El període d'Isin-Larsa (al voltant de 2025-1763 aC, Cronologia mitjana; o 1961-1699 aC, Cronologia curta) és una fase de la història de l'antiga Mesopotàmia, que s'estén entre el final de la Tercera Dinastia d'Ur i la conquesta de Mesopotàmia pel rei Hammurabi de Babilònia, que va conduir a la creació de la Primera dinastia de Babilònia.
Segons la datació convencional aproximada, aquest període comença l'any 2025 aC i acaba l'any 1763 aC. Constitueix la primera part del període antic babilònic (2025-1595 aC), i la segona part és el període de dominació de la Primera dinastia de Babilònia, que acaba amb el saqueig de Babilònia el 1595 aC i l'ascens dels cassites. La Tercera Dinastia d'Ur va precedir immediatament el període Isin-Larsa, i la seva caiguda va ser deguda als atacs combinats dels amorreus des de l'oest i els elamites des de l'est.
Com el seu nom indica, el període d'Isin-Larsa va veure successivament l'aparició de dues grans potències a la Baixa Mesopotàmia: el regne d'Isin, que intenta buscar la successió del regne d'Ur després de la seva caiguda i va establir la dinastia d'Isin; i la regne de Larsa, la caiguda del qual marca el final del període.
En realitat, cap d'aquests dos regnes va exercir una hegemonia innegable a la Baixa Mesopotàmia, i van haver de conviure amb altres regnes menys poderosos (com Uruk, Babilònia i Mankisum), mentre que més al nord la seva influència era inexistent i va donar pas a altres entitats polítiques poderoses (Eixnunna, Ekal·latum, Mari, Iamkhad). Les dinasties d'aquest període tenen en comú un origen amorrita semític, encara que ràpidament es van aculturar a les tradicions mesopotàmiques.
La caiguda d'Ur i la formació de les dinasties amorrites
Les tribus amorrites es van tornar cada cop més turbulentes durant el període de la Tercera Dinastia d'Ur, c. s. aC. Els motius dels moviments de poblacions amorrites són difícils d'avaluar. Sens dubte, això està lligat a un fenomen d'escalfament global, que afecta més ràpidament els seminòmades que viuen a les estepes on la supervivència depèn de punts d'aigua rars que s'assequen ràpidament quan les condicions climàtiques es tornen més dures. Les mencions dels amorreus en els textos van ser llavors cada cop més nombroses, fins i tot el territori de Sumer i Accad. El rei Xulgi va arribar a construir un mur per protegir-se d'aquestes incursions, però va ser inútil. A Síria, els llocs urbans comencen a perdre importància, la qual cosa sembla demostrar que el nomadisme estava guanyant importància, i cal veure un signe de l'establiment massiu dels amorreus en aquesta regió. Probablement va ser en aquesta època quan les dinasties amorrites van començar a establir-se al nord de Síria. Al sud de Mesopotàmia, la pressió exercida pels amorreus és cada cop més forta a finals del s. aC. El rei Ibbi-Sîn va perdre gran part del seu territori septentrional a mans de les tribus amorrites, mentre que el seu regne va patir gana (aquest fenomen està, sens dubte, en part lligat a aquests atacs). Va ser en aquest moment (al voltant de 2017 aC) que el governador de la ciutat d'Isin, Ixbi-Erra, es va separar quan Ibbi-Sîn li va encarregar de subministrar gra a Ur. El regne es va debilitar encara més. El cop de gràcia prové finalment d'una incursió iniciada per Kindattu, el rei d'Elam, que pren Ur i altres ciutats sumèries cap al 2004 aC. Ibbi-Sîn és deportat a Elam, i amb ell acaba el poderós regne d'Ur III. Si van ser els elamites els que van desfer aquest regne, no hi ha dubte que els amorreus van ser els principals artífexs de la seva caiguda. Ells són ells qui recullen els fruits; quan els elamites tornen ràpidament a casa, els governants amorrites governen molts regnes a tot l'Orient Mitjà.
Sobre les ruïnes del regne d'Ur s'alcen tot un conjunt de regnes governats per dinasties amorrites. Al territori de Sumer, Ixbi-Erra va aconseguir mantenir el poder a Isin i va poder dominar la regió després d'expulsar els elamites d'Ur. Però els reis amorreus ja s'havien instal·lat a la ciutat de Larsa des del final del regnat d'Ibbi-Sîn. Els registres del regne d'Eixnunna esmenten la presència de poderoses tribus amorrites a la regió de Diyala. Al territori d'Accad, els regnes amorreus s'instalen més tard, durant el període de lluites entre Isin i Larsa, a les ciutats de Kiš, Sippar i Babilònia. A Síria, probablement durant aquest mateix període, es van fundar les dinasties amorrites als regnes de Mari, Alep i Qatna, així com tots els principats de la regió de Khabur, Balikh i tot l'Eufrates Mitjà.
La rivalitat entre Isin i Larsa Isin com a centre de poder (2025-1924 aC) Quan la deteriorada Tercera Dinastia d'Ur (Ur III) finalment es va esfondrar a mans dels elamites a finals del tercer mil·lenni aC, va quedar un buit de poder que altres ciutats-estat es van lluitar per omplir. L'últim rei de la dinastia Ur III, Ibbi-Sin, no tenia els recursos ni el govern organitzat necessaris per expulsar els invasors elamites.
Un dels seus funcionaris governamentals, Ixbi-Erra, es va traslladar d'Ur a Isin, una altra ciutat del sud de Mesopotàmia, i s'hi va establir com a governant. Ixbi-Erra va aconseguir així mantenir el seu poder a Isin després de la caiguda d'Ur. Encara que no se'l considera part de la Tercera Dinastia d'Ur, Ixbi-Erra va fer alguns intents de continuar aquesta dinastia, molt probablement per justificar el seu govern. Ixbi-Erra no va tenir sort en expandir el seu territori, perquè altres ciutats-estat de Mesopotàmia també van assolir el poder: Eixnunna i Ashur es van convertir en centres poderosos. Tanmateix, va aconseguir rebutjar els elamites de la regió d'Ur. Això va donar a la dinastia Isin el control de les ciutats culturalment significatives d'Ur, Uruk i el centre espiritual de Nippur. En aquell moment, ja havia estès el seu poder més al nord, com a Eixnunna on va instal·lar un nou governador, que aviat es va emancipar. Al sud, el regne de Larsa es manté independent. Ixbi-Erra va morir al voltant de 1985 aC, i va ser substituït per Shu-ilishu (1984-1975 aC), que va restaurar Ur durant el seu regnat, sobretot recuperant l'estàtua del déu Sin portada a Elam el 2004 aC.
El regnat següent, el d'Iddin-Dagan (1974-1954 aC) està molt poc documentat, mentre que el del seu successor Ishme-Dagan (1953-1935 aC) va deixar un gran nombre de fonts, entre elles molts textos literaris. Sabem que va fer construccions o reconstruccions a les principals ciutats sumèries. Va ser aleshores l'època de màxima esplendor d'Isin.
En el regnat següent, el de Lipit-Ixtar (1934-1924 aC), conegut per haver deixat un codi de lleis, Larsa va començar a convertir-se en una seriosa amenaça i a guanyar avantatge.
Durant més de 100 anys, Isin va florir. S'han excavat restes de grans projectes d'edificació, com ara temples. S'han descobert molts edictes i codis de lleis reials d'aquell període. L'estructura política centralitzada d'Ur III va continuar en gran part, amb els governants d'Isin nomenant governadors i altres funcionaris locals per dur a terme la seva voluntat a les províncies. Les lucratives rutes comercials cap al golf Pèrsic continuaven sent una font crucial d'ingressos per a Isin.
Ascens i domini de Larsa (c. 1924–1763 aC) La ciutat de Larsa havia estat subjecta a la ciutat de Lagaix, que havia estat capturada pel governant d'Isin Ixbi-Erra.
Segons la Llista de reis sumeris, producte de la historiografia del regne de Larsa, aquesta ciutat es va convertir seu d'una dinastia amorrita independent des de l'any 2025 aC, quan un tal Naplânum, desconegut en altres llocs, pren aquesta ciutat al governant d'Ur. Però per estar informats amb certesa sobre el regne de Larsa cal esperar als regnats de Samium (1976-1942 aC), que es van apoderar de la ciutat de Lagaix, i Zabaia (1941-1933 aC).
A la mort d'aquest últim, el tron va recaure en el seu germà Gungunum (1932-1906 aC), que era l'artífex del poder de Larsa. Primer es va apoderar d'Ur, després de Kishurra i Uruk, tot a costa d'Isin. Després va derrotar a l'altra gran potència regional, Elam, apoderant-se temporalment de Susa, i precipitant així la caiguda de la dinastia elamita de Simaixki i, per tant, aquest país ja no va ser una gran amenaça per a Mesopotàmia durant més d'un segle.
A la seva mort, Larsa es va convertir en el regne més poderós del sud de Mesopotàmia. Però Isin no va admetre la derrota, i un nou enfrontament entre els dos regnes sota els següents sobirans va acabar amb la victòria del rei Abisare de Larsa (1905-1895 aC), i la mort d'Ur-Ninurta d'Isin (1923-1896 aC) en batalla. El següent enfrontament, en canvi, veu en Bur-Sîn (1894-1874 aC) la venjança d'Isin contra Sumuel (1894-1866 aC). Però això no impedeix que aquests últims conquerissin noves ciutats més al nord: Kiš, Kazallu i sobretot Nippur.
Els esdeveniments exactes que envolten la desintegració d'Isin com a regne són majoritàriament desconeguts, però es poden reunir algunes proves a partir del registre històric i arqueològic. Perquè Gungunum legitimés el seu govern i donés un cop mortal a Isin, va capturar la ciutat d'Ur. Com que la regió de Larsa era el principal centre de comerç a través del golf Pèrsic, Isin va perdre l'accés a rutes comercials enormement rendibles. Ur era una ciutat amb una enorme importància històrica i cultual; en algun moment també es va perdre un altre centre de culte, Nippur. Els documents també indiquen que Isin va tenir un gran problema per mantenir l'accés a les seves fonts d'aigua. Els dos successors de Gungunum, Abisare (c. 1841-1830 aC) i Sumuel (c. 1830-1801 aC), tots dos van prendre mesures per tallar completament l'accés d'Isin als canals desviant-los cap a Larsa.
Larsa es va fer poderosa, però mai va acumular massa territori. En el seu moment de màxima expansió, durant el regnat de Rim-Sin I (c. 1758-1699 aC), Larsa només controlava entre 10 i 15 ciutats-estats, enlloc del territori controlat per altres dinasties de la història de Mesopotàmia. No obstant això, els arqueòlegs han trobat grans projectes de construcció i agrícoles.
Cap al 1860 aC, un foraster anomenat Enlil-bani es va apoderar del tron d'Isin, posant fi a la dinastia hereditària establerta per Ixbi-Erra més de 150 anys abans.
Desaparició La fragmentació del poder al sud de Mesopotàmia miniatura|Localització dels principals jaciments del període final d'Isin-Larsa, a principis del segle aC. Durant aquest mateix període, el nord de Babilònia es va dividir entre diversos petits regnes amorrites: Kiš (que va caure en mans de Larsa sota el regnat de Sumuel), Sippar, Marad (que en un moment va experimentar una gran expansió), Dilbat, Damrum i Babilònia (on es va fundar una dinastia per Sumulael (1880-1845 aC)). Encara més al nord, a la vall de Diyala, el regne d'Eixnunna es va apoderar de totes les ciutats-estat veïnes a partir del regnat d'Ipiq-Adad (c. 1850 aC), i es va convertir en un gran centre polític. Al territori sumeri dominat per Isin i Larsa, es va fundar una nova dinastia a Uruk per Sîn-kāšid cap al 1860 aC, que va tenir una gran activitat com a constructor a la seva capital. Es va aliar amb Babilònia casant-se amb la filla de Sumulael.