Giuseppe Pinelli, conegut com a Pino, (Milà, 21 d'octubre de 1928 – Milà, 15 de desembre de 1969) va ser un ferroviari italià, activista anarquista i esperantista, que va morir en circumstàncies no aclarides mentre estava sota vigilància policial.
L'any 1969, Pinelli va ser detingut com a sospitós d'un atemptat amb bomba en un banc de Milà, en el qual van morir setze persones. Estant detingut, Pinelli va caure des d'una finestra del quart pis de l'estació central de policia de Milà i va morir. La seva mort va ser oficialment atribuïda a un desmai. Les principals evidències amb relació a l'atemptat, evidències que la policia va ignorar, assenyalaren grups d'extrema dreta com a autors principals dels fets, els quals haurien actuat amb el suport actiu dels serveis secrets italians. La implicació de Pinelli mai es va poder demostrar. La seva mort va provocar nombroses reaccions entre els moviments estudiantils i obrers de l'època i, des d'aleshores, cada any s'organitzen a Milà diverses manifestacions en memòria seva. El president del Tribunal de Milà Carlo Biotti l'any 1971 es va oposar amb fermesa a les fortes pressions polítiques i institucionals, exigint a qualsevol preu l'exhumació del cadàver de Giuseppe Pinelli per garantir la plena veritat dels fets. Aquesta decisió li va costar l'allunyament del càrrec i el va sotmetre a diverses acusacions, transformant-lo en un símbol d'independència i de resistència civil de la magistratura milanesa contra qualsevol pressió política. Un episodi emblemàtic testimonia el suport rebut per part de la societat civil: Biotti, ja suspès del càrrec, en entrar en un cinema ple de Milà, fou rebut amb una forta ovació en què tots els espectadors es van posar dempeus,Treccani, entrada Carlo Biotti, Enciclopedia on-line, Istituto della Enciclopedia Italiana. consagrant-lo com una icona de la lluita per la justícia i autèntic símbol d'una magistratura incorruptible per a tots els ciutadans.
El record de Pinelli esdevingué un símbol de l'oposició al poder i contra la violència policial i, també, font d'inspiració pel món de l'art i la cultura. Així, es van crear cançons dedicades a la seva persona, com ara, La Ballatta del Pinelli, composta per G. Barozzi, F. Lazzarini i U. Zavanella;Ruedi Lüderssen Ankli, Caroline Paffenholz Sabine E., L'Italia unita - le unità d'Italia, BoD – Books on Demand, 11/mar/2014, pag. 36 pintures com I Funerali dell’anarchico Pinelli d'Enrico Baj; obres de teatre com Mort accidental d'un anarquista de Dario Fo, etc. El documental Pino. Vita accidentale di un anarchico (2020), de Claudia Cipriani, presenta la cara més humana i familiar de Pinelli.
A la dècada dels cinquanta, Pinelli va aprendre esperanto i va ser un membre destacat del Club d'Esperanto de Milà, on va conèixer la també esperantista Licia Rognini, qui després es convertiria en la seva dona.
Referències
Bibliografia Eduardo M. Di Giovanni, Marco Ligini, Edgardo Pellegrini. La strage di Stato. Controinchiesta. Odradek, 2006 (edizione originale: Samonà e Savelli, 1970). Camilla Cederna, Pinelli. Una finestra sulla strage, Il Saggiatore, 2004 (edizione originale: 1971). Adriano Sofri, Il malore attivo dell'anarchico Pinelli, Palermo, Sellerio, 1996. Corrado Stajano, Pier Carlo Masini, Amedeo Bertolo, Pinelli. La diciassettesima vittima, BFS edizioni, 2007. Adriano Sofri, La notte che Pinelli, Palermo, Sellerio, 2009. Licia Pinelli, Piero Scaramucci, Una storia quasi soltanto mia, Feltrinelli, 2009.
Categoria:Anarquistes italians Categoria:Esperantistes italians Categoria:Morts a Milà Categoria:Activistes italians Categoria:Activistes del segle XX Categoria:Polítics milanesos Categoria:Polítics italians nascuts al segle XX Categoria:Polítics italians morts al segle XX