Germaine Krull, nascuda el 29 de novembre de 1897 a Wilda-Poznań (Polònia) i morta el 31 de juliol de 1985 a Wetzlar (Alemanya), és una fotògrafa d'origen alemany, figura essencial en el moviment de la Nova Visió.
La seva notorietat es va construir essencialment a París entre els anys 1928-1931, en particular amb la publicació del seu fotollibre Métal, rebut com a manifest de la Nova Visió i associat per la crítica al constructivisme de László Moholy-Nagy. Involucrada en l'aventura de la revista VU, primer gran setmanari il·lustrat francès, va contribuir a inventar el reportatge fotogràfic modern, en companyia d'André Kertész i Eli Lotar. També té un paper pioner en el camp del llibre fotogràfic.
Biografia Infància Germaine Krull va néixer a Wilda, un dels districtes de Poznań. La ciutat formava part llavors de l'Imperi Alemany, abans d'esdevenir polonesa el 1919. La seva infància i adolescència van estar marcades per la deambulació geogràfica de la seva família segons les desafortunades experiències professionals del seu pare enginyer-inventor. Després de Poznań, la família va viure a Bòsnia, a París, a Montreux, després en un camp aïllat entre Graz i Pettau (avui a Eslovènia), a Viena, a Suïssa, i finalment a Baviera. El 1912 els seus pares es van separar i la seva mare passà a regentar una pensió a Múnic. El seu pare, un lliurepensador i ateu virulent, hostil a l'escola, es va fer càrrec de l'educació de la seva filla. Per aquesta formació –«el pare m'havia deixat un bell llegat de llibertat però no de coneixements»– va ser rebutjada a la Universitat de Múnic. Les úniques possibilitats que li quedaven a Múnic eren una escola d'enquadernació o el (Centre per a l'ensenyament i l'experimentació en fotografia, quimiografia, col·lotip i gravat).
Estudis i compromís politic Germaine Krull es va incorporar a l'Escola de Fotografia de Múnic el 1915 i al 1917 o 1918 hi obtingué el diploma de mestra fotògrafa. Va obrir el seu primer estudi de fotografia a Múnic, va col·laborar en un primer llibre de nus i va fer retrats pictorialistes. Es barrejà amb el ferment intel·lectual, artístic i polític del districte de Schwabing. «Fervorosa per tot el que es podia veure o aprendre", és una apassionada de la teosofia i el budisme. Va fer amistat amb Max Horkheimer i Fritz Pollock, futurs fundadors de l'Institut de Recerca Social () de Frankfurt-am-Main i després propers als corrents espartaquistes.
Introduïda en el cercle dels intel·lectuals de l'oposició, va conèixer Kurt Eisner, secretari del Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (USPD), així com Ernst Toller, activista socialista revolucionari. Durant les últimes setmanes de la guerra, el seu estudi es va convertir en un lloc de trobada d'anarquistes militants, comunistes russos i socialdemòcrates.
El 7 novembre de 1918 marxà al costat de Kurt i Else Eisner i de Toller a la manifestació multitudinària a la Theresienwiese, per reclamar la fi de la guerra. Aquest fou el punt de partida de la Revolució de novembre a Baviera i l'adveniment de la República Lliure de Baviera, de la qual Eisner esdevingué ministre president. Després de l'assassinat d'Eisner, al febrer de 1919, arribà al poder una efímera República Soviètica de Baviera. La seva desfeta el maig de 1919 anà acompanyada d'una ferotge repressió dels militants d'extrema esquerra per part dels contrarevolucionaris. Krull ajudà Tobias Akselrod, corresponsal a Alemanya del Comitè central del Partit bolxevic i membre de la República dels consells de Baviera, a fugir a Àustria, però van ser detinguts. A continuació, defensaria la seva causa a Berlín amb Paul Levi, líder del KPD, a continuació a Budapest amb els líders de la República Soviètica hongaresa, per ser intercanviada per les autoritats russes amb un ostatge alemany. Després de 1920, en no tenir la nacionalitat bavaresa, va ser expulsada de l'estat de Baviera.
Estada a Berlín Va acceptar una feina com a fotògrafa a Düsseldorf, i després es va traslladar a Berlín, on va continuar la seva implicació política. El gener de 1921 viatjà a Rússia amb Kurt Adler (Samuel Levit). Tenien intenció d'assistir al Congrés de Moscou de la III Internacional per promoure l'experiència dels soviets de Múnic. L'endemà que Adler parlés, considerats com a opositors, foren detinguts per la Tcheka. Empresonada al Lubianka, Krull se sotmeté a una simulació d'execució. Traïda per Adler, finalment fou expulsada. Ella tornà a principis de 1922 a Berlín.
Allà es va unir amb Gretel i Kurt Hübschmann (Kurt Hutton), que dirigien un estudi fotogràfic que Hübschmann li vendria després. Feien retrats, fotos de moda i, més rarament, fotos de premsa. Durant aquests anys a Berlín, l'obra personal de Germaine Krull tendí a alliberar-se de l'estètica pictorialista que ensenyava la seva escola de fotografia. Berlín inspirà les seves primeres fotografies de carrer i les primeres fotografies de la vida moderna: «A partir d'aquell moment vaig començar a estimar-me la fotografia, i a partir d'aquell moment també vaig començar a VEURE el carrer, les coses tal com les veia l'ull, i no com ens pensàvem que havien de ser».
Va freqüentar els dadaistes berlinesos i els expressionistes. Introduïda per Hübschmann en un cercle d'amics holandesos, es va fer amiga del futur documentalista Joris Ivens i va conèixer l'escriptor anarquista Arthur Lehning, director de la revista holandesa i10. Descobrí en aquesta revista els treballs del fotògraf constructivista László Moholy-Nagy. El 1925 es va traslladar als Països Baixos amb Ivens. Col·laborà a les revistes i10 i De Filmliga, creada l'any 1927. Durant les seves passejades pels ports de Rotterdam i Amsterdam, Ivens feia recerca d'ubicacions per a la seva pel·lícula De Brug (El pont), mentre que Krull feia les seves primeres fotografies de fragments d'arquitectura metàl·lica. Aquest és un pas decisiu per a la continuació de la seva obra. «Sempre em van fascinar els ferros i vaig començar a fer les meves primeres fotos. Va ser inesperat. Com més hi treballava, més trobava que el resultat era correcte».
Els anys parisencs Els "ferros" i el llibre fotogràfic Métal Es va traslladar a París a finals de1926, va obrir un estudi amb el fotògraf de moda Luigi Diaz i va treballar per a grans dissenyadors de moda, com Paul Poiret, Lucien Lelong i Sonia Delaunay. Es va fer amiga de la parella Sonia i Robert Delaunay, que la van introduir en l'entorn artístic parisenc, i va conèixer Eli Lotar, a qui va formar en rodatge i impressió. Al costat de les obres d'encàrrec, que considerava purament alimentàries, pretenia donar a conèixer les fotografies que ella anomenà «ferros», una sèrie que havia començat durant les passejades amb Joris Ivens pels molls de Rotterdam i Amsterdam i va continuar a París, Saint-Ouen, Saint-Malo, Marsella. Aquestes imatges d'estructures metàl·liques, fragments de ponts transportadors o maquinària de la Torre Eiffel, amb enquadrament atrevit, sovint en contrapicat, desconnectats d'una visió realista, desplegaren a partir de 1925 -1926 el vocabulari visual de la modernitat fotogràfica. Robert Delaunay l'animà a donar-le a conèixer. Però quan les va mostrar a la Societat Francesa de Fotografia i Cinematografia, un bastió del pictorialisme, es va haver de sentir dir que no podia mantenir la càmera ferma. D'altra banda, Lucien Vogel, el creador i director de la revista VU, que li havia encarregat fotografies de la Torre Eiffel, va trobar que les seves imatges mai estaven prou inclinades.
Els seus "ferros" es van exposar a París al Premier Salon Indépendant de la Photographie, de maig a juny de 1928. I després es van publicar en un llibre fotogràfic amb 64 làmines titulat Métal, prologat pel periodista Florent Fels, escriptor d'art i fervent defensor de la fotografia jove. El llibre va tenir un impacte immediat als cercles de la Nova Fotografia i a les revistes d'art progressista. Aparegué com el manifest del corrent artístic Nova Visió, en la línia del llibre de László Moholy-Nagy , publicat el 1925. Es considera el llibre fotogràfic més important que s'ha fet mai.
L'èxit de Métal va portar Germaine Krull al 1930 a rebre molts encàrrecs, en particular d'Electricité de Paris, «primers clients seriosos», o els fabricants d'automòbils Citroën i Peugeot. També és a l'origen del seu compromís dins de la revista VU.
VU i el fotoperiodisme VU, el primer gran setmanari il·lustrat, pacifista i antifeixista francès, es va llançar el març de 1928. El seu creador, Lucien Vogel, situà la fotografia al centre del seu projecte editorial i s'envoltà de joves autors d'avantguarda i fotògrafs joves com Eli Lotar, André Kertész i Germaine Krull, a qui feu encàrrecs des del primer número. Va ser a VU on es va inventar la professió de reporter-fotògraf, facilitada pel progrés tècnic. Les càmeres, que eren més lleugeres i brillants que les càmeres de peu utilitzades pels fotògrafs de premsa, inclosa la Icarette de Krull,L'. Krull l'utilise probablement depuis ses années hollandaises. En 1931 Krull se le fait voler et le remplace à regret par un Contax et un Rolleiflex. permetien fotografies espontànies properes al subjecte. VU també va innovar pel que fa a la maquetació, gràcies a la impressió en rotogravat, permetent muntatges dinàmics i pàgines dobles que deixaven enrere les columnes rígides dels diaris de l'època.. Le site du musée Nicéphore Niépce permet de consulter l'ensemble des magazines VU.
Krull diu a la seva autobiografia que Lucien Vogel la va llançar «per tot, i fins i tot pels carrers, els carrers de París, que estaven plens de fotos». El seu terreny favorit era el París popular i marginal, que esdevingué un tema fotogràfic sota la influència d'Eugène Atget, considerat el pare fundador de la fotografia moderna.
En particular, va produir reportatges sobre la Fête foraine per a VU (abril de 1928, text d'Edmond T. Gréville); sobre Les Mystères de la foire aux puces (juny de 1928, text signat per Florent Fels); sobre Les clochards dans les bas-fonds de Paris (octubre de 1928, text d' Henry Danjou), un reportatge que va causar sensació. Amb Danjou també explorà la «Zona» i il·lustrà l'article L'última entrevista de La Goulue (febrer de 1929). Danjou també signà el text del reportatge La Porte du Monde: Marsella (abril de 1929), que publicà fotografies del pont transportador. Amb Eli Lotar visità El Palau de la Dona de l'Exèrcit de Salvació (gener de 1929).
També viatjà per a VU a Bretanya: reportatge sobre la Révolution armoricaine. L'autonomisme breton et ses joies (agost de 1928) i Le pardon des Terre-Neuvas (febrer de 1929); al Sud per les celebracions del bimil·lennari a Carcassona (juliol de 1928), per la festa dels Espanyols (juliol de 1930), per les festes de Mistral a Maillane (setembre de 1930). El seu darrer gran reportatge va ser sobre Les Ouvrières de París, amb text d'Emmanuel Berl (desembre de 1932-gener de 1933). Els seus treballs per a VU, més esporàdics als anys trenta, pràcticament van acabar el 1934 amb Eden of the suburbs, un reportatge sobre la vora del Marne i Les modèles de frères Le Nain, retrats de suburbans.
L'èxit dels seus reportatges a VU va portar a Germaine Krull encàrrecs per a moltes altres revistes: L'Art vivant, de Florent Fels i Carlo Rim; Jazz, de Carlo Rim; Détective, dels germans Joseph i Georges Kessel; Bifur; Variétés, revista belga d'avantguarda;Der Querschnitt, revista alemanya d'avantguarda; Art i Medicina; Paris-Magazine; France à table...
Exposicions