Lart persa (en persa, هنر ایرانی) o lart iranià té un dels patrimonis artístics més rics de la història mundial i ha estat molt present en molts mitjans, com ara l'arquitectura, la pintura, el teixit, la ceràmica, la cal·ligrafia, l'orfebreria i l'escultura. En diferents moments, les influències de l'art de les civilitzacions veïnes han estat molt importants, i últimament l'art persa va donar i va rebre influències importants com a part dels estils més amplis de l'art islàmic. Aquest article cobreix l'art de Pèrsia fins al 1925 i el final de la dinastia Qajar; per a l'art posterior vegeu art modern i contemporani iranià, i per a l'artesania tradicional vegeu arts de l'Iran. L'art rupestre a l'Iran és el seu art supervivent més antic. L'arquitectura iraniana es tracta en aquest article.
Des de l'Imperi aquemènida del 550 aC–330 aC, durant la major part del temps un gran estat de parla iraniana ha governat zones semblants als límits moderns de l'Iran, i sovint àrees molt més àmplies, de vegades anomenades la Gran Iran, on un procés de persització cultural va deixar resultats duradors fins i tot quan el govern es va separar. Les corts de les dinasties successives han liderat generalment l'estil de l'art persa, i l'art patrocinat per la cort ha deixat moltes de les supervivències més impressionants.
En l'antiguitat, els monuments supervivents de l'art persa destaquen per una tradició centrada en la figura humana (majoritàriament masculina, i sovint reial) i els animals. L'art persa va continuar posant més èmfasi en les figures que l'art islàmic d'altres àrees, tot i que per motius religiosos ara generalment s'evita els grans exemples, especialment en l'escultura. L'estil general islàmic de decoració densa, dissenyat geomètricament, es va desenvolupar a Pèrsia en un estil supremament elegant i harmoniós que combina motius derivats de plantes amb motius xinesos com la banda de núvols, i sovint animals que es representen a una escala molt més petita que la elements vegetals que els envolten. Sota la dinastia safàvida al , aquest estil es va utilitzar en una gran varietat de mitjans i es va difondre des dels artistes de la cort del xa, la majoria eren principalment pintors.
Art primerenc
Les evidències d'una civilització de ceràmica pintada al voltant de Susa s'han datat cap al 5000 aC. Susa estava fermament dins de l'esfera cultural sumèria d'Uruk durant el període d'Uruk. A Susa es troba una imitació de tot l'aparell estatal d'Uruk, protoescriptura, segells cilíndrics amb motius sumeris i arquitectura monumental. Susa podria haver estat una colònia d'Uruk. Com a tal, la periodització de Susa correspon a Uruk; els períodes Susa II primerenc, Susa II mitjà i Susa II (3800–3100 aC) corresponen als períodes Uruk primerenc, Uruk mitjà i Uruk final.
Poc després de l'assentament de Susa fa 6000 anys, els seus habitants van aixecar un temple sobre una plataforma monumental que s'alçava sobre el paisatge pla que l'envoltava. L'excepcionalitat del lloc encara es reconeix avui en dia en l'art dels recipients de ceràmica que es col·locaven com a ofrenes en mil o més tombes prop de la base de la plataforma del temple. Al cementiri es van recuperar prop de dos mil vasos, la majoria d'ells ara al Museu del Louvre. Els recipients trobats són un testimoni eloqüent dels èxits artístics i tècnics dels seus fabricants, i tenen pistes sobre l'organització de la societat que els va encarregar. Els vasos ceràmics pintats de Susa en el primer estil més antic són una versió regional tardana de la tradició ceràmica obeida mesopotàmica que es va estendre per tot el Pròxim Orient durant el mil·lenni V aC.
L'estil Susa I va ser molt producte del passat i d'influències de les indústries ceràmiques contemporànies a les muntanyes de l'oest de l'Iran. La recurrència en estreta associació de recipients de tres tipus (una copa o un vas per a beure, un plat per servir i un gerro petit) implica el consum de tres tipus d'aliments, aparentment pensats que són tan necessaris per a la vida en el més enllà com ho és en aquest món. Les ceràmiques d'aquestes formes, que van ser pintades, constitueixen una gran part dels vasos del cementiri. Altres són, per descomptat, pots i bols de tipus cuina amb bandes senzilles pintades i probablement eren els objectes funeraris dels ciutadans més humils, així com dels adolescents i, potser, dels nens. La ceràmica està feta a mà i amb cura. Tot i que es podria haver utilitzat un torn de terrissaire, la asimetria dels vasos i la irregularitat del dibuix de línies i bandes envoltants indiquen que la major part del treball es va fer a mà alçada.
Relleus en roca de Lullubi Els relleus en roca del regne muntanyenc de Lullubi, especialment el relleu en roca d'Anubanini, són relleus en roca de c. 2300 aC o de principis del mil·lenni II aC, els primers relleus en roca de l'Iran. Es troben a la província de Kermansah. Es creu que aquests relleus van influir en els posteriors relleus aquemènides de Behistun, aproximadament un mil·lenni i mig després.
Elam L'art elamita, del sud i l'oest de l'Iran modern, compartia moltes característiques amb el veí art de Mesopotàmia, tot i que sovint era menys sofisticat. Es troben segells cilíndrics, petites figures de adoradors, déus i animals, relleus poc profunds i algunes grans estàtues de governants. Hi ha un petit nombre de recipients d'or molt fi amb figures en relleu.
Els bronzes del Lorestan miniatura|Part d'una brida de cavall amb motiu «Mestre dels animals», c. 700 aC Els bronzes del Lorestan (també «Luristan»; rarament «Lorestān», «Lorestāni» etc. en fonts en anglès)«Luristan» segueix sent la grafia habitual en la història de l'art per als bronzes, com per exemple a EI, Muscarella, Frankfort, i la pràctica museística actual. són petits objectes de fosa decorats amb escultures de bronze de l'Edat del Ferro primerenca que s'han trobat en gran nombre a la província de Lorestan i Kermansah, al centre-oest de l'Iran. Inclouen un gran nombre d'ornaments, eines, armes, accessoris per a cavalls i un nombre menor de recipients (inclosos sitres), i els que es troben en excavacions registrades es troben generalment en enterraments. L'ètnia de les persones que els van crear encara no està clara, tot i que potser eren perses, possiblement relacionats amb els moderns Luris que han donat el seu nom a la zona. Probablement daten entre el 1000 aC i el 650 aC aproximadament.
Els bronzes solen ser plans i utilitzen calats, com la metal·lúrgia relacionada de l'art escita. Representen l'art d'un poble nòmada o transhumant, per al qual totes les possessions havien de ser lleugeres i portàtils, i els objectes necessaris com ara armes, coronaments (potser per a pals de tendes de campanya), accessoris de brides de cavalls, agulles, copes i petits accessoris, molt decorats per la seva petita superfície. Són habituals les representacions d'animals, sobretot cabres o ovelles amb banyes grans, i les formes i els estils són distintius i inventius. El motiu «Mestre dels animals», que mostra un humà agafant dos animals enfrontats posicionat enmig d'aquests dos animals, és comú, però normalment molt estilitzat. També es poden veuen algunes dones «amants dels animals».
El tresor de Ziwiyeh (c. 700 aC) és una col·lecció d'objectes, la majoria de metall i no trobats junts d'aproximadament la mateixa data, que probablement mostren l'art de les ciutats perses de l'època. S'han trobat delicades peces metàl·liques de l'època de l'Edat del Ferro II a Hasanlu, i de més antigues a Marlik.
Antiguitat Art aquemènida L'art aquemènida inclou relleus en fris, treballs metàl·lics, decoració de palaus, maçoneria vidriada, artesania fina (maçoneria, fusteria, etc.) i jardineria. La majoria de supervivències de l'art de la cort són escultures monumentals, sobretot relleus, capitells de columnes perses amb doble cap d'animals i altres escultures de Persèpolis.
Encara que els perses van prendre artistes, amb els seus estils i tècniques, de tots els racons del seu imperi, van produir no només una combinació d'estils, sinó una síntesi d'un nou estil persa únic. De fet, Cir el Gran tenia una extensa herència iraniana antiga darrere seu; el ric treball d'or aquemènida, que les inscripcions suggereixen que podria haver estat una especialitat dels medes, era, per exemple, inspirat en la tradició dels lloc antics.
El recipient per beure ríton, amb forma de banya i que normalment acaba en forma d'animal, és el tipus de gran obra metàl·lica per a un ús diari, com per exemple, el ríton en forma de lleó persa aquemènida conservat a Nova York. Hi ha una sèrie de petites joies o incrustacions de metall preciós molt fines, que també inclouen animals, i el Tresor de l'Oxus té una àmplia selecció de tipus. Les peces petites, normalment d'or, van ser cosides a la roba per l'elit, i una sèrie de torques d'or han sobreviscut.
Relleu en roca miniatura|Taq-e Bostan; el «cavaller» és probablement Còsroes II muntat sobre Shabdiz El gran relleu en roca tallada, normalment col·locat al costat d'una carretera i prop d'una font d'aigua, és un mitjà comú en l'art persa, utilitzat principalment per glorificar el rei i proclamar el control persa sobre el territori. Comença amb els relleus rocosos de Lullubi i elamites, com els de Sarpol-e Zahab (c. 2000 aC), Kul-e Farah i Eshkaft-e Salman al sud-oest de l'Iran, i continua sota els domini dels assiris.
El relleu i la inscripció de Behistun, fets al voltant del 500 aC per a Darios el Gran, són a una escala molt més gran, reflectint i proclamant el poder de l'imperi aquemènida. Els governants perses van presumir comunament del seu poder i èxits, fins que la conquesta musulmana va eliminar la imatgeria d'aquests monuments; molt més tard hi va haver un petit renaixement sota la dinastia Qajar. Behistun és inusual en tenir una inscripció gran i important, que com la pedra de Rosetta egípcia repeteix el seu text en tres idiomes diferents, aquí tots utilitzant escriptura cuneïforme: persa antic, elamita i babilònic (una forma posterior de l'accadi). Això va ser important en la comprensió moderna d'aquestes llengües.
Altres relleus perses generalment no tenen inscripcions, i els reis implicats sovint només es poden identificar provisionalment. El problema es veu ajudat en el cas dels sassànides pel seu costum de mostrar un estil diferent de corona per a cada rei, que es pot identificar a partir de les seves monedes.
Naqsh-e Rostam és una necròpolis de la dinastia aquemènida (500-330 aC), amb quatre grans tombes tallades a la paret d'un cingle. Aquestes tenen principalment decoració arquitectònica, però les façanes inclouen grans panells sobre les portes, cadascun molt semblant en contingut, amb figures del rei investides per un déu, damunt d'una zona amb fileres de figures més petites d'homenatge, amb soldats i oficials. Les tres classes de figures tenen una grandària molt diferenciada. L'entrada de cada tomba es troba al centre de cada creu, que s'obre a una petita cambra, on el rei jaia en un sarcòfag. Es creu que la biga horitzontal de cadascuna de les façanes de la tomba és una rèplica de l'entrada del palau de Persèpolis. Només una té inscripcions i la concordança dels altres reis amb tombes és una mica especulativa; les figures en relleu no estan pensades com a retrats individualitzats. La tercera des de l'esquerra, identificada per una inscripció, és la tomba de Darios I el Gran (c. 522-486 aC). Es creu que les altres tres són les de Xerxes I (c. 486-465 aC), Artaxerxes I (c. 465-424 aC) i Darios II (c. 423–404 aC) respectivament. Una cinquena tomba inacabada podria ser la d'Artaxerxes III, que va regnar durant dos anys , però és més probable que fos la de Darios III (c. 336-330 aC), l'últim de la dinastia dels aquemènides. Les tombes van ser saquejades després de la conquesta de l'Imperi aquemènida per Alexandre el Gran.