LHMAS Sydney, que porta el nom de la ciutat australiana de Sydney, va ser un dels tres creuers lleugers de classe Leander modificats operats per la Royal Australian Navy (RAN). Encarregat per a la Royal Navy com a HMS Phaeton, el creuer va ser comprat pel govern australià i rebatejat abans del seu llançament el 1934.

Durant la primera part de la seva història operativa, el Sydney va ajudar a fer complir les sancions durant la crisi d'Abissínia, i a l'inici de la Segona Guerra Mundial va ser assignada a les tasques d'escorta i patrulla de combois a les aigües australianes. El maig de 1940, el Sydney es va unir a la flota britànica de la Mediterrània per a un desplegament de vuit mesos, durant el qual va enfonsar dos vaixells de guerra italians, va participar en múltiples bombardejos a la costa i va donar suport als combois de Malta, mentre va rebre danys mínims i sense baixes. Al seu retorn a Austràlia el febrer de 1941, Sydney va reprendre les tasques d'escorta i patrulla de combois a les aigües d'origen.

El 19 de novembre de 1941, el Sydney es va veure implicat en un enfrontament mútuament destructiu amb el creuer auxiliar alemany Kormoran, i es va perdre amb tots els tripulants (645 a bord). Les restes d'ambdós vaixells es van perdre fins al 2008; el Sydney va ser trobat el 17 de març, cinc dies després del seu adversari. La derrota del Sydney s'atribueix habitualment a la proximitat dels dos vaixells durant el enfrontament i als avantatges de la sorpresa i el foc ràpid i precís de Kormoran. No obstant això, la pèrdua del creuer amb tots els tripulants en comparació amb la supervivència de la majoria dels alemanys ha donat lloc a teories de conspiració que al·leguen que el comandant alemany va utilitzar enginys il·legals per atraure el Sydney a l'abast, que un submarí japonès estava implicat, i que els veritables esdeveniments de la batalla s'amaguen darrere d'un ampli encobriment, malgrat la manca de proves per a aquestes acusacions.

Construcció i adquisició La quilla va ser col·locada per Swan Hunter & Wigham Richardson a Wallsend-on-Tyne, Anglaterra, el 8 de juliol de 1933 per a la Royal Navy com a HMS Phaeton, que porta el nom del personatge mitològic grec. No obstant això, el 1934, el govern australià buscava un reemplaçament per al creuer lleuger HMAS Brisbane, i va negociar per comprar el Phaeton mentre encara estava en construcció.Hore, in Stevens, The Royal Australian Navy in World War II, p. 65

El creuer va rebre el nom de la capital de Nova Gal·les del Sud, i va ser batejat el 22 de setembre de 1934 per Ethel Bruce, l'esposa de Stanley Bruce, antic primer ministre d'Austràlia i llavors alt comissionat d'Austràlia al Regne Unit. El Sydney va ser comissionat a la Reial Marina Australiana el 24 de setembre de 1935, fent el rol amb el del Brisbane, que havia estat posat fora de servei abans d'aquell dia.

Després de l'anunci que Austràlia estava comprant un creuer de construcció britànica, hi va haver crítiques, principalment per part de l'oposició de l'època, que afirmava que aquest vaixell de guerra s'havia de construir utilitzant recursos i mà d'obra australians. Es van donar diversos motius com a resposta per adquirir creuers de fabricació britànica en comptes de fabricats australians: el vaixell ja estava a punt d'acabar-se, l'amenaça de guerra pendent significava que no hi havia prou temps per entrenar els australians en les habilitats necessàries de construcció naval, i el dels dos creuers construïts a les drassanes australianes, un (el HMAS Adelaide) havia trigat set anys a completar-se.

Disseny Sydney va ser un dels tres creuers lleugers de classe Leander modificats adquirits per la Reial Marina Australiana a finals de la dècada de 1930.Goldrick, in Stevens, The Royal Australian Navy, opp. p. 96 Tot i que el primer vaixell de la classe a unir-se a la Reial Marina Australiana, el Sydney va ser el segon vaixell al que se li va posar la quilla, encara que el primer que es va completar, en el que de vegades es coneixia com la classe Perth: el Perth i l'Hobart operaven amb la Royal navy durant un curt període abans de ser comprats per Austràlia el 1938. Com la majoria dels creuers britànics, els Leander van ser dissenyats per a patrulles de llarg abast, exploració i tasques de protecció de combois.

El desplaçament del Sydney va oscil·lar entre 6.701 tones (lleuger) i 8.940 tones (càrrega completa), amb un desplaçament estàndard de 7.198 tones: les tècniques de fabricació i soldadura millorades van fer que les seves 52 tones fossin més lleugeres que els seus vaixells germans.Cole, The loss of HMAS Sydney II, vol. 1, p. 18 Tenia una eslora de 530 peus (160 m) entre perpendiculars i 562 peus 4 polzades (171,40 m) en total, una mànega de 56 peus 8,5 polzades (17,285 m) i un calat amb un desplaçament estàndard entre 15 peus 3 polzades (4,65 m) endavant i 17 peus 3 polzades (5,26 m) a popa.

El vaixell va ser propulsat per quatre calderes de 3 tambors de l'Almirallat, alimentant les turbines d'engranatge de reducció simple Parsons, que subministraven 72.000 cavalls de potència (54.000 kW) als quatre eixos de les hèlixs. A diferència dels primers cinc Leander, que tenien la seva maquinària disposada segons el principi "en línia" (constituït per sis calderes en tres compartiments cap endavant i quatre turbines en dos compartiments més a popa), el Sydney es va dissenyar amb dos grups de maquinària redundants, una pràctica de disseny adoptada per la Marina dels Estats Units.Cole, The Loss of HMAS Sydney II, vol. 1, pp. 15–16 El creuer tenia dues calderes i les turbines per als eixos exteriors endavant, i dues calderes i les turbines per als eixos interiors a popa; com que el vapor de qualsevol caldera es podia encaminar a qualsevol turbina, el vaixell podria continuar operant si un espai estava danyat.

Cada espai tenia la seva pròpia adopció, donant a les naus modificades un perfil diferent al dels primers Leander d'un sol embut; una disposició que va contribuir a la descripció de l'historiador naval Henry Lenton dels Leander modificats com "els creuers més bonics mai construïts per la Royal Navy, amb una simetria que era tan atractiva com funcional."

El Sydney i els seus vaixells germans es van construir amb un revestiment de casc d'1 polzada (25 mm), amb un cinturó de blindatge de 3 polzades (76 mm) sobre els espais de màquines (l'allargament d'aquest cinturó de 84 a 141 peus (26 a 43 m) per cobrir adequadament ambdós espais va anul·lar la reducció de pes de la seva reorganització), i plaques de 2 polzades (51 mm) sobre les sales i santabàrbares.Cole, The loss of HMAS Sydney II, vol. 1, p. 17 El Sydney va ser el primer vaixell de guerra australià equipat amb asdic; una unitat tipus 125 amb una cúpula retràctil 3069. La cúpula del sonar retràctil, situada prop de la proa, era un punt feble del casc.

Un dels primers comandants del creuer, el capità de la Royal Navy J.W.A. Waller, creia que la torre de control del director únic del vaixell era un punt feble en el disseny. La torre de control del director era el compartiment més alt de la nau, des d'on el personal determinava l'abast i l'angle de tir òptim per a una salva de canó, i després transmetia aquesta informació a les torretes de canó: el tir real es podia controlar des de la torre o la torreta. Waller creia que el sistema centralitzat podria ser destruït amb un sol cop, o el cablejat que unia el compartiment amb les torretes es podria tallar, forçant les quatre torretes a confiar en un control independent. Tot i que Waller va suggerir que s'instal·lés una segona torre a popa per proporcionar redundància, es va ajornar indefinidament, ja que els comandants posteriors no compartien les seves preocupacions, i les experiències de combat d'altres creuers de la classe Leander van mostrar que el sistema era més robust del que s'esperava.

Armament L'armament principal del Sydney constava de vuit canons Mk XXIII de càrrega de 6 polzades (152 mm) muntats en quatre torretes bessones Mk XXI: "A" i "B" a proa, "X" i "Y" a popa. Els vuit canons es podien disparar en salva, elevats a un angle de 60° i reduïts a -5°, i disparar vuit rondes per minut a objectius fins a 24.800 iardes (22.700 m) de distància.Cole, The Loss of HMAS Sydney II, vol. 1, p. 19

miniatura|esquerra|alt=A twin barrelled warship turret. Four young sailors are working on the barrels: two are sitting astride the barrels, while the other two work from the deck.| Mariners treballant als barrils de 6 polzades (150 mm) de diàmetre de la torreta "A", després de la batalla del cap Spada el 1940 Quatre canons Mk V de tret ràpid de 4 polzades (100 mm), muntats en uns muntatges Mk IV d'angle alt, es van instal·lar a una plataforma al voltant de l'embut de popa. Aquests s'utilitzaven principalment per apuntar avions a altures de fins a 28.750 peus (8.760 m), però també es podien utilitzar contra objectius de superfície, amb un abast màxim de 16.300 iardes (14.900 m) El seu reemplaçament per vuit canons d'angle alt/baix Mk XIX en quatre muntatges bessons, que havia de produir-se a finals dels anys trenta, es va evitar amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Els canons es podrien haver canviat durant un atracament de manteniment, però la demanda de creuers i la fortuna del Sydney no patir mai danys importants va fer que no es pogués justificar el temps addicional al moll. Per a la defensa antiaèria a curt abast, els canons de 4 polzades es van complementar amb dotze metralladores Vickers Mk III de 0,5 polzades (13 mm), que estaven disposats en tres muntatges quàdruples Mk II, un a cada costat del superestructura davantera, i la tercera damunt de la superestructura de popa.

Es va utilitzar una barreja de metralladores de 0,303 polzades (7,7 mm) per a treballs de defensa propera, i es podia instal·lar en pedestals en diversos punts del vaixell, principalment al voltant del pont i a les tres plataformes de reflectors (una a banda i banda de l'embut de proa), la tercera aixecada per sobre de la superestructura de popa). En el llançament, el Sydney portava catorze metralladores Lewis i dues metralladores Vickers, però a l'inici de la Segona Guerra Mundial, les metralladores Lewis s'havien reduït a nou, i les Vickers es van retirar completament.

Es van instal·lar vuit tubs de torpede de 21 polzades (533 mm) en dos muntatges quàdruples QR Mk VII a la coberta sota la plataforma per als canons de 4 polzades.Cole, The Loss of HMAS Sydney II, vol. 1, p. 18 Només es van transportar vuit torpedes Mark 9. El Sydney estava equipada amb un sol carril de càrregues de profunditat a la popa, que aguantava cinc càrregues de profunditat Mk VII. Quatre canons Hotchkiss de 3 lliures (47 mm, 1,9 polzades) es portaven com a canons de salutació. Aquests van ser eliminats durant la renovació d'agost de 1940.

El Sydney estava equipat amb una catapulta giratòria de cordita de 53 peus (16 m) entre els dos embuts, que es va utilitzar per llançar un avió amfibi Supermarine Walrus (de vegades descrit com a Seagull V).ANAM, Flying Stations, pp. 20–21 El Walrus va ser operat per personal de la Royal Australian Air Force de l' esquadró número 5 RAAF (que va ser redesignat com l'esquadró número 9 RAAF el 1939).ANAM, Flying Stations, p. 20 La grua elèctrica de 7 tones utilitzada per recuperar l'avió també va servir per desplegar la majoria de les embarcacions del vaixell.

Historial operatiu Història primerenca