Juno Beach (platja Juno) va ser una de les cinc platges de la invasió aliada de la França ocupada pels alemanys durant el desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944 durant la Segona Guerra Mundial. La platja s'estenia des de Courseulles, un poble just a l'est de la platja britànica Gold, fins a Saint-Aubin-sur-Mer, i just a l'oest de la platja britànica Sword. La presa de Juno era responsabilitat del Segon Exèrcit Britànic amb la 3a Divisió d'Infanteria canadenca desembarcant com a força d'assalt, transportada i recolzada per una força especial de la Royal Navy. Els objectius del Dia D eren tallar la carretera Caen-Bayeux, prendre l'aeroport de Carpiquet a l'oest de Caen i formar un enllaç entre les dues platges britàniques a banda i banda.
El pla d'invasió preveia que dues brigades de la 3a Divisió Canadenca desembarquessin en dos sectors de platja —Mike i Nan—, centrant-se en Courseulles, Bernières i Saint-Aubin, al departament de Calvados. S'esperava que els bombardejos navals i aeris preliminars suavitzarien les defenses de la platja i destruirien els punts forts costaners. El suport proper a les platges havia de ser proporcionat per tancs amfibis de la 2a Brigada Blindada canadenca i vehicles blindats especialitzats de la 79a Divisió Cuirassada britànica. Un cop assegurades les zones de desembarcament, el pla preveia que la 9a Brigada d'Infanteria canadenca desembarqués batallons de reserva i es desplegués terra endins, que els comandos dels Royal Marines establissin contacte amb la 3a Divisió d'Infanteria britànica a Sword i que la 7a Brigada d'Infanteria canadenca s'unís amb la 50a Divisió d'Infanteria britànica a Gold. Els objectius del Dia D de la 3a Divisió Canadenca eren capturar l'aeròdrom de Carpiquet i arribar a la línia ferroviària Caen-Bayeux abans de la nit. La platja estava defensada per dos batallons de la 716a Divisió d'Infanteria alemanya, amb elements de la 21a Divisió Panzer en reserva prop de Caen.
Els desembarcaments van trobar una forta resistència per part de la 716a Divisió alemanya; el bombardeig preliminar va resultar menys efectiu del que s'esperava, i el mal temps va obligar a retardar la primera onada fins a les 07:35. Diverses companyies d'assalt, en particular les dels Royal Winnipeg Rifles i els Queen's Own Rifles of Canada, van patir moltes baixes en els primers minuts de la primera onada. La força numèrica, el suport de foc coordinat de l'artilleria i els esquadrons blindats van netejar la majoria de les defenses costaneres en dues hores després del desembarcament. Les reserves de les brigades 7a i 8a van començar a desplegar-se a les 08:30 (juntament amb els Royal Marines), mentre que la 9a Brigada va començar el seu desplegament a les 11:40.
L'ofensiva posterior cap a l'interior, en direcció a Carpiquet i la línia ferroviària Caen-Bayeux, va obtenir resultats diversos. La gran quantitat d'homes i vehicles a les platges va crear llargs retards entre el desembarcament de la 9a Brigada i l'inici dels atacs substantius al sud. La 7a Brigada va trobar una forta oposició inicial abans d'avançar cap al sud i contactar amb la 50a Divisió britànica a Creully. La 8a Brigada va trobar una forta resistència d'un batalló de la 716a a Tailleville, mentre que la 9a Brigada es va desplegar cap a Carpiquet a primera hora del vespre. La resistència a Saint-Aubin va impedir que els Royal Marines establissin contacte amb la 3a Divisió britànica a Sword. Quan es va ordenar l'aturada de totes les operacions al front anglocanadenc a les 21:00, la 3a Divisió d'Infanteria canadenca havia aconseguit avançar més terra endins que qualsevol altra força de desembarcament el Dia D.
Fons Invasió de Normandia Vegeu també: Desembarcament de Normandia i Operació Overlord miniatura|Mapa de l'assalt del Dia D de la regió de Normandia i la costa nord-oest de França. Utah i Omaha estan separats pel riu Douve, la desembocadura del qual és clara a la cantonada (o "racó") de la costa del mapa. . El 1942, els aliats occidentals van acordar obrir un segon front (el Front Occidental) a l'Europa Occidental per alleujar la pressió sobre l'assetjat Exèrcit Roig a la Unió Soviètica. Mentre que Gran Bretanya i els Estats Units encara no posseïen els recursos per muntar una invasió completa, es van elaborar plans d'invasió que van ser coneguts com a Operació Sledgehammer, en cas que la posició alemanya a l'Europa Occidental s'afeblés o la situació dels soviètics esdevingués greu. L'agost de 1942, les forces anglo-canadenques van intentar un desembarcament fallit, l'Operació Jubilee, al port francès de Dieppe; el desembarcament va ser dissenyat per provar la viabilitat d'una invasió a través del Canal de la Mànega. L'atac va ser mal planificat i va acabar en desastre; 4.963 soldats van morir, van ser ferits o capturats. Després de la victòria anglo-americana contra el mariscal de camp Erwin Rommel al nord d'Àfrica el maig de 1943, les tropes britàniques, estatunidenques i canadenques van envair Sicília el juliol de 1943, seguit d'Itàlia el setembre. Al desembre, el progrés dels aliats s'havia alentit a causa de la tenaç resistència alemanya i la difícil geografia de la península italiana.
Després d'adquirir una valuosa experiència en assalts amfibis i combats interiors, els planificadors aliats van tornar als plans per envair el nord de França, ara ajornats fins al 1944. Sota la direcció del general Dwight D. Eisenhower (Comandant Suprem de la Força Expedicionària Aliada) i Frederick Morgan, els plans per a la invasió de França es van fusionar com l'Operació Overlord. Amb una data inicial prevista per a l'1 de maig de 1944, l'atac d'infanteria es va concebre com un assalt conjunt de cinc divisions transportades per llanxes de desembarcament, constituint la major operació amfíbia de la història militar. L'atac es va programar posteriorment per al 5 de juny de 1944, i Normandia va ser seleccionada com a lloc de desembarcament, amb una zona d'operacions que s'estenia des de la península de Cotentin fins a Caen. Originalment hi havia disset sectors al llarg de la costa de Normandia amb noms en clau presos d'un dels alfabets per paraules de l'època, des d'Able, a l'oest d'Omaha, fins a Rodger al flanc est de la zona d'invasió. Es van afegir vuit sectors més quan la invasió planificada es va ampliar per incloure Utah a la península de Cotentin. Els sectors es van subdividir en platges identificades pels colors verd, vermell i blanc. L'Operació Overlord demanava al Segon Exèrcit britànic que assaltés entre el riu Orne i Port-en-Bessin, capturés Caen i formés una línia de front des de Caumont-l'Éventé fins al sud-est de Caen, per adquirir aeròdroms i protegir el flanc esquerre del Primer Exèrcit dels Estats Units mentre capturava Cherbourg. La possessió de Caen i els seus voltants donaria al Segon Exèrcit una zona de preparació adequada per a un atac cap al sud per capturar la ciutat de Falaise, que després es podria utilitzar com a pivot per a un gir a l'esquerra per avançar sobre Argentan, el riu Touques i després cap al riu Sena.
Després de retards deguts tant a dificultats logístiques com al mal temps, el Dia D d'Overlord, l'operació amfíbia més gran de la història, es va ajornar 24 hores fins al 6 de juny de 1944. Eisenhower i Montgomery, comandant del 21è Grup d'Exèrcits, tenien com a objectiu capturar Caen el primer dia i alliberar París en 90 dies.
Juno miniatura|El |, una de les diverses fragates de la classe Captain convertides per actuar com a vaixell de quarter general durant el desembarcament de Normandia, amb una superestructura ampliada (per allotjar els oficials d'estat major) i un pal major addicional més petit per suportar les antenes addicionals. El 8 de juny de 1944, mentre operava davant de Juno, va ser impactat pel foc enemic durant un atac aeri i es va enfonsar.
L'Operació Neptú, la fase de desembarcament d'Overlord, requeria un front de cinc divisions repartides al llarg de 80 km de costa; tres divisions aerotransportades (dues estatunidenques, una britànica, que també incloïa un batalló canadenc) també desembarcarien a les hores prèvies a l'alba del Dia D. Eisenhower i el general Bernard Montgomery esperaven tenir vuit divisions d'infanteria i catorze regiments de tancs al cap de platja de Normandia abans de la nit del Dia D. La zona de desembarcament es va dividir en cinc zones de desembarcament, amb els estatunidencs atacant Utah (la més occidental) i Omaha, i els britànics atacant Gold i Sword. Juno, un tram de costa de 9,7 km entre La Rivière a l'oest i Saint-Aubin a l'est, va ser assignat a la 3a Divisió d'Infanteria canadenca (3a CID), comandada pel general de divisió Rod Keller. Juno incloïa els pobles de Courseulles i Bernières.
Es diu que el nom "Juno" va sorgir perquè Winston Churchill considerava que el nom en clau original – Jelly – sonava inapropiat. Els noms en clau de les platges que havien de prendre les forces britàniques i de la Commonwealth van rebre noms de tipus de peixos: Goldfish (Peix daurat), Swordfish (Peix espasa) i Jellyfish (Medusa), abreujats com Gold (Or), Sword (Espasa) i Jellyfish (Medusa). Churchill "desaprovava el nom Jelly (Medusa) per a una platja on tants homes podrien morir". Posteriorment s'ha demostrat que el nom Jelly mai es va considerar, i es va escollir Juno per utilitzar la lletra inicial de la força naval assignada a la zona.
Planificació i preparació Defenses alemanyes miniatura|esquerra| El mariscal de camp Erwin Rommel inspeccionant les defenses del Mur Atlàntic, abril de 1944 Tot i que l'exèrcit alemany havia vist com la seva força i moral s'havien vist molt minvades per les campanyes a la Unió Soviètica, el nord d'Àfrica i Itàlia, va seguir sent una força de combat poderosa. Malgrat això, la majoria de les divisions alemanyes al llarg de la costa francesa a finals de 1943 estaven compostes per nous reclutes o unitats veteranes que descansaven i es reconstruïen del front oriental; en total, uns 856.000 soldats estaven estacionats a França, predominantment a la costa. Uns 60.000 Hilfswillige (ajudants voluntaris), membres de la Unió Soviètica i polonesos de l'exèrcit alemany, van servir a la costa francesa. Sota el comandament dels mariscals de camp Erwin Rommel i Gerd von Rundstedt, es van augmentar les defenses del Mur Atlàntic, una línia d'emplaçaments de canons costaners, nius de metralladores, camps de mines i obstacles a la platja al llarg de la costa francesa; durant els primers sis mesos de 1944, els alemanys van col·locar 1.200.000 tones llargues (1.200.000 t) d'acer i 17.300.000 iardes cúbiques (13.200.000 m cúbics) de formigó. Rommel també va envoltar la costa amb quatre milions de mines antitanc i antipersones i 500.000 obstacles a la platja.
A Juno, les defenses del Mur Atlàntic eren més grans que en molts altres sectors de desembarcament. Els alemanys van assumir que els aliats desembarcarien durant la marea alta, per minimitzar la distància durant la qual quedarien exposats a les platges i van crear "un 'jardí del diable' d'obstacles a la platja... desplegats en files entre 3,7 i 5,2 m per sobre de la marca de la marea baixa". Els punts forts de les posicions de metralladora, l'artilleria antitanc i antipersona i els búnquers estaven situats cada 910 m, tripulats per diverses seccions amb morters. Es van desplegar camps de mines al voltant d'aquests punts forts, i hi havia defenses addicionals al port de Courseulles.