La Simfonia núm. 8 en do menor d'Anton Bruckner fou iniciada el juliol de 1884 i acabada per primera vegada el 10 d'agost de 1887. Bruckner revisà l'obra entre el 4 de març de 1889 i el 10 de març de 1890. Hans Richter dirigí l'estrena a Viena amb la Orquestra Filharmònica de Viena el 18 de desembre de 1892. miniatura|407x407px|Bruckner el 1894 miniatura|385x385px|Hans Richter per Barraud a la dècada del 1880 Començada el 1884, immediatament després d'acabar la Setena Simfonia i després de l'eufòria del seu èxit, la Vuitena tindrà una història difícil. Acabada en un principi el 1887, va ser rebutjada per Hermann Levi, qui havia tingut un paper determinant en el triomf de la Setena i que com que no comprenia la nova obra va estar a punt de portar a Bruckner, rarament tan satisfet amb si mateix, al suïcidi. De tal forma, en el seu esperit, la nova partitura representava un assoliment absolut. Després d'una revisió que va durar dos anys, la simfonia va conèixer un gran èxit en la seva estrena a Viena. Les crítiques la van qualificar fins i tot de simfonia de les simfonies o cim de la simfonia romàntica.
D'aquesta manera, hi ha dues versions de la simfonia: la composta entre 1884 i 1887, i la revisió acabada el 1890. Les diferències les dues són significatives tant pel que fa a la forma com a l'orquestració. miniatura|434x434px|Hermann Levi Director
Composició i publicació Bruckner va començar a treballar en la Vuitena Simfonia el juliol de 1884, quan encara lluitava per aconseguir el reconeixement públic, tot i haver complert ja els seixanta anys. Però uns mesos després va arribar la notícia de la recepció triomfal que estava tenint la Setena Simfonia després de l'estrena a Leipzig el desembre de 1884. L'èxit va anar arribant a tot Europa menys a la seva ciutat natal, Viena, per culpa principalment de l'influent crític Eduard Hanslick.
Treballant principalment durant les vacances d'estiu dels seus deures en la Universitat de Viena i al Conservatori de Viena, el compositor va completar els quatre moviments en forma d'esborrany l'agost de 1885. Bruckner va trigar a completar l'orquestració de l'obra fins a l'abril de 1887; durant aquesta etapa de composició, es va invertir l'ordre dels moviments interns, quedant lScherzo segon i lAdagio com a tercer moviment.
Bruckner es va sentir capaç de descartar aquest judici i, per tant, amb un estat d'ànim molt optimista, el setembre de 1887 va completar la seva Vuitena Simfonia. Bruckner va ser capaç de sobreposar-se als prejudicis i amb un estat d'ànim optimista com ho demostra l'última pàgina de la partitura amb la paraula "Al·leluia". De seguida va enviar-la al director d'orquestra Hermann Levi. Levi va ser un dels col·laboradors més pròxims de Bruckner, havent donat una interpretació de la Simfonia núm. 7 a Múnic que va ser "el triomf més gran que Bruckner havia experimentat fins llavors". També havia fet arranjaments perquè la carrera de Bruckner fos secundada d'altres formes, inclosa l'assistència financera de la noblesa i que li honressin amb un doctorat honoris causa de la Universitat de Viena. No obstant això, el director li va respondre a Bruckner:
El gener de 1888, Bruckner havia arribat a un acord amb Levi en què retocaria la simfonia. Els primers treballs de revisió es van dur a terme en el primer moviment i lScherzo, expressats com a anotacions a llapis en la seva partitura. Una versió diferent de lAdagio, ara anomenat Adagio intermedi o "Adagio de 1888", també va ser recuperada i editada el 2004 per Dermot Gault i Takanobu Kawasaki. A partir de llavors, Bruckner es va concentrar en les noves versions de la Quarta i la Tercera simfonies. Va començar a treballar en la versió final de lAdagio el març de 1889 i va completar la nova versió de la simfonia el març de 1890.
Una vegada que es va completar la nova versió, el compositor va escriure a l'emperador Francesc Josep I per a demanar-li permís per a dedicar-li la simfonia. L'emperador va acceptar la sol·licitud de Bruckner i també es va oferir a ajudar a pagar la publicació de l'obra. Bruckner va tenir alguns problemes per a trobar un editor per a l'obra, però a finals de 1890 la companyia Haslinger-Schlesinger-Lienau va acordar emprendre la publicació. Els associats de Bruckner, Joseph Schalk i Max von Oberleithner, van ajudar amb el procés de publicació: Schalk va preparar el text musical per a enviar-lo a la impremta, mentre que Oberleithner va corregir les proves i també va brindar suport financer. La simfonia finalment es va publicar el març de 1892. Va ser l'única de les simfonies de Bruckner que es va publicar abans de la seva primera interpretació. miniatura|277x277px|Francesc Josep I i la seva família en 1880
Moviments Allegro moderato Scherzo. Allegro moderato - Trio. Langsam Adagio. Feierlich langsam, doch nicht schleppend Finale. Feierlich, nicht schnell
Orquestració 3 flautes, la tercera doblegant a piccolo (eliminat en la versió de 1890). 3 oboès. 3 clarinets en si bemoll. 3 fagots, el tercer doblegant a contrafagot. 8 trompes, quatre en fa i quatre en si bemoll. 4 tubes wagnerianes, en fa i en si bemoll, doblegant a les trompes 5 a 8. 3 trompetes en fa i en do. 3 trombons (alt, tenor i baix). 1 tuba timbales. platerets i triangle 3 arpes. Cordes (violins primers i segons, violes, violoncels i contrabaixos).
Versions Es conserven dos manuscrits autògrafs de la simfonia, amb dates 1887 i 1890, respectivament. A més d'aquests, existeixen més esbossos de les diferents fases de composició que de cap altra simfonia de Bruckner, que ens permeten seguir l'evolució de moments clau, com l'exposició del tema principal del primer moviment. Les versions i edicions executables de la simfonia són les següents:
Versió de 1887 Aquesta és la primera versió de Bruckner, però no va ser editada fins a 1972, preparada per Leopold Nowak. Presenta diverses diferències significatives amb les versions posteriors, més conegudes, inclosos un final en forte per al primer moviment i una tonalitat diferent en el clímax del moviment lent. És també bastant més llarga que la versió de 1890, i té algun canvi en l'orquestració, com les fustes dobles, en lloc de triples en els tres primers moviments, la qual cosa els dona un caràcter una mica més auster. Alguns estudiosos donen suport a aquesta versió, argumentant que les posteriors revisions estan escurçades i suavitzades, com a concessió a un gust més brahmsià dels col·laboradors de Bruckner.Gilliam, Bryan. "The Two Versions of Bruckner's Eighth Symphony." 19th Century Music 16, no. 1 (1992): 59–69. L'estrena la va dirigir Hans-Hubert Schönzeler per a la BBC el 1973.The Independent miniatura|277x277px|Biblioteca Nacional Austríaca
Adagio de 1888 La Biblioteca Nacional d'Àustria alberga un manuscrit d'una versió intermèdia del moviment lent, datada el 1888.
Versió de 1890 miniatura|369x369px|Eugen Jochum (1961), apòstol de Bruckner en la difícil postguerra Molts estudiosos, com Deryck Cooke i Robert Haas han suggerit que aquesta versió és el producte de la inseguretat de Bruckner, i de la pressió dels seus col·laboradors, com el director Joseph Schalk, fins i tot es refereix a ella com la "revisió Bruckner-Schalk".Korstvedt, p. 69 Nowak, no obstant això, no adverteix una mà diferent de la de Bruckner en les anotacions de la partitura. L'escriptura de la versió de 1890 és més plena i grandiloqüent que la de la versió original, amb harmonies i textures més subtils, particularment en els instruments de fusta. Leopold Nowak la va publicar el 1955.Bruckner, Anton. Symphony No. 8/2, c minor, 1890 version. Edited by Leopold Nowak. (New York: Eulenburg, 1992)
Edició de 1892 És la primera publicació de la simfonia, i la que es va utilitzar per a l'estrena a Viena. Conté diversos canvis menors respecte al manuscrit de 1890, com alguns talls, i altres passatges repetits en el final. Els canvis van ser fets per Schalk, probablement sense intervenció de Bruckner, encara que aquest donava la seva aprovació final abans de la publicació i de les successives interpretacions.
Edició de Robert Haas Robert Haas va publicar la seva versió el 1939. Haas va basar la seva edició en l'autògraf de 1890, però va incloure nombrosos passatges de la versió de 1887 que havien estat omesos o modificats en la primera, i el va justificar argumentant que aquestes modificacions van ser fetes per Bruckner sota la influència de Schalk, Levi i altres, que van soscavar la seva pròpia confiança com a compositor, i el van portar a trair les seves pròpies idees originals, embarcant-se en un període de profunda revisió d'aquesta i altres obres anteriors.
Els canvis més significatius que va fer Bruckner (i van ser reposats per Haas) corresponen a lAdagio i el final. Haas va arribar a compondre ell mateix alguns passatges intermedis, reelaborant alguns materials de Bruckner anotats al marge en el manuscrit de 1890, per la qual cosa se l'ha acusat d'excedir-se en les seves responsabilitats com a editor.Korstvedt, p. 105 En qualsevol cas, aquesta ha estat l'edició més popular entre els directors brucknerians, i ha continuat utilitzant-se fins i tot després de l'aparició de l'edició de Nowak de la versió de 1890. D'altra banda, Eugen Jochum, que utilitzà l'edició de Haas per al seu primer enregistrament, en 1949, va emprar la de Nowak per als seus successius enregistraments, mentre que Furtwängler, que va dirigir l'estrena de l'edició Haas, va tornar a l'edició de 1892 al final de la seva carrera.
Anàlisi musical 1r moviment: Allegro moderato El moviment comença amb una presentació fragmentària del tema principal, amb l'omnipresent so brucknerià de trèmolos misteriosos de les cordes i els acords de les trompes sostinguts, seguit immediatament per un motiu de tons foscos i pels acords dobles en les cordes inferiors. Amb això s'estableix amb irresistible brevetat el vincle amb el final de tota la simfonia; tot plegat es reafirmarà en un gest amenaçador cap al final del moviment final abans de l'inici de la coda.
El tema principal arriba a través de desviaments en una cerca desesperada per una resolució de la tensió que no pot ser escoltada, la qual cosa porta a la tonalitat principal de do menor. El ritme utilitzat per Bruckner aquí concorda amb el del primer tema en re menor de la Novena Simfonia de Beethoven (compassos 17 i 18 de la Novena Simfonia). La poderosa repetició del material presentat condueix, després d'una breu transició, al segon tema amb escales ascendents en sol o re bemoll major, amb confusió enharmònica (primers violins). A aquesta fase, que és bastant àmplia en el breu primer moviment, li segueix el tercer tema, un motiu a l'uníson. Desenvolupa una gran nitidesa harmònica en la inversió de cascades descendents del motiu de dosets/tresets una vegada ascendent des del començament del segon tema. Les escales dramàtiques amb embranzida cap endavant, el canvi constant de claus condueixen a un final a tot volum en els metalls, anunciant immediatament el final de l'exposició.
El desenvolupament ofereix espai per a la descàrrega de so demolidor d'una ona d'acumulació a gran escala: el segon tema, que està aproximadament en la meitat del primer moviment, primer es desenvolupa en la seva inversió i condueix a un esclat aclaparador d'aquests passatges que en els temes 1 i 2 estan superposats un damunt de l'altre. En termes de la seva intensitat dramàtica, aquesta secció només troba una correspondència en el curs posterior del moviment, és a dir, en l'última ona de construcció abans de la coda.
La transició a la recapitulació és fluida: el tema de l'escala es desplega una vegada més en tota la seva bellesa, fins que el tercer tema, que també torna a sonar, entra en la fase d'augment, que s'alça i es trenca amb un implacable encantament en do menor i reforç de tocs de trompeta.