LAlliberament de París durant la II Guerra Mundial va tenir lloc l'agost de 1944 i va marcar la fi del Desembarcament de Normandia amb l'alliberament de la capital francesa, i tot un símbol de l'ocupació nazi de França.
L'alliberament va començar quan les Forces Franceses de l'Interior —l'estructura militar de la Resistència Francesa— van organitzar un aixecament contra la guarnició alemanya a l'aproximació de l'Exèrcit Central dels Estats Units, liderat pel general George S. Patton. La nit del 24 d'agost, elements de la 2a Divisió Blindada francesa del general Philippe Leclerc de Hauteclocque van entrar a París i van arribar a l'Hôtel de Ville poc abans de la mitjanit. L'endemà al matí, 25 d'agost, el gruix de la 2a Divisió Blindada i la 4a Divisió d'Infanteria dels Estats Units i altres unitats aliades van entrar a la ciutat. Dietrich von Choltitz, comandant de la guarnició alemanya i governador militar de París, es va rendir als francesos a l'Hôtel Le Meurice, el quarter general francès recentment establert. El general Charles de Gaulle de l'exèrcit francès va arribar per assumir el control de la ciutat com a cap del Govern Provisional de la República Francesa.
Context Més informació: Operació Overlord El desembarcament a les platges de Normandia del 6 de juny de 1944 va donar inici a la batalla de Normandia, el resultat favorable de la qual per als exèrcits dels Aliats va possibilitar el seu avanç cap a l'est de França amb l'objectiu d'assolir la línia del riu Rin i, posteriorment, penetrar al propi territori del Tercer Reich com a manera més ràpida de posar fi a la guerra. Encara que es va realitzar un altre moviment d'avenç cap a Bretanya, per aconseguir controlar els ports del Canal de la Mànega, no es va avançar cap al sud del país.
Tot i això, prendre la ciutat de París suposava un doble problema per als Aliats, en primer lloc des del punt de vista militar i el segon lloc des del punt de vista logístic, sense oblidar les previsibles conseqüències polítiques.
Pel que fa a l'aspecte militar, entre els comandaments Aliats, incloent Dwight D. Eisenhower,Beevor 2003, p. 34 es considerava preferible l'avenç directe de les tropes aliades cap a la frontera alemanya al Rin, sense desviar-se per procedir a l'alliberament de París, aprofitant-se de les greus pèrdues patides per la Wehrmacht retirada en què es trobaven les restes disperses de les unitats. S'apunta que els nord-americans havien iniciat una carrera amb els soviètics la meta dels quals era Berlín, i que el desviament per prendre París podia comprometre l'èxit en aquesta empresa. miniatura|300px| Mapa de les operacions militars des del desembarcament a Normandia fins a l'Alliberament de París. Pel que fa a aspecte logístic, l'alt nombre d'habitants de la capital francesa, que suposava un alt nombre de boques per alimentar (5 milions de persones), era una important càrrega per al tràfic de subministraments cap a França , almenys mentre no s'aconseguís l'alliberament d'algun port important. En aquests moments, ni el port de Cherburg ni el de Brest havien estat presos pels Aliats, els qui depenien per al seu abastament d'uns mitjans precaris (ports Mulberry i oleoductes provisionals). Aquests mitjans resultaven de moment insuficients per permetre el desplegament de la totalitat de la potència militar dels Aliats al Front d'Europa Occidental.
Finalment, una de les pretensions fonamentals del Govern provisional de la República Francesa era aconseguir la recuperació de la capital francesa, que havia de convertir-se en un símbol del renaixement d'una França en peus d'igualtat amb la resta dels Aliats occidentals en la lluita comuna contra l'Alemanya nazi . No obstant això, els Estats Units i el Regne Unit eren reticents a la concessió d'una tan important carta política al general Charles de Gaulle, i eren partidaris que el territori francès quedés sota el control de l'AMGOT ,(Beevor 2003:27) almenys mentre no s'aclarís el panorama polític francès, tement la presència i la influència del Partit Comunista Francès dins de la Resistència. Per això, els anglosaxons preferien esperar la celebració d'eleccions lliures al territori francès en comptes de confiar el govern de França a De Gaulle.
La conseqüència de tot això va ser que els generals estatunidencs Eisenhower i Omar Bradley, que en la segona i la tercera setmanes d'agost es trobaven ocupats en la fase final de l'Operació Overlord, els combats de la bossa de Falaise (12-21 d'agost), tenien la intenció de, una vegada conclosa aquesta batalla, fer una volta pel nord a París en comptes d'entrar a la ciutat per no entretenir-se en la seva progressió cap a Alemanya. Aquesta era igualment la intenció del general estatunidenc Leonard T. Gerow, l'encarregat del sector. L'objectiu de les forces armades estatunidenques i britàniques era destruir les forces alemanyes i, per tant, posar fi a la Segona Guerra Mundial a Europa, cosa que permetria als aliats concentrar tots els seus esforços al front del Pacífic."Les Cahiers Multimédias: Il y a 60 ans : la Libération de Paris" (in French). Gérard Conreur/Mémorial du Maréchal Leclerc et de la Libération de Paris. Radio France. 6 July 2004.
En l'esperit dels francesos pesava també el fet que des de l'1 d'agost s'havia produït una revolta a la ciutat polonesa de Varsòvia, amb preponderància de població civil, i que esperaven que tingués èxit tot esperant l'arribada de l'Exèrcit Roig a la ciutat, les tropes del qual s'esperaven a l'est del Vístula per intervenir un cop els combats s'haguessin acabat, derrotar els alemanys i controlar els polonesos. Anàlogament, en el cas de produir-se una insurrecció a París necessàriament es donava per fet que els Aliats intervindrien ràpidament per alliberar la ciutat dels seus ocupants alemanys i evitar represàlies contra la població civil francesa i contra la pròpia ciutat de París.
Per tot això, els francesos van encarregar al general Pierre Kœnig, que havia estat recentment nomenat cap de l'Estat Major de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), que preparés una insurrecció a París, per evitar el futur establiment a França de l'AMGOT. Aquesta administració, que havia estat planificada pels caps d'estat major americans, havia estat aprovada pel president dels Estats Units, Franklin Roosevelt, però Eisenhower s'hi havia oposat. Era el moment oportú, perquè a la ciutat nord-americana de Charlottesville, a Virgínia , ja s'estava formant el futur personal de l'AMGOT per a França. Certament Charles De Gaulle ja havia visitat la Normandia acabada d'alliberar al mes de juliol i havia deixat allà dos representants de la Resistència per fer-se càrrec de l'administració civil a la zona, la qual cosa va impedir tàcitament que militars estatunidencs assumissin aquestes funcions. Tot i així, el govern provisional de França considerava que l'alliberament de París era fonamental per establir un veritable govern francès capaç d'anul·lar tot intent d'establir un “govern militar aliat” sobre França.
La Resistència Francesa va començar a aixecar-se contra els alemanys a París el 15 d'agost, però els aliats encara els empenyien cap al Rin i no volien involucrar-se en una batalla per l'alliberament de París. Els aliats pensaven que era massa aviat per prendre París. Eren conscients que Adolf Hitler havia ordenat a l'exèrcit alemany que destruís completament la ciutat en cas d'un atac aliat. Es considerava que París tenia un valor massa gran, culturalment i històricament, per arriscar-se a la seva destrucció. També estaven disposats a evitar una batalla de desgast prolongada com durant la batalla de Stalingrad. Quan De Gaulle, en assabentar-se que la Resistència francesa s'havia aixecat contra els ocupants alemanys i, sense voler permetre que els seus compatriotes fossin massacrats com estava passant amb la Resistència polonesa a Varsòvia, va sol·licitar un assalt frontal immediat. Va amenaçar de separar la 2a Divisió Blindada francesa (2e DB) i ordenar-li que ataqués en solitari les forces alemanyes a París, evitant la cadena de comandament del SHAEF, si Eisenhower retardava indegudament l'aprovació.
Situació estratègica d'Alemanya Les ordres impartides per Hitler prescrivien la destrucció dels ponts i dels monuments existents a París, així com la repressió despietada de qualsevol resistència per part de la població, ordenant combatre a París fins a l'últim home per crear un "Stalingrad" al Front Occidental que immobilitzés en aquesta lluita a diverses divisions dels Aliats . En definitiva, Hitler exigia:
miniatura|El general Dietrich von Choltitz, comandant del Gran París Hitler va transmetre les seves instruccions el 7 d'agost a la Guarida del Llop al general Dietrich von Choltitz, recentment nomenat comandant del Gran París (Gross-Paris) en substitució d'Hans von Boineburg-Lengsfeld. Tot i això, quan Choltitz va arribar a París el dia 9 i es va reunir amb Boineburg i el seu cap d'Estat Major, Karl von Unger, per transmetre'ls les seves ordres, tots dos li van respondre que la destrucció de París seria un acte inútil. Com molts altres oficials de la guarnició de París, Boineburg i Unger eren membres de l'oposició de l'Exèrcit que havia estat implicada en la conspiració de juliol i van aconseguir convèncer amb rapidesa Choltitz, malgrat que aquest havia estat fins llavors lleial a Hitler i els nazis, i fins i tot no havia dubtat a col·laborar en matances de jueus durant el seu servei al Front Oriental. Finalment Choltitz no va mostrar cap pressa a complir les seves instruccions, sabent que encara que sobre el paper comptava amb uns 20.000 soldats, aquests homes estaven mal equipats per a la lluita i pertanyien a unitats desconnectades del combat (unitats administratives, sanitàries, o de transport, per exemple) dotades d'un feble valor de combat. Certament Von Choltitz comptava amb 80 carros de combat, però alguns eren botí de guerra de la batalla de França de l'estiu de 1940 (com alguns obsolets Renault FT-17) i no podrien enfrontar-se seriosament a un atac dels estatunidencss, el mateix que succeïa amb l'artilleria de què disposava. Les millors tropes de la Wehrmacht ja estaven compromeses als fronts de combat del nord de França i era molt difícil que es poguessin distreure per reforçar la guarnició de París.
No obstant això, Von Choltitz, amb la complicitat d'altres membres de l'alt comandament de la Wehrmacht , com el general Hans Speidel, va emmascarar les seves intencions davant Hitler, afirmant:
Esdeveniments precedents (15–19 d'agost de 1944) miniatura| Un camió pintat amb les marques de les FFI i la V de la Victòria La Resistència parisenca estava dirigida pel comunista Henri Rol-Tanguy, cap de les FFI a l'Illa de França des del seu lloc de comandament emplaçat sota la plaça de Denfert-Rochereau, i pel delegat militar gaullista Jacques Chaban-Delmas. Es trobava pobrament equipada i ni tan sols comptava amb enllaços radiofònics amb l'exterior, però es va mostrar entusiasta i va envoltar ràpidament els nuclis de resistència dels alemanys. L'ocupant es va posar immediatament en posició defensiva, alhora que es va ordenar a una divisió de les SS que es posés en camí cap a París per reforçar-hi les unitats de la Wehrmacht que ja es trobaven desplegades a la ciutat. El motiu d'enviar una unitat de les SS era presumiblement que compliria escrupolosament les ordres de Hitler referents a la completa destrucció de la ciutat.
El 15 d'agost, al suburbi nord-est de Pantin, 1.654 homes (entre ells 168 aviadors aliats capturats) i 546 dones, totes preses polítiques, van ser enviats als camps de concentració de Buchenwald (homes) i Ravensbrück (dones), en el que havia de ser l'últim comboi cap a Alemanya. Pantin havia estat la zona de París des d'on els alemanys havien entrat a la capital el juny de 1940. (PDF format). Pantin official website. (PDF format). Pantin official website.