Laura Smith Haviland (20 de desembre del 1808 - 20 d'abril del 1898) fou una abolicionista de l'esclavitud, sufragista i escriptora estatunidenca. Fou una figura important en la història del Ferrocarril Subterrani.(2)
Primers anys i educació Laura Smith Haviland nasqué el 20 de desembre del 1808 a Kitley Township, Ontario (Canadà), de pares estatunidencs, Daniel Smith i Asenath "Sene" Blancher, que havien emigrat poc abans del seu naixement.Hinshaw, William Wade. Encyclopedia of American Quaker Genealogy. Vol. IV. Transcribed records from the Adrian Monthly Meeting, Michigan Territory. Nota: el seu primer nom està registrat com "Asenath" i "Sene" en els registres quàquers. Sene era una forma curta del nom Asenath, no pas el nom complet. Nasqué a Jamaica. Haviland, Laura Smith. A Woman's Life-work: Labors and Experiences of Laura S. Haviland. Cincinnati: Waldon & Stowe, 1882. Haviland escrigué sobre son pare: «era un home d'habilitat i influència, de clares percepcions i forts poders de raonament», mentre que sa mare, Sene, era «d'un gir més suau, ... un esperit tranquil, benèvol i amable amb tots, i molt volgut per tots els que la coneixien». Els Smith, llauradors modests, eren membres devots de la Societat Religiosa dels Amics, més coneguts com a quàquers.(2)
Tot i que els quàquers vestien amb senzillesa i prohibien el ball, el cant i altres activitats que consideraven frívoles, molts dels seus punts de vista eren progressistes llavors:Eisenmann, Linda. Historical Dictionary of Women's Education in the United States, p. 332-333. Greenwood Publishing Group, 1998. fomentaven la igualtat d'educació entre hòmens i dones, en una època en què la majoria de persones eren analfabetes, i proporcionar a una dona una educació completa es considerava innecessari.Lorber, Judith Gender Inequality: Feminist Theories and Politics, p. 1-3. Roxbury, MA: Roxbury Pub., 2001.Smith, R. Drew Freedom's Distant Shores: American Protestants and Post-colonial Alliances, p. 111. Waco: Baylor University Press, 2006.Cahn, Susan. Industry of Devotion: The Transformation of Women's Work in England, p. 115, Nova York: Columbia University Press, 1987. Tot i que la majoria dels quàquers no lluitaven per l'abolicionisme, la majoria condemnava l'esclavitud com a brutal i injusta.
El 1815, la família de Haviland abandonà Canadà i tornà als Estats Units; s'establí en la poc poblada ciutat de Cambria (Nova York). Llavors no hi havia cap escola prop de sa casa, i durant els sis anys següents l'educació de Haviland consistí en poc més que «una lliçó d'ortografia» que sa mare li donava diàriament. Haviland, a una edat primerenca, començà a qüestionar als seus pares des de les escriptures fins a la llei de gravitació universal d'Isaac Newton. Una vegada dominada l'ortografia, Haviland devorava tots els llibres que li van prestar els seus amics, parents i veïns.(2)
Als setze anys, Laura conegué a Charles Haviland, Jr., un jove i devot quàquer, els pares del qual eren tots dos respectats ministres. Es casaren l'11 de novembre del 1825, a Lockport (Nova York). Van ser pares de vuit fills.
Els Haviland visqueren quatre anys al municipi de Royalton (Nova York), abans de mudar-se al setembre de 1829 al municipi de Raisin (comtat de Lenawee, Michigan). S'establiren a 5 km de la finca que els seus pares havien adquirit quatre anys abans. Michigan era llavors una zona salvatge poc poblada, però la terra era barata, i hi havia altres quàquers als voltants.(2)
Treball antiesclavista i Institut de Raisin Haviland recordava haver vist afroamericans a qui insultaven i fins i tot agredien físicament, a Lockport, Nova York, quan era una xiqueta. Aquestes experiències, amb les horribles descripcions de la història del tràfic d'esclaus de John Woolman, li van deixar una impressió inesborrable.(2)
Haviland i altres persones de Raisin van ajudar a Elizabeth Margaret Chandler a organitzar la Societat Femenina Antiesclavista de Logan al 1832, la primera organització antiesclavista de Michigan.Laura Smith Haviland. Michigan Historical Center, Department of History, Arts and Libraries. The Official State of Michigan Website. http://www.michigan.gov/hal/0,1607,7-160-15481_19271_19357-163242--,00.html. Al 1837, Haviland i el seu marit van fundar una «escola de treball manual... per a xiquets indigents», que més tard s'anomenà Institut de Raisin. Haviland ensenyava a les xiquetes tasques domèstiques, i el seu marit i un dels seus germans, Harvey Smith, van ensenyar als xiquets treballs agrícoles. Per insistència dels Haviland, l'escola estava oberta a totes les ètnies, religions o sexes. Fou la primera escola integrada ètnicament de Michigan.Berson, Robin Kadison. Marching to a Different Drummer: Unrecognized Heroes of American History, p. 114-120, Greenwood Press, 1994. Haviland va escriure que una vegada que els estudiants estaven junts a l'aula els seus prejudicis «ràpidament s'esvaïen».(2)
El 1838, Harvey Smith va vendre la granja, i els guanys s'empraren per a construir allotjaments per a cinquanta estudiants. Els Haviland van ampliar el pla d'estudis, treballant més de prop de les línies de les escoles primàries i secundàries tradicionals. Contractaren un graduat de l'Oberlin College perquè en fos el director. L'Institut de Raisin fou reconegut com una de les millors escoles del territori.(2)
A mesura que els Haviland s'involucraven en el treball contra l'esclavitud, les tensions creixien dins la comunitat quàquera. Va haver-hi una divisió entre els «abolicionistes radicals», com els Haviland, que volien l'emancipació immediata, i la majoria dels quàquers ortodoxos. Tot i que els quàquers condemnaven l'esclavitud, la majoria no aprovava la participació en les societats abolicionistes.Grover, Kathryn. The Fugitive's Gibraltar: Escaping Slaves and Abolitionism in New Bedford, Massachusetts, page 32. Boston: Univ of Massachusetts Press, 2001. El 1839, per a continuar amb la lluita abolicionista, els Haviland, els seus pares i altres catorze quàquers d'idees afins, hagueren de renunciar a la seua filiació.Hinshaw, William Wade. Encyclopedia of American Quaker Genealogy. Vol. IV, p. 1366. Transcribed records from the Adrian Monthly Meeting, Míchigan Territory. Després s'uniren a un grup de metodistes coneguts com els wesleyans, que estaven dedicats a la causa abolicionista.(10)
A la primavera del 1845, una epidèmia d'erisipela matà sis membres de la família de Haviland; entre d'altres, els seus dos pares, el seu marit i el seu fill menor.(2) Haviland també emmalaltí, però va sobreviure. Als trenta-sis anys, era vídua amb set fills per mantenir, una granja per dirigir, l'Institut de Raisin per administrar, i deutes substancials per pagar. Tristament, dos anys després la tragèdia va colpejar-la de nou, quan el seu fill major va morir. (Haviland, Laura Smith. A Woman's Life-work: Labors and Experiences of Laura S. Haviland. Cincinnati:Waldon & Stowe, 1882.) A causa de la falta de fons, Haviland es va veure obligada a tancar l'Institut de Raisin el 1849.(8)
Malgrat tot, continuà amb la seua lluita abolicionista i el 1851 ajudà a organitzar la Societat de Llars de Refugiats de Windsor, Ontario (Canadà). Els esclaus fugitius s'hi establiren; s'hi va erigir una església i una escola per a ells, i a cada família se li donà vint-i-cinc acres per a conrear.Foner, Philip S. History of Black Americans: From the Compromise of 1850 to the End of the Civil War, p. 151, Greenwood Press, 1983. Haviland s'hi estigué uns mesos com a mestra de l'assentament.Foner, Philip S. History of Black Americans: From the Compromise of 1850 to the End of the Civil War, p. 151-152. Greenwood Press, 1983. Després viatjà a Ohio, on, amb la seua filla Anna, va ensenyar en una escola fundada per a xiquets afroamericans a Cincinnati i Toledo (Ohio).(8)
El 1856, havia recaptat prou fons per a reobrir l'Institut de Raisin, i tornà a Michigan. El nou pla d'estudis incloïa que els antics esclaus feren conferències sobre les realitats de la vida en una plantació d'esclaus. L'Institut tornà a tancar al 1864, després que la majoria del personal, i alguns estudiants, s'allistassen durant la Guerra de Secessió.(8)
Treballar per al Ferrocarril Subterrani miniatura|Laura Smith Haviland, fotografia en una publicació del 1910 Durant la dècada del 1830, la família Haviland començà a amagar esclaus fugitius a la seua granja. Casa seua esdevingué la primera estació del Ferrocarril Subterrani de Michigan.(8) Després de la mort del seu marit, Haviland continuà albergant esclaus fugitius, i en alguns casos, els acompanyà fins a Canadà.(2) Va exercir un paper important en el grup de Detroit, on se la considerava «superintendenta» del Ferrocarril, amb George DeBaptiste com a «president» i William Lambert com a «vicepresident».Tobin, Jacqueline L. From Midnight to Dawn: The Last Tracks of the Underground Railroad. Anchor, 2008, p. 200-209.
També viatjà al sud en moltes ocasions per a ajudar esclaus escapolits. El seu primer viatge el feu al 1846, per alliberar els fills dels esclaus fugitius Willis i Elsie Hamilton. Els xiquets encara els retenia l'antic amo d'esclaus de la seua mare, John P. Chester, un taverner del comtat de Washington (Tennessee).1850 United States Census. The 4th Subdivision, Washington Co., TN, p. 113A. Chester s'assabentà del parador dels Hamilton i hi envià caçadors d'esclaus. Quan no ho aconseguí, Chester intentà atraure els Hamiltons a la seua plantació amb la promesa que serien tractats com lliberts i s'hi reunirien amb els seus fills.(2) Sospitant-ne una trampa, Haviland hi anà a Tennessee en lloc d'ells, acompanyada pel seu fill Daniel i un estudiant de l'Institut de Raisin, James Martin, que es feu passar per Willis Hamilton. Chester s'emprenyà quan s'adonà que Willis Hamilton no era amb Haviland. Tingué el trio a boca de canó, amenaçant d'assassinar-los, segrestrar James Martin, i esclavitzar-lo en lloc de Willis Hamilton. Pogueren escapolir-se; Chester, però, no oblidà pas a Laura Haviland. La seua família la continuà perseguint durant quinze anys, en la cort i en privat amb caçadors d'esclaus, mentre li enviaven cartes despectives.(2)
Furiós contra Laura per la seua actitud ferma, Thomas Chester posà una recompensa pel seu cap. Per tot el Sud circularen fullets que descrivien a Haviland, detallant el seu treball abolicionista, anomenant el seu lloc de residència i oferint 3.000 dòlars, una suma considerable en aquell moment, a qualsevol que estigués disposat a segrestar-la o assassinar-la en el seu nom.(7) Tres anys després, amb l'aprovació de la Llei d'esclaus fugitius, la família Chester intentà que Haviland fos jutjada sota aquesta llei per «robar» els seus esclaus. Haviland no sols patí el risc de ser atacada físicament pels amos d'esclaus, com els Chester, o els seus caçadors d'esclaus, sinó que si era jutjada culpable de violar la Llei d'esclaus fugitius, també li imposarien fortes multes i presó.(8) Haviland, però, volia continuar lluitant:Afortunadament per a Haviland, el seu cas el portà el jutge Ross Wilkins, que simpatitzava amb els abolicionistes.(2) Els Chester van intentar recuperar la possessió dels Hamilton per la força, però els Haviland i els seus veïns els ho impediren. El jutge Wilkins ajornà el cas, permetent a Haviland ajudar als Hamilton a escapar al Canadà. Al final, Haviland evadí el càstig legal.(2)
A més d'un altre intent de rescat fallit, detallat en la seua autobiografia, Haviland feu més tard altres viatges més reeixits al sud que no esmenta en les memòries.(8) Sota l'aparença d'una cuinera blanca, i una vegada fins i tot fent-se passar per una persona de pell clara, visità plantacions i ajudà alguns esclaus a escapar al nord.Jeffrey, Julie Roy. The Great Silent Army of Abolitionism: Ordinary Women in the Antislavery Movement, pàgina 221. University of North Carolina Press, 1998.
Guerra de Secessió i reconstrucció miniatura|Laura Haviland amb ferros d'esclavitud recollits en plantacions abandonades