Giovanni Messe (Mesagne, 10 de desembre de 1883 – Roma, 18 de desembre de 1968) va ser un general i polític italià. Va ser un dels generals italians més famosos durant la Segona Guerra Mundial, aconseguint el rang de Mariscal d'Itàlia i ocupant, en el període 1944-1945, el càrrec de Cap de l'Estat Major. Era un excel·lent oficial, també considerat pels angloamericans; considerat per molts com el millor general italià durant la Segona Guerra Mundial. Monàrquic devot, va ser membre del parlament de la República de 1953 a 1968.
Inicis i Primera Guerra Mundial Giovanni Messe va entrar al servei com a sergent estudiant voluntari a l'exèrcit el 1901. El 30 de juny de 1903 va obtenir el grau de sergent i va ser enviat a la Xina fins al 1905. El 31 d'octubre de 1908 va ser admès a l'Acadèmia Militar de Mòdena i el 10 de setembre de 1910 va ser ascendit a sotstinent.Amedeo Osti Guerazzio, Noi non sappiamo odiare. L'esercito italiano tra fascismo e democrazia - Utet - Torino - 2010.
Enviat a Líbia en el marc de la guerra italo-turca, va participar en diversos enfrontaments a la zona de Trípoli on va obtenir les seves primeres condecoracions en el camp, però va ser repatriat el setembre de 1912 per motius de salut. Després de recuperar-se i ser ascendit a tinent, el 1913 va ser destinat al III Batalló del 84è Regiment d'Infanteria estacionat a Líbia. Ascendit a capità el 17 de novembre de 1915, Messe va ser repatriat a finals de 1916 per participar en la Primera Guerra Mundial al front italià.
Durant la Primera Guerra Mundial Messe va lluitar al 57è Batalló Abruzzi i amb diverses unitats darditi, inclosa la IX Unitat d'Assalt, que va comandar a Monte Grappa, distingint-se en la conquesta del Col Moschin i sent ferit dues vegades. Va ser proposat per a la medalla d'or al valor militar, rebent la seva tercera medalla de plata al valor militar per les gestes d'armes al Mont Asolone, i va obtenir dues promocions (a major i tinent coronel) per «mèrit de guerra» .
Postguerra Després de la guerra, el 3 de juny de 1919 va ser iniciat a la maçoneria a la Lògia Michelangiolo de Florència el 1919,Vittorio Gnocchini, L'Italia dei Liberi Muratori, Erasmo ed., Roma, 2005, p. 185-186. i va ser destinat al dipòsit de Pàdua que va deixar per participar en les operacions a Albània el 1920, quan aquesta nació va intentar independitzar-se del protectorat italià d'Albània. Tornat a Itàlia el 1923, va ser nomenat ajudant de camp efectiu del sobirà Víctor Manuel III. Després de quatre anys va ser ascendit a coronel i va fer d'ajudant de camp honorari.
Messe va obtenir el comandament del 9è Regiment Bersaglieri que va mantenir fins al 16 de setembre de 1935, quan va rebre el comandament designat de la 3a Brigada de Cavalleria de Verona. Després de ser ascendit a general de brigada va obtenir el comandament efectiu de la brigada de Cavalleria i posteriorment va ser nomenat comandant adjunt de la divisió Cosseria amb la qual va participar en les últimes etapes de la campanya a l'Àfrica oriental durant la conquesta d'Etiòpia. Va tornar a Itàlia el 28 de setembre de 1936 i, després d'haver ocupat el càrrec d'inspector de les tropes ràpides durant un temps, va ser ascendit a general de divisió i comandant de la 3a Divisió de Cavalleria Principe Amedeo Duca d'Aosta (l'anterior Brigada de Velocitat a mentrestant es va reorganitzar com a divisió).
El març de 1939 Messe va ser nomenat comandant adjunt del cos expedicionari a Albània i va participar, en aquesta qualitat, en les operacions per a la conquesta del país, liderant la columna que va desembarcar a Durres, en el període immediatament anterior a l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Segona Guerra Mundial De tornada a Itàlia, va reprendre el comandament de la divisió de Cavalleria fins que finalment va abandonar-la després de l'inici de la campanya greco-albanesa on, a partir del 19 de desembre de 1940, sota el comandament del cos especial de l'exèrcit, va aconseguir contenir l'avanç enemic cap a Valona. Després de la fallida ofensiva de març de 1941, les tropes sota el seu comandament van participar en l'última fase de la campanya i, després de l'armistici d'abril amb Grècia, van ser assignades a la zona d'Atenes.
Els excel·lents resultats obtinguts en el període desembre 1940 - abril 1941 li van valer la promoció per "mèrit de guerra" a general de cos d'exèrcit.
Al comandament del CSIR Tornant a Itàlia al juny, el 14 de juliol de 1941 Messe va obtenir el comandament del Cos Expedicionari Italià a Rússia, substituint a Viena el comandant designat que va caure malalt, el general Francesco Zingales, amb qui va emprendre l'avanç a Rússia entre el riu Dnieper i el Don.
Aquest cos d'exèrcit comptava amb uns 62.000 homes en tres divisions ("Celere", "Pasubio" i "Torino"), les últimes a peu tot i ser qualificades com "motoritzades") i la 63a Legió CC.NN. d'Assalt Tagliamento, uns 2.000 homes sota el comandament del cònsol Niccolò Nicchiarelli.Petacco,p. 15 En total, Messe podia comptar amb 17 batallons de fusellers (12 d'infanteria, 3 de bersaglieri de motociclistes, 2 de camises negres), 7 batallons d'armes d'acompanyament, un batalló de sapadors, 14 companyies autònomes, 10 esquadrons de cavalleria (regiments "Savoia Cavalleria" i "Lancieri di Novara"), 4 esquadrons de tancs CV33 gairebé inútils,Con il CSIR vennero inviati sul fronte orientale 61 carri L3, inquadrati nel III Gruppo Corazzato "San Giorgio" (divisione "Celere"). Le condizioni ambientali, unite alla scarsezza di pezzi di ricambio ed alla inidoneità del mezzo alle condizioni d'uso ridussero rapidamente a zero il numero dei carri operativi tanto che gli equipaggi agli inizi del 1942 furono impiegati, in operazioni belliche, come reparti appiedati. 24 grups d'artilleria, 10 batallons d'enginyers, un batalló químic i 12 seccions de carabinieri; també es va desplegar un contingent de la Regia Aeronautica (51 caces, 22 avions de reconeixement i 10 trimotors de transport Savoia-Marchetti SM81, aquests últims sovint representant un mitjà de reabastiment ràpid de les tropes al front deixant caure materials amb paracaigudes). Per tant, la força total era d'aproximadament entre 50.000 i 60.000 homes, 2.900 oficials, 4.600 animals, 220 peces d'artilleria i 5.500 vehicles, molts dels quals van ser requisats a empreses de transport públic.Rochat, p. 378Petacco,p. 16 La insuficiència de l'equipament i mitjans del Reggio Esercito es va fer evident de seguida: l'armament personal estava format pel antic però robust fusell Carcano Mod. 91, la metralladora pesada Breda Mod. 37 i el morter 81 Mod. 35; mediocres eren, en canvi, les metralladores Breda Mod. 30 i Breda Mod. 5C que s'encallaven fàcilment, els morters Brixia Mod. 35 de 45 mm que disparaven bombes massa lleugeres i les granades de mà amb espoletes ineficaces a la neu i el fang. Les armes automàtiques individuals comparables al PPŠ-41 o al MP 40 eren totalment inexistents. La infanteria mancava de peces antitanc reals i el 47/32 Mod. 1935, un canó de flanqueig improvisat en el paper d'arma antitanc, va ser inútil contra els T-34 soviètics.Rochat p. 383-384
L'equipament d'hivern del cos d'exèrcit, tal com es queixava Messe, era insuficient i, si durant el primer hivern de la guerra el CSIR va ser subministrat a temps amb roba de llana adequada (tot i que era llana reciclada de menor qualitat que la nova), l'ARMIR va haver d'afrontar el segon hivern sense els pràctics abrics encoixinats que feien servir aliats i enemics, sense monos blancs per mimetitzar-se amb l'entorn (es van repartir només al batalló d'esquí alpí Monte Cervino) i sense calçat adequat: les botes amb tacs eren inadequades per al fang i la neu, no es podien encoixinar amb mitjons addicionals i els tacs afavorien la formació de gel. Durant el primer hivern hi va haver relativament pocs casos de congelació perquè els soldats passaven les nits en isbes o búnquers, però Messe va escriure immediatament que les tropes necessitaven calçat semblant al valenki, és a dir, botes de feltre altes i resistents que fossin fàcils de construir. Però la manca de flexibilitat dels comandaments i, probablement, els interessos dels proveïdors van fer que ni tan sols es tingués en compte la producció d'aquestes sabates i Roma només autoritzés la compra local de peces russes.Rochat, p. 384-385
miniatura|El general Messe inspecciona les seves tropes a Rússia
Les tropes dirigides per Messe van demostrar immediatament el seu valor, però també el seu insuficient subministrament de materials. Cridats a operar juntament amb les forces alemanyes amb la intenció de tallar el camí de la retirada soviètica, el 10 d'agost les avantguardes de la Pasubio sota el comandament del coronel Epifanio Chiaramonti, van avançar cap a Voznesensk i després cap a Pokrovka, malgrat el mal temps que va bloquejar la resta de la divisió. Marxant pel marge dret del Bug en direcció sud-est per tallar la retirada dels russos cap a la ciutat estratègica de Nikolaev, la "columna Chiaramonti" l'11 d'agost va entrar en contacte amb l'enemic a l'alçada de Yasnaja Polyana, on va tenir un dur combat amb els soviètics que finalment es van retirar. La batalla entre els rius Dnestr i Bug encara continuava quan, el 14 d'agost, el comandament del Grup d'Exèrcits Sud va decidir assignar les tropes italianes a la dependència directa del grup blindat de von Kleist per substituir la 5a Divisió Panzer-SS Wiking a Chigirin i altres guarnicions al llarg del Dnieper els dies següents (participant més tard en la breu lluita pel cap de pont de Dnepropetrovsk).Bocca,p. 330 Aquesta decisió va tenir conseqüències importants en el CSIR: el grup blindat era la punta de llança del Grup d'Exèrcits Sud i, per tant, el cos expedicionari italià es va trobar molt a prop del cor dels combats. Això demostrava que els alemanys no disposaven de suficients unitats d'infanteria ràpida i que, per tant, es veien obligats a demanar suport italià: Messe estava orgullós de poder participar en les principals batalles, però d'altra banda va ser conscient que a partir d'ara sobre hi hauria hagut el risc concret de participar en missions superiors a les seves forces.Schlemmer,p. 22 No obstant això, es va unir en una conversa amb el general von Kleist, l'objectiu del qual era la unió més enllà del Dnièper amb el 2. Panzerarmee del general Heinz Guderian i així completar l'encerclament de les línies russes a Kïiv.Montanelli-Cervi,p. 143 El general alemany Schobert va escriure a Messe els dies següents que la "Pasubio" havia "contribuït molt a l'acció victoriosa de l'11è Exèrcit".SME, p. 90 També cal recordar l'aportació tàcticoestratègica que els pontoners del geni militar italià van fer a aquesta batalla. Entrenats admirablement, els enginyers van construir ponts improvisats sobre el Dnièster, Bug i Dniéper sota l'intens foc enemic que havia aturat l'avanç alemany. De fet, tot i que el material subministrat no havia estat dissenyat per a la travessia de rius de l'amplada i capacitat dels russos, el IX batalló d'enginyers es va comportar tan hàbilment com per construir els ponts sobre el Dnièper amb un avançament considerable en el temps previst pels generals alemanys, la qual cosa li va valer particulars elogis del general Eberhard von Mackensen, que va dirigir les operacions.
La manca de mitjans motoritzats no va permetre als italians avançar de manera compacta i ràpida, per tant al principi només la "Pasubio" va avançar cap al Dnièper juntament amb el III Cos del 17. Armee, cobrint el seu flanc esquerre i deixant les unitats aliades lliures per avançar més a l'est. El comandament del cos expedicionari va intentar en tots els sentits conduir la "Celere" i la "Torino" fins al Dnièper, atès que el comandament alemany va demanar urgentment aquestes forces; el desig dels oficials italians de mostrar el potencial del Regio Esercito també va ser important, però les dues divisions només van seguir la "Pasubio" amb molta dificultat .