La contemplació cristiana, del llatí contemplatio (en grec θεωρία, theoria),Andrew Louth, "Theology of the Philokalia" in Abba: The Tradition of Orthodoxy in the West (St Vladimir's Seminary Press 2003 ), p. 358 fa referència a diverses pràctiques cristianes que tenen com a objectiu "mirar", "contemplar", "ser conscient de" Déu.William Johnson, The Inner Eye of Love: Mysticism and Religion (HarperCollins 1997 ), p. 24Liddell and Scott: θεωρίαLewis and Short: contemplatio Inclou diverses pràctiques i conceptes teològics, i fins al la pràctica del que ara s'anomena misticisme s'anomenava amb el terme contemplatio o teoria.
El cristianisme va utilitzar tant la terminologia grega (theoria) com la llatina (contemplatio, contemplació) per descriure diverses formes d'oració i el procés d'anar cap a Déu. Les tradicions orientals i occidentals del cristianisme es van separar a mesura que van incorporar la noció general de theoria als seus respectius ensenyaments.
El Catecisme de l'Església Catòlica afirma que, "la tradició cristiana comprèn tres grans expressions de la vida de l'oració: l'oració vocal, la meditació i l'oració contemplativa. Tenen en comú el recolliment del cor".Catechism of the Catholic Church, 2721). Es discerneixen tres etapes. en la pràctica contemplativa, és a dir, la contemplació purgativa,Harvey D. Egan, Christian Mysticism: The Future of a Tradition (Wipf and Stock 1998), p. 178Joel L. Watts, Praying in God's Theater: Meditations on the Book of Revelation (Wipf and Stock 2014), p. 5 la contemplació pròpiament dita i la visió de Déu.
Filosofia grega El terme theoria va ser utilitzat pels antics grecs per referir-se a l'acte d'experimentar o observar, i després comprendre a través nostre.
Va ser tractat per Plató, Aristòtil i Plotí, influint en el cristianisme.
Contemplació cristiana La pràctica contemplativa o mística és una part integral i de llarga durada de la vida de les esglésies cristianes. A les esglésies ortodoxes orientals, la forma predominant és l'hesicasme ("quietud"). Tant al cristianisme oriental com occidental forma part de pràctiques místiques.
Meditació i contemplació En la meditació discursiva, la ment i la imaginació i altres facultats s'utilitzen activament en un esforç per entendre la nostra relació amb Déu."Meditation is a prayerful quest engaging thought, imagination, emotion, and desire. Its goal is to make our own in faith the subject considered, by confronting it with the reality of our own life"(Catechism of the Catholic Church, 2723). En l'oració contemplativa, aquesta activitat es redueix, de manera que la contemplació s'ha descrit com "una mirada de fe", "un amor silenciós". No hi ha una frontera clara entre la meditació cristiana i la contemplació cristiana, i de vegades se superposen. La meditació serveix com a fonament sobre el qual s'assenta la vida contemplativa, la pràctica per la qual algú comença l'estat de contemplació.
Joan de la Creu va descriure la diferència entre la meditació discursiva i la contemplació dient:
Mattá al-Miskīn, un monjo ortodox oriental, ha afirmat:
Pregària contemplativa Un exercici utilitzat durant molt de temps entre els cristians per a l'adquisició de la contemplació, "a l'abast de tothom, sigui del clergat o de qualsevol ocupació secular",Orthodox Prayer Life: The Interior Way, p. 59 és el de centrar la ment mitjançant la repetició constant d'una frase o paraula. Una forma d'això és la pregària del cor.
Etapes En l'avançament a la contemplació, Agustí parlava de set etapes:Jordan Aumann, Christian Spirituality in the Catholic Tradition (Ignatius Press 1985 ), p. 64 les tres primeres són només etapes preliminars naturals, corresponents als nivells vegetatiu, sensible i racional de la vida humana; la quarta etapa és la de la virtut o la purificació; la cinquena és el de la tranquil·litat aconseguida pel control de les passions; la sisena és l'entrada a la llum divina (l'etapa il·luminadora); la setena és l'etapa d'habitar o unitiva que és veritablement la contemplació mística.
Santa Teresa d'Àvila va descriure quatre graus o etapes d'unió mística: unió mística incompleta, o la pregària de recolliment tranquil o sobrenatural, quan l'acció de Déu no és prou forta per evitar distraccions, i la imaginació encara conserva una certa llibertat; unió plena o semièxtàtica, quan la força de l'acció divina manté la persona plenament ocupada, però els sentits continuen actuant, de manera que fent un esforç, la persona pot deixar de pregar; unió extàtica, o èxtasi, quan les comunicacions amb el món exterior estan tallades o gairebé, i ja no es pot moure a voluntat d'aquest estat; i unió transformadora o divinitzadora, o matrimoni espiritual de l'ànima amb Déu.
Els tres primers són estats febles, mitjans i energètics de la mateixa gràcia. La unió transformadora difereix d'ells específicament i no només en intensitat. Consisteix en la consciència habitual d'una gràcia misteriosa que tots posseiran al Cel: l'anticipació de la naturalesa divina. L'ànima és conscient de l'assistència divina en les seves operacions sobrenaturals superiors, les de l'intel·lecte i la voluntat.
Referències
Categoria:Misticisme cristià Categoria:Oracions cristianes Categoria:Teologia i doctrina catòlica Categoria:Meditació