversitat d'espècies del gènere Vasconcellea, amb aproximadament 10 espècies les que s'han registrat al país.
A nivell internacional, aquest xicotet arbust és l'únic parent de la papaia que s'ha registrat com a mala herba. La papaia de muntanya s'ha naturalitzat a Nova Zelanda, on es troba en comunitats disperses obertes i de matolls a l'illa nord. Es considera que és «moderadament invasiu» en algunes àrees tropicals.
Taxonomia És una espècie taxonòmicament problemàtica, va ser descrita per primera vegada l'any 1864 per Alphonse Pyrame de Candolle a Prodromus systematis Naturalis Regni Vegetabilis (1864).
El nom del gènere honra al clergue brasiler Simão de Vasconcellos (1672). Posteriorment a la primera descripció, Hermann zu Solms-Laubach va transferir temporalment el gènere al gènere Carica. Va passar per alt el fet que Peter Joseph Lenné i Karl Heinrich Koch ja havien descrit Carica pubescens basant-se en el material que els va enviar Józef Warszewicz. El botànic veneçolà Víctor Manuel Badillo va notar l'homonímia en la seua revisió del grup, en la qual va recuperar el gènere Vasconcellea de la sinonímia. Com no tenia material d'herbari de De Candolle, va triar el nom substitut Vasconcellea cundinamarcensis (com a correcció ortogràfica, després de Cundinamarca, derivat de Carica candamarcensis, un nom esmentat per Joseph Dalton Hooker en un catàleg) per a Carica pubescens. De fet, tanmateix, les plantes van resultar ser idèntiques en les seues característiques durant els controls posteriors, per la qual cosa el nom introduït Vasconcellea pubescens és taxonòmicament vàlid. La confusió causada per això continua fins al dia d'avui, per la qual cosa l'espècie pot esmentar-se en nombrosos treballs sota tots dos noms. Les espècies Vasconcellea pubescens, Vasconcellea longiflora, Vasconcellea stipulata i Vasconcellea goudotiana difícilment poden distingir-se entre si en una comparació purament morfològica de caràcters vegetatius a causa de combinacions superposades de caràcters. No obstant això, segons les dades genètiques, són espècies diferents. A més, les plantes designades i cultivades com a papaia de muntanya (Vasconcellea spp.) no sempre es refereixen a aquesta espècie, sinó a vegades també a altres representants del gènere. L'híbrid conegut com a Vasconcellea × pentagona, segons Víctor Manuel Badillo, que la va anomenar Vasconcellea × heilbornii, és un híbrid natural entre Vasconella pubescens i Vasconella stipulata. L'evidència d'hibridació natural i introgressió entre espècies de Vasconcellea (Caricàcies) del sud de l'Equador revelada per marcadors cloroplastics, mitocondrial i ADN nuclear. En Anals de Botànica (B. van Droogenbroeck), però, va revelar una història més complexa, segons la qual altres espècies degueren estar involucrades en l'origen d'aquest clan, en alguns espècimens no es van trobar marcadors genètics de Vasconella pubescens. Vasconcellea × heilbornii s'ha exportat com a cultiu a nombroses regions, incloses Nova Zelanda, Austràlia, Sud-àfrica i el sud d'Europa.
Composició El fruit presenta alts nivells de vitamina A, i carotenoides com luteïna i zeaxantina, que afavoreixen la baixa incidència de cataractes i la degeneració macular. Així mateix, conté elements com a calci, fosfat, ferro, magnesi, àcid fòlic, fibres i d'enzims proteolítics.
Pel que fa als compostos volàtils dels fruits, els components majoritaris són els èsters (69'43%), seguits pels alcohols (19'19%), àcids (2'67%), hidrocarburs (0'78%), cetones (0'32%) i aldehids (0'14%).
Agronomia Cultiu Tot i ser una planta d'elevacions més altes de fins a 3000 metres, amb precipitacions ben distribuïdes en els tròpics, es pot cultivar en elevacions més baixes i també en les zones subtropicals i temperades càlides, essencialment lliures de gelades. Creix millor en àrees on la precipitació mitjana anual és de 1000-1700 mm, però tolera un rang de 2800-500 mm. Prefereix una temperatura mínima mitjana de 17 °C i una màxima de 22 °C, però pot tolerar un rang de 10 a 28 °C. Les plantes poden tolerar gelades ocasionals de curta durada fins aproximadament -3 °C quan estan inactives, però només -1 °C en entrar en creixement.
Requereix un sòl fèrtil i ben drenat i una posició assolellada però protegida. Les plantes establides poden tolerar sequeres prolongades. Prefereix un pH en el rang de 6-7, però pot tolerar 4'5-8'4. Les plantes poden començar a produir fruits en només 2 anys des de la llavor. Un sol arbre pot produir de 50 a 60 fruits a l'any. El fruit d'aquesta espècie té potencial ús comercial en la zona temperada càlida.
Fecundació Aquesta espècie exhibeix plantes dioiques (mascles i femelles) i monoiques (bisexuades). La planta monoica té una inflorescència polígama, és a dir, flors femenines, masculines i bisexuals. L'expressió floral va variar segons l'època de l'any, la qual cosa podria estar influenciat per algunes variables ambientals. Hi ha un baix nombre de flors bisexuals que es poden observar principalment a la primavera i estiu quan són funcionals i donen lloc a fruits deformats. Les plantes monoiques, especialment a principis de primavera, només poden tindre flors mascle, per la qual cosa l'eliminació de les plantes indesitjables (mascles) en la post-sembra s'ha de realitzar a principis d'estiu quan s'observen per primera vegada les flors femenines. El pol·len de les flors masculines de les plantes monoiques mostra la mateixa germinació que el de les plantes masculines, i el percentatge de germinació de pol·len és major a l'estiu que a la primavera. Totes dues situacions implicarien que les plantes mascle poden ser excloses dels horts productius.
Cal una investigació profunda sobre aquesta espècie. Seria ser important estudiar l'expressió genètica dels monoiques plantes de papaia de muntanya cultivades, així com avaluar les seues possibles respostes epigenètiques. D'igual forma, un estudi comparatiu entre V. pubescens trobada a Xile i el centre d'origen de Vasconcellea podria indicar si la naturalització d'aquesta espècie sotmesa a endogàmia és la causa de la diferenciació floral reportada en plantes monoiques.
Propagació Les llavors se sembren en recipients apartats de la llum directa. Germinen millor a una temperatura al voltant de 24-30° C en 2-6 setmanes. Cal canviar-les a una posició assolellada quan les plantes tinguen al voltant de 2 setmanes d'edat, i ser trasplantades permanentment quan les plantes siguen prou grans (dos parells de fulles vertaderes).
Varietats i híbrids V. pubescens és interfèrtil amb altres papaies de muntanya, la qual cosa li atorga un gran potencial de reproducció. És un dels parentals de l'híbrid Vasconcellea × pentagona.', un cultivar híbrid àmpliament cultivat per a la producció de fruites a Amèrica del Sud i en parts subtropicals d'Amèrica del Nord.