miniatura|Robert Schumann el 1850 El concert per a violí en re menor, WoO 23 és una peça concertant per a violí i orquestra escrita per Robert Schumann el 1853. Va romandre durant molt de temps en l'oblit fins que el 1937 es va publicar i va estrenar pòstumament. L'obra està dedicada a Joseph Joachim.

Història Composició La composició es va desenvolupar entre el 21 de setembre i el 3 d'octubre de 1853 a Düsseldorf. Aquest va ser el seu únic concert per a violí i una de les seves últimes composicions importants. La dedicatòria de la peça és per al violinista Joseph Joachim. Prèviament havia acabat una altra obra per a Joachim, la Fantasia en do major, Op. 131.

Schumann va escriure set obres concertants, entre les quals es troben els seus tres concerts per a instrument solista i orquestra —el Concert per a piano, Op. 54 (1841); el Concert per a violoncel, Op. 129 (1850) i Concert per a violí, WoO 23 (1853). D'elles, només el Concert per a piano i el Concert per a violoncel tenen una representació regular en els programes de concerts i enregistraments. Cal dir que el Concert per a violí va romandre desconegut per a tots, excepte per a un cercle molt reduït, durant més de 80 anys després de la seva escriptura.

Interpretacions miniatura|Joseph Joachim retratat per Kühnel. L'estrena no va arribar fins al 1937 ja que va trobar nombrosos obstacles, entre ells, les reticències a tocar-lo per la seva associació amb la salut mental de l'autor.

Obstacles a l'estrena Encara que Joachim va interpretar en públic la Fantasia en do major, mai no va arribar a fer el mateix amb el Concert per a violí. Després de tocar-ho per a Schumann a l'octubre de 1853 amb l'Orquestra de la Cort d'Hannover (de la qual era concertino), el violinista va conservar el manuscrit durant la resta de la seva vida. Després de l'intent de suïcidi de Schumann al febrer de 1854 i el seu posterior declivi i mort en un sanatori mental de Endenich, Joachim va sospitar que el concert era producte de la bogeria del mestre i va considerar que la música era morbosa. Després de la mort de Schumann el 1856, Joachim va expressar a la seva vídua Clara el seu descontentament pels "espantosos passatges per a violí". Clara va demanar al músic que reescrivís l'últim moviment, cosa que mai no va fer. Andreas Moser, que fou el biògraf del violinista, va reproduir una carta datada el 5 d'agost de 1898, traduïda d'Hans Gál, ed., The Musician's World (Londres: Thames & Hudson, 1965), en la que Joachim comentava que aquest concert mostrava: A poc a poc, el concert es va anar fent forat en el repertori concertístic i ara és reconegut com una obra rellevant del compositor.

Instrumentació La partitura està escrita per a violí solista i una orquestra formada per 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets en si bemoll, 2 fagots, 2 trompes en fa, 2 trompetes en si bemoll, timbales i secció de cordes.

Estructura i anàlisi

L'obra consta de tres moviments:

I. In kräftigem, nich zu schnellen tempo, en re menor 22 II. Langsam, en si bemoll major 44 III. Lebhaft, doch nicht schnell, en re major 34

La interpretació de la peça té una durada aproximada de 30 minuts. És una grandiosa rèplica en mode menor al Concert per a violí de Beethoven.

I. In kräftigem, nich zu schnellen tempo El primer moviment porta la indicació de tempo In kräftigem, nich zu schnellen tempo que significa "Amb ritme enèrgic, no gaire ràpid". Està escrit en la tonalitat de re menor, en compàs de 2/2. Segueix la forma sonata amb un enfocament "relaxat". La peça està concebuda més en termes simfònics que concertants. El seu poderós tema inicial domina el conjunt. A diferència dels altres concerts d'aquest compositor, el de violí presenta un moviment inicial basat en la doble exposició principal que trobem en els concerts del Classicisme vienès. No obstant, Schumann no utilitza el material del ritornello com els seus predecessors. Presenta el tema secundari en una nova tonalitat, la relativa major (fa major), en lloc de reservar la modulació per a l'exposició solista com en la majoria dels models vienesos. Quan finalment apareix la part solista, ho fa amb el primer tema, sense floritures introductòries i en la dominant. La secció central de desenvolupament no és una "elaboració" en el sentit beethovenià, sinó una transformació del material temàtic. El punt culminant de la recapitulació és el retorn del tema secundari en la part solista, que inclou el seu propi acompanyament de semicorxeres. Encara que el paper del violí és extremadament exigent, la seva subordinació a un esquema "simfònic" es veu accentuada pel fet que no hi ha cadenza.

enllaç=Fitxer:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=757|pàgina=757|450x450px

II. Langsam El segon moviment, marcat com Langsam que és "Lent", està escrit en si bemoll major i en compàs de 4/4. Es tracta d'un moviment breu amb el caràcter d'un intermezzo intensament líric que presenta un bell tema. En recapitular aquest tema, el mestre el fa una tercera per sota i en mode menor, la qual cosa li confereix encara una emotivitat més gran. Resulta sorprenent que Schumann no triés recordar la melodia del solista, ja que tenia el costum d'aparèixer en altres llocs. La melodia és sorprenentment similar a la que, segons ell, li havia estat dictada pels esperits de Schubert i Mendelssohn durant les al·lucinacions que va experimentar en el psiquiàtric al febrer de 1854, sobre les quals va escriure unes variacions per a piano (comunament denominades, amb certa llicència poètica, Geistervariationen, WoO 24). Passa sense pausa al tercer moviment.

enllaç=Fitxer:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=758|pàgina=758|450x450px

III. Lebhaft, doch nicht schnell El tercer moviment porta la indicació Lebhaft, doch nicht schnell, que significa "Animat, però no ràpid". Està escrit en la tonalitat paral·lela de re major i el ritme passa a ser ternari amb un 3/4. És un finale de sonata-rondó, vigorós i dansat amb un fort ritme de polonesa. Compta amb una obertura vivaç que condueix a un tancament brillant en re major. Com a recurs unificador, Schumann acompanya el segon tema amb una variació dels compassos inicials del segon moviment. enllaç=Fitxer:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=759|pàgina=759|450x450px

Influència Albert Dietrich, que sens dubte conegué el Concert per a violí del seu mestre poc després de la seva finalització, va compondre un Concert per a violí propi el 1874, que està en la mateixa tonalitat (re menor) i també té un final en ritme de polonesa. És possible que fos influït pel seu coneixement privat de l'obra.

Discografia selecta 1964 – Henryk Szeryng, Orquestra Simfònica de Londres, dir. Antal Doráti (Mercury). 1983 – Gidon Kremer, Orquestra Philharmonia, dir. Riccardo Muti. 1989 – Thomas Zehetmair, Orquestra Philharmonia, dir. Christoph Eschenbach (Teldec). 1994 – Gidon Kremer, Orquestra de Cambra d'Europa, dir. Nikolaus Harnoncourt (en directe). 2005 – Joshua Bell, Orquestra de Cleveland, dir. Christoph von Dohnányi. 2015 – Isabelle Faust, Freiburger Barockorchester, dir. Pablo Heras-Casado (Harmonia Mundi).

Referències

Bibliografia

Schumann Categoria:Composicions en re menor Categoria:Obres de Robert Schumann