La leucèmia aguda mieloide, també coneguda com a leucèmia granulocítica o com a LAM, és un tipus de leucèmia produïda a les cèl·lules de la línia mieloide dels leucòcits, caracteritzat per la ràpida proliferació de cèl·lules anormals que s'acumulen a la medul·la òssia i interfereixen en la producció de glòbuls vermells normals. La LAM és el tipus de leucèmia aguda més comuna en adults i la seva incidència augmenta amb l'edat. Encara que la LAM és una malaltia relativament rara a nivell global, és responsable d'aproximadament l'1,2% de les morts per càncer als Estats Units,Jemal A, Thomas A, Murray T, Thun M. Cancer statistics 2002. CA Cancer J Clin 52:23, 2002. i s'espera un augment de la seva incidència a mesura que la població envelleixi.
Els símptomes de la LAM són causats per la invasió de la medul·la òssia normal, que va sent reemplaçada a poc a poc per cèl·lules leucèmiques, el que comporta un descens de glòbuls vermells, plaquetes i leucòcits normals. Els principals símptomes inclouen fatiga, dificultat per a respirar, aparició d'hematomes, dificultats en la coagulació i un augment del risc d'infecció. Tot i que ja s'han determinat certs factors de risc, encara no està clara la causa específica de la LAM. Igual que en les altres leucèmies agudes, la LAM progressa ràpidament i pot ser fatal en setmanes o mesos si no és adequadament tractada.
La LAM és una malaltia potencialment curable. No obstant això, només una minoria de pacients són tractats amb la teràpia actual. El tractament inicial consisteix en l'administració de quimioteràpia, l'objectiu de la qual és induir una remissió de les cèl·lules canceroses. Alguns pacients poden arribar a rebre un trasplantament de medul·la òssia, si s'arriba a trobar alguna persona compatible.
Actualment, la investigació relacionada amb la LAM s'està centrant a elucidar la causa de la LAM, en la identificació de millors marcadors de diagnòstic, en el desenvolupament de nous mètodes per a detectar la malaltia residual després del tractament i en el desenvolupament de noves drogues i de teràpies dirigides a dianes específiques.
Història El primer article publicat que descriu un cas de leucèmia en la literatura mèdica data de 1827, quan un metge francès anomenat Alfred-Armand-Louis-Marie Velpeau va descriure el cas d'una florista de 63 anys amb una malaltia els principals símptomes de la qual eren febre, debilitat, càlculs renals i hepatosplenomegàlia. Velpeau va advertir que la sang d'aquesta pacient tenia una consistència semblant a la "farineta de civada" i pensà que aquest aspecte de la sang era a causa dels glòbuls blancs. En 1845, el patòleg J.H. Bennett va reportar una sèrie de casos similars de pacients que van morir amb esplenomegàlia i canvis "en el color i la consistència de la sang". Bennett va utilitzar el terme "leucocitèmia" per a descriure aquesta condició patològica.Bennett JH. Two cases of hypertrophy of the spleen and liver, in which death took place from suppuration of blood. Edinburgh Med Surg J. (1845)64:413.
El terme "leucèmia" va ser encunyat per Rudolf Virchow, el famós patòleg alemany, en 1856. Pioner en l'ús del microscopi òptic en el camp de la patologia, Virchow va ser el primer a descriure l'anormal excés de glòbuls blancs en pacients amb la síndrome clínica descrit per Velpeau i Bennett. Virchow no estava segur de la causa que produïa l'excés de glòbuls blancs, pel que va decidir utilitzar el terme purament descriptiu de "leucèmia" (del grec sang blanca), per a donar-li nom a aquesta patologia.Virchow R: Die Leukämie. In Virchow R (ed): Gesammelte Abhandlungen zur Wissenschaftlichen Medizin. Frankfurt, Meidinger, 1856, p 190.
Els avanços en la comprensió de la LAM progressaven amb el desenvolupament de les noves tecnologies. En 1877, Paul Ehrlich va desenvolupar una sèrie de tècniques de tinció de cèl·lules sanguínies que li van permetre descriure en detall i diferenciar els glòbuls blancs normals i anormals. Wilhelm Ebstein va introduir el terme "leucèmia aguda" en 1889 per a diferenciar les leucèmies progressives de les leucèmies cròniques.Ebstein W. Ueber die acute Leukämie und Pseudoleukämie. Deutsch Arch Klin Med. (1889)44:343. El terme "mieloide" va ser encunyat per Neumann en 1869, després de ser el primer a determinar que els glòbuls blancs provenien de la medul·la òssia (del grec µυєλός, myelos = medul·la) i no de la melsa. Va ser Mosler qui, deu anys més tard (1879), descrivia per primera vegada una tècnica per a examinar la medul·la òssia i diagnosticar la leucèmia.Mosler F. Klinische Symptome und Therapie der medullären Leukämie. Berl Klin Wochenschr. (1876)13:702. Finalment, l'any 1900, Naegli va caracteritzar els mieloblasts, que pertanyen a l'estirp cel·lular afectada en la LAM, i va dividir els tipus de leucèmia en mieloides i limfoides, segons l'estirp cel·lular sanguínia que es veiés afectada.Naegeli O. Über rothes Knochenmark und Myeloblasten. Deutsch Med Wochenschr. (1900) 26:287.
Classificació Les dos esquemes més comuns usats per a classificar la LAM des de 2006, són l'antic sistema Franc-Americà-Britànic (FAB) i el nou sistema de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
Classificació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) La classificació de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) intenta ser més útil que la FAB des del punt de vista clínic. El seu objectiu és donar més informació significativa relacionada amb el pronòstic de la LAM. Cadascuna de les categories de l'OMS conté nombroses subcategories descriptives de gran interès per a l'hematopatòleg i per a l'oncòleg. No obstant això, la major part de la informació clínicament significativa es troba categoritzada en un dels cinc subtipus llistat a continuació.
Els 5 subtipus de LAM segons l'OMS són: Text complet.
Nom Descripció LAM amb anomalies genètiques característiques LAM amb displàsia multillinatge LAM i SMD associats al tractament LAM no categoritzada Leucèmies agudes de llinatge ambigu
Classificació Franc-Americà-Britànica (FAB) La classificació Franc-Americà-Britànica divideix la LAM en 8 subtipus, des del M0 al M7, basant-se en el tipus de cèl·lules leucèmiques que apareixen i en el seu grau de maduresa. Això es porta a terme mitjançant un examen de l'aparença de les cèl·lules leucèmiques al microscopi òptic o mitjançant tècniques citogenètiques, amb la finalitat de caracteritzar les possibles anomalies cromosòmiques. Els subtipus de LAM han mostrat diferències en el pronòstic i en la resposta a teràpia. Encara que la classificació de l'OMS (vegeu més baix) sembla més útil en molts aspectes, el sistema FAB segueix sent àmpliament utilitzat.
Els 8 subtipus de LAM segons la FAB són:
Tipus Nom M0 Leucèmia mieloblàstica aguda mínimament diferenciada M1 Leucèmia mieloblàstica aguda sense maduració M2 Leucèmia mieloblàstica aguda amb maduració M3 Leucèmia promielocítica aguda (amb translocació t(15;17)) M4 Leucèmia mielomonocítica aguda (LMMA) M4eo Leucèmia mielomonocítica aguda amb eosinofília a la medul·la òssia M5 Leucèmia monocítica aguda (LMoA) M5a LMoA sense diferenciació (monoblàstica) M5b LMoA amb diferenciació (monocítica) M6 Eritroleucèmia aguda; són precursores dels glòbuls vermells M7 Leucèmia megacariocítica aguda
Símptomes La major part dels símptomes de la LAM són deguts a l'increment de leucòcits cancerosos que desplacen les cèl·lules normals i interfereixen en la producció de glòbuls vermells normals de la medul·la òssia. L'absència de producció de leucòcits normals augmenta la susceptibilitat del pacient a sofrir infeccions, ja que les cèl·lules leucèmiques, a pesar de provenir de precursors leucocítics, no posseeixen les característiques immunològiques que els permetrien enfrontar-se a una infecció.Hoffman, Ronald i cols. (2005), p. 1074–75. El descens de glòbuls vermells causa anèmia i el descens de plaquetes pot donar lloc a problemes de coagulació. miniatura|esquerra|120px|Hematoma. Aquest tipus d'alteracions no són molt específiques de la LAM i els símptomes que produeixen podrien confondre's fàcilment amb els d'una grip o altres malalties comunes. Aquests símptomes inclouen febre, cansament, pèrdua de pes, pèrdua de l'apetit, dificultat per a respirar, aparició d'hematomes per traumes menors, aparició de petèquies (petits punts vermells en la pell causats per vessaments sanguinis subcutanis), dolor als ossos i a les articulacions i infeccions freqüents o persistents.
La LAM pot cursar amb altres símptomes addicionals. L'esplenomegàlia sol produir-se, encara que de forma suau i asimptomàtica. La inflor dels ganglis limfàtics no és comú (al contrari del que ocorre a la leucèmia aguda limfoide), però pot tenir lloc. La pell pot veure's afectada pel denominat cutis leucèmic, una infiltració de cèl·lules leucèmiques al derma. També, encara que més excepcionalment, pot presentar-se la síndrome de Sweet, una inflamació paraneoplàstica de la pell produïda per hormones o citocines secretades per les cèl·lules tumorals o per les cèl·lules del sistema immunitari en resposta al tumor.
Alguns pacients amb LAM poden experimentar inflor a les genives a causa de la infiltració de cèl·lules leucèmiques en el teixit tou de la geniva. Menys comú és que el primer símptoma de la leucèmia sigui un tumor fora de la medul·la òssia, anomenat cloroma. També pot donar-se el cas que una persona no exterioritzi cap símptoma i la leucèmia sigui descoberta accidentalment durant una anàlisi de sang rutinari.
Epidemiologia La leucèmia aguda mieloide és un tipus de càncer relativament poc freqüent. La seva incidència als Estats Units s'ha mantingut estable, entorn de 10.500 casos nous per any, des de 1995 fins al 2005. La LAM és la responsable de l'1,2% de les morts produïdes per càncer als Estats Units.
La incidència de la LAM augmenta amb l'edat, estant en 63 anys l'edat mitjana a la qual es diagnostica. El 90% de les leucèmies agudes en adults són del tipus LAM i solament es produeix en nens excepcionalment. La taxa de LAM associada a un tractament previ de quimioteràpia està augmentant, sent actualment la causant del 10-20% de tots els casos de LAM.Leone G, Mele L, Pulsoni A, et al: The incidence of secondary leukemias. Haematologica 84:937, 1999. | id = La incidència és lleugerament major en homes que en dones (1,3:1).Greenlee RT, Hill-Harmon MB, Murray T, et al: Cancer statistics, 2001 [erratum appears in CA Cancer J Clin 2001 Mar-Apr;51(2):144]. CA Cancer J Clin 2001;51:15–36. | id =
També existeixen variacions en la incidència de la LAM geogràficament. En la població adulta, les taxes més elevades de LAM es registren a Nord-amèrica, Europa i Oceania, sent escassa la incidència a Àsia i Amèrica Llatina.Linet MS: The leukemias: Epidemiologic aspects. In Lilienfeld AM (ed): Monographs in Epidemiology and Biostatistics. New York, Oxford University Press, 1985, p I.Aoki K, Kurihars M, Hayakawa N, et al: Death Rates for Malignant Neoplasms for Selected Sites by Sex and Five-Year Age Group in 33 Countries 1953–57 to 1983–87. Nagoya, Japan, University of Nagoya Press, International Union Against Cancer, 1992. Per contra, en la població infantil, la LAM és menys freqüent a Nord Amèrica i l'Índia, que en certes zones d'Àsia.Bhatia S, Neglia JP: Epidemiology of childhood acute myelogenous leukemia. J Pediatr Hematol Oncol 17:94, 1995. | id = Aquestes diferències poden ser degudes a factors genètics, ambientals o, més probablement, a una combinació d'ambdós.