Un és un tipus d'animador comercialitzat per imatge, atractiu i personalitat a la cultura pop japonesa. Els ídols són principalment cantants amb formació en interpretació, dansa i modelatge. Els ídols es comercialitzen a través de mercaderies i avals d'agències de talent, alhora que mantenen una relació parasocial amb una base de fans de consumidors financerament lleial.
La indústria dels ídols del Japó va sorgir per primera vegada a la dècada de 1960 i es va fer destacada als anys setanta i vuitanta a causa de la televisió. Durant la dècada de 1980, considerada com l'"Edat d'Or dels ídols", els ídols van atraure l'interès comercial i van començar a aparèixer en anuncis i drames de televisió. A mesura que van començar a aparèixer més nínxols de mercat a finals de la dècada de 2000 i principis de la dècada de 2010, va provocar un creixement important de la indústria coneguda com el "Període de guerra dels ídols". Avui, més de 10.000 adolescents al Japó són ídols, amb més de 3.000 grups actius. La indústria d'ídols del Japó s'ha utilitzat com a model per a altres indústries d'ídols pop, com ara el K-pop.
Les subcategories d'ídols inclouen ídols de gravat, ídols juvenils, ídols de xarxa, actors de veu ídols, ídols virtuals, ídols AV, ídols alternatius, ídols subterranis, ídols , ídols locals, bàndols i ídols japonesos-coreans.
Definició Rols i formació Un ídol és un tipus d'animador la imatge del qual es fabrica per conrear un seguit de fans dedicats al consumidor. Les agències de talent comercialitzen ídols reclutant preadolescents i adolescents amb poca o cap experiència en la indústria de l'entreteniment i els comercialitzen com a estrelles aspirants. Els ídols es comercialitzen per la seva imatge, atractiu i personalitat.L'objectiu principal d'un ídol és "vendre somnis", oferint als fans una forma d'escapament dels problemes de la vida quotidiana. Els ídols són predominantment cantants, però també sovint s'entrenen en interpretació, dansa i modelatge. Aquest estil de reclutament i formació va ser pioner per Johnny Kitagawa, el fundador de Johnny & Associates, i des d'aleshores s'ha utilitzat en altres indústries d'ídols pop com els ídols coreans al K-pop.
Els ídols sovint passen temps aïllats de la família i els amics mentre suporten els horaris de treball ocupats, amb algunes agències que retenen les tasques de treball dels seus talents i els avisen de la feina amb poca antelació per evitar que es prenguin temps lliures. Algunes agències de talent no entrenen amb rigor els seus ídols i els comercialitzen com a aficionats que guanyaran experiència al llarg de la seva carrera i amb el suport dels seus fans. Tot i haver estat formats en múltiples funcions en l'entreteniment, no s'espera que els ídols del Japó compleixin els alts estàndards d'actuació que fan els professionals del seu camp. A causa de la seva imatge fabricada, els ídols generalment no es consideren artistes autèntics. De la mateixa manera, molts artistes joves japonesos que segueixen carreres d'actuació o música rebutgen el segell d'ídols en la seva aposta per ser vists com a professionals.
La música dels cantants idols es classifica generalment com J-pop, encara que les agències de talent els poden etiquetar sota el subgènere "idol pop" per a més distinció. Molts cantants d'ídols troben l'èxit com a grup més que individualment. Dins de cada grup d'ídols, de vegades els membres reben rols diferents. Un exemple de paper és el centre, que ocupa la posició central de la coreografia del grup i, per tant, rep el focus més gran. Un altre exemple és el líder, generalment relegat al membre de més edat o més experiència del grup, que actua com a intermediari entre els membres i el personal.
Imatge pública Els ídols es veuen com a models per al públic, i les seves vides personals i la seva imatge de vegades poden estar estretament controlades per les seves agències de talent. Les restriccions habituals inclouen no poder fumar o beure en públic, o mantenir relacions romàntiques.
Vestuari miniatura|AKB48 (a la foto del 2010) va popularitzar els uniformes escolars estilitzats com a vestuari. Els ídols solen actuar amb vestits elaborats per a actuacions específiques. Es creen disfresses per a cada cançó del seu cicle de promoció, així com els actes de graduació, i alguns grups tenen el seu propi dissenyador de vestuari. AKB48, en particular, ha tingut més de 1.102 vestits creats per al grup des del 2017.
Entre molts grups d'ídols, els uniformes escolars s'han utilitzat com a vestit estàndard. La integració dels uniformes escolars a la indústria dels ídols es va originar en Onyanko Club, que va debutar el 1985 amb un concepte basat en l'escola. Després de la seva dissolució el 1987, altres grups van començar a adoptar uniformes escolars com a vestits, com CoCo i Ribbon, dos grups creats pels programes d'audició de Fuji TV, seguits de Seifuku Kōjō Iinkai el 1992 i Morning Musume a principis dels anys 2000. Quan AKB48 va debutar el 2006, el grup va utilitzar un concepte d'escola i els membres han actuat amb diversos uniformes escolars estilitzats. Des de llavors, altres grups han utilitzat uniformes escolars estilitzats com a vestits, com els grups de germans d'AKB48, Sakura Gakuin i Sakurazaka46, amb algunes modificacions per adaptar-se a la imatge i coreografia dels grups.
El 2017, Nihon Tarento Meikan va assenyalar que els uniformes escolars estilitzats que s'utilitzaven com a vestits van guanyar popularitat a través d'AKB48 a causa dels seus dissenys únics, les faldilles curtes i la pulcritud de l'uniforme. Els uniformes van tenir popularitat entre els homes, ja que representen el seu "anhel etern" i la nostàlgia de l'escola secundària, mentre que només van obtenir popularitat entre les dones als anys 2010 a través de l'anime.
Jubilació Normalment s'espera que els ídols canviïn de carrera després d'envellir fora de la indústria, amb ídols femenins que solen canviar de carrera als 25 anys i els ídols masculins als 30-45. Els ídols que deixen un grup sovint reben un concert de comiat conegut com a . El terme es va originar en el grup d'ídols Onyanko Club, ja que el concepte juvenil del grup es va semblar a un club extraescolar, i el fet que l'últim senzill de Miharu Nakajima abans de la jubilació es va publicar al voltant de la temporada de graduació al Japó. Abans de la dècada de 1980, s'utilitzaven els termes "jubilació" i "dissolució". "Graduació" es va tornar a utilitzar durant la dècada de 1990 durant el renaixement dels grups d'ídols quan Tsunku, que va produir el grup Morning Musume, va utilitzar el terme com a eufemisme pel que fa un dels membres que deixava el grup. Un ídol que té una cerimònia de "graduació" es veu més favorable que rescindir un contracte o retirar-se voluntàriament, ja que els dos últims termes tenen una connotació negativa amb escàndols.
Mercats de subcategoria La diversitat de la indústria dels ídols del Japó ha creat diversos mercats de subcategories, cadascun amb un concepte específic que atreu a determinats públics. miniatura|Bish (a la foto del 2019) és el grup d'ídols alternatius amb més èxit.
Idols alternatius: els ídols alternatius, també coneguts com a alt-ídols o anti-ídols, solen barrejar música pop idol amb rock alternatiu. L'escena d'ídols alternatius va ser prioritzada per Bis i Seiko Oomori i popularitzada pel successor de Bis, Bish.
miniatura|Yua Mikami (a la foto del 2019), un ídol AV, apareix en vídeos per a adults i actua com a ídol.
: AV (adult video) ídols generalment es refereixen a actrius i models pornogràfics, i la indústria va sorgir per primera vegada a la dècada de 1980. : Bandols són grups d'idols que toquen instruments i actuen com a bandes. El terme va aparèixer a la dècada dels 2000 com a escurçament de la frase, , que es va utilitzar per a descriure el concepte de marketing de la banda Zone. : els ídols de gravats són models que posen amb un vestit de bany provocador i fotografies de roba interior a revistes i llibres de fotos comercialitzats per a homes, de manera similar a les noies de calendaris. A la dècada de 1970, Agnes Lum, la qual va assolir la fama al Japó, es considera el primer ídol del gravat malgrat que el terme no existia en aquell moment. Altres models destacades de banyadors van ser Shinobu Horie, Reiko Katō, i Fumie Hosokawa. Després que Akiko Hinagata es convertís en una estrella en ascens l'any 1995, es va encunyar el terme "ídol de gravat" per descriure-la. A la dècada de 2000, hi va haver un creixement significatiu de la indústria dels ídols de gravat, amb moltes dones de diferents tipus de cos modelant. Això va donar lloc a mercats de subcategories al indústria d'ídols del gravat per descriure la seva estètica i els seus tipus de cos. La indústria dels ídols del gravat es va enfrontar a un declivi el 2010 a causa de la popularitat de AKB48, ja que alguns dels seus membres també van fer modelatge de gravats; com a resultat, la demanda de nous talents es va reduir. miniatura|Nana Mizuki (a la foto del 2018) va ser un dels primers actors de veu comercialitzats com a ídol. : Des de la dècada de 1970, diversos actors de veu d'anime i videojocs també van tenir carreres de cantant exitoses a més de fer d'actors de veu. Els primers exemples d'actors de veu que tenien una presència semblant a un ídol van ser els actors de veu de Mobile Suit Gundam Toshio Furukawa i Tōru Furuya als anys 70, que van tenir un gran nombre de seguidores femenines després de formar la seva banda, Slapstick. A la dècada de 1980, la cantant ídol Noriko Hidaka finalment es va convertir en actriu de veu després d'obtenir el reconeixement per interpretar com a protagonista a Touch. A partir de la dècada de 1990, diversos actors de veu van tenir exitoses carreres de cantant simultàniament al costat de la interpretació de veu, com Hekiru Shiina, Mariko Kouda i Megumi Hayashibara. A mesura que la indústria de l'anime va començar a produir més tard sèries nocturnes als anys 2000, el terme "actor de veu ídol" es va popularitzar quan més actors de veu amb un seguit de fans cultivats van començar a aparèixer a la televisió. Mentre que anteriors exemples d'actors de veu van atraure fans a través de les seves carreres de cantant o antics cantants ídols es van dedicar a la interpretació de veu, Yui Horie, Yukari Tamura i Nana Mizuki van ser produïdes i comercialitzades intencionadament com a actrius de veu ídols pels seus segells discogràfics. A mitjans i finals de la dècada del 2000, hi va haver un auge important en els actors de veu ídols que actuaven a l'anime, amb Oricon anomenant Aya Hirano i Koharu Kusumi com a exemples, ja que les dues eren actrius i cantants consolidades en l'entreteniment japonès principal abans d'entrar a la interpretació de veu. Hirano, en particular, es va comercialitzar fortament com ídol a l'altura de la seva carrera en interpretació de veu, des de finals dels anys 2000 fins a principis dels 2010. Tot i que les cançons de personatges de productes derivats ja eren habituals a la indústria cinematogràfica aleshores, alguns actors de veu també van començar a fer aparicions transversals a la televisió, l'escenari i els concerts com a personatges que estiguin estretament associats entre ells. : Si bé les agències del Japó i Corea del Sud han creat grups d'ídols col·laboratius en el passat, amb Route 0 el 2002, durant la tercera onada coreana a mitjans i finals de la dècada de 2010, el terme es va tornar a utilitzar per referir-se a grups d'ídols col·laboratius que promocionaven principalment al Japó, però amb música, estilisme, màrqueting i presentació produïts a la indústria del K-pop. El primer exemple és Iz*One el 2018, seguit de JO1 el 2019 i NiziU el 2020. miniatura|Arashi (a la foto del 2019) és un grup d'ídols masculins més venut de Johnny & Associates.