La Flota Mediterrània Britànica, (anglès: Mediterranean Fleet) també coneguda com lEstació Mediterrània (Mediterranean Station), va ser una formació de la Royal Navy. La Flota va ser un dels comandaments més prestigiosos de la marina durant la major part de la seva història, defensant l'enllaç marítim vital entre el Regne Unit i la majoria de l'Imperi Britànic a l'hemisferi oriental. El primer comandant en cap de la flota mediterrània va ser el nomenament del general al mar Robert Blake el setembre de 1654 (anomenat comandant de la flota mediterrània). La flota va existir fins al 1967.
Història miniatura|esquerra| Casa de l'Almirallat a La Valletta, Malta, residència oficial del comandant en cap de 1821 a 1961 miniatura|L'Ordre de la navegació a la flota mediterrània el 1842 La Royal Navy es va assentar al mar Mediterrani quan Gibraltar va ser capturat pels britànics el 1704 durant la Guerra de Successió Espanyola, i formalment assignat a Gran Bretanya en el Tractat d'Utrecht de 1713. Encara que els britànics havien mantingut una presència naval al Mediterrani abans, la captura de Gibraltar va permetre als britànics establir la seva primera base naval allí. Els britànics també van utilitzar Port Maó, a l'illa de Menorca, com a base naval. No obstant això, el control britànic allà només va ser temporal; Menorca va canviar de mans nombroses vegades, i va ser cedida definitivament a Espanya el 1802 en virtut del Tractat d'Amiens. El 1800, els britànics van prendre Malta, que havia de ser lliurada als cavallers de Malta en virtut del Tractat d'Amiens. Quan es van reprendre les guerres napoleòniques el 1803, els britànics van mantenir Malta per utilitzar-la com a base naval. Després de la derrota de Napoleó, els britànics van continuar la seva presència a Malta, i la van convertir en la base principal de la flota mediterrània. Entre els anys 1860 i 1900, els britànics van emprendre una sèrie de projectes per millorar els ports i les instal·lacions de les drassanes, i els ports de Malta eren suficients per permetre que tota la flota hi estigués amarrada amb seguretat.
A l'última dècada del , la Flota del Mediterrani era l'esquadró individual més gran de la Royal Navy, amb deu cuirassats de primera classe —el doble del nombre de la Flota del Canal— i un gran nombre de vaixells de guerra més petits.
El 22 de juny de 1893, la major part de la flota, vuit cuirassats i tres grans creuers, estaven realitzant els seus exercicis anuals d'estiu a Trípoli, Líban, quan el vaixell insígnia de la flota, el cuirassat , va xocar amb el cuirassat . El La Victoria es va enfonsar en quinze minuts i s'emportà amb 358 tripulants. El vicealmirall Sir George Tryon, comandant de la flota mediterrània, es trobava entre els morts.
Segona Guerra Mundial
Malta, com a part de l'Imperi Britànic des de 1814, va ser una estació de navegació i va ser la seu de la flota mediterrània fins a mitjans dels anys trenta. A causa de l'amenaça percebuda d'atac aeri des del continent italià, la flota va ser traslladada a Alexandria, Egipte, poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Sir Andrew Cunningham va prendre el comandament de la flota de el 3 de setembre de 1939, i sota ell les formacions principals de la flota eren el 1r Esquadró de Batalla (, i ), el 1r Esquadró de creuers (, i ), el 3r Esquadró de creuers (, , ), el contraalmirall John Tovey, amb la 1a, 2a, 3a i 4a Flotilla de Destructors, i el portaavions .
El 1940, la flota mediterrània va dur a terme un atac amb èxit de portaavions a la flota italiana estacionada a Tàrent per aire. Altres accions importants van incloure la batalla del cap Matapan i la batalla de Creta. La flota va haver de bloquejar els reforços i subministraments italians i més tard alemanys per a la campanya del nord d'Àfrica.
Postguerra miniatura|Villa Portelli, residència oficial del comandant en cap de 1961 a 1967 (i després de l'oficial de bandera de Malta des de 1967 fins a 1979). L'octubre de 1946, el va colpejar una mina al canal de Corfú, iniciant una sèrie d'esdeveniments coneguts com l'incident del canal de Corfú. El canal va ser netejat a l'"Operació Recoil" el mes següent, implicant 11 dragamines sota la direcció del , dos creuers, tres destructors i tres fragates.
El maig de 1948, Sir Arthur Power va assumir el càrrec de comandant en cap de la Mediterrània, i en el seu primer acte va organitzar una demostració de força per desanimar l'encreuament de refugiats jueus a Palestina. Quan més tard aquell any Gran Bretanya es va retirar del mandat britànic de Palestina, l'Ocean, quatre destructors i dues fragates van escortar l'Alt Comissionat que marxava, a bord del creuer . La força es va quedar per cobrir l'evacuació de les tropes britàniques a l'enclavament de Haifa i al sud a través de Gaza.
De 1952 a 1967, el càrrec de comandant en cap de la flota mediterrània va rebre un paper de doble barret com a comandant en cap de les forces aliades mediterrànies de l'OTAN a càrrec de totes les forces assignades a l'OTAN a l'àrea mediterrània. Els britànics van fer una forta representació dins de l'OTAN en les discussions sobre el desenvolupament de l'estructura de comandament de l'OTAN a la Mediterrània, desitjant mantenir la seva direcció del comandament naval de l'OTAN a la Mediterrània per protegir les seves línies de comunicació marítimes que travessen la Mediterrània fins a l'Orient Mitjà i l'Extrem Orient. Quan un comandant naval de l'OTAN, l'almirall Robert B. Carney, C-en-C de les Forces Aliades del Sud d'Europa, va ser nomenat, les relacions amb el comandant britànic en funcions, l'almirall Sir John Edelsten, eren gelades. Edlesten, en fer una oferta aparentment amistosa de l'ús de les instal·lacions de comunicacions a Carney, que inicialment no tenia instal·lacions de comunicacions segures, es va trobar amb "No estic a punt de jugar a Faust al teu Mefistòfeles a través de les comunicacions!"
El 1956, els vaixells de la flota, juntament amb l'armada francesa, van participar en la guerra de Suez contra Egipte.
De 1957 a 1959, el contraalmirall Charles Madden va ocupar el càrrec d'oficial de bandera, Malta, amb responsabilitats per a tres esquadrons de dragamines, un esquadró de guerra amfibi i una flotilla de submarins estacionats a les bases al voltant del port de Valletta. En aquesta capacitat, va haver d'emprar una habilitat diplomàtica considerable per mantenir bones relacions amb Dom Mintoff, el primer ministre nacionalista de Malta.
A la dècada de 1960, a mesura que la importància de mantenir l'enllaç entre el Regne Unit i els territoris i compromisos britànics a l'est de Suez va disminuir a mesura que l'Imperi es va desmantellar i el focus de les responsabilitats navals de la Guerra Freda es va traslladar a l'Atlàntic Nord, la flota mediterrània es va anar dibuixant gradualment cap avall, finalment es va dissoldre el juny de 1967. Eric Grove, a Vanguard to Trident, detalla com a mitjans dels anys 60 la força permanent de la flota es va "reduir a un sol petit esquadró d'escorta [sembla haver estat el 30è esquadró d'escorta amb , , més un altre vaixell] i un esquadró de dragamines costaner." Desplegaments a la Patrulla de Beira i en altres llocs van reduir el total d'escorta el 1966 de quatre a dos vaixells, i després a cap fragata. Els actius i l'àrea de responsabilitat de la flota. Van ser absorbits per la nova Flota Occidental. Com a resultat d'aquest canvi, el Regne Unit va renunciar al lloc de comandant en cap de l'OTAN de les Forces Aliades del Mediterrani, que va ser abolit.
Oficials principals Comandant en Cap, Mar Mediterrània Note: This list is incomplete. The majority of officers listed were appointed as Commander-in-Chief, Mediterranean Sea sometimes Commander-in-Chief, at the Mediterranean Sea earlier officers appointed to command either fleets/squadrons stationed in the Mediterranean for particular operations were styled differently see notes next to their listing
Comandant en CapDeAVaixell insígniaNoteGeneral al Mar: Robert Blake setembre de 1654 agost de 1657(referit com a Comandant de la Flota per la Mediterrània I Comandant de la Flota Mediterrània) Almirall de la Blava: Sir Thomas Allin 1668 1669 Almirall de la Blava: Sir George Rooke agost de 1695 1696Vicealmirall: John NevilleHarrison novembre de 1696 agost de 1697Almirall de la Flota: Sir Cloudesley Shovell maig de 1705 1707 (referit com Comandant de la Flota Britànica de la Mediterrània i commandant de les operacions a la Mediterrània el 1707) Almirall de la Blanca: Sir John Leake gener de 1707 1708 Almirall de la Blanca: George Byng 1708 (referit com a Comandant en Cap, Esquadró de la Mediterrània) Almirall de la Blava: Sir John Norris desembre de 1709 1710Almirall de la Blanca: Sir John Jennings novembre de 1710 1711HMS BlenheimAlmirall de la Blanca Sir James Wishart desembre de 1713 1714Vicealmirall de la Blava: John Baker febrer de 1714 1715Vicealmirall de la Blava: Charles Cornewall octubre de 1716 1717 Almirall de la Blanca: George Byng juny de 1718 1720 (referit com a Comandant de la Flota Britànica de la Mediterrània) Contraalmirall de la Blanca: Hon. George Clinton abril de 1737 Contraalmirall de la Vermella: Nicholas Haddock maig de 1738 desembre de 1741 Contraalmirall de la Blanca: Richard Lestock novembre de 1741 desembre de 1741Vicealmirall de la Vermella: Thomas Mathews març de 1742 Vicealmirall de la Blanca: Richard Lestock desembre de 1743 1744Vicealmirall de la Blava: William Rowley juny de 1744 juliol de 1745Vicealmirall de la Blanca: Henry Medley juliol de 1745 agost de 1747Vicealmirall de la Blava: Hon. John Byng setembre de 1747 agost de 1748Contraalmirall de la Blanca: John Forbes agost de 1748 1749(com Comandant en Cap de la Mediterrània)Contraalmirall de la Blava: Charles Saunders gener de 1757 maig de 1757
Comandant en Cap, Flota Mediterrània