La mallerenga capnegra americana Rev. 19/02/2023 (Poecile atricapillus) és una espècie d'ocell passeriforme que pertany a la família Pàrids, és un ocell petit i no migratori nord-americà que viu als boscos caducifolis i mixtos. És l'ocell estatal de Massachusetts i Maine als Estats Units i l'ocell provincial de Nova Brunswick al Canadà. Als Estats Units és ben conegut per la capacitat per baixar la temperatura corporal durant les fredes nits d'hivern, la bona memòria espacial per reubicar els llocs on emmagatzema els aliments i l'audàcia envers els humans (de vegades s'alimenta de la mà).
Taxonomia L'any 1760, el zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson va incloure una descripció de la mallerenga capnegra americana a la seva Ornithologie basada en un exemplar recollit al Canadà. Va utilitzar el nom francès «La mésange a tête noire» de Canada i el llatí Parus Canadensis Atricapillus. Encara que Brisson va encunyar noms llatins, aquests no s'ajusten al sistema binomial i no són reconeguts per la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica. Quan el 1766, el naturalista suec Carl Linnaeus va actualitzar la seva «Systema Naturae» per a la 12a edició, va afegir 240 espècies que havien estat descrites anteriorment per Brisson. Un d'ells era la mallerenga capnegra americana. Linné va incloure una breu descripció, va encunyar el nom binomial Parus atricapillus i va citar el treball de Brisson. La ubicació del tipus es va restringir posteriorment al lloc de Quebec al Canadà. L'epítet específic atricapillus és llatí per a "pel negre" d' "negre" i capillus "cabell del cap".
Tot i que originàriament es va situar al gènere Parus junt amb la majoria d'altres mallerengues, les dades i la morfologia de la seqüència del citocrom b de l'ADNmt suggereixen que la separació a Poecile expressa de manera més adequada les relacions d'aquests ocells. El gènere Poecile havia estat introduït pel naturalista alemany Johann Jakob Kaup el 1829. Els estudis filogenètics moleculars han demostrat que la mallerenga capnegra americana és tàxon germà de la mallerenga muntanyenca (Poecile gambeli).
Alguna vegada, es va considerar que la mallerenga capnegra americana era coespecífic de la mallerenga capnegra europea, a causa del seu aspecte molt similar. Això es reflecteix en una versió més antiga de la Peterson Field Guide for the Birds of Britain and Europe, que indica "N Am. Black-Capped Chickadee" com a nom alternatiu per a la mallerenga capnegra europea. De fet, aquesta, la mallerenga capnegra americana, la mallerenga d'aigua i la mallerenga de Carolina són totes molt semblants entre elles en aparença. Es reconeixen nou subespècies:
Es reconeixen nou subespècies:
P. a. atricapillus (von Linné, 1766) - est de Canadà i nord-est d'USA. P. a. bartletti (Aldrich, & Nutt, 939) - Newfoundland i Miquelon. P. a. fortuitus (Dawson, 1909) - del sud de l'interior de la Colúmbia Britànica fins al nord-oest de Montana i al nord-oest d'Idaho. P. a. garrinus (Behle, 1951) - Muntanyes Rocoses (sud-est d'Idaho a Wyoming, est d'Utah i Nou Mèxic). P. a. nevadensis (Linsdale, 1938) - Gran conca dels Estats Units (d'Oregon fins a Idaho, Nevada i Utah). P. a. occidentalis (Baird, 1858) - Extrem sud-oest de la Colúmbia Britànica al nord-oest de Califòrnia (a l'oest de les cascades). P. a. practicus (Oberholser, 1937) - nord-est d'USA (Regió dels Apalatxes) P. a. septentrionalis (Harris, 1846) - oest de Canadà i centre d'USA. P. a. turneri (Ridgway, 1884) - Alaska adjacent al nord-oest del Canadà.
Descripció esquerra|miniatura|Mallerenga capnegra americana aferrada a un filferro. La mallerenga capnegra americana té un casquet negre i un "pitet" amb els costats blancs a la cara. Les parts inferiors són blanques amb marró rovellat als flancs. El dors és gris i la cua és normalment gris pissarra. Aquest ocell té un bec curt i fosc de 8–9,5 mm, ales curtes i arrodonides de 63,5–67,5 mm, un tars de 16–17 mm i un cua llarga de 58–63 mm. La longitud corporal total és de 12 a 15 cm, l'envergadura de les ales és de 16 a 21 cm i la massa corporal és de 9 a 14 g. Els sexes s'assemblen, però els mascles són una mica més grossos i més llargs que les femelles.
Tot i que generalment es pot utilitzar l'àrea de distribució per separar-los, té un aspecte molt semblant al de la mallerenga de Carolina. La capa negra de mitjana és més grossa, però no es pot utilitzar de manera fiable per a la identificació. La diferència més òbvia entre els dos està en les plomes de les ales. En la mallerenga capnegra americana, les plomes de les ales tenen vores blanques que són més grosses i conspícues que les de la mallerenga de Carolina. Sovint es confon aquesta última amb la capnegra americana que pateixen distròfia de plomes, que de vegades afecta l'aspecte de les plomes primàries fent-les semblar més primes, un fenomen causat per malalties com la esteatosi hepàtica en ocells desnodrits. En general, la mallerenga de Carolina sembla una mica més pàl·lida, mentre que els flancs de la capa negra poden semblar tenir un rastre de coloració groguenca o rovellada. A més, el pitet negre generalment té un pitet negre d'aspecte més malforjat mentre que el pitet de la mallerenga de Carolina té un aspecte més suau. Aquestes característiques subtils sovint són encara més vagues a les poblacions al voltant de les quals es superposen en l'àrea de distribució respectiva (possiblement el resultat d'híbrids) i les dues no sempre es poden distingir com a dues espècies. Antigament es pensava que les dues espècies es distingien fàcilment per la crida, però sovint aprenen les vocalitzacions de l'altre on els seus rangs es superposen (el seu punt de superposició és una banda estreta que recorre el centre est dels Estats Units, amb una franja de la capnegra fins a el nord). Un ocell situat prop de la zona de superposició que canta ambdues cançons, o canta cançons "estranyes", no es pot identificar positivament només per la veu al camp.
Vocalització miniatura|Mallerenga capnegra americana, parc regional de la platja d'Iona. Les vocalitzacions són molt complexes. S'han classificat tretze tipus diferents de vocalitzacions, moltes de les quals són complexes i poden comunicar diferents tipus d'informació. Les vocalitzacions complexes de les mallerengues són probablement una adaptació evolutiva al seu hàbitat: viuen i s'alimenten en una vegetació densa i fins i tot quan la bandada és a prop, els ocells individuals tendeixen a ser fora del rang visual dels altres.
Un dels sons més reconeixibles produïts, especialment pels mascles, és el cant "fee-bee". És un xiulet senzill i clar de dues notes, idèntiques en ritme, la primera aproximadament un pas sencer per sobre de la segona. El rang de freqüències en què comença aquest cant varia; l'espectre de freqüències complet abasta aproximadament 1 kHz. Dins d'aquest rang, els mascles poden cantar en diferents tons. La freqüència mitjana d'inici és d'uns 4000 Hz. Es produeix una disminució d'aproximadament 200 Hz quan fa la primera nota ("fee"), i després es produeix una altra disminució al voltant de 400 Hz entre el final de la primera i l'inici de la segona ("bee"). Malgrat aquests múltiples canvis de freqüència, però, qualsevol que escolti el cant només escolta un to pur i d'alta freqüència. Aquest cant és clarament diferent al de quatre notes de la mallerenga de Carolina ("fee-bee fee-bay"); les notes més baixes són gairebé idèntiques, però s'ometen les notes més altes, la qual cosa fa que la cançó de la mallerenga capnegra americana sigui com un "bee bay". Els mascles fan aquest cant només quan estan relativament sols. A finals d'estiu, alguns ocells joves canten només una nota. miniatura|Alguns cants a diverses distàncies.NOTA: El cant "chick-a-dee-dee" de fons al segon 0:05 Un estudi recent va trobar que el cant "fee-bee" de les femelles té similituds i diferències amb el dels mascle. Els dos sexes de vegades fan una versió tènue del cant i sembla que l'utilitzen quan alimenten els pollets. Quan els mascles són lluny del niu, fan aquest cant per defensar el territori o atraure una parella. És rar, però s'han donat alguns casos de femelles que fan una versió més forta del cant "fee-bee" quan són soles a la natura. La mallerenga capnegra americana és una espècie monomòrfica, per la qual cosa és difícil distingir mascles i femelles basant-se únicament en el cant. Una anàlisi bioacústica realitzada tant en cants de mascles com de femelles va revelar que el cant "fee-bee" dels mascles fluctua més i que l'amplitud absoluta d'ambdós sexes és la mateixa. La nota "fee" glissando varia molt més en les femelles, la qual cosa facilita la identificació de cada sexe. El propòsit del cant "fee-bee" de la femella és desconegut.
El cant més familiar és el "chick-a-dee-dee-dee", que li va donar el nom (en anglès) a aquest ocell. Aquest cant de so senzill és sorprenentment complex. Els científics l'estudien des de mitjans dels anys setanta. És produït tant per mascles com per femelles durant tot l'any. S'ha observat que consta de fins a quatre unitats diferents que es poden organitzar en diferents patrons per comunicar informació sobre les amenaces dels depredadors i la coordinació del moviment del grup: La, Si, Do i Re. Aquestes quatre notes només apareixen en aquest ordre consecutiu amb cada nota anterior barrejant-se amb la següent. No obstant això, és possible que no apareguin les quatre notes en el cant. Igual que altres sons que produeix aquesta mallerenga, es pot escoltar en múltiples variacions. Les notes La i Si són gairebé idèntiques entre elles tant en freqüència com en durada. La mallerenga capnegra americana té la capacitat de notar ràpidament la diferència entre aquestes dues notes. Pel que fa a les notes Do i Re, no es veu cap similitud real entre elles. La nota Do fluctua de baix a alt i després torna a baix, mentre que la nota Re té una freqüència constant. Tot i que no es va confirmar, un estudi va trobar proves d'una funció darrere de les notes Do i Re. Per poder reconèixer la diferència entre un membre de la mateixa espècie i un potencial depredador, cal la nota Re. La nota Do és necessària per localitzar els aliments.
Ni les notes individuals ni els grups de notes tenen la mateixa probabilitat d'aparèixer a en el cant "chick-a-dee-dee-dee". La forma de sintaxi pot adoptar diverses estructures diferents, però les dues que s'escolten més habitualment són [La][Re] i [Si][Do][Re]. (Els claudàtors es col·loquen al voltant de cada nota per mostrar que es pot repetir més d'una vegada). El més habitual és el cant que conté la nota Re. Un estudi recent del cant va demostrar que el nombre de "dee" indica el nivell d'amenaça dels depredadors propers. En una anàlisi de més de 5.000 crits d'alarma de mallerengues, les crides d'alarma provocades per rapinyaires petits i perillosos tenien un interval més curt entre "chick" i "dee" i tendien a tenir "dees" addicionals, normalment quatre en lloc de dos. En un cas, un crit d'advertència sobre un mussolet, una amenaça principal per a les mallerengues, contenia 23 "dees". La mallerenga de Carolina fa una crida semblant, però és més ràpida i aguda.