miniatura|Portada de l'edició de 1499 del llibre de Francesc Eiximenis Regiment de la Cosa Pública Les institucions del Regne de València són el conjunt de lleis i institucions pròpies que van regir el Regne de València des de la seva fundació el 1238 pel rei d'Aragó i comte de Barcelona Jaume I fins a la seva desaparició el 1707 dels Decrets de Nova Planta de Felip V. Durant l'Edat mitjana el regne va formar part de la Corona d'Aragó, sorgida en el segle XII de la unió dinàstica del comtat de Barcelona i del Regne d'Aragó, i durant l'Edat Moderna, després de la unió dinàstica de la Corona d'Aragó amb la Corona de Castella, pel casament d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, i va quedar integrat juntament amb la resta d'estats de la Corona d'Aragó, el regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de Mallorca, Regne de València i Regne de Sicília dins la Monarquia Hispànica.
Els Furs
miniatura|250x250px| Edició dels Furs de 1547 Els Furs de València van constituir el conjunt de lleis per les quals es va regir el regne de València des del seu naixement. La seva primera redacció se situa el 1239, a l'any següent de la conquesta de València, per iniciativa del propi rei Jaume I, i rep el nom de Consuetudines o Costum seguint la tradició catalana. Van ser redactats inicialment en llatí i es van aplicar al principi únicament a la ciutat de València.
En les primeres Corts del Regne de València celebrades en 1261 el rei Jaume I va estendre la Costum de València, denominada a partir de llavors Furs de València, a tot el regne. Malgrat la resistència nobiliària a aquest, es va estendre per tot el regne, i a més va ser traduït al català per a afavorir la seva comprensió. Finalment el text legal va quedar fixat el 1271. A més Jaume I –atabalat per la necessitat de diners que va ser sufragat per la ciutat de València— va promulgar un privilegi pel qual va quedar obligat per ell i pels seus descendents a jurar el Fur de València immediatament després d'iniciar el seu regnat, i a convocar Corts en el termini d'un mes. Deu anys després el rei es va obligar a no modificar els Furs en el futur sense el consentiment de les Corts.
L'ordenament jurídic valencià es completava amb els privilegis, promulgats directament pel sobirà per pròpia iniciativa o per petició de part, i pels actes de cort, acords entre les Corts i la Corona i un o dos dels braços, no amb els tres, els acords dels quals constituïen els Furs pròpiament dits.
Així doncs, les lleis del Regne de València eren el resultat de l'acord entre el rei i els representants de les elits del regne, representades en Corts, i no podien ser revocats sense el consentiment de les dues parts, donant naixement així al pactisme que també va caracteritzar les relacions entre el sobirà i els seus vassalls a la resta d'estats de la Corona d'Aragó, fins i tot després de la seva unió dinàstica amb la Corona de Castella.
Institucions de govern de la Corona Lloctinents Generals (Edat mitjana) i virrei (Edat Moderna)
Des de principis del segle XV, quan el rei estava absent del regne, un fet molt freqüent, la més alta magistratura delegada de la Corona eren els Lloctinents Generals, una espècie d'alter ego del monarca, qui el nomenava entre els membres de la família reial, primer, i més tard, entre els membres de l'alta noblesa.
Al voltant del lloctinent general es va formar una menuda cort freqüentada per la noblesa i les elits urbanes i un consell, integrat principalment per juristes, membres de la noblesa i de l'alt clergat, i també pels principals oficials reials: el portantveus, el Batle general i el Mestre racional. Aquesta espècie de consell reial va esdevenir el principal òrgan de govern del Regne, i es podria considerar com l'antecedent de l'Audiència de València de l'Edat Moderna.
A l'Edat Moderna el Lloctinents generals van ser substituïts pel Virrei de València, amb les mateixes atribucions i nivell de representació. El càrrec es va institucionalitzar de manera permanent en 1520 durant el regnat de Carles I i, després del llarg virregnat de Germana de Foix de la primera meitat del segle XVI, sempre va recaure en membres de l'alta noblesa castellana.
Ni el Lloctinent ni el Virrei comptaven amb força armada permanent pròpia i les seves decisions i les dels seus oficials podien ser revocades per les Corts si contravenien els Furs (contrafurs). Després de la reunió de les últimes Corts el 1645, aquesta potestat va passar a la Junta d'Electes dels tres estaments que podia decidir la constitució d'una ambaixada que acudia a la cort a Madrid per a presentar directament al rei els possibles contrafurs, violacions dels furs valencians dels seus oficials al Regne.
La divisió territorial del regne: les Governacions
miniatura|Governacions i districtes del Regne de València. Sota l'autoritat del Lloctinent general, i del Virrei i la Reial Audiència, després, estaven els dos governadors. El Portant-veus de General Governador de la ciutat e regne de València exercia la seva jurisdicció des de la frontera de Catalunya fins a Xixona i el portantveus de General Governador de la ciutat d'Oriola i regne de València d'enllà Xixona, amb seu a Oriola, l'exercia «més enllà de Xixona» fins a la frontera amb el regne de Múrcia. No obstant això, el portantveus de València tenia preeminència sobre el d'Oriola i, a més, comptava amb dos lloctinents de districte que s'encarregaven del territori dellà Uixó, més enllà del riu Uixó, és a dir, el comprès entre la frontera amb Catalunya i el riu Uixó, amb residència a Castelló de la Plana, i del territori dellà Xúquer, més enllà del Xúquer, és a dir, el comprès entre el riu Xúquer i Xixona, amb residència a Xàtiva. Els dos Portant-veus i els Lloctinents havien de ser naturals del regne i les seves atribucions eren sobretot judicials, encara que mai van tenir autoritat sobre el Batle general. Tenien també la facultat, en cas de necessitat, d'armar i dirigir exèrcits i poder sancionar als que no participaren en ells.
Batles generals i Mestre Racional
El Batles generals tenien al seu càrrec l'administració del Real Patrimoni, dels béns, drets, rendes i regalies de domini i titularitat reial: duanes, peatges, gabella de la sal,... i d'ell depenien els batles locals. Existien dos batlies, una per cada governació: la de València i la d'Oriola.
La figura del Batle general ja apareix en la Costum de València de 1239 i les seves funcions aniran creixent conforme vagen apareixent els batles locals a la resta de les localitats del Reialenc. Així es converteix en l'home de la monarquia que coordina el regne i la seva jurisdicció era tan àmplia com els interessos de la monarquia al regne, d'aquesta manera, abastava la jurisdicció civil i criminal sobre mudèjars i jueus del patrimoni reial, gestionava tots els oficis del regne, fiscalitzava els ingressos regis o també podia atorgar les llicències per a exportar productes o per a la pràctica del cors, entre d'altres.
Per part seva, el Mestre Racional era l'encarregat de fiscalitzar els comptes que li presentava el Batle general i remetre-les al rei. Tots dos, juntament amb altres oficials reals, formaven la Junta Patrimonial.
El càrrec de Mestre Racional pel conjunt de la Corona d'Aragó va ser regulat en les Ordinacions de 1344 per Pere el Cerimoniós. A principis del segle XV el càrrec va ser esqueixat entre els diversos estats de la Corona i així va néixer el Mestre Racional valencià. A diferència del càrrec del Batle general, existeix un únic mestre racional per a tot el regne.
Audiència de València (Edat Moderna)
Aquesta institució col·legiada, que no va existir a l'època medieval, les seves funcions les exercien els Justícies i els Portant-veus de General Governador, va ser creada en 1506 per Ferran el Catòlic. El seu naixement està estretament lligat a la figura del virrei, ja que tenia la doble funció d'assessorar-lo en el govern del regne i d'actuar com a instància judicial suprema, les sentències de la qual només calia apel·lar-les al Consell Suprem d'Aragó o al propi monarca. Igual que el virrei la seva seu era a la ciutat de València.
La institucionalització definitiva es va produir en 1543 durant el regnat de Carles I i el 1572 Felip II va reforçar la seva autonomia respecte del Virrei en establir que aquest no intervindria quan actuava com a Tribunal Superior de Justícia. Uns anys abans, en 1563-1564, es va dividir en dues sales independents, una per a les causes civils i una altra per als criminals. Finalment en 1585 la sala civil es va separar formant-ne dues.
Als segles XVI i XVII les competències polítiques i jurídiques de la Reial Audiència van anar augmentant pel que els oïdors o jutges d'aquesta, que havien de ser juristes naturals del regne, van passar a ser, després del virrei, la màxima autoritat reial. Així doncs, especialment al segle XVII, el poder efectiu a València s'aglutinava cada vegada més en la cort local, de virrei i d'oïdors, car a través de les relacions dels mateixos amb l'elit, s'assegurava l'autoritat del rei.
Consell Suprem d'Aragó (Edat Moderna)
El Consell d'Aragó va ser l'organisme consultiu utilitzat pels reis de la Casa d'Àustria perquè els assessorara als assumptes relatius als estats de la Corona d'Aragó, en la qual estava integrat el Regne de València. Per això residia en la cort al costat del monarca, a Madrid des que Felip II va fixar allí la seva seu permanent. En el Consell hi havia dos regents per cada estat de la Corona d'Aragó, nomenats pel rei entre els lletrats de cada territori, per la qual cosa la seva opinió quan es tractaven assumptes exclusius de cadascun era moltes vegades determinant en la «consulta» que s'elevava al rei, inclosos els nomenaments dels oficials reals que segons els Furs havien de ser naturals del regne, especialment si les opinions dels dos regents coincidien amb les del virrei.
El consell d'Aragó va tenir el seu origen en el grup de juristes naturals dels diversos territoris de la Corona d'Aragó que va reunir Ferran II el Catòlic després de la unió dinàstica amb la Corona de Castella. La seva funció era assessorar-lo en els assumptes que afectaven aquella corona quan ell estava a Castella, on va passar la major part del seu regnat. El 1494 Ferran va decidir convertir-los en un òrgan col·legiat i permanent i que a més actuaria com a última instància jurídica dels estats de la Corona d'Aragó, inclòs per tant el Regne de València.
El desenvolupament del règim polisinodial amb l'adveniment de la nova dinastia dels Àustries, alguns dels nous consells, singularment els d'Estat i Guerra, encarregats d'assessorar els monarques en política exterior i en l'organització militar, respectivament, van tractar qüestions que afectaven el Regne de València i a la resta d'estats de la Corona d'Aragó. D'altra banda, la Inquisició creada inicialment per a la Corona de Castella, va estendre el seu àmbit d'actuació als estats de Corona d'Aragó, no sense fortes resistències per part d'aquests. "El Sant Ofici va ser un òrgan centralitzat i encara que en teoria les seves atribucions es limitaran bàsicament al tractament de qüestions contra la fe, la seva qualitat de consell reial i l'efectiu control que sobre ell va exercir la monarquia, van fer que assumira funcions de marcat caràcter polític".
Institucions de representació del regne miniatura|Sala de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana.
Les Corts del Regne de València eren l'assemblea representativa dels tres braços del Regne, eclesiàstic, militar o nobiliari, i real, juntament amb el rei, a qui corresponia convocar-les, fixant el lloc i data de celebració. En principi la seva finalitat era atendre el bon «estament i reforma del regne» com va afirmar Jaume II en 1301-1302, però des de mitjan segle XIV la seva funció prioritària va ser atendre les necessitats de fons extraordinaris de la monarquia per a fer front al crònic dèficit de la hisenda real.