miniatura|O Lavrador de Café, obra de Cândido Portinari (1939) El cicle del cafè va ser un període de la història econòmica del Brasil, que va començar a mitjans del i va acabar el 1930, en què el cafè era el principal producte de l'economia brasilera. El cicle del cafè va succeir al cicle de l'or, que havia acabat després de l'esgotament de les mines unes dècades abans, i va posar fi a la crisi econòmica generada per aquest descens.
El cafè es va portar al Brasil l'any 1727, però mai es va produir a gran escala (es conreava principalment per al consum domèstic). La seva producció va quedar molt per darrere de la d'altres productes. El cafè només va augmentar per un escenari intern i extern favorable que va fer avantatjosa la seva plantació. La producció de cafè es va desenvolupar ràpidament al llarg del , de manera que cap a la dècada del 1850 ja era responsable de gairebé la meitat de les exportacions brasileres.
Per a la plantació de la planta del cafè (Coffea) es va escollir la regió centre-sud perquè ofereix les condicions meteorològiques més adequades i té el sòl més adequat, segons les necessitats del cafè. La primera gran regió cultivada va ser la Vall del Paraíba, i el treball al camp es feia amb mà d'obra esclava. Amb la decadència d'aquesta regió, el cafè es va portar a l'oest de São Paulo, on va trobar el seu segon lloc de cultiu important. S'hi va començar a utilitzar mà d'obra lliure, especialment la dels immigrants europeus (la majoria italians) que van arribar en gran nombre al país a finals del segle i principis del .
El cicle del cafè va deixar empremtes profundes al país, i les seves conseqüències encara avui són perceptibles. Va ser durant aquest període quan l'estat de São Paulo va assolir la primacia política i econòmica que té avui. El cafè també va donar un fort impuls a la industrialització, la construcció de ferrocarrils i la urbanització.
Antecedents La decadència minera i la crisi econòmica En els dos primers segles del període colonial, el Brasil tenia una economia exclusivament agrícola, i sempre hi havia un gran producte que era el centre de l'economia. Aquest va ser el cas durant el cicle del pal brasil, el cicle del sucre i el cicle del cotó. Aquest escenari només va canviar al amb el descobriment d'or i diamants, iniciant l'anomenat cicle de l'or. A partir d'aleshores, l'agricultura va passar a un segon pla.
Tot i que no era un producte agrícola, es podia observar el mateix patró (l'or es va convertir en el principal producte de l'economia colonial fins a la seva decadència). Això va tenir lloc a la segona meitat del , període que es va conèixer com el renaixement agrícola. Es va tornar a plantar, principalment, els mateixos productes que abans. Aquest retorn a l'agricultura es va deure principalment als següents motius: l'esgotament dels jaciments a causa de la quantitat i rapidesa amb què s'extreia l'or; el ràpid desenvolupament de la societat europea al llarg del ; l'augment de les activitats econòmiques i les relacions comercials al món en el mateix segle, presagi de la Revolució Industrial; i més tard, l'obertura de ports, que va permetre al Brasil vendre els seus productes a països diferents de Portugal, afavorint un augment de la producció agrícola.
El final del cicle de l'or també va generar una crisi econòmica, durant la qual el poder adquisitiu de la població va ser molt inferior al de l'època daurada de la mineria. Va ser una llarga crisi, que només va acabar al segle següent, durant el període de regència (1831-1840), amb l'auge del cafè, que substituiria l'or com a principal producte de l'economia brasilera. El cafè també va resoldre la crisi de la Independència. Al voltant de l'època de la Independència es va produir una crisi caracteritzada per un estancament durador de les exportacions.
L'escenari extern que afavoria el cultiu del cafè El cafè es conreava al Brasil des de feia molt de temps, des que Francisco Palheta el va portar al país l'any 1727. Des de llavors, el producte es va estendre per tot el territori brasiler, però no es conreava comercialment; estava destinat principalment al consum domèstic. La cultura del cafè va quedar molt per darrere de la del sucre i la del cotó. A més que el producte no tenia una gran importància als mercats mundials, el cafè era difícil de cultivar, ja que el cafè és una planta delicada que necessita molta cura; només prospera a determinades temperatures, necessita pluges regulars i un sòl adequat i triga quatre o cinc anys a créixer i produir gra.
Tanmateix, algunes raons expliquen per què es va tornar avantatjós plantar cafè: en els primers anys del , el cafè va tenir més demanda, convertint-se, fins i tot al , en el principal producte de luxe dels països occidentals; Anglaterra i Països Baixos ja conreaven cafè a les seves colònies i venien el producte en grans quantitats; els Estats Units d'Amèrica, que consumien molt cafè, després d'haver aconseguit la independència, van reduir molt les compres del producte fet a les colònies angleses, començant a buscar-lo a un altre lloc. Brasil va ser escollit per la seva proximitat, sent el transport més fàcil.
El cicle del cafè Propagació i cultiu del cafè Es va començar a plantar cafè prop de la costa, en quantitats relativament reduïdes respecte a la que es produiria posteriorment. Les primeres plantacions van aparèixer a les valls de les muntanyes que envolten la ciutat de Rio de Janeiro. Les plantacions de cafè van seguir la costa, superant l'estat de Rio de Janeiro i arribant a São Paulo. A principis del , aquesta franja costanera ja era una important zona de producció de cafè.
Però el primer gran escenari de la plantació de cafè va ser la vall del riu Paraíba (entre Rio de Janeiro i São Paulo). Després d'haver començat a cultivar-se l'any 1825, la vall va reunir, a mitjans del , la part més gran de la riquesa brasilera. Les plantacions seguien el patró de les grans plantacions estatunidenques: vastes finques de monocultiu que utilitzaven mà d'obra esclava. Remuntant el riu, les plantacions de cafè van arribar fins a São Paulo i a la regió fronterera de Minas Gerais.
Abans, el cafè es cultivava de manera inadequada:
Més tard, al final del cicle, el que ja havia passat amb altres productes al Brasil es repetiria amb el cafè: el cafè passaria per una fase d'intensa prosperitat, seguida d'una altra d'estancament i decadència. Aquesta davallada és provocada per l'esgotament dels recursos naturals a causa d'un sistema d'explotació intens i descuidat.
Es pot observar el mateix patró amb altres productes, com l'or, el sucre, el cotó i, a l'inici de la història colonial, el pal brasil. No només la forma de conreu era semblant a la de cicles anteriors, sinó que la finca mateixa tenia similituds amb models de propietat rural anteriors. Com els engenhos de sucre, la finca disposava d'unes instal·lacions que la convertien en una unitat quasi autosuficient.
La Vall del Paraíba va ser responsable de l'avanç del cafè fins al 1870, quan l'oest de São Paulo va superar la seva producció. Després que el sòl de la vall s'hagués esvaït, el cafè es va dirigir cap a l'interior, travessant la Serra do Mar i Mantiqueira, on va trobar l'altiplà de terra roxa, resultat de la descomposició de roques basàltiques d'origen volcànic, el millor tipus de sòl per als cafès.
A diferència de la Vall del Paraíba, a São Paulo hi havia grans altiplans, sobre els quals s'estenia enormes zones de conreu. Es va formar un mar de cafè. A finals del , el cafè també va arribar a l'extrem oest de l'estat de São Paulo. A l'oest de São Paulo es va invertir en mà d'obra lliure, sobretot immigrants que van arribar en gran nombre.
La mà d'obra A la Vall del Paraíba s'utilitzava mà d'obra esclava. Però amb la prohibició del comerç africà el 1850, l'adquisició de captius es va fer cada cop més difícil i cara. Durant un temps, els productors van poder confiar en el comerç interior, desviant els esclaus de les regions empobrides del nord cap al sud més pròsper. Però l'augment constant de la producció exigia un augment de la mà d'obra, i calia buscar alternatives per solucionar l'escassetat de mà d'obra.
La solució va ser utilitzar mà d'obra lliure, primer mitjançant el règim de parceries, i més tard mitjançant el treball assalariat. El 1847, el senador Nicolau Vergueiro va portar colons europeus a les seves granges de São Paulo per treballar sota el règim de parceria o «meia» (meitat). En aquest sistema, el propietari cedeix la terra i el «meeiro» realitza la feina, repartint-se el producte final entre tots dos, meitat-meitat. El «meeiro», amb la seva meitat, també havia de pagar les seves despeses de roba, menjar, etc., obtinguts del propietari de les terres. En altres paraules, li quedava molt poc. Aquest sistema va ser el causant de la Revolta d'Ibicaba.
El sistema va ser adoptat per altres agricultors però no va tenir èxit. Aleshores, a partir de la dècada del 1870, amb el gran augment de les collites i amb la predicció d'una fi de l'esclavitud que no trigaria gaire, la gent va tenir més interès cap a l'adopció de la mà d'obra lliure, però aquesta vegada en règim de contractació assalariada, i ja no en el sistema de parceries. Van venir sobretot immigrants italians, ja que eren menys exigents que els alemanys, els suïssos i altres. Aquests immigrants (a l'inici de la República) ara eren portats dels seus països d'origen amb ajuts oficials, i van trobar el suport suficient per a la seva instal·lació definitiva. La forma de pagament també era diferent. En general, els colons rebien un salari fix anual més una quota en el moment de la collita, que era variable. A més, tenien dret a conrear petites superfícies en benefici propi.
Com s'ha dit abans, el cultiu del cafè a la Vall del Paraíba es basava en tècniques rudimentàries. El treball esclau va ser precisament cosa que va fer que la producció continués sent rudimentària, ja que aquest règim de treball no és un estímul per a la innovació. A l'oest de São Paulo, en canvi, els «barons del cafè» tenien un major esperit emprenedor. En aquesta regió:
Estadístiques El cereal va ser la principal exportació del país durant gairebé 100 anys. Durant l'Imperi, el Brasil es va convertir en el primer productor mundial de cafè, amb més del 60% de totes les exportacions del país. A partir de 1860, la balança comercial brasilera va mostrar saldos positius; és a dir, el país venia més del que comprava, cosa poc habitual per a l'època, ja que el país en general importava més del que exportava, ja que necessitava productes industrialitzats i manufacturats de països més desenvolupats.
Aquest desenvolupament va seguir durant la República (iniciada el 1889). Durant els primers anys del nou règim, a São Paulo, el nombre de plantes de cafè va passar de 220 milions el 1890 a 520 milions el 1900. Més de la meitat del cafè consumit al món era brasiler. D'altra banda, tota aquesta plantació de cafè (que ja no era el mar de cafè, sinó oceà de cafè) va provocar una sobreproducció, iniciant la davallada del cicle del cafè.
El declivi del cicle La sobreproducció provocada per loceà de cafè va iniciar un llarg procés de declivi en el cicle, que es prolongaria durant unes dècades. La quantitat de cafè a comercialitzar va superar la demanda, tant interna com externa. Aquest excés de producció va generar dos problemes principals: la caiguda dels preus; a causa de la llei de l'oferta i la demanda; i la formació d'existències no comercialitzables; Com que els mercats interior i exterior estaven saturats, i la producció superava la demanda, aquest excés de cafè s'anava acumulant cada cop més. Per exemple, el 1905, l'estoc no venut era d'11 milions de sacs, o 660 milions de quilograms, equivalent a aproximadament el 70% del consum mundial anual de l'època.