Rosa María Juana Martínez Suárez (Villa Cañás, Santa Fe (Argentina); 23 de febrer de 1927) més coneguda pel seu pseudònim Mirtha Legrand o pel seu sobrenom La Chiqui, és una actriu, conductora i presentadora de televisió argentina. Des del 17 de juliol de 1940 que va començar la seva carrera artística, va actuar en 36 pel·lícules, onze obres teatrals i tres sèries televisives, i va conduir dos cicles de ràdio i un programa televisiu d'entrevistes durant el dinar que s'emet des del 3 de juny de 1968. És una de les persones més famoses i amb trajectòria mediàtica més extensa al seu país.
Des de molt jove va integrar l'anomenada «època d'or» del cinema argentí i es va convertir en un emblema de les comèdies blanques, en pel·lícules com Los martes, orquídeas, Adolescencia, El retrato y La pequeña señora de Pérez, per la qual va obtenir el premi a la millor actriu de l'AACCA (Acadèmia d'arts i ciències cinematogràfiques de l'Argentina). Després de contraure matrimoni amb el director de cinema Daniel Tinayre (1910-1994) el 1945, va incursionar activament en el gènere dramàtic. Va ser així com va obtenir un gran èxit amb La vendedora de fantasías (1950), La de los ojos color del tiempo (1952) i En la ardiente oscuridad (1959), pel qual va rebre el premi a la Millor Actriu d'aquell any. Es va retirar del cinema el 1965, després de filmar Con gusto a rabia.
El 1968, va iniciar el seu programa televisiu Almorzando con las estrellas, transmès per Canal 9. Ràpidament es va convertir en un èxit en incorporar la nova temàtica d'esmorzar en viu mentre s'entrevistava figures de l'espectacle, l'esport i la política. Poc després el cicle va ser reanomenat a Almorzando con Mirtha Legrand a causa del protagonisme que va adquirir la presentadora. El programa va deixar d'emetre's entre el 1974 i el 1976, entre el 1981 i el 1987, el 1999-2000, el 2002 i el 2011-2012. El 2012 va protagonitzar La dueña, que va significar el seu retorn a l'actuació televisiva després de 46 anys.
Considerada una icona del món de l'espectacle argentí, és admirada per la seva llarga trajectòria i vitalitat, i també criticada per les seves postures polítiques conservadores i de tolerància amb les dictadures que van governar a Argentina.
Va obtenir múltiples reconeixements al llarg de la seva vida, entre ells el premi Domingo Faustino Sarmiento al Senat de la Nació Argentina el 2007 i la designació de ciutadana il·lustre de la Ciutat de Buenos Aires. Va rebre a més el premi Martín Fierro d'Or el 1993, mentre que el 2009 es va convertir en la primera persona a obtenir el de Platí i el 2017 el de Brillants.
Infantesa Rosa María Juana Martínez Suárez va néixer el 23 de febrer de 1927 en un habitatge del carrer General López 576 de Villa Cañás, una localitat de la província de Santa Fe ubicada a 200 km de Rosario. Els seus pares, tots dos d'origen espanyol, són José Martínez (1899-1937), comerciant natural d'Almeria, que va contraure matrimoni als anys 1920 amb Rosa Suárez, natural de Santander i de professió mestra. Tenia dos germans, el gran, va ser el director cinematogràfic José A. Martínez Suárez (1925-2019) i la seva germana bessona va ser l'actriu retirada Silvia Legrand (pseudònim de María Aurelia Martínez). Des de petites se'ls va atribuir l'apel·latiu de «Chiquita» a Rosa Maria Juana i de «Gordi» a Maria Aurelia, que després seria modificat per «Goldi».
Les germanes van realitzar els seus estudis primaris a l'Escola Fiscal núm. 178 de Santa Fe i durant la seva infantesa van estar acompanyades per les mainaderes Elena i Bruna Ambrossi. La seva germana Silvia va recordar en un testimoni a Néstor Montenegro: «Chiquita sempre demanava a Bruna, quan la pentinava, "Bruna, fes-me el monyo més gran a mi". Era molt bonica, sempre volia lluir bé. La mare ens vestia a les dues iguals, érem un dibuixet».miniatura|Les germanes Mirtha i Silvia Legrand. Fotografia de començaments de la dècada del 1940
Per a 1934, Rosa i els seus tres fills s'havien traslladat a Rosario, on les germanes van continuar els seus estudis al Col·legi Maria Auxiliadora. El seu pare tornava tots els caps de setmana per visitar-les mentre s'encarregava del comerç local de Villa Cañás. A Rosario, les germanes van prendre cursos infantils d'actuació al Teatre Municipal i van estudiar cant, recitat, piano i danses clàssiques i espanyoles, disciplines molt practicades en aquella època. Durant el seu temps lliure les germanes solien fer passejades al voltant de la plaça 9 de Julio, anar al cinema Dante i freqüentar la llacuna propera.
El 19 de gener de 1937, el seu pare va morir inesperadament després d'una operació d'úlcera de duodè. El 1992, el seu fill José Martínez es va trobar amb un integrant de l'equip mèdic del doctor Enrique Jáuregui, encarregat de la cirurgia del seu pare fa 55 anys. En aquesta confluència va saber que el seu pare havia mort a causa d'una mala praxi, terme que no existia al moment del seu decés. Anys més tard, Martínez va confessar: «Em va explicar que en un moment que Jáuregui estava acabant una operació, li va dir: "Doctor, vostè quan cus [...]", i ell va baixar la mascareta, el va mirar fixament i va respondre: "Jáuregui cus així!". I mai més no li va preguntar res».
Després de la mort del seu pare, la família va decidir anar a viure de manera definitiva al barri de La Paternal, a la ciutat de Buenos Aires, on les bessones van continuar amb la seva educació a l'Escola Província de Mendoza i van desenvolupar els seus dots artístics en diverses entitats d'ensenyament actoral com l'Institut PAADI, l'Acadèmia Gaete i el Conservatori Nacional d'Art Escènic.
Carrera cinematogràfica Primers treballs en el cinema miniatura|Mirtha Legrand, Niní Marshall i Silvia Legrand a Hay que educar a Niní (1940), debut cinematogràfic de les germanes Al cap de poc temps d'instal·lar-se a Buenos Aires, Maria Rosa (de 12 anys) va ser triada com la «Reina del Corso de la avenida de Mayo», un esdeveniment tan popular que va ser el mateix president de la Nació Argentina, Roberto M. Ortiz, l'encarregat de coronar-la. El seu germà José Martínez Suárez va descriure en una biografia els festejos: «Els carnavals eren un esdeveniment nacional a Buenos Aires, venia gent de tot arreu […] Jo crec que es reunia mig milió de persones a l'avinguda de Mayo. Carrosses, serpentina, paper picat, números, […] En un d'aquells carnavals, la mare els va fer una disfressa de lagarterana molt bonica a les meves germanes. El primer any ho va guanyar "Chiquita" i el segon, "Goldi"».
La família va començar a travessar problemes econòmics, fins que el 1940 el director de cinema Luis César Amadori, arran d'haver-les conegut en la seva condició de reines del cós, va oferir a les germanes el paper d'extres amb un breu parlament a la pel·lícula còmica Hay que educar a Niní, protagonitzat per Niní Marshall. Un any després, totes dues van participar en Novios para las muchachas, una comèdia per a joves dirigida per Antoni Momplet adaptada de la peça Las de Caín.«
La seva consolidació al món del cinema es va produir poc després quan va ser contractada amb només 14 anys per protagonitzar la comèdia romàntica Los martes, orquídeas de Francisco Mugica, que relatava la història d'una jove tímida anomenada Elena a qui el seu pare li envia setmanalment un ram d'orquídies fent-li creure que són d'un admirador ocult per intentar canviar el seu caràcter i crear-li una il·lusió. La trama indicava que havia de besar Juan Carlos Thorry, 19 anys més gran a la vida real; sobre aquesta escena, Legrand comentaria que aquí va aprendre «com era això». L'actriu va obtenir el seu paper després d'accedir a una prova escènica organitzada per l'ajudant de direcció Gonzalo Palomero després que veiés una fotografia seva al carnaval del 1939 publicada al diari Crítica. La presentació de la pel·lícula va ser al cinema Broadway i Legrand, ja adulta, va recordar: «Vaig arribar al cinema en tramvia i me'n vaig anar en un Cadillac! No sé de qui era, però em van acompanyar la meva mare i els meus germans». La seva companya de rodatge Silvana Roth va manifestar que «Mirtha tenia pocs punts de contacte amb el personatge. No era cap ingènua i ja era altament competitiva».
En augmentar-se la seva popularitat, la seva mare va contractar el representant Ricardo Cerebello, a qui havia acudit perquè guiés la carrera artística de les bessones. Si bé havia utilitzat inicialment el sobrenom de Rosita Luque, Cerebello va triar per a María Rosa el pseudònim de Mirtha Legrand i per a la seva germana, el de Silvia Legrand.
Ícona de les comèdies blanques miniatura|Legrand juntament amb el director Luis Saslavsky durant un descans al rodatge de Cinco besos, 1945 miniatura|Legrand en Un beso en la nuca, 1946 La pel·lícula Los martes orquídeas va significar el començament de les anomenades «comèdies blanques» al cinema argentí, les figures insígnia del qual van ser Legrand i María Duval. L'èxit del seu primer protagonista va fer que els estudis Lumiton, uns dels més importants d'aquella època, contractessin Legrand per cinc anys, període en què va filmar una sèrie de pel·lícules com El viaje (1942), on el seu nom ja apareixia sota el títol.
Paral·lelament es va estrenar Adolescencia, on va interpretar el personatge d'Elvira amb Ángel Magaña. Segons l'autor Abel Posadas, la pel·lícula demostra «els mecanismes de no poques de les noies de l'alta burgesia d'aquells anys... sense cap altra porta de sortida que un avantatjós matrimoni». L'argument tornaria a ser utilitzat el 1965 per Enrique Carreras quan va filmar amb Palito Ortega i Evangelina Salazar Mi primera novia.
Les germanes Legrand van adquirir tant d'èxit que van tenir a Radio Splendid el seu propi programa de ràdio, El club de la amistad, on van generar una gran audiència entre joves alhora que es va crear un club de seguidors. El 1943, va ser convocada per compondre un personatge secundari d'Irene Benavídez a Safo, historia de una pasión, la primera pel·lícula argentina prohibida per a menors. Va estar dirigida per Carlos Hugo Christensen i van formar part de l'elenc Mecha Ortiz, Roberto Escalada, Olga Zubarry, Guillermo Battaglia i Eduardo Cuitiño. Claro de luna (1942) de Luis César Amadori va ser l'última pel·lícula que les germanes Legrand van realitzar juntes fins a la dècada del 1960. Per a 1943, els crítics cinematogràfics havien elogiat el progrés actoral de Legrand durant la seva actuació a El espejo de Francisco Múgica. Legrand va encarar el paper d'una soltera en companyia de Jorge Salcedo i l'actriu Alicia Barrié va representar la germana del seu personatge.