El Senyor de Barrufet (en l'original francès Le Schtroumpfissime) és la novena història de la sèrie dEls barrufets de Peyo i Yvan Delporte. Va ser publicada per primera vegada des del setembre del 1964 (número 1378) fins al maig del 1965 (número 1414) a la revista setmanal Spirou, i a continuació l'any 1965 durant el segon àlbum de la sèrie, titulat també Le Schtroumpfissime, amb la història Barrufonia en do (Schtroumpfonie en ut). S'hi escenifica el poble dels Schtroumpfs que, durant l'absència del Gran Barrufet (Grand Schtroumpf), vota per escollir un cap. Una vegada accedeix al poder, el Senyor de Barrufet posa en marxa una dictadura militar, mentre els barrufets rebels lluiten en secret contra ell.
Aquesta història és una crítica ferotge de la democràcia representativa, acusada de fer accessible el poder als individus més demagogs, que són els qui s'afanyen per trair el poble un cop elegits col·lectivament. L'humor hi és molt present, sobretot el gag de repetició del regal explosiu del Barrufet bromista, que apareix per primera vegada en aquesta història i esdevé més endavant un element recurrent a la sèrie. Permet també d'introduir molts personatges recurrents a les següents històries dels barrufets.
Traduïda al català per primera vegada per Anxaneta el 1970, va esdevenir la primera traducció en qualsevol llengua d'aquesta obra i el primer àlbum dels barrufets publicat mai a Espanya. Posteriorment, va ser reeditat per Ediciones Junior l'any 1983 i, dues dècades més tard, també per Planeta DeAgostini el 2006.
Univers Sinopsi El Gran Barrufet abandona el poble dels barrufets a la recerca de l'ingredient que falta per acabar una poció. En la seva absència, aquests humanoides decideixen votar per triar un líder. Un Barrufet espavilat manipula els altres per guanyar les eleccions. Un cop al poder, pren el títol de Senyor de Barrufet i progressivament imposa la seva dictadura. La tensió augmenta al poble, fins al punt que bona part dels barrufets fugen al bosc per instal·lar-hi un campament i organitzar la lluita contra el Senyor de Barrufet. Mentre el poble, fortificat pel seu dictador, és assaltat pels seus oponents i el mateix Senyor Barrufet es veu envoltat. El Gran Barrufet torna i renya a tots els barrufets, tornant el seu poble a la normalitat.
Personatges El Senyor de Barrufet és un barrufet com els altres abans de la seva elecció al capdavant del poble. No torna a aparèixer en històries posteriors, probablement reprèn el seu rang com a simple barrufet, tot i que el seu nom s'esmenta dues vegades, a Els Barrufets Olímpics i Els Barrufets Policies. El barrufet de les ulleres és un dels personatges més destacats d'aquesta història. Primer candidat moralitzant contra el futur Senyor de Barrufet, esdevé el seu primer suport un cop validades les eleccions. Continua canviant de bàndol a partir d'aleshores, fins que acaba a la presó des de la vint-i-dosena pàgina, tot i el darrer canvi desesperat de jaqueta en el moment de la seva detenció. Passa la resta de la història pensant que els barrufets rebels vindran a alliberar-lo i el consideraran un heroi i un màrtir, però res d'això passa i la seva alliberació no és per un acte de ningú. El Barrufet Pocatraça, encara que mai no es fa referència a aquest nom al llarg de la història, fa diverses aparicions. És l'únic que vota el Barrufet amb ulleres a les eleccions i després s'uneix als rebels sense comprendre mai completament la situació. Per una vegada, s'aplica a fer exactament el que li demanava un altre Barrufet (en aquest cas, el futur Senyor de Barrufet, que, a través del maquiavel·lisme, esperava que el Pocatraça faria el contrari). El Gran Barrufet fa una breu aparició al principi i al final de la història, és la seva sortida la que causa discòrdia al poble i el seu retorn el que restaura la calma. El Barrufet Rondinaire està en el bàndol dels rebels que s'oposen al Senyor de Barrufet. El Barrufet Forçut és el cap de la guàrdia personal del Senyor de Barrufet. Aquesta és la seva primera aparició a la sèrie. El Barrufet Bromista és empresonat per haver ofert un dels seus regals sorpresa al Barrufet. Es converteix així per als rebels en el símbol del despotisme i l'arbitrarietat del nou líder dels barrufets. Aquesta és la seva primera aparició a la sèrie amb els regals explosius, però la seva segona a l'univers dels barrufets. El Barrufet Músic és nomenat portaveu del Senyor de Barrufet després de les seves eleccions. Aquesta és la seva primera aparició a la sèrie. El Barrufet Presumit, el Barrufet Gandul i el Barrufet Llaminer es troben entre els personatges enganyats per les promeses del Senyor de Barrufet.
Històric miniatura|Peyo, l'autor principal de la història. Quan va començar la publicació de la història l'any 1964, Peyo feia dotze anys que treballava per a Dupuis, de la qual n'era un autor principal. L'èxit va arribar primer amb la sèrie Jan i Trencapins, de la qual ja havia publicat dotze àlbums (dels tretze àlbums publicats durant la seva vida) i en què Els barrufets van fer la seva primera aparició el 1958. Tanmateix, aquesta sèrie havia deixat de ser una prioritat per a Peyo, que aviat només es dedicaria als barrufets, a causa del seu gran èxit. Els elfs blaus viuen les seves primeres aventures durant sis minihistòries, després en dues històries de vint planxes titulades El Barrufet volador i Barrufonia en do. Per a El senyor de Barrufet, Peyo decideix canviar la fórmula: es llança per primera vegada una història dels barrufets de quaranta-quatre pàgines.
La publicació original en francès de Le Schtroumpfissime va començar al número núm. 1378 de la revista Spirou, datada el 10 de setembre de 1964. Però a més de Jan i Trencapins i Els barrufets (que l'ocupaven cada cop més), també feia les sèries Benet Tallaferro, Poussy i Jacky et Célestin. A més, durant aquest període, el telèfon de Peyo no deixava de sonar per encàrrecs publicitaris, que l'autor acceptava majoritàriament. Aleshores hi dedicava bona part dels seus dies, abandonant així l'elaboració d'històries pròpies. De fet, massa ocupat amb el marxandatge durant el dia, era sobretot al final de la tarda i al vespre que dibuixava El Senyor de Barrufet i les seves altres sèries. Per fer front a aquesta gran càrrega de treball, Peyo va contractar tot un equip (que es comparava amb un "petit estudi") per ajudar-lo amb els seus diferents projectes. I van ser, per tant, aquests ajudants els que van prendre el relleu del mestre per dibuixar els decorats, de vegades fins a les dues o tres de la matinada. Però a diferència d'altres dibuixants, com Jijé per exemple, especialistes com Hugues Dayez no consideren que Peyo contractés joves per formar-los. Ell mateix va declarar que més aviat esperava que l'ajudessin i el fessin progressar en la seva feina. Així, quan un dibuix no era adequat, Peyo (únic mestre i decisor de les opcions artístiques) es conformava a assenyalar-ho sense donar cap explicació, deixant els seus ajudants davant d'un fet consumat i sols davant l'obra a refer.
No obstant això, a causa del retard acumulat, Peyo de vegades es veia obligat a acceptar pàgines de mala gana. Aquesta sobrecàrrega de treball de Peyo i la seva família també es va fer notar en la freqüència de publicació de la sèrie a Spirou, que ràpidament va passar de dues (el ritme habitual a les històries a seguir del setmanari) a una pàgina per número. La publicació va acabar finalment el 20 de maig de 1965 al núm. 1414 de Spirou.
L'equip al voltant de Peyo esquerra|miniatura|Derib, l'ajudant de Peyo que va contribuir a la història. Instal·lat al primer pis de la casa que Peyo havia construït a l'avinguda Boetendael, a Uccle, l'equip d'assistents de Peyo estava format pel suís Derib, contractat uns mesos abans per ajudar-lo concretament en Els barrufets, François Walthéry, contractat l'anterior any aconsellat per l'editor Charles Dupuis, i de Gos, un soldat que treballava per a Peyo durant les seves vacances i caps de setmana. A més, per a aquest nou episodi dEls Barrufets, l'editor dSpirou, Yvan Delporte, va participar en el desenvolupament de l'argument.
El principal membre de l'estudi per treballar a El Senyor de Barrufet va ser Derib, que va entintar les pàgines esbossades prèviament per Peyo i va dibuixar els decorats. En particular, va crear ell mateix el grafisme del palau del Senyor de Barrufet. Amb motiu d'aquesta col·laboració, Derib va tendir, segons especialistes com Hugues Dayez, a desenvolupar el tret espontani característic de Peyo. En canvi, François Walthéry, que va treballar el relat anterior (Barrufonia en do), no va participar en el desenvolupament d'aquesta història. Efectivament, Peyo considerava que no aconseguia dibuixar correctament l'univers d'''Els Barrufets i, per tant, el va dirigir cap a la sèrie Jacky et Célestin. En el moment de la realització de l'episodi, l'equip de Peyo també va intentar redibuixar completament la història El follet del bosc de la sèrie Jan i Trencapins, que data de 1955, però els assajos no van ser concloents i Peyo va jutjar que Derib en aquell moment podia concentrar-se només a El Senyor de Barrufet.
Per la seva part Delporte només s'acredita a la portada de l'àlbum: el seu nom no va aparèixer a la portada, ni quan es va publicar al setmanari. Efectivament, no volia destacar la seva tasca com a guionista des que va escoltar un rumor, corrent pels passadissos de la redacció de la seva revista, segons el qual la condició sine qua non per ser publicat era que el guió el fes ell. Fins aleshores, Yvan Delporte feia un guió per a cada dibuixant que li'n demanava un, però a partir d'aquest moment es limitaria a escriure guions per als seus propers, entre ells Peyo. Segons l'anàlisi d'Hugues Dayez, el toc d'Yvan Delporte es fa sentir fortament en la manera en què s'abusa de l'autoritat a través dels nombrosos gags sobre el tema del poder, en particular a la pàgina nou. Per a l'elaboració del guió, Delporte acudia regularment a l'estudi per a sessions de «remue-méninges» (o pluja d'idees) que, segons els testimonis, estaven marcades per molts esclats de rialles. Tanmateix, el treball entre els dos coguionistes estava molt estructurat: Peyo i Delporte comentaven la història, el primer feia esbossos durant aquesta sessió i el segon prenia notes. Després, al vespre, Yvan Delporte escrivia el guió dEl Senyor de Barrufet a partir del que s'havia dit durant la sessió. En cas de discrepància entre els dos autors, sempre era Peyo qui tenia l'última paraula i, de vegades, Yvan Delporte es veia obligat a reescriure un text diverses vegades si al seu còmplice no li agrada.
Dins de la casa d'Uccle, el despatx d'en Peyo es trobava a la primera habitació, i a la segona, molt més gran, les taules de dibuix dels seus ajudants. Tampoc era estrany veure Yvan Delporte estirat entre les taules al mig de la sala, fumant una cigarreta i mirant el sostre per reflexionar millor sobre l'episodi en curs.
Anàlisi Humor