La Simfonia núm. 3 en do major, op. 52, de Jean Sibelius és una simfonia en tres moviments composta l'any 1907. Entre la intensitat romàntica de les dues primeres simfonies de Sibelius i la complexitat més austera de les seves simfonies posteriors, es tracta d'una peça bondadosa, triomfal i amb un so enganyosament senzill. La va dedicar al compositor anglès Granville Bantock. Una actuació típica de tota la simfonia dura una mica menys de 30 minuts.

Representacions La primera actuació de la simfonia va ser a càrrec de la Helsinki Philharmonic Society, dirigida pel compositor, el 25 de setembre de 1907. En el mateix concert també es va representar el poema simfònic La filla de Pohjola i la suite sobre la música incidental de La festa de Belssazar, op. 51, ambdues del 1906. Està dedicada al compositor i director britànic Granville Bantock, un dels primers defensors del seu treball al Regne Unit.

El dia de l'estrena el públic i la crítica van quedar desconcertats, i encara més poc després quan Sibelius va portar la nova obra a Sant Petersburg. No va rebre millors crítiques a Alemanya i França, ni, tampoc, a Anglaterra en la seva tardana aparició inicial el febrer de 1908. El que més va sorprendre va ser la seva senzillesa, fins i tot l'alegria, la seva manca de grandesa i l'absència de tenses lluites titàniques. La Tercera Simfonia no s'assemblava per exemple a la seva predecessora, l'heroica i molt reeixida Simfonia en re major.

El primer enregistrament va comptar amb el director finlandès Robert Kajanus i l'Orquestra Simfònica de Londres, per al segell HMV el juny de 1932.

Composició La Tercera Simfonia representa un punt d'inflexió en la producció simfònica de Sibelius. La seva Primera i Segona simfonia són grans obres romàntiques i patriòtiques. La Tercera, però, mostra un desig diferent, gairebé clàssic, de contenir la quantitat més gran de material musical en el menor nombre possible de figures melòdiques, harmonies i durades. Aquesta economia musical és més evident en el primer moviment, gairebé recordant a Beethoven en les seves seccions clares i netament desenvolupades. S'ha considerat sovint com un moment decisiu, l'inici d'una nova etapa irreversible (o bé la clausura d'un camí que ja no té més recorregut, depenent de la perspectiva). Composta en un diatonisme que va a contracorrent, l'obra sembla creada per exaltar la tríada de do major explorant recursos sonors inèdits i formes originals de presentar els acords, tot això dins d'un marc de depuració del llenguatge que influirà en les simfonies que vindran després.

La Tercera Simfonia està dedicada al compositor anglès Granville Bantock, amic del compositor finlandès que va tenir un paper fonamental per portar la música de Sibelius a Anglaterra durant les dues primeres dècades del . El musicòleg Harold Truscott assegura que Sibelius va comentar a Bantock que el primer moviment de la Tercera simfonia li evocava la imatge de densos bancs de boira que cobrien la àrida costa anglesa.

Instrumentació La peça està gravada per a una orquestra que inclou 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets (en si ♭ i la), 2 fagots, 4 trompes (en fa), 2 trompetes (en si ♭), 3 trombons, timbals i cordes.

Moviments

I. Allegro moderato

La simfonia s'obre amb una melodia estrident i rítmica al violoncel i contrabaix, després de l'anunci de la qual entren per torn els metalls i les cordes restants. El tritón do–fa , que té un paper tan important tant en aquesta com en la següent simfonia, està clarament articulat i emfatitzat ja al començament del compàs 15 per un marcatge de rinforzando.

Un solo de flauta cadenciosa, gairebé folklòric, dona pas a una crida de la trompa sobre cordes semblants a pinzells en el primer dels tres clímaxs principals del primer moviment.

Després d'aquesta ràfega sonora, la suau serenitat de l'obertura torna a ser recordada pels violoncels, però aquesta vegada d'una manera més vulnerable i sostenuto en la tonalitat més remota de si menor.

A partir d'aquest punt, la música baixa suaument. A continuació, una successió d'⁣instruments de vent-fusta recorden la segona melodia del violoncel sobre escales de cordes suaus, que recorden repetidament l'obertura del moviment. La tensió creix i finalment esclata en el tema d'obertura, subratllat pels timbals, els violins tocant sobre un coixí palpitant de corals de metall i vent-fusta i pizzicatos poc convencionals als violoncels. Es torna a recordar el tema de la flauta, i el segon tema del violoncel es torna a plantejar per tota l'orquestra; tocats a la secció de cordes, els timbals i el vent-fusta proporcionen material rítmic, mentre que més corals de metall es mantenen al llarg de la secció.

La música torna a baixar, però aquesta vegada, abans de deixar-la anar completament, una coral de flauta i trompa condueixen a més records de temes passats, abans que el moviment es tanqui amb dues cadències plagals de dos acords en mi menor (un acord de la menor seguit d'un acord de mi menor), que, com que no hi ha fa en cap acord, deixa sense resoldre la dicotomia Fa–Fa (configurada pel tríton do–fa prop de l'inici de l'obra);

aquesta dicotomia es resol finalment (de moment) amb una única cadència plagal en do (fa major, després do major).

II. Andantino con moto, quasi allegretto L'obertura del segon moviment és un nocturn. La primera secció gairebé surt del vals de la foscor generalitzada, però, d'una manera limitada, la música es nega a fer-ho.

Els crítics discrepen sobre quina forma representa exactament l'estructura d'aquest moviment; tanmateix, les quatre aparicions del tema amb episodis de desenvolupament suggereixen una mena de rondó. Després de la introducció ampliada, un breu moment de lleugeresa dona pas a la secció de cordes que pren el tema, amb comentaris del vent-fusta i trompes. La música és impulsada fins al final per pizzicatos perpetus de violoncel, i després el segon moviment acaba amb diversos polsos de corda en els quals la melodia encara és gairebé reconeixible.

III. Moderato L'últim moviment són realment dos moviments compactats en un únic final. Sibelius la va descriure com "la cristal·lització d'idees a partir del caos". L'obertura conté fragments temàtics de material anterior i de material encara per venir.

Un scherzo silenciós i tens s'obre en un coral (amb un tríton do–fa prominent) que es repeteix diverses vegades.

La coda porta el tema de tipus coral en extensions cada cop més grans, fins que la simfonia conclou en un compendi del tema coral i una ràfega de figures de corda i escales de vent fusta. La cadència porta la peça a una aturada gairebé brusca amb una única tríada de do major arpegiada al metall.

Anàlisi musical La Tercera simfonia de Sibelius es caracteritza per una gran simplicitat i claredat en comparació amb la Segona. El primer moviment abandona la complexitat anterior i es basa en dos temes principals amb poc material. El segon moviment és encara més simple, construït sobretot a partir de variacions d’un sol tema. El moviment final combina una primera part més complexa, amb idees que es van integrant progressivament, amb una segona part basada en variacions sobre un ritme constant, un tret que esdevé propi del seu estil.

Pel que fa al clima expressiu, la Tercera simfonia marca un gir evident respecte a les dues anteriors. Si la primera es movia en un territori més fosc i inquiet, i la segona destacava per una intensitat gairebé dramàtica, aquí tot s’il·lumina amb una sensació de calma transparent i optimisme. Aquesta nova atmosfera es manifesta amb especial claredat en el moviment central, d’una gràcia delicada i d’una inventiva particular que el converteixen, probablement, en el punt més suggestiu de tota l’obra.

Cecil Gray, en la seva biografia sobre Sibelius, assenyala que «a part de la reducció en el nombre de moviments, cadascun dels tres és clarament més breu que els de la Primera o la Segona simfonia de Sibelius. La diferència de dimensions entre la Tercera i les dues anteriors es pot veure aproximadament en el nombre de pàgines de les partitures completes: 160 a la Primera, 149 a la Segona i només 70 a la Tercera. La brevetat relativa d’aquesta darrera es veu encara accentuada pel fet que no conté cap moviment lent pròpiament dit» [Gray considera el moviment central «ni un Andante ni un Scherzo»: «participa —afirma— en certa manera de tots dos»].

Juntament amb aquesta reducció tant en la durada total com en la mida dels moviments, Gray observa una tendència similar en els mitjans orquestrals emprats: «En primer lloc, la tuba, que tenia un paper destacat en les dues simfonies precedents, desapareix; en segon lloc, s’observa arreu una notable economia i contenció en l’orquestració. A la Primera i a la Segona simfonia, el vent, i especialment els metalls, semblen dominar; a la Tercera, les cordes passen clarament a primer terme. En particular, les trompetes i els trombons, que tenen un paper molt visible en les obres anteriors, aquí resten en segon pla i només emergeixen en moments puntuals. La textura és en general molt més lleugera, i l’estil més sensible, flexible i discret.»

Referències

Bibliografia Pike, Lionel. Beethoven, Sibelius, and the "profound logic" : studies in symphonic analysis. Londres: The Athlone Press, 1978.

Enllaços externs Descripció de la simfonia en la pàgina de Sibelius

Categoria:Composicions en do major Categoria:Simfonies de la dècada del 1900 Categoria:Simfonies de Jean Sibelius Categoria:Composicions musicals del 1907