miniatura|La reina Elisabet I d'Anglaterra, retrat de Marcus Gheeraerts el Jove, National Portrait Gallery de Londres Gloriana, op. 53, és una òpera de tres actes de Benjamin Britten amb un llibret en anglès de William Plomer, basat en l'obra Elizabeth and Essex: A Tragic History (Elisabet i Essex: una història tràgica) de Lytton Strachey (1928).Elizabeth and Essex, Google books a books.google.cat. L'estrena va tenir lloc a la sala Royal Opera House de Londres l'any 1953, durant les celebracions de la coronació de la Reina Elisabet II. Gloriana va ser el nom donat pel poeta del Edmund Spenser al personatge que representava la Reina Elisabet I en el seu poema La Reina Fada (The Faerie Queene), nom que s'esdevingué el nom popular donat a Elisabet I. Es té constància que les tropes de Tilbury cridaven "Gloriana, Gloriana, Gloriana", quan l'Armada Espanyola va ser derrotada el 1588.
L'òpera descriu la relació entre la Reina Elisabet i Robert Devereux, segon comte d'Essex, i va ser composta per a la coronació de Reina Elisabet II, que va tenir lloc el mes de juny de 1953. Diverses persones presents a la gala es van sentir decebudes per l'òpera. L'estrena va ser un dels pocs errors crítics de Britten, i no es va incloure en la sèrie d'enregistraments que Decca va fer de les obres del compositor. No obstant això, sovint s'interpreta una suite simfònica de concert extreta de l'òpera pel mateix compositor (com a op. 53a), que inclou els balls cortesans.
Origen i context miniatura|esquerra|Imatge del dia de la coronació d'Elisabet II d'Anglaterra Britten va escriure Gloriana amb motiu de la coronació d'Elisabet II, però l'estrena no va tenir l'acollida esperada. L’òpera retratava amb cruesa la vella reina Elisabet I d'Anglaterra i la seva complicada relació amb el comte d'Essex, mostrant-ne les febleses humanes i els conflictes íntims. Aquesta visió sense idealitzacions va sorprendre i fins i tot incomodar molts assistents, que l'esperaven com una obra solemne i celebratòria. En cercles monàrquics es va interpretar com una falta de respecte a la memòria d'Elisabet I i, en conseqüència, com una elecció poc apropiada per honorar l'inici del regnat d'Elisabet II.
Gloriana, la sisena òpera de Britten, reprèn un tema que havia atret nombrosos compositors abans que ell: la figura d'Elisabet I d'Anglaterra, present en diverses òperes de Donizetti o Rossini. Lluny de limitar-se a narrar els fets històrics o l'idil·li amb el comte d'Essex, Britten va plantejar la seva òpera com un estudi de caràcter. El centre dramàtic no és tant la relació amorosa, com la necessitat d'Elisabet de sostenir, malgrat la seva edat i vulnerabilitat, la imatge pública d'una monarca poderosa i inflexible.
La gènesi de Gloriana es troba en una conversa mantinguda el març de 1952 entre Britten i el seu amic i admirador George Lascelles, Lord Harewood, cosí de la reina Elisabet II, sobre la manca d'una òpera anglesa que pogués equiparar-se a les grans òperes nacionals del repertori europeu. Britten citava com a exemples La núvia venuda de Smetana per als txecs, Borís Godunov de Mússorgski per als russos, Els mestres cantaires de Wagner per als alemanys i Aida de Verdi per als italians. Davant aquesta reflexió, Harewood li va proposar escriure una òpera destinada a la coronació d'Elisabet II que pogués esdevenir també un símbol nacional. En les seves discussions van explorar diferents períodes i personatges fins a decantar-se pel món gairebé mític de l'Anglaterra dels Tudor i de l'època elisabetiana. Descartada la figura poc atractiva d'Enric VIII, l'atenció es va centrar en la seva filla, Elisabet I. Com a font literària, Harewood va assenyalar la biografia Elizabeth and Essex: A Tragic History, publicada el 1928 per Lytton Strachey.
L’òpera pren com a punt de partida l'estudi detallat de Strachey i en recull fidelment l'esperit. Hi apareix la llarga i turmentada passió d'Elisabet per Essex, una relació que es va prolongar en el temps fins a convertir-se en una obsessió, marcada per la lluita constant entre els sentiments personals i les exigències del deure reial, però finalment va ordenar executar el comte per rebel·lió pel seu fracàs polític i militar a Irlanda. Segons Strachey, la reina Gloriana combinava una naturalesa vigorosa i directa, fins i tot amb maneres grolleres i actituds populars, amb una sorprenent capacitat política. Podia passar hores tancada amb els seus secretaris, revisant informes i dictant respostes amb una meticulositat extrema, i de sobte transformar-se en una dama renaixentista de gran refinament. Elisabet destacava per la seva versatilitat: dominava sis llengües, coneixia el grec, tenia una cal·ligrafia exquisida, era una bona música, coneixedora de la pintura i la poesia, i ballava amb elegància segons la moda florentina.
Britten es va unir amb el novel·lista, poeta i editor sud-africà William Plomer per treballar en el llibret de Gloriana, després d'haver forjat una amistat al primer Festival d'Aldeburgh. Aquesta col·laboració es va estendre a dues òperes més: Curlew River (1964) i The Prodigal Son (1968). En aquesta obra, Britten i Plomer presenten una visió particular de la celebració reial, centrant-se en la fascinació d'Elisabet I pel jove Robert Devereux, descrit per Strachey com «el bell jove, arrogant i simpàtic, amb maneres francament amables, caràcter alegre, gestos d'adoració, figura esvelta i cap noble que inclinava amb gràcia (…). Ella tenia cinquanta-tres anys; ell, menys de vint; combinació d'edats carregada de risc».
Gloriana mostra Elisabet I tant com a monarca poderosa com en la seva faceta més humana: envellida, irritable i susceptible, capaç d'afecte cap a un amant jove, un tema gens apropiat per a un homenatge oficial. Essex, orgullós i ambiciosos, es beneficia d'aquest vincle per perseguir les seves pròpies aspiracions. La reina, atrapada entre els sentiments i la responsabilitat política, acaba apartant-lo en nom de l'Estat.
Alhora, l'estrena de Britten va generar enveja i controvèrsia entre alguns col·legues: pacifista i homosexual obert, havia vist dues de les seves òperes representades al Covent Garden amb suport públic en un curt període, mentre altres compositors veien retardades les seves obres. Els crítics, molestos també pel nomenament de Britten a l'Orde dels Companys d'Honor el juny de 1952, van aprofitar l'ocasió per llançar crítiques severes contra ell.
Representacions miniatura|Benjamin Britten, el compositor La coronació d’Elisabet II es va celebrar el 2 de juny de 1953. Com a novetat, la reina va aprovar una gala reial al Covent Garden com a complement a les cerimònies oficials, amb participació del ballet del teatre. La parella reial va poder escoltar extractes de l’òpera en un concert privat abans de l’estrena. Sis dies després, l’òpera de Britten es va presentar amb l’assistència de la reina, però la recepció va ser complicada: en un context formal i expectant, Gloriana va ser percebuda com una obra fora de lloc.
miniatura|esquerra|Peter Pears va estrenar l'òpera en el paper de Robert Devereux Gloriana es va estrenar el 8 de juny de 1953 al Royal Opera House de Londres, sota la direcció de John Pritchard. L’estrena va ser concebuda com un esdeveniment de gala, amb una audiència formada per membres de la família reial, l’aristocràcia, la cort de St. James i dignataris internacionals.
Com era previsible, davant d’una audiència poc familiaritzada amb la nova òpera, la recepció va ser negativa; el públic, esperant un entreteniment lleuger al estil de Merrie England, no estava preparat per la complexa exploració musical i psicològica que Britten oferí sobre Elisabet I i el seu tràgic vincle amb el comte d'Essex. L’obra no va satisfer l’elit monàrquica britànica, que la va considerar massa dura amb Elisabet I i inapropiada per a la celebració de la coronació d'Elisabet II. La crítica, com la de The Times, la va titllar d’«ofensa a la gloriosa memòria d’Elisabet I», i el públic assistent, compost per l’alta societat, va reaccionar amb fredor; Britten els va descriure irònicament com a «porcs pretensiosos».
A partir de la recepció freda de l’estrena, Britten va elaborar una suite simfònica de quatre moviments amb tenor solista, coneguda com la Gloriana Suite, op. 53a. La seva primera interpretació va tenir lloc el 23 de setembre de 1954 amb la City of Birmingham Symphony Orchestra dirigida per Rudolf Schwarz i amb Peter Pears com a solista.
Malgrat el reconeixement unànime de la intensitat dramàtica de la música de Britten, l’òpera va caure en l’oblit durant anys i no va recuperar protagonisme fins a la seva reivindicació posteriors dècades. Encara avui, Gloriana és considerada una obra relativament poc representada. Com a resultat, Britten va patir una campanya hostil carregada d'homofòbia, que va afectar tant la seva reputació pública com la recepció de la seva obra.
El 22 de novembre de 1963, en el 50è aniversari del compositor, Bryan Fairfax va dirigir un concert que va constituir la primera audició de l'òpera en qualsevol format des de la seva producció inaugural del 1953. Durant la gira de 1954 a Manchester i Birmingham, Joan Sutherland va cantar el paper de Penèlope. La segona escenificació de Gloriana va tenir lloc al Sadler's Wells Opera (English National Opera) el 1966 amb Sylvia Fisher en el paper principal.Rosenthal, p. 221
El 1973, als Proms de Londres, es va interpretar i enregistrar una versió de concert sota la direcció de Sir Charles Mackerras.Information on operadis-opera-discography.org.uk "Sembla tractar-se d'un enregistrament del concert dels Proms al Royal Albert Hall, Londres, el 2 de setembre de 1973"
Onze anys més van passar abans que s'escenifiqués un altre cop l'obra, el 1984, a la English National Opera amb la direcció de Mark Elder.Information on operadis-opera-discography.org.uk "Sembla tractar-se d'un enregistrament del concert dels Proms al Royal Albert Hall, Londres, el 2 de setembre de 1973" Aquesta producció va anar de gira als Estats Units, a Nova York, Nova Orleans i Texas. Altres produccions de l'òpera a la Gran Bretanya han sigut les de l'Òpera Nacional Gal·lesa, el 1992, i la de l'Òpera del Nord, el 2002. El teatre de l'Òpera del Centre de la Ciutat de Colorado va presentar la primera representació nord-americana de l'òpera el 2001, protagonitzada per Joyce Castell en el paper d'Elisabet I. L'Òpera Teatre de Saint Louis va muntar l'obra el 2005, amb Christine Brewer fent el paper d'Elisabet I.
L'estrena catalana de l'òpera es va produir el 14 de novembre de 2001 al Gran Teatre del Liceu amb una producció imaginativa de l'Opera North, tot i que el repartiment vocal, amb Josephine Barstow i Nicholas Sears dirigits per Richard Farnes, no va sobresortir. Quatre dies abans, es va projectar el film Gloriana, una producció de la BBC al voltant del muntatge de Britten que l'Opera North va portar al Liceu, dirigida per la mateixa responsable de l’escenografia de l’òpera. Phyllida Lloyd.
La prestigiosa Gloriana no va tornar a pujar a l’escenari del Royal Opera House fins passats seixanta anys, després de la fredor inicial amb què va ser rebuda al seu país d’origen. El Royal Opera House de Londres va presentar una actuació en el 60è aniversari de l'estrena, per a celebrar tant aquest aniversari com el centenari del naixement de Britten, en juny-juliol 2013.Rupert Christiansen, Gloriana: Britten's problem opera", The Telegraph (Londres), 16 Juny 2013.Susan Bullock, "Pomp and circumstances: Britten's Gloriana, The Guardian (Londres), 19 Juny 2013.
Personatges RolTipus de veuA l'estrena, 8 de juny de 1953