La Primera República Francesa, (République française) fou proclamada el 21 de setembre de 1792, durant la Revolució Francesa, amb la qual cosa fou destronat Lluís XVI, el qual, després de la insurrecció del 10 d'agost de 1792, l'Assemblea Legislativa havia declarat suspès en les seves funcions i posat sota arrest.
La República va durar fins que, el 1804, Napoleó va proclamar-se emperador, cosa que donà origen al Primer Imperi (1804-1814)
Va ser governat successivament per la Convenció Nacional de 1792 a 1795, el Directori de 1795 a 1799 i finalment el Consolat de 1799 a 1804. El període de govern de la Convenció nacional dirigit per Maximilien de Robespierre, es va conèixer com El Terror.
Fi de la monarquia Revolució del 10 d'agost de 1792 D'ençà de l'episodi de la Fugida a Varennes, a França havia crescut el rebuig a la monarquia. Lluís XVI havia perdut tota credibilitat com a monarca constitucional, i semblava clar que aspirava a restablir l'ordre absolutista vigent fins a 1789, per la qual cosa va desitjar una intervenció estrangera a França que en restaurés l'autoritat.
Per l'abril de 1792, el rei havia format un govern integrat per girondins; ara bé, quan va refusar signar decrets aprovats per l'Assemblea Legislativa, especialment els que anaven contra els clergues que no havien acceptat la Constitució Civil del Clero, el va dur a una ruptura amb els girondins a principi de juny. Quan Lluís XVI va nomenar un nou govern format per Feuillants, partidaris de la monarquia constitucional, encara es va fer més gran l'animadversió dels caps de l'Assemblea Legislativa i del poble de París contra seva. El 20 de juny, es va assaltar la cambra de l'Assemblea i els apartaments reials del Palau de les Teuleries, però el rei va reeixir calmar els assaltants. Aprofitant el fracàs d'aquesta insurrecció, La Fayette va intentar fer de mitjancer però tant el poble, com l'Assemblea i el rei mateix sospitaren que només actuava mogut per l'ambició personal.
Després de la caiguda del govern dels Feuillants i el refús de Lluís XVI a formar un nou govern amb girondins, aquest feren un tomb cap a l'esquerra i començaren a mostrar-se decidits a unir-se als jacobins per abolir la monarquia.
El 20 d'abril de 1792, França havia declarat la guerra a Àustria amb la qual es va aliar Prússia. Arran del curs negatiu de la guerra, el 5 de juliol va declarar la pàtria en perill i va decretar una mobilització general; per això, contínuament, arribaven voluntaris a París; la majoria anaren a lluitar en l'exèrcit, però d'altres foren captats pels Jacobins, especialment una columna de voluntaris marsellesos. El 26 de juliol, ja hi havia hagut un intent d'alçament republicà, però l'esperit revolucionari va radicalitzar-se a París l'1 d'agost quan es va conèixer el contingut del manifest del duc de Brunswick, cap de les tropes prussianes, en què s'anunciava que la intenció d'Àustria i Prússia era ocupar França per restaurar-hi l'autoritat reial. S'hi amenaçava amb la pena de mort qualsevol que s'hi oposés o que atemptés contra el rei o la seva família.
El temor a una invasió austroprussiana va afavorir l'agitació política organitzada per Danton, dirigent del club republicà dels Cordeliers molt influent sobre les masses populars parisenques, Maximilien Robespierre, Camille Desmoulins, Fabre d'Églantine, Marat, etc. Durant l'estiu de 1792, els clubs polítics ja discutien obertament sobre la possibilitat de destronar Lluís XVI. El 3 d'agost, Pétion va proposar en nom de la Comuna (govern municipal) de París a l'Assemblea Legislativa l'abolició de la monarquia. El poble, però, no estava pas disposat a seguir el legalisme de Pétion; per això, la secció dels Quinze-vingts va declarar el 8 d'agost que si aquell dia mateix no s'abolia la monarquia, a la mitjanit farien sonar les sirenes i assaltarien el Palau de les Teuleries. L'endemà es va formar una nova Comuna a París, controlada pels revolucionaris.
A primeres hores del matí del 10 d'agost, les columnes insurgents assaltaren les Teuleries; veient-se incapaç de contenir-los, al final Lluís XVI va decidir traslladar-se amb la seva família cap a la cambra de l'Assemblea Legislativa a demanar-hi protecció. Davant de la insurrecció, l'Assemblea Legislativa va fer una proclama demanant a la gent respecte per la justícia, els seus governants, els drets de l'home, la llibertat i la igualtat. Però, el poder el tenien els insurgents i la Comuna de París, controlada pels revolucionaris, els quals demanaren la deposició del rei. L'Assemblea va prendre la mesura de convocar l'elecció d'una convenció nacional, destituí el govern i suspengué, però, no pas deposà el rei.
Comuna de París Després del 10 d'agost, l'únic poder efectiu a París era el de la Comuna revolucionària que s'hi havia constituït el dia 9, la qual va obtenir que Lluís XVI, que era assignat a residència per ll'Assemblea havia al Palau Luxemburg, li fos lliurat com a presoner i fos confinat a la torre del Temple amb el dubtós pretext de garantir-ne la seguretat.
El 2 de setembre de 1792, va arribar a París la notícia que les tropes del duc de Brunswick havien pres la ciutat fortificada de Verdun, en gran part gràcies al desinterès dels oficials, d'origen aristocràtic, per defensar-la. Aleshores, durant els dies 2, 3 i 4, les presons foren assaltades i molts dels presoners polítics hi foren assassinats per por que volguessin col·laborar amb els prussians. El resultat de les matances foren d'un miler de morts.
Aquestes matances de setembre foren una mostra del caos revolucionari que es patí a París des del 10 d'agost fins a l'elecció de la Convenció Nacional, que es reuní el 20 de setembre de 1792, la qual va votar l'endemà l'abolició de la monarquia i la proclamació de la república. Fins al 26 d'octubre de 1795, la Convenció Nacional fou el govern de França.
La Convenció Nacional 1792-1795 El domini dels girondins La Convenció s'havia de plantejar el destí de Lluís XVI, empresonat a la torre del Temple des del 13 d'agost de 1792. Els girondins es manifestaven partidaris de mantenir-lo empresonat com a ostatge i com a garantia de futur; ara bé, els sectors radicals, és a dir la Comuna de París i la facció de la Muntanya en volien l'execució immediata. Com que a molts dels diputats de la Convenció la seva formació com a juristes els impedia acceptar la idea d'executar algú sense judici previ, es va votar que Lluís XVI seria jutjat per la Convenció.
L'11 de desembre de 1792 va començar el procés contra el rei, qui fou conduït davant de la Convenció a sentir-hi les acusacions formulades contra seu: alta traïció i crims contra l'Estat. El dia 26, assistit per François Tronchet i Lamoignon-Malesherbes, l'advocat Raymond de Sèze va pronunciar el discurs de defensa de Lluís XVI. El 15 de gener de 1793, la Convenció pronuncià el seu veredicte: dels 721 diputats presents, 693 votaren culpable Lluís XVI i cap no votà per l'absolució. L'endemà se sotmeté a votació la sentència a imposar al rei: 288 diputats votaren contra la pena de mort i proposaren alguna pena alternativa com ara la presó o l'exili, 72 diputats votaren per la pena de mort, però sotmesa a certes condicions que l'ajornaven i 361 diputats votaren per l'execució immediata. Finalment, l'execució de Lluís XVI a la guillotina va tenir lloc a París el 21 de gener de 1793.
A la Convenció Nacional, la majoria la tenien els girondins que també en controlaven el consell executiu. A l'Assemblea Legislativa, els girondins hi havien representat els principis de la revolució democràtica en lluita contra l'Europa absolutista, i no dubtaven pas a atiar l'odi popular contra els oposats a la Revolució. Ara bé, malgrat llur radicalisme, els girondins eren més aviat teòrics que no pas homes d'acció, i no tenien pas el fanatisme ferotge dels que després imposaren el Terror. Sovint, temien les forces anàrquiques que ells mateixos havien esperonat; així, la fi de la monarquia s'havia esdevingut quan eren al govern però, immediatament després, volgueren desmarcar-se dels organitzadors de les matances de setembre, i aturar el moviment revolucionari que s'havia engegat per restablir un mínim d'ordre. Els girondins, que per les seves postures, foren els més radicals de l'Assemblea Legislativa però també els més moderats de la Convenció, acostumaven a ser massa educats i il·lustrats per a ser acceptats per les turbes revolucionàries de París, entre les quals, exasperades per la fam i per l'amenaça de l'avenç de les tropes austroprussianes, tenia més influència la facció radical de la Muntanya que aconseguí el control del club dels jacobins, on començà a destacar Robespierre, la Comuna de París i la Guàrdia Nacional.
Durant el procés contra Lluís XVI, la majoria dels girondins havien votat fer una crida al poble per evitar decidir la pena de mort; per això, foren acusats de reialistes; a més, van demanar ajuda a les províncies per contrarestar el predomini de París; per això, se'ls va acusar —falsament— de ser federalistes, malgrat que rebutjaren la proposta de Buzot de traslladar la Convenció a Versalles. Els girondins decretaren la dissolució de la Comuna de París però hagueren de retirar el decret davant dels signes d'oposició popular; també intentaren processar el dirigent radical Marat, però l'hagueren d'absoldre. Després, Marat excità les masses parisenques denunciant la facció dels homes d'estat que traïen França i la revolució.
La crisi del poder girondí començà el 15 de febrer de 1793 amb l'elecció a la presidència de la Comuna de París de Jean-Nicolas Pache (1746 - 1823), un antic girondí destituït del càrrec de ministre de la guerra per incompetència. Fou precisament la seva reprovació per la Convenció allò que a Pache li va donar la popularitat necessària per ser elegit a la Comuna de París, des d'on estava disposat a aliar-se amb la Muntanya per venjar-se dels seus antics companys. A més, la Guàrdia Nacional era sota control de Pache, Pierre Gaspard Chaumette, procureur de la Comuna i del diputat procureur Jacques René Hébert. L'intent de revolta del 10 de març va posar els girondins sobre avís; tanmateix, les mesures preventives adoptades pel Consell dels Dotze, nomenat el 18 de maig, d'arrestar Marat i Hébert, fracassaren arran dels alçaments populars del 27 i 31 de maig. Finalment, el 2 de juny de 1793, després d'un alçament popular atiat per Jacques Roux iJacques Hébert, François Hanriot, amb l'ajuda de la Guàrdia Nacional, va purgar la Convenció dels Girondins, trenta-un dels quals foren arrestats, entre ells Jacques Pierre Brissot.
El Terror Després de la purga dels girondins, els jacobins aconseguiren el control del Gran Comitè de Salut Pública, que quedà sota el domini de Robespierre, i així instauren la dictadura revolucionària del Terror, sota la qual unes disset mil persones foren processades i executades sota l'acusació d'activitats contrarevolucionàries, com també es calcula que foren quaranta mil les executades sense judici o mortes a la presó mentre esperaven ser jutjades. Sota la pressió dels sectors populars de París, la Convenció institucionalitzà el Terror el 5 de setembre de 1793. Pels decrets de ventós (febrer-març de 1794), les propietats dels exiliats i dels contrarevolucionaris foren confiscades i repartides entre els necessitats.
El 24 de juny de 1793, la Convenció promulgà la primera constitució republicana de França, ratificada en referèndum; ara bé, aquesta constitució mai no fou aplicada perquè els processos legals normals foren suprimits abans que entrés en vigor. Per altra banda, amb el propòsit de combatre la invasió estrangera, la Convenció va decretar una mobilització general.
Durant el Terror, s'esdevingué la revolta reialista de la Vendée, reprimida amb tanta brutalitat per la Convenció que avui dia es considera la repressió de la Vendée com un genocidi.