miniatura|Pintura de Johann Moritz Rugendas de 1820-1825 retratant la mineria d'or per rentat en Morro de Itacolomi El cicle de l'or, també conegut com a cicle miner o la febre de l'or, fa referència al període de la història brasilera en què l'extracció i exportació d'or van dominar la dinàmica econòmica del Brasil colonial. El cicle es va imposar amb força durant els primers 60 anys del , moment en què la producció d'or va començar a disminuir a causa de l'esgotament progressiu de les mines a la regió explorada, que comprèn els actuals estats de Minas Gerais, Goiás i Mato Grosso.
Les conseqüències del cicle de l'or per al Brasil van ser inestimables. Va ser aquest qui va proporcionar a la colònia les importants transformacions que van precedir la Independència l'any 1822. En primer lloc, la població de la colònia va augmentar notablement (a finals del , la població era deu vegades més gran que cent anys abans). En segon lloc, hi havia un major coneixement del terreny (les incursions al territori van ampliar els límits de l'Amèrica portuguesa i van canviar la forma del futur país, que ara s'estenia més enllà dels límits establerts en el Tractat de Tordesillas) Finalment, es van produir importants canvis politicoadministratius, com el trasllat de la capital de Salvador a Rio de Janeiro (1763) i la creació de noves capitanies, com Minas Gerais, Goiás i Mato Grosso.
Història
Situació de Portugal abans del descobriment Durant els 60 anys que va durar la Dinastia Filipina (del 1580 al 1640), Portugal havia viscut en unió personal amb Espanya, on el rei d'Espanya era simultàniament el rei de Portugal, qui va deixar el seu comerç força arruïnat, com els negocis en l'Índia en una total decadència i amb la marina mercant pràcticament destruïda.
Però, malgrat tot, durant la dominació filipina, l'explotació econòmica del Brasil havia augmentat molt. En els primers temps, els portuguesos només comerciaven pal brasil, però no van trigar molt a aprofitar les fèrtils terres i instal·lar grans ingenis sucrers i, més tard, grans plantacions de tabac. Aleshores, uns aventurers fills d'indígenes i portuguesos, els bandeirantes, van viatjar pels camins del sertão a la recerca d'esclaus indígenes, pedres precioses i llocs per criar bestiar, convertint el Brasil en el principal proveïdor de cuir d'Europa.
Mentrestant, a Portugal, després del cop d'estat per recuperar la independència, l'any 1640, continuava la guerra de restauració amb Espanya. Va ser una llarga guerra que va durar vint-i-set anys, que va acabar l'any 1668 amb el Tractat de Lisboa signat pels reis de Portugal i Espanya, on es va reconèixer la total independència de Portugal. Però, poc després de la pau, el comte d'Ericeira va intentar recuperar la independència de Portugal des del punt de vista econòmic; va crear fàbriques de paper, de vidre, de pells, de seda,.
I és en aquest context que, en els darrers anys del es descobreixen els grans al·luvions d'or de la comarca que, a partir d'aleshores, van rebre el nom de Minas Gerais.
Els bandeirantes descobreixen l'or miniatura|Mapa de l'Amèrica portuguesa (1776) Quan van arribar al Brasil, els primers exploradors portuguesos estaven buscant or i metalls preciosos, ja que es creia que en tenien al seu territori. Tanmateix, a l'inici i durant els dos primers segles d'ocupació portuguesa, les excursions pioneres per la costa i l'interior del país no van donar gaire resultats, tot i que aquestes riqueses abundaven en diverses zones del Brasil, tal com es descobrirà més tard.
A finals del , la prosperitat de les plantacions de sucre de les colònies holandeses, franceses i angleses a Centreamèrica va fer que la producció de sucre al territori brasiler s'enfrontés a una greu crisi. Va ser llavors quan la Corona portuguesa va començar a animar els seus funcionaris i la població de la colònia, especialment la del Planalto de Piratininga, actual ciutat de São Paulo, a explorar les terres encara desconegudes a la recerca de minerals preciosos, concretament l'or.
Molts exploradors van morir buscant joies i pedres precioses, com el bandeirante Fernão Dias Paes Leme, qui va morir l'any 1681 buscant maragdes. Finalment, en els darrers anys del , els primers exploradors van descobrir aquest tipus de riquesa al Brasil.
Va ser a l'interior de Taubaté on, l'any 1697, va tenir lloc el primer gran descobriment, format per «divuit a vint rierols d'or de la millor qualitat», tal com va anunciar l'aleshores governador de Rio de Janeiro, Castro Caldas. El gener del mateix any, la Corona portuguesa havia enviat una carta reial al governador Arthur de Sá en la qual es comprometia a una bonificació per a la recerca de metalls preciosos de 600.000 reals anuals i en la qual es deia que als benemèrits de São Paulo se'ls donaria «els mateixos honors, i gràcies d'hàbits, i fòrums de nobles de la Casa», sempre que trobessin i exploressin les mines d'or. Va ser l'inici de la primera «febre de l'or» de l'edat moderna.
El 1719, la bandeira de Pascoal Moreira Cabral va descobrir l'or a Mato Grosso. L'any 1725 es va descobrir or a Vila Boa de Goiás. El subministrament d'homes i béns a aquestes regions va començar a produir-se a través dels monções.
Els emboabas també volen fer-se rics miniatura|Esclau negre venent llet a una dona blanca i un home vestit amb un abric, barret i perruca. Riu de Janeiro. Obra de Carlos Julião ( Com era d'esperar, la notícia del descobriment es va estendre ràpidament. Això va fer que una gran quantitat d'aventurers es traslladessin a la regió on s'havia trobat el metall. Aquests aventurers, majoritàriament de Portugal i d'altres regions del Brasil, es van anomenar «emboabas». La presència d'aquests grups va generar friccions amb els paulistes (bandeirantes i els seus descendents) i va generar baralles per la possessió dels jaciments.
Entre els emboabas vinguts d'altres regions de la colònia destaquen els nord-orientals. Al nord-est, la plantació de canya de sucre estava en declivi. Ningú va aconseguir enriquir-se ni destacar a la societat, excepte els pocs propietaris d'ingenis sucrers. Pel que fa als vinguts de Portugal, el seu flux d'emigració va ser tan intens que, l'any 1720, el rei Joan V va crear una llei per controlar-lo. La vigilància i la inspecció dels vaixells de la «Repartição do Sul» que es dirigien cap al port de Rio de Janeiro es va començar a controlar, i finalment es van adoptar llicències i passaports especials el 1709 com una manera de reduir el flux d'aventurers.
Els emboabas es van estendre, i, en els assentaments ja formats, van ser tan nombrosos com els pioners vinguts de São Vicente i l'altiplà de Piratininga. Els delictes van augmentar molt i es va imposar la llei del més fort. La població estava armada, les més petites discussions es van convertir en conflictes, que van deixar persones mortes i ferides. A la resta de la colònia s'havia produït el caos. Ciutats senceres van ser abandonades per gent que anava a buscar or a les mines. Les plantacions de canya de sucre van ser abandonades. Hi va haver un augment considerable del preu dels esclaus, els animals i els aliments. Incomptables pobles indígenes van ser extingits.
El portuguès Manuel Nunes Viana va ser nomenat «governador de les mines». Aviat va intentar establir la pau a la regió. Va prometre castigar els criminals i fer justícia. Tanmateix, als paulistes no els agradava tenir un emboaba com a líder i van anar cap a l'interior, fent que els indis també es revoltèssin. Després van anar cap a Sabará per organitzar la reacció. Des d'allà es van posar a lluitar contra els emboabas i expulsar-los del territori. Tot i ser en major nombre, els paulistes estaven mal organitzats. Quan van entrar en combat amb les tropes de Nunes Viana, van ser derrotats. Després van anar cap al poble de Cachoeira do Campo. Es va produir una nova lluita, i Nunes Viana va resultar ferit i reemplaçat. Van seguir altres combats, que els paulistas van tornar a perdre. La guerra va durar del 1707 al 1709.
El descobriment d'or a Mato Grosso i l'inici dels monções miniatura|A Partida da Monção, quadre de 1897 d'Almeida Júnior que pertany a la col·lecció del Palau dels Bandeirantes Amb la fi de la Guerra dels emboabas, els paulistes, derrotats, van tornar a les seves activitats rutinàries. Van descobrir una nova mina a Bahia. Però el gran esdeveniment va ser el descobriment d'or on actualment és l'estat de Mato Grosso. Aquest va ser l'inici de la fase de «Repartição do Sul» o «la febre de l'or de Mato Grosso».
El descobriment va tenir lloc l'any 1718. El descobridor va ser el paulista Pascoal Moreira Cabral Leme, de 64 anys. La seva expedició, la intenció inicial de la qual era capturar indis coxiponé, va trobar or a la riera del Coxipó-Mirim, al lloc on trenta anys més tard esdevindria la Capitania del Mato Grosso. Part de l'expedició es va mantenir al seu lloc per extreure l'or, mentre que Pascoal va seguir el riu Coxipó-Mirim fins al punt on el riu es bifurcava. Allà va trobar més or. Aquest lloc, anomenat Forquilha, que després es convertiria en Cuiabá.
Amb la notícia d'aquesta i d'altres descobertes, hi va haver una febre d'or cap al poble de Cuiabá. Aquestes expedicions, amb sortida des de São Paulo, van ser conegudes com els monções. Eren molt perilloses, i el camí era tortuós. L'itinerari seguit pels monções va ser aproximadament el següent:
En el llarg camí, els aventurers van haver d'enfrontar-se a diversos perills, com les roques que destruïen les canoes, les cascades, la col·lisió amb troncs flotants, animals perillosos (com ara les piranyes, els jacarés, entre molts altres animals més petits, però encara inquietants). A més de les amenaces de la natura, hi havia els indígenes de la regió: els guaycurú i els payaguás, que atacaven constantment els colons, provocant pèrdues enormes.
L'any 1725, mentre continuava la fase del Mato Grosso de la febre de l'or, es va anunciar el descobriment d'or a Goiás. Va ser el quart lloc important de grans jaciments, després de Minas Gerais, Bahia i Mato Grosso. Tanmateix, la febre de l'or encara continuava a l'oest de la colònia. L'any 1730, els miners, després d'esgotar pràcticament l'or de Cuiabá, van continuar cap a l'oest, arribant 15 anys després a l'actual estat de Rondônia.
L'extracció de l'or Pel que fa a les tècniques mineres adoptades, va tenir una gran importància l'aportació cultural dels esclaus minas, que tenien una gran tradició en l'extracció i fundició d'or i ferro, un coneixement superior al dels portuguesos de l'època.
Després de la caiguda de la producció del sistema d'exploració d'or al·luvial, es van fer necessàries tècniques més refinades, que van obligar al buscador a romandre durant un període més llarg. Aquesta necessitat de romandre a prop dels llocs d'exploració també va contribuir a l'establiment de nous pobles. Va ser en aquest període quan es van fundar les vil·les de São João del-Rei, Ribeirão do Carmo (actualment Mariana), Vila Real de Sabará, Vila Real de Pitangui i Vila Rica de Ouro Preto, (actualment Ouro Preto), entre d'altres.
L'època d'auge i els canvis a la colònia miniatura|Mapa del de les mines de Mato Grosso L'or de la colònia va arribar a representar a Portugal una nova esperança de treball i d'enriquiment, i molta gent va començar a abandonar el país. D'uns 300.000 habitants estimats l'any 1690, la colònia va passar a uns 3.000.000 a finals del . Aquest flux d'emigració acabarà imposant el portuguès com a llengua nacional, substituint la língua geral (una llengua que es va desenvolupar a partir del tupí antic). Durant el moment àlgid del període d'exploració, es van fundar diversos assentaments. L'ocupació del territori també es va començar a fer més a l'interior i no només a la costa com es feia fins aleshores.