La sociologia de la música és una línia de recerca dels estudis culturals. Pretén desvetllar la simbologia no explicada, però parladora, de la societat a través una de les seves produccions, la música. No s'interessa pas en el producte musical tot sol, però en les interaccions existents en el procés de producció i recepció del producte.
Tradicionalment la sociologia de la música ha partit d'una mirada d'etnocèntrica que ha volgut estudiar les formes musicals europees com a música i reglar les músiques no europees a exotisme o ètnia. No és fins ben entrats els anys 1950 que poc a poc aquesta divisòria es posa en qüestió. Max Weber que ha estat el sociòleg més acceptat comunament i per això indicat com el primer investigador en l'àmbit, fa una lectura etnocèntrica de la relació entre societat i música. El seu homòleg Simmel parteix d'un punt de vista diferent tot i que reprodueix els estudis evolucionistes que marquen la primera fase de recerca en sociologia de la música.
A partir dels anys 1950 els treballs en sociologia de la música s'interessen a entendre la música com a reflex de la societat i com a motor de canvi d'aquesta. S'inclouen en els estudis culturals de manera que la sociologia de la música no serà res més que un annex de tot un conjunt més gran de treballs que permetin entendre la societat mitjançant les seves produccions. S'estudia la cultura de masses i la seva relació amb el públic. La música es torna un element de la cultura de masses i es prova d'entendre la seva relació amb la massa.
Comptat i debatut, la música és una expressió única de cada artista, però com que viu dins un context i influenciat pel seu entorn, també és una expressió de la societat. És a partir de la Revolució Francesa el màxim exponent de l'individualisme i d'ençà la Revolució Industrial un producte del capitalisme. La música té capacitat cultural. És a dir, influeix en la societat perquè vehicula idees amb capacitat de fer canviar la societat. Alguns sociòlegs, de tot sexe confós, parlen de creació de la societat mitjançant la música. La música permet amb tot distingir-se d'un grup determinat de la societat. És per això mateix variada com la mateixa societat. Es parla de mons musicals per a referir-se a universos viscuts per grups determinats de la societat que s'expressen mitjançant la música. Les diferències sovint són artificials perquè la música comparteix universalismes.
Objecte d'estudi i marc teòric Etimologia El mot música apareix al diccionari de llengua catalana a partir del llatí, el qual pren les seves arrels del grec. Més delimitadament, s'importa al segle XIV. Tècnicament la música és l’«art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps», però a les societats industrialitzades la música ha guanyat el valor d’»obra musical o obres musicals».
És d'allò més primordial saber diferenciar la música en singular del seu plural, les músiques. És a dir, cal no confondre música en el sentit d'obra musical amb la música mateixa.
Tradicionalment l'anàlisi musical que s'ha fet a Europa de la música ha tendit a focalitzar-se molt més en la música en si que en allò que la condiciona com ara la cultura i el context que l'envolta. D'aquesta forma no s'ha entès els nous llenguatges musicals quan han aparegut. L'arrel d'aquesta mirada és sovint etnocèntrica i orientada cap a Europa.
La música en singular ha estat això mateix però l'antropologia de la música ha demostrat que música com a concepte és més variat que com es pot concebre a Europa. Societats no industrialitzades i societats no tant allunyades econòmicament i estructuralment d'Europa no disposen de paraules per a definir allò que anomenem en català música o tot el contrari, disposen de més matisos que el català. Així, troben significats diferents i molt variats al concepte de música.
La difusió d'una superestructura de cultura anglosaxona mitjançant els mitjans de comunicació a escala global ha tendit a fer creure al públic que de música n’hi ha una només. Però a nivell sociològic no podem considerar pas l'existència d'una música, però de músiques. Per simplificació d'estudi i aprenentatge, però, l'article que tot segueix se serveix del singular per a parlar d'un fenomen més plural.
Recerca científica Cal considerar que la sociologia és una disciplina acadèmica etnocèntrica d'arrel degut al fet d'haver nascut en una societat on el racisme és molt viu i condicionadora per això de la sort de l'antropologia. Parlar d'antropologia de la música com de sociologia de la música és referir-se si fa no fa a la mateixa cosa. L'antropologia va precedir la sociologia i és Occident que ha volgut deslligar la sociologia de l'antropologia. La primera és sovint reglada a l'estudi de societats nòmades, com si aquestes fossin inferiors i necessitessin una ciència a banda que les estudiés. Segons José Antonio Martín Herrero l'antropologia de la música era tot allò que no fos Europa, de manera que queda clar l'empastifada racial que adquireixen els estudis sobre sociologia de la música tot començar el , moment en què es comença a estudiar la música a partir de la societat.
Així els primers treballs en antropologia remunten a un període força curt. És entre el 1880 i 1900 que trobem escrits sobre societat i música, provinents d'una línia de renovació que s'havia iniciat a França amb l'estudi més generalitzat de societats no europees. Durant el hi ha una tendència cap a la col·lecció d'instruments exògens a Europa, percebuts com a exòtics. D'aquest col·leccionisme inicial es deriven uns primers treballs sobre les societats exteriors. És al segle XX que es constitueixen els primers estudis més seriosos sobre música a partir de l'interès que suscita el fonògraf de Thomas Edison. Paral·lelament la sociologia s'institucionalitza als EUA, de manera que s'obre una branca més d'investigació ja iniciada a Alemanya.
El primer treball en sociologia de la música el va escriure Georg Simmel l'any 1881. Estudi psicològic i etnològic sobre la música va ser rebutjat per manca de mètode. El treball va ser criticat per poca coherència, absència d'organització i encalaixat únicament a la psicologia aplicada a la música. El treball, però, era el primer, la qual cosa constitueix la primera recerca sobre sociologia de la música, així com iniciava la busca en el procés de creació musical. Això permetia un primer abordatge de les relacions entre artistes i auditors, i de la composició mateixa amb l'individu i la societat.
Max Weber és el primer sociòleg que amb Els fonaments racionals i sociològics de la música (1921) aconsegueix unanimitat en la comunitat científica i, gràcies a això, instaurar de forma ja fixa els estudis sociològics sobre música. Malgrat això la divisòria entre allò superior i inferior continua pervivint. Antropòlegs, homes i dones, fan recerca sobre els sons de cultures aborígens; sociòlegs, de tots sexes, fan investigació sobre la música produïda per societats industrialitzades. Weber fou força capdavanter en aquest context perquè va «realitzar una mena d'anàlisi comparatiu» entre «la música moderna», la medieval i «la grega, fet que permetia de discernir l'estructura de la música europea i occidental, a més de la música oriental» [trd.] (L. Savonardo, 2010). L'aportació del sociòleg fou fundadora en tant que contràriament al seu predecessor, sabia tocar piano, per tant, tenia coneixements fàctics sobre música. Tanmateix, els estudis sobre música es bifurquen definitivament. Hi haurà estudis de música ètnica d'una banda i estudis de música no ètnica d'altra banda. Els treballs de Weber són continuats en aquesta segona àrea.José Antonio Martín Herrero. Manual de antropología de la música. Amarú Ediciones, 1997
Els estudis de Weber han estat altament criticats a partir dels anys 1950 i 1960 pel component etnocèntric dels seus anàlisis. Quelcom que regira aleshores les tornes i dona valor als treballs de Simmel. En els fets, tots dos tenen aproximacions diferents.Lello Savonardo. Sociologia della musica. Utet Università, 2010 Weber s'interessa en aspectes molt més tècnics mentre que Simmel posava els uts sobre la comunicació i la interacció entre individus. Tots dos empren l'evolucionisme i com a homes del , tendeixen a tenir un final de resultat molt racista. A partir dels anys 1920 s'obre una línia d'investigació diferent i liderada per Theodor Adornor que posa l'accent sobre la dialèctica capitalisme i comunisme. És a dir, els treballs comencen a interessar-se més en la música com a producte del capital que com a expressió d'una societat blanca d'europeus que parteix de formes simples i espontànies de música per a arribar a una excel·lència suposada de sons més complexos i que reflecteixen a la vegada la mateixa complexitat social. Aquí destaca La situació social de la música (1932) que afegeix a aquest tipus de treballs la consideració de la música com a forma de crítica de la societat.
Després de la Segona Guerra Mundial la música com a objecte d'estudi de la sociologia s'emmarca expressament dins els estudis culturals. S'hi fan remarcar investigadors distints com a Bordieu, Crane o Howards. L'escola de Xicago revista els treballs realitzats mentre l'etnomusicologia complementa i aporta punts crítics a una lectura molt determinista de la sociologia de la música. Quelcom que és possible per la divisió feta entre antropologia i sociologia. S'intenta sobretot entendre allò que constitueix la música popular i la seva relació amb la socitat. Les conclusions són força evidents, el pop és una denominació artificial que han pogut posar-hi els col·lectius socials amb més poder adquisitiu per a allunyar-se'n. La música ens distingeix al si d'un grup.
Estudis sociològics clàssics Tradició simmeliana Georg Simmel va fer aportacions estructurals als treballs de sociologia de la música. En primer lloc va saber entendre la dimensió creadora i influenciadora de les idees empeses per la música en la societat. L'obra d'art emet efectivament unes idees i es concep per a interpel·lar d'alguna manera el receptor. A partir d'aquí emet un primer resum de la funció de la música a la societat.
Ens diu que la música en una societat capitalista és un mitjà de divulgació cultural i una creació cultural tota sola. En tant que mitjà de divulgació té una funció de cohesió social de la societat. Interactua entre el passat i el present per a relligar generacions mitjançant l'imaginari col·lectiu que fabrica. La música no és únicament un reflex de la societat, és un mitjà de construcció de la realitat. Contribueix en tant que acompanyant dels canvis socials a construir la societat. En segon terme, com a creació cultural tota sola, la música té força creadora, fa possible la renovació d'un cicle consumista ja exhaurit.
Música i individualitat Els primers abordatges en sociologia de la música constaten allò que els estudis culturals més endavant estableixen com a característica de cadascuna de les formes artístiques que es produeixen tot al llarg del . És a dir, l'obra d'art musical és el producte de la societat sortint de la Revolució Francesa.
Qui ho va constar abans que tothom fou Georg Simmel. Segons els seus treballs, l'obra de música, en tant que producte d'una societat que s'allunya de la tradició, habituada a posar l'accent sobre la col·lectivitat, és una creació pròpia de l'individu. Aquest transmet al públic les seves vivències, les seves idees i les seves cosmovisions. És l'èxit de la societat individualista atès el ressò que pot arribar a tenir un cop publicada.