Russell Albion Meyer (21 de març de 1922 - 18 de setembre de 2004) va ser un director, productor, guionista, cinematògraf i editor de cinema nord-americà. És conegut principalment per escriure i dirigir una sèrie de pel·lícules d'explotació d'èxit que presentaven humor campy, sàtira astuta i dones de pits grans, com ara Faster, Pussycat! Kill! Kill!. Meyer sovint considera Beyond the Valley of the Dolls (1970) com la seva obra definitiva (vegeu més avall).
Primers anys Russ Meyer va néixer a San Leandro (Califòrnia), fill de Lydia Lucinda (Hauck) i William Arthur Meyer, un oficial de policia d'Oakland.McDonough 2004, p. 24.Russell A Meyer, Born 03/21/1922 in California | CaliforniaBirthIndex.org Els pares de Meyer es van divorciar poc després que ell va néixer, i Meyer no va tenir pràcticament cap contacte amb el seu pare durant la seva vida. Quan tenia 14 anys, la seva mare va empenyorar el seu anell de noces per tal de comprar-li una càmera de pel·lícula de 8 mm. Va fer una sèrie de pel·lícules amateurs als 15 anys, i va servir durant la Segona Guerra Mundial com a cameraman de combat de l'exèrcit dels Estats Units per a la 166th Signal Photo Company, aconseguint finalment el grau de sargent d'estat major.
A l'exèrcit, Meyer va forjar les seves amistats més fortes, i més tard demanaria a molts dels seus companys de càmera de combat que treballessin en les seves pel·lícules. Gran part del treball de Meyer durant la Segona Guerra Mundial es pot veure les notícies i a la pel·lícula Patton (1970).McDonough 2004, p. 44.
Al seu retorn a la vida civil, no va poder assegurar-se el treball de cinematografia a Hollywood a causa de la manca de connexions amb la indústria. Va fer pel·lícules industrials, va treballar com a fotògraf independent per a pel·lícules principals (inclods Gegant), i es va convertir en un conegut fotògraf glamour el treball del qual va incloure algunes de les fotografies inicials per a la revista Playboy de Hugh Hefner. Meyer va començar a rodar tres centerfolds de Playboy durant els primers anys de la revista, inclosa una de la seva aleshores esposa Eve Meyer el 1955. També va rodar una imatge de l'aleshores esposa Edy Williams el març de 1973.McDonough 2004, chapters 1–3.
Carrera cinematogràfica Primeres pel·lícules Meyer va ser el director de fotografia de la pel·lícula de Pete DeCenzie de 1950 French Peep Show, i de la producció de Samuel Newman de 1954, The Desperate Women, entre les poques pel·lícules de Hollywood que mostraven una dona morint per un avortament il·legal a l'Amèrica pre-Roe v. Wade, la versió original de les quals es creu que s'ha perdut.
The Immoral Mr. Teas i "nudie cuties" El seu primer llargmetratge, la comèdia entremaliada The Immoral Mr. Teas (1959), va costar 24.000 dòlars de produir i finalment va recaptar més d'1 milió de dòlars al circuit independent/explotació, i va situar a Meyer com "El rei dels nus". Es considera un dels primers "nudie cuties".
Russ Meyer va ser un autèntic auteur que va escriure, dirigir, editar, fotografiar i distribuir totes les seves pròpies pel·lícules. Va poder finançar cada nova pel·lícula amb els beneficis de les anteriors i es va fer molt ric en el procés.McDonough 2004, Chapter 5.
Meyer va seguir Teas amb alguns curts, This Is My Body (1960) i The Naked Camera, després va fer una segona nudie cutie, Eve and the Handyman (1960). Aquesta va ser protagonitzada per l'esposa de Meyer, Eve i Anthony-James Ryan, tots dos crucials per a la producció de les pel·lícules de Meyer.
Els seus següents treballs van ser Erotica (1961) i Wild Gals of the Naked West (1962). La recepció d'aquest últim va indicar que el mercat de les nudie cuties s'estava assecant, així que Meyer va decidir canviar.
Va fer un documental, Europe in the Raw (1963), i va provar una comèdia, Heavenly Bodies! (1963). Després va dirigir una versió de Fanny Hill (1964) a Europa.
Lorna i el període "gòtic" Lorna (1964) va marcar el final dels "nus" de Meyer i la seva primera incursió en la realització de pel·lícules serioses.
miniatura|Foto promocional de Faster, Pussycat! Kill! Kill!
Va seguir-ho amb tres altres pel·lícules similars, i l'anomenaria el seu període "gòtic": Mudhoney (1965), Motorpsycho (1965) i Faster, Pussycat! Kill! Kill! (1965).
Lorna va tenir un gran èxit comercial, guanyant gairebé un milió de dòlars. Mudhoney va ser més ambiciosa, basat en una novel·la, i no va funcionar tan bé. Motorpsycho, sobre tres homes que aterroritzen el camp, va ser un gran èxit, tant que Meyer va decidir fer una pel·lícula sobre tres noies dolentes, Faster Pussycat. Faster, Pussycat! Kill! Kill! va ser comercialment decepcionant, però finalment es va recuperar com un clàssic de culte.
Melodrames en color inclosa Vixen Meyer va fer el popular mockumentary Mondo Topless (1966) amb les restes dels actius de la seva productora i va fer dos melodrames en color amb un èxit lleu: Common Law Cabin (1967) i Good Morning and... Goodbye! (1967).
Meyer va tornar als titulars l'any 1968 amb la polèmica Vixen!. Tot i que els seus matisos lesbians són domèstics per als estàndards actuals, la pel·lícula, pensada per Meyer i el productor Jim Ryan com a reacció a les provocadores pel·lícules d'art europees, va recaptar milions amb un pressupost de cinc xifres i va capturar el zeitgeist tal com ho va fer The Immoral Mr. Teas una dècada abans.
El va seguir amb Finders Keepers, Lovers Weepers! (1969), i Cherry, Harry & Raquel! (1970), que utilitzava llargs muntatges del paisatge de Califòrnia (ple de veus en off contra la marihuana) i Uschi Digard ballant al desert com l'"ànima perduda" de la pel·lícula. Aquests dispositius argumentals van ser necessaris després que l'actriu principal Linda Ashton abandonés el rodatge abans d'hora, obligant a Meyer a compensar els 20 minuts de metratge no gravat.McDonough 2004, pàg. 246. miniatura|esquerra|Meyer (esquerra) i Roger Ebert el 1970
20th Century Fox: Beyond the Valley of the Dolls i The Seven Minutes Enmig de l'èxit inesperat del baix pressupost de Columbia Pictures Easy Rider, i impressionats per la frugalitat i la rendibilitat de Meyer, Richard D. Zanuck i David Brown de 20th Century Fox va contractar Meyer per produir i dirigir una proposta de seqüela de Valley of the Dolls el 1969, complint la seva ambició de dirigir per a un important estudi de Hollywood. El que finalment va aparèixer va ser Beyond the Valley of the Dolls (1970), amb guió pel crític de cinema del Chicago Sun-Times i devot de Meyer Roger Ebert. Ebert, que es va convertir en el primer crític de cinema a rebre el Premi Pulitzer de la crítica el 1975, seguiria sent un amic íntim i col·laborador artístic clau durant la resta de la vida de Meyer.
La pel·lícula no té cap relació amb la continuïtat de la novel·la o l'adaptació cinematogràfica, un desenvolupament necessari quan Jacqueline Susann va demandar l'estudi després que diversos esborranys del seu guió fossin rebutjats. Molts crítics perceben la pel·lícula com potser la màxima expressió del seu surrealisme intencionadament insípid, i Meyer va arribar a referir-se a ella com la seva obra definitiva en diverses entrevistes. Altres, com ara Variety, ho van veure "tan divertit com un orfenat en flames i una delícia per als retardats emocionals".McDonough 2004, p. 272. Estipulat contractualment per produir una pel·lícula amb classificació R, el clímax brutalment violent (que representa una decapitació) va assegurar una classificació X (finalment es va reclassificar a NC-17 el 1990). Malgrat les queixes del director després que va intentar retallar la pel·lícula per incloure escenes més sexualment excitants després de la debacle de les qualificacions, encara va guanyar 9 milions de dòlars als Estats Units amb un pressupost de 900.000 dòlars.
Els executius de Fox estaven encantats amb l'èxit de taquilla de Dolls i van signar un contracte amb Meyer per fer tres pel·lícules més: The Seven Minutes, d'un potboiler d'Irving Wallace; Everything in the Garden d'una obra de teatre d'Edward Albee; i The Final Steal d'una novel·la de 1966 de Peter George. "Hem descobert que és molt talentós i conscient dels costos", va dir Zanuck. "Pot posar el dit sobre els ingredients comercials d'una pel·lícula i fer-ho molt bé. Creiem que pot fer més que despullar la gent."
Segons el seu nou contracte, Meyer va fer una adaptació fidel de The Seven Minutes (1971). Amb escenes de sala de tribunals loquaces juntament amb poca nuesa, la pel·lícula relativament moderada no va tenir èxit comercial, i la seva obra seria rebutjada per l'estudi durant dècades després que Zanuck i Brown marxessin per formar una productora independent el 1972.
Retorn a la realització de cinema independent Richard Zanuck, que va portar Meyer a Fox, s'havia traslladat a Warner Bros i es va parlar que Meyer faria una pel·lícula en aquell estudi. Tanmateix, Meyer mai tornaria a fer una pel·lícula d'estudi. Va tornar al cinema independent d'estil grindhouse el 1973 amb la peça d'època blaxploitation Black Snake, que va ser rebutjada per la crítica i el públic com a incoherent.
Foxy, un vehicle proposat per a Edy Williams, va ser cancel·lat arran de la decisió de la Cort Suprema dels Estats Units Miller v. California el juny de 1973, que va modificar la seva definició d'obscenitat des d'"absolutament sense valor socialment redemptor" fins a allò que no té "valor literari, artístic, polític o científic seriós". El seu matrimoni amb Williams es va desintegrar posteriorment.
"Aquells anys van ser molt confusos per mi", va dir Meyer. "Però en comptes de sortir precipitadament i llançar-me per la finestra, vaig poder psicoanalitzar-me i discernir què era millor per mi. Em vaig mirar a la cara i em vaig adonar que no podia fer-ho tot."
El 1975, va llançar Supervixens, un retorn al món dels grans pits, les mandíbules quadrades i el desert de Sonora que va guanyar 17 milions de dòlars als Estats Units amb un pressupost reduït.
La carrera cinematogràfica de Meyer va acabar amb el llançament de la surrealista Up! (1976) i Beneath the Valley of the Ultra-Vixens de 1979, les seves pel·lícules més gràfiques sexualment. Els historiadors i els aficionats al cinema han anomenat aquestes tres últimes pel·lícules "Bustoons" perquè el seu ús del color i la posada en escena recorda entorns pop art més grans que la vida i personatges dibujos animats.Verd 2004.
El 1977, Malcolm McLaren va contractar Meyer per dirigir una pel·lícula protagonitzada per The Sex Pistols. Meyer va lliurar les tasques de guió a Ebert, qui, en col·laboració amb McLaren, va produir un guió titulat Who Killed Bambi? Segons Ebert, el rodatge va acabar després d'un dia i mig quan els electricistes van sortir del plató després que McLaren no els pogués pagar. (McLaren ha afirmat que el projecte va ser descartat a instàncies del principal financer i l'antic empresari de Meyer, 20th Century Fox, el consell d'administració de la qual va considerar la perspectiva d'una producció de Meyer insostenible i incompatible amb els valors familiars insurgents en la cultura popular.) El projecte finalment va evolucionar cap a The Great Rock 'n' Roll Swindle.
Darrers anys Malgrat que les pel·lícules de porno dur van superar la quota de mercat de softcore de Meyer, es va retirar del cinema a finals dels 70, com un home molt ric. Va fer un retorn puntual al cinema l'any 2001 per dirigir Russ Meyer's Pandora Peaks, amb la model glamurosa del mateix nom. Al mateix temps, també va participar en Voluptuous Vixens II, una producció softcore feta per a vídeo per Playboy.
Ús de la sàtira