El front italià (en alemany Italienfront o Südwestfront, «front sud-oest») inclou totes les operacions bèl·liques lliurades entre el Regne d'Itàlia i els seus aliats contra els exèrcits d'Àustria-Hongria i Alemanya al sector delimitat per la frontera amb Suïssa i la riba nord del golf de Venècia, que formen part dels grans esdeveniments de la Primera Guerra Mundial. El conflicte també es coneix a Itàlia com la «guerra italoaustríaca»,Com de fet, es pot llegir al dors de la medalla commemorativa de la guerra italoaustríaca» encunyada l'any 1920. Vegeu: o «quarta guerra d'independència».Ser vist per algunes fonts com una mena de conclusió simbòlica del Risorgimento. Vegeu:

Després d'haver estipulat un pacte d'aliança amb les potències de la Triple Entesa i haver abandonat la Triple Aliança, Itàlia va declarar la guerra a Àustria-Hongria el 23 de maig de 1915, iniciant les operacions bèl·liques l'endemà. Es va desplegar el front de contacte entre els dos exèrcits al nord-est d'Itàlia, al llarg de les fronteres alpines i la regió del Carso. En la primera fase de l'enfrontament, les forces italianes, dirigides pel cap d'estat major de l'exèrcit el general Luigi Cadorna, van llançar una sèrie d'ofensives frontals massives contra les defenses austrohongareses a la regió del riu Isonzo, contra l'exèrcit del general Svetozar Borojević von Bojna, mentre s'estaven duent a terme operacions més petites als turons alpins i, en particular, a la zona de les Dolomites.

El conflicte aviat es va convertir en una sagnant guerra de trinxeres, semblant a la que s'estava lluitant al front occidental. La llarga sèrie de batalles a l'Isonzo va fer que els italians només s'aconseguissin guanys territorials miserables al preu de grans pèrdues entre les tropes, quedant-se aviat esgotats i desmoralitzats pel progrés de les operacions. Les forces austrohongareses es van limitar a defensar-se llançant contraatacs limitats, llevat de l'ofensiva massiva a l'altiplà d'Asiago el maig-juny de 1916, aturada pels italians.

La situació va experimentar un canvi sobtat l'octubre de 1917, quan una ofensiva sobtada dels austrohongaresos i alemanys a la zona de Caporetto va provocar un avenç de les defenses italianes i un col·lapse sobtat de tot el front. El Regio Esercito es va veure obligat a realitzar una llarga retirada cap a les ribes del riu Piave, deixant el Friül i el nord del Vèneto en mans de l'enemic així com centenars de milers de presoners. Passades sota el lideratge del general Armando Díaz i reforçades per les tropes franco-britàniques, les forces italianes van aconseguir consolidar un nou front al llarg del Piave, bloquejant l'ofensiva de les Potències Centrals. Després de rebutjar un nou intent dels austrohongaresos de forçar la línia del Piave el juny de 1918, les forces aliades van iniciar la contraofensiva a finals d'octubre de 1918; durant l'anomenada batalla de Vittorio Veneto les forces austrohongareses van quedar desfetes, dispersant-se en el curs de la seva retirada.

El 3 de novembre, l'Imperi Austrohongarès va demanar i signar l'armistici de Villa Giusti, que va entrar en vigor el 4 de novembre i va marcar el final de les hostilitats.

Antecedents La neutralitat italiana Encara que vinculat al Regne d'Itàlia des de 1882 com a part de l'anomenada Triple Aliança, després de l'atemptat de Sarajevo el 28 de juny de 1914, l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Alemany van decidir mantenir a les esquenes del seu aliat, en consideració del fet que l'article 7 del Tractat de la Triple Aliança preveia una compensació territorial per a Itàlia en cas d'atac austrohongarès a Sèrbia. El 24 de juliol de 1914, Antonino Paternò Castello, marquès de San Giuliano i ministre d'Afers Exteriors, va fer una ullada als detalls de l'ultimàtum a Sèrbia i va protestar fervorosament davant l'ambaixador alemany a Roma, declarant que una possible guerra entre l'Imperi Austrohongarès i Sèrbia derivaria d'un premeditat acte agressiu de Viena i, per tant, Itàlia no hauria tingut l'obligació (donat el caràcter defensiu de la Triple Aliança) d'intervenir, fins i tot en el cas que Sèrbia rebés ajuda de l'Imperi Rus.

La decisió oficial i definitiva de neutralitat italiana va ser presa pel govern del primer ministre Antonio Salandra el 2 d'agost de 1914, cinc dies després de la declaració de guerra d'Àustria-Hongria a Sèrbia, i va ser emesa la matinada del día 3. La neutralitat va obtenir inicialment el consentiment gairebé unànime en els cercles polítics i en l'opinió pública italiana, però l'aturada brusca de l'ofensiva alemanya sobre el Marne (5-12 de setembre) va plantejar els primers dubtes sobre la invencibilitat alemanya; els moviments intervencionistes es van formar a la tardor de 1914, fins a aconseguir una consistència no menyspreable només uns mesos després. Els intervencionistes, en particular, van denunciar la imminent disminució de la talla política d'Itàlia si el país hagués continuat sent un espectador passiu; si els vencedors del conflicte haguessin estat les Potencies Centrals, no haurien oblidat ni perdonat una nació que, des del seu punt de vista, havia traït una aliança de trenta anys.

A més, els intervencionistes van veure en la guerra una oportunitat per venjar totes les derrotes i humiliacions del passat i permetre així que la unificació d'Itàlia es completés amb l'annexió de les «terres irredemptes», que entre altres coses la Triple Entesa va assegurar a Itàlia si es posava al seu bàndol. A finals de 1914, amb la mort de Paternò, el nou ministre d'Afers Exteriors Sidney Sonnino va iniciar negociacions amb ambdues parts per obtenir la major compensació possible; les peticions territorials fetes pels italians als austrohongaresos, pel que fa a la venda del Trentino i Friül fins al riu Isonzo i l'autonomia de la ciutat de Trieste van ser totalment rebutjades per Viena, disposada només a fer canvis limitats a la frontera. Mentre el país era sacsejat per les manifestacions d'intervencionistes i neutralistes, els delegats italians van negociar en secret amb la Triple Entesa, obtenint promeses sobre la venda de grans territoris que inclouen tot el Trentino-Tirol del Sud fins al pas del Brenner, Gorizia, Trieste, Ístria, i part de Dalmàcia.

El 26 d'abril de 1915 el govern italià va concloure negociacions secretes amb l'Entente signant el pacte de Londres, amb el qual Itàlia es comprometia a entrar a la guerra en el termini d'un mes. El 3 de maig següent es va denunciar la Triple Aliança i es va iniciar la mobilització. Finalment, el 23 de maig Itàlia va declarar la guerra a Àustria-Hongria però no a Alemanya, amb la qual cosa el govern de Salandra esperava no espatllar definitivament les relacions.

La situació del Regio Esercito miniatura|Postal dedicada als ciclistes bersaglieri de la Primera Guerra Mundial En el període comprès entre l'estiu de 1910 i l'agost de 1914, el Regio Esercito italià va ser sotmès a una àmplia reorganització i ampliació de les tropes segons els dictats del Sistema Spingardi (del nom del seu creador, el ministre de la Guerra Paolo Spingardi). La nova organització, que preveia l'augment de regiments alpins, unitats d'artilleria i cavalleria, va portar la força de l'exèrcit en temps de pau de 240.000 a 270.000 unitats. A l'esclat del conflicte, inclòs en el període de dos anys 1914-1915, la força de l'exèrcit s'havia estabilitzat en uns 275.000 homes, 14.000 dels quals eren oficials, i en cas de mobilització s'utilitzaria el contingent anual de la lleva de 1a categoria de 19 crides (incorporades entre 1896 i 1914), que hauria proporcionat uns 1.335.000 homes, als quals s'haurien afegit uns 200.000 homes de 2a categoria, les crides dels quals des de 1909 havien iniciat el període de l'instrucció militar obligatori.La Llei de reclutament de 1888 dividia el contingent de reclutament en tres categories: la primera inclou els joves realment destinats a ser incorporats a l'exèrcit, la segona els disponibles però que superen les necessitats de l'exèrcit, i la tercera els anomenats «suports de família», amb obligacions molt limitades o exempts. Amb una circular del 14 de desembre de 1914, el comandament del cos d'estat major va ordenar la creació de 51 nous regiments d'infanteria, que s'havien d'incorporar als 48 existents. A finals d'agost de 1914, l'evolució política i militar europea va proposar avançar-se als temps mobilitzant les tropes, apropant-les a les fronteres i posant en marxa les unitats d'infanteria, tot i que moltes d'elles encara es trobaven en fase de preparació. El 4 de maig de 1915 es van completar les mesures necessàries per posar l'exèrcit en ordre de batalla; en aquell moment hi havia 23.039 oficials, 852.217 efectius i 9.163 civils. El rei Víctor Manuel III era nominalment el comandant en cap, però el cap d'estat major, el general Luigi Cadorna, exercia el comandament; el sobirà hauria jugat principalment un paper de mediador entre ells i el govern. Itàlia va entrar a la guerra desplegant quatre exèrcits, dividits en catorze cossos d'exèrcit per a un total de trenta-cinc divisions d'infanteria, una de bersaglieri, quatre de cavalleria i 467 bateries d'artilleria de campanya amb uns 2.000 canons i obusos. El 22 de maig hi va haver un pas més en la mobilització que va portar la força armada a 1.339.000 homes, incorporant les crides del 1894 al 1896.

Si pel que fa als homes s'aconseguia arribar a la plantilla esperada en relativament poc temps, va ser molt més difícil esmenar la manca de metralladores; amb les 618 armes del Maxim-Vickers Mod. 1911 disponible en el moment de l'entrada en guerra només es va poder muntar 309 de les 612 seccions previstes (no va ser fins a l'any 1916, amb la compra de metralladores de França i la producció a gran escala del Fiat-Revelli Mod. 1914, la infanteria va estar equipada amb suficients armes automàtiques. A l'esclat de les hostilitats, l'exèrcit italià estava lluny de tenir ni tan sols el nombre mínim de metralladores requerides per assignar una secció de dues armes a cada batalló d'infanteria de línia, granaders, bersaglieri i alpini.

Un altre motiu de preocupació va ser la coherència del subministrament de peces d'artilleria i d'armes lleugeres personals, considerablement afectades per cobrir les necessitats de l'anterior guerra italoturca: si els fusells i mosquets Carcano Mod. 91 eren suficients per armar l'exèrcit regular (deixant l'antic Vetterli-Vitali Mod. 1870/87 a la Milícia Territorial), la situació de l'artilleria era més crítica, en particular les de mig i gran calibre pel que fa no només al nombre de canons, sinó també a les reserves de munició. i els quadrúpedes necessaris per a les bateries. Per esmenar temporalment la manca d'artilleria, a l'espera que la reconversió industrial donés els seus fruits, l'exèrcit va posar la mà a totes les peces disponibles, encara que antiquades, amb mesures destinades a requisar l'artilleria de les bateries de costa i de les obres fortificades llunyanes de l'àrea d'operacions.

El pla estratègic italià El pla estratègic elaborat pel general Cadorna es va centrar en una acció ofensiva/defensiva per contenir els austrohongaresos al seu sortint, centrada en la ciutat de Trento i el riu Adige, que es trobava encaixat al nord d'Itàlia, al llarg del llac de Garda, a la regió de Brescia i Verona. En canvi, l'objectiu era concentrar l'esforç ofensiu cap a l'est, on els italians podien comptar al seu torn amb un sortint que es projectava cap a Àustria-Hongria, just a l'oest del riu Isonzo. L'objectiu a curt termini de l'Alt Comandament italià era la conquesta de la ciutat de Gorizia, situada just al nord de Trieste, mentre que l'objectiu a llarg termini, molt més ambiciós i difícil d'implementar, preveia avançar cap a Viena des de Trieste.