va ser un filòleg català conegut com el «seny ordenador de la llengua catalana» per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.
Josep Pla escrigué que «Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible». http://www.lletres.net/pla/fabrapla2.html
Biografia Infantesa Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia, núm. 87. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però en van morir deu i van restar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, va ser elegit batlle de la vila. Encara que la família es va traslladar al carrer de la Diputació de Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre va recordar el seu origen gracienc.
El seu pare va exercir sobre ell una gran influència durant la seva infantesa i joventut, tant pels primers contactes amb alguns diccionaris i gramàtiques que corrien per casa, com el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia, i la Gramática de la lengua catalana, d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, com per la tria de la carrera d'enginyer, en la qual va influir el seu pare, que, tanmateix, no va poder veure completada a causa de la seva mort el 1888.
Uns inicis fecunds i polèmics Fabra va començar estudis d'enginyeria industrial que progressivament va alternar amb una forta inclinació autodidacta per la filologia i el 1889 entra com a redactor a L'Avenç, que en 1891 li va publicar a la seva editorial la gramàtica Ensayo de gramática del catalán moderno, en què, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica.
Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç, que durà tot el 1892 i va consistir en una sèrie de denses notes, generalment no signades, que la revista va publicar sota la rúbrica de «La Reforma Lingüística» a partir del número de març, i que «aportaven una justificació teòrica dels canvis ortogràfics que s'anaven adoptant sobre la marxa» i que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van constituir l'esbós de la futura normativització. Des de L'Avenç, Pompeu Fabra va publicar articles utilitzant el pseudònim Esteve Arnau, per a evitar la confrontació directa i la crítica a persones reals i concretes amb una trajectòria formada en aquell moment, a més per a ocultar la seva participació en una revista de la qual se sentia allunyat ideològicament.
Amb tot, les propostes es podien considerar revolucionàries, difícils d'acceptar per la majoria tradicionalista composta pels floralistes, alguns dels escriptors més reconeguts de la Renaixença com Narcís Oller, Víctor Català i Àngel Guimerà, i els mitjans periodístics. La campanya de L'Avenç va provocar la reacció dels tradicionalistes, que van contraatacar, que era justament el que cercaven els impulsors de la campanya. Un clar exemple fou l'article de Fabra a La Vanguardia el 22 de març de 1892 titulat «Sobre la reforma lingüística y ortográfica», amb el qual contestava un d'anterior d'Omar i Barrera al mateix diari, i presentava en síntesi el seu programa d'actuació.
En 1895 va presentar Contribució a la gramàtica de la llengua catalana al premi extraordinari a la millor gramàtica dels jocs florals de 1895, contraris a les seves teories, i que va quedar desert, i de nou als de 1896, en què la comissió li va atorgar un accèssit. No es va publicar fins 1898 per la Tipografia de L'Avenç perquè Fabra temia un parany si la publicava la comissió dels jocs. L'obra es considera una fita crucial de la gramatització del català modern.
De Bilbao a Badalona El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'Enginyers de Bilbao. El 5 de setembre de 1902 es casava amb Dolors Mestre a l'església de Sant Vicenç de Sarrià, poc abans que comencés el curs. La parella es va quedar a viure a Bilbao durant 10 anys i hi van tenir tres filles: Carola (Bilbao, 1904 - Barcelona, 1998), Teresa (Bilbao, 1908 - Prada, 1948) i Dolors (Begoña, 1912 - Reims, 1993). Malgrat l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia. El 1912, després de ser catedràtic de la Universitat de Bilbao, va decidir abandonar el seu lloc de treball i tornar a Catalunya a dedicar-se a la tasca lingüística que, d'altra banda, no havia deixat mai tot i ser al País Basc. La família Fabra no es va instal·lar a Barcelona, sinó a Badalona. Les raons de la decisió de Fabra fou a causa de la seva filla mitjana, Teresa, tenia la salut delicada i els metges els havien recomanat aires i abundants banys de mar. La ciutat de Badalona, situada ben bé a la costa, li oferia aquesta proximitat al mar i una bona comunicació amb les seves feines a la universitat i a l'Institut d'Estudis Catalans. A més, des que havia viscut a Begoña, a Fabra li agradava viure a ciutats més petites, lluny de les grans aglomeracions de les capitals. Fabra va viure a Badalona fins que hagué de marxar a l'exili el 1939, i hi va tenir una important vida social, entre d'altres, va ser el primer director de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on va fer amistat amb altres mestres o col·legues, com Pau Rodon i Amigó. Es van fer molt conegudes a la ciutat nombroses anècdotes i, especialment, les tertúlies que mantenia quan coincidia amb amistats o coneguts en els seus viatges en tramvia, un mitjà de transport del qual n'era un enamorat, de Badalona a Barcelona, i viceversa.
El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per a dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donà a conèixer les Normes ortogràfiques (1913) –una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans–, les quals, juntament amb fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió. Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.
Un mestratge eficaç miniatura|Pompeu Fabra de jove, vist per Ramon Casas (MNAC). A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada, a la pràctica, com a oficial, s'enceta una etapa que s'enllesteix el 1931 http://lexicografia.blogspot.com/2011/10/el-fabra-de-1931.html El Fabra del 31 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus, publicats originalment al diari republicà La Publicidad, que exposen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. Les notes constitueixen lliçons pràctiques, redactades en un estil espontani, com a resposta a consultes que li lliuraven o trametien els lectors, establint un lligam directe i de proximitat.
L'any 1925 va començar a treballar a la Diputació de Barcelona, precisament a la Secció de Foment i Instrucció Pública i Belles Arts. El 1927 va ser nomenat professor de Prosòdia Catalana a l'Institut del Teatre.
La presència del mestratge de Pompeu Fabra en alguns indrets de les comarques gironines es concretà a partir dels inicis dels anys 30. La relació amb mn. Ignasi Enric Jordà i Caballé (1886-1977), sacerdot i catedràtic de gramàtica catalana a la Normal de Girona (Escola de Mestres de Girona), portà el Mestre a pronunciar conferències i a impartir algunes lliçons, de manera presencial o per correspondència, de gramàtica catalana.
Mereix una menció especial el Curset de Gramàtica Catalana de Santa Coloma de Farners l'estiu de l'any 1931. El text introductori de la butlleta d'inscripció de la comissió organitzadora diu: «Davant del gran interès que ha desvetllat arreu de Catalunya l'ensenyament del català, Santa Coloma no pot quedar enrere, a aquest fi s'ha organitzat un curset de Gramàtica Catalana». Sortosament, de la cloenda del curs comptem amb una fotografia que il·lustra el succés de la convocatòria. Hi apareixen, entre d'altres, Joan Vinyoli i el mateix Mestre.
La consolidació d'una tasca L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, tot just creada. El diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós –«canemàs», en digué el mateix Fabra– d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del diccionari poden resumir-se així: Exclusió d'arcaismes i dialectalismes d'àmbits més aviat restringits. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència. No admissió de mots forasters manllevats d'altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.
Darrers anys El 1934 va ser detingut arran dels fets d'octubre com a cap del Patronat Universitari, juntament amb la resta de membres de l'organisme. Van ser tancats al vaixell-presó Uruguay, on també es trobava empresonat el Govern català. Hi va estar tancat durant sis setmanes i un dia. El 8 de desembre la seva causa va ser sobreseguda i va ser posat en llibertat. No obstant això, cal destacar que durant el seu captiveri no va abandonar la seva obra, amb permís de les autoritats del vaixell va fer algunes conferències, que van ser seguides pels polítics i intel·lectuals empresonats i que impressionà els guàrdies.
L'any 1934 va ser un dels signants del manifest "Per la conservació de la raça catalana". Aquest manifest racista encaixa en l'època en què l'eugenèsia humana era un tema negociable, però a l'Alemanya nacionalsocialista d'aquells dies va provocar assassinats industrials de jueus, homosexuals, gitanos, discapacitats i altres excessos.
El 1937 va publicar Les principals faltes de gramàtica, llibre de caràcter divulgatiu entorn de la llengua editat per l'Editorial Barcino en el marc de la Col·lecció Popular Barcino, revisada per Fabra i coescrita amb Jeroni Marvà (pseudònim d'Artur Martorell i Emili Vallès) i Bernat Montsià (pseudònim de Cèsar August Jordana).