miniatura|Lema Plus Ultra a l'Ajuntament de Sevilla miniatura|esquerra|Escut d'Espanya amb el lema Plus ultra al voltant de les columnes d'Hèrcules Plus ultra (del llatí que significa "més enllà") és un lema llatí, actualment lema d'Espanya. Fou adoptat per l'emperador Carles V com a lema personal d'expressió del dinamisme del nou imperi. El lema prové de la influència del metge i conseller personal de Carles I, l'humanista milanès Luigi Marliano, que va aconsellar al jove duc i futur emperador el 1515, quan va arribar la seva majoria d'edat i va ser proclamat gran mestre de l'Orde del Toisó d'Or, posar dins del seu blasó el lema Plus oultre en francès, que després es va llatinitzar a Plus ultra. Aquest lema es va utilitzar per a animar a oblidar l'antic advertiment als navegants de la mitologia grega, segons la qual Hèrcules havia posat dos pilars a l'estret de Gibraltar, i es creia que eren els límits del món, l'última frontera per als navegants del Mediterrani. Era el Non Terrae Plus ultra (no existeix terra més enllà) en referència també a Finisterre. Aquest lema va perdre el seu poder simbòlic quan Cristòfol Colom va arribar a Amèrica creuant l'oceà Atlàntic el 1492. Des de llavors, aquest ha estat el lema nacional d'Espanya. En l'actual escut constitucional, el lema està inscrit al voltant de les dues columnes d'Hèrcules.
Jacint Verdaguer també en féu un poema amb aquest títol, "Plus ultra" (1903), d'interpretació mística, que modernament Pascal Comelade i Enric Casasses musicaren (l'any 2006, dins del disc La manera més salvatge, Discmedi, Barcelona, 2006) a partir d'una cançó, Knockin' on Heaven's Door, de Bob Dylan:
Poema Estello, fai-te clara car cerque moun camin Allà dellà de l'espai he vist somriure una estrella perduda en lo front del cel com espiga en temps de sega, com al pregon de l'afrau una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–, de la mar cerúlea gemma, de les flors de l'alt verger series tu la darrera?
–No só la darrera, no, no só més que una llanterna de la porta del jardí que creies tu la frontera.
És sols lo començament, lo que prenies per terme. L'univers és infinit pertot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall, la immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert eixams de mons formiguegen. Dels camins de l'infinit són los mons la polsinera que puja i baixa a sos peus quan Jehovà s'hi passeja.
(Jacint Verdaguer, Al Cel, 1903)
Referències
Vegeu també A solis ortu usque ad occasum Tanto Monta... Nus gordià Imperi Espanyol
Categoria:Símbols Categoria:Lemes Categoria:Política d'Espanya