Les Danses del Corpus Christi de València són un conjunt de diversos balls, interpretats tant per nens com per adults, que des dels primers moments de la institució de la processó del Corpus Christi de la ciutat de València, van formar part del seguici.Salvador Seguí (Recopilado por), Fermín Pardo (Recopilado por), José Angel Jesús María Romero (Dibujos) (01-10-1978). «Danzas del Corpus valenciano». Cuadernos de Música Folklórica Valenciana (Piles). Consultado el 06072022.
Història Durant un temps aquestes danses, que es feien el dia anterior al de Corpus, s'interpretaven damunt de les roques, igual que els misteris. Això està documentat tant en textos com en gravats que es poden consultar a la Casa de les Roques (el 1435, els Jurats van decidir construir una casa per guardar-hi les roques, d'aquí el seu nom)La música en el Corpus de Valencia. Joan Moraleda i Monzonis. Trabajo galardonado con el premio “Amigos del Corpus” 1992 en los CLX Juegos Florales de la Ciudad y Reino de Valencia. Editado por el Ayuntamiento de Valencia. Pág. 23 y ssLLIBRE DE DELIVERACIONS, MCCCCXXXV, AHM.
Les danses es fan al compàs de la música de tabalet i dolçaina, i es deuen als Gremis que participaven activament a les primeres èpoques d'aquesta festivitat, fins que l'activitat gremial va anar desapareixent de mica en mica i amb ella també algunes d'aquestes danses i la seua música. El que es conserva avui dia es deu sobretot a la tasca del Pare Mariano Baixauli, que va recopilar les danses que li van facilitar els dolçainers Pere, Vicent i Salvador Díaz, germans que pertanyien a una família tradicionalment dedicada a aquest instrument.
Per a la realització de les danses, els dansaires havien de vestir uns vestits concrets, que al segle XIX es guardaven a la mateixa Casa de les Roques.
Segons diferents autors el nombre de danses varia de cinc danses (en el cas de Felix Cebrián i Arazil) més els Momos i la Diablera, que podrien ser la Degolla; a set (cas de Vicent Boix a la seva feina “Relació de la Solemne Processó del Corpus que se celebra en aquesta ciutat any 1861”), més els Momos, Gegants i Cabuts (o Nans) En canvi, Antonio Ariño Villarrolla, a la seva feina de l'any 1865 sobre la Processó del Corpus, parla de cinc danses de nens: Els Grecs, Mariners, Hungars, Turcs, Jardiners; i dues de nenes: Pastores i Poloneses. I per acabar la dels cavallets, arribant així a ser 8 danses en total. Aquestes danses, segons Ariño, les componien vuit individus, bé nens o nenes i havien de complir una sèrie de requisits, entre ells el que havien de ser el contractista de la dansa el que proporcionés la música adequada per a aquestes danses, la qual era de tabal i dolçaina en pràcticament totes excepte la del cavallets que era de violins, baix i flauta.
Al llarg de la història de la celebració del Corpus a la ciutat de València (la primera celebració de Corpus a València va tenir lloc el 1355 sent bisbe Hug de Fenollet) hi ha hagut un gran nombre de danses que van formar part del seguici popular. Actualment s'han recuperat les danses següents: de la Moma, dels Nanos, de la Magrana, dels Arquets, dels Turcs, dels Llauradors, dels Pastorets i de les Vetes. Però antigament n'hi va haver d'altres més. D'aquestes antigues danses, n'hi va haver que es van mantenir vives fins als segles XVII i XVIII (això va passar amb danses com les anomenada "dansa dels toquejats", que havia de ser un tipus de dansa de paloteig), mentre que altres van tenir caràcter efímer, no sent recordades només pel seu nom, això va passar molt amb les anomenades dansetes, és a dir, danses infantils que entre els segles XVIII i XIX, van formar part del seguici de la Cavalcada del Convit, com eren les danses dels: irlandesos, catalans, amazones, aragonesos, moros i cristians, húngares, xinesos, àngels, grecs, mallorquins, jardiners, holandesos, mariners, murcians, gitanes, malteses, pelegrines, hússars...Llorca Ulzurrun de Asanza, Pau (2018). «De les roques a les dansetes. La dolçaina en la festa del Corpus de València.». Els Papers del Corpus 4.
Tot i la importància que les diverses danses que es realitzen tant a la Cavalcada del Convit, com a la Processó de Corpus, lel seu origen és profà, o potser és més correcte considerar-les d'origen popular. És el poble pla el que surt en aquests actes a ballar, malgrat no tenir ni coneixement ni entendre clarament els misteris eucarístics i religiosos que emmarquen la festivitat en què es dansa. Com en altres àmbits, l'Església sacralitza allò popular i profà i l'omple d'un sentit religiós, el que abans era una mera representació laica d'alegria i festeig. Aquests balls, ara carregats de significat, són vistosos i atrauen molta gent als actes en què es realitzen, cosa que fa que el nombre d'espectadors augmente. També s'aconsegueix amb la introducció d'aquests balls als actes del Corpus, la participació en ells de les diverses classes socials, aconseguint l'Església amb això l'objectiu d'una adoració conjunta del Santíssim Sagrament.
Amb el pas dels anys, els dansaires deixen de ser el poble planer, quedant les danses en mans de “mestres de ball”, que en darrer terme munten les coreografies perquè les duguin a terme balladors de les classes artesanes o treballadores en general. D'aquesta manera, es va mantenir la tradició fins a la guerra civil espanyola del 36.
Després del conflicte bèl·lic, amb la intenció de poder mantenir aquesta manifestació religiosa-popular, les danses van acabar representades per personal contractat, totalment aliè al significat de les mateixes, arribant fins i tot a desvirtualitzar-les, però no hi havia gent que realment tingués el gust de representar-les. Això és molt clar en danses com la dels Nanos. Altres van córrer pitjor sort, ja que es van quedar en l'oblit a excepció d'un petit grup de gent, cosa que va esdevenir amb la Dansa de la Moma o les Dansetes (nom com es coneixen les danses interpretades per nens),Pitarch Alfonso, Carles. «LAS DANZAS POPULARES EN LA FIESTA DEL CORPUS CHRISTI DE VALENCIA, DESDE SUS ORÍGENES HASTA EL SIGLO XX». Revista de Estudios Yeclanos. Yakka Nº 7 (1996). Yecla, 1996. ISSN. 1130-3581. p. 53-64. entre d'altres.
Aquestes danses van poder ser recuperades gràcies a la tasca del pare Baixauli,Seguí, Salvador. «Por las rutas de nuestro folklore musical. Un valioso legado del padre Baixauli». Levante-EMV, 9 de diciembre de 1976: 41 que es va dedicar a recopilar a finals del algunes d'aquestes danses oblidades com va passar amb la Dansa dels Turcs, la dels Pastorets o la dels Llauradors.vincent&vincent-media. «Fundación Joaquín Díaz - Revista de Folklore». funjdiaz.net (en spanish). Consultado el 6 de julio de 2022.
Tot això justifica els canvis i les variacions que tant les melodies com les danses han patit amb el pas dels anys. Aquestes variacions es poden veure en comparar les danses actuals amb les descripcions i melodies que se'n van recopilar fa al voltant d'un segle el pare Baixauli. Així, hi ha danses que gairebé no han canviat com passa amb la Dansa dels Nanos, d'altres, com la de la Moma que presenta grans diferències, malgrat que altres estudiosos com Manuel Arenas Andújar, presenten altres reculls amb un ordre i unes figures més semblants a les actuals de la dansa de la Moma.
Respecte la melodia, hi ha danses, com la dels Cavallets, que ha canviat considerablement respecte a la melodia més antiga, això, segons el pare Baixauli és perquè tant dolçainers com dansaires, es permetien la llibertat d'acomodar i fins i tot canviar melodies d'unes danses a altres, cosa que era possible per presentar totes elles la mateixa estructura formal i recolzar-se en una base rítmica idèntica.
La recuperació de les danses La recuperació de les danses del Corpus de València es va produir durant la transició política espanyola, dins del que es va denominar la “batalla de València”, que va acabar provocant una fractura política i social al País Valencià de difícil solució.Pardo Pardo, Fermín (2018). «Les danses del Corpus de València en les últimes dècades del . Crònica d'una recuperació». Els Papers del Corpus. 2. Consultado el 05-07-2022
Així, la recuperació de les danses, que en part va venir de la mà de part dels integrants del Grup de Danses Alimara (que van ballar les danses interpretades per adults), va provocar problemes fins i tot dins del mateix grup, entre altres raons pel caràcter religiós dels actes en què es realitzen aquests balls.
En part per solucionar tota aquesta polèmica a la primavera de 1977 sorgeix la iniciativa des de l'Ajuntament de València d'encarregar-se de recuperar les danses de la festa de Corpus a través del Negociat de Fires i Festes. Aquesta recuperació de les danses va anar acompanyada d'una renovació de les figures o personatges bíblics que apareixien a la processó d'aquell mateix any 1977.
Per poder dur a terme aquesta recuperació es comptava amb els esquemes coreogràfics de les danses, els seus moviments i evolucions recollits en els treballs de Manuel Arenas Andújar, posseïdor de documentació abundant sobre la festa del Corpus de València. Així, al seu arxiu hi havia l'esquema complet de la Dansa de la Moma, tal com s'interpretava a principis de la dècada dels anys 40 del , segons informació aportada per part de Ramón Porta pare, mestre de ball que tenia el càrrec de l'ensenyament i la direcció de la Dansa de la Moma amb anterioritat a la guerra civil espanyola.
Per la seua banda, Manuel Jesús-María Baselga tenia un esquema coreogràfic de la dansa dels Nanos, el qual havia obtingut en col·laboració i amb l'ajuda del mestre de dolçaina Joan Blasco Ribera i altres testimonis d'antics dansaires.
Enrique Marzal, que treballava per a la Casa Insa, va poder informar de les evolucions de les danses dels Cavallets i de l'esquema de la Dansa de la Magrana, tenint en compte com s'interpretava a les darreres èpoques.
Respecte a les danses dels Arquets o dels Pastorets, es coneixien les versions interpretades per xiquetes en els darrers concursos de la Sección Femenina, que tenien lloc al Teatre Principal de València, Concha Ortega va poder col·laborar per recuperar alguna de les figures.
També va ser important la col·laboració aportada per Joan Blasco a l'àmbit musical, ja que aquest dolçainer coneixia i recordava el conjunt de les melodies pròpies de la festa del Corpus de València ciutat, gràcies als ensenyaments que va rebre del seu mestre de dolçaina, Sanfeliu.
Amb totes aquestes contribucions es va iniciar la recuperació de les danses desaparegudes, intentant aconseguir un resultat el més semblant possible a les danses originals, que no estaven presents a la memòria col·lectiva de la ciutat del Túria.
Un altre problema es plantejava a l'hora de trobar personal que interpretés aquestes danses. Hi ha unes danses que des del seu origen tenien un caràcter infantil, per la qual cosa els xiquets escolaritzats es convertien en la millor pedrera per trobar dansaires. És així com els alumnes dels centres on treballaven els mateixos participants en la recuperació de la festa (com era cas de Fermín Pardo, professor del Col·legi Públic Juan Esteve Muñoz de Albal), es van convertir en dansaires per al Corpus de València.
Només les danses de La Moma, La Magrana i Els Nanos estaven en mans de dansaires adults. Però la tasca de trobar dansaires adults era més àrdua, ja que encara que les danses populars eren interpretades per molt diferents grups, les de caràcter ritual o processional presentaven certes objeccions. Això va portar a Fermín Pardo (cantant i guitarrista, coordinador dels músics de la rondalla i dels altres cantants del grup Alimara) proposar al grup Alimara recuperar les danses del Corpus interpretant les danses d'adults els membres del grup. No es va aconseguir la col·laboració de tots els membres del grup, raó per la qual el 1977 la Dansa de la Magrana la van interpretar també nens.